dilluns, 29 de desembre de 2008

Per tancar el cercle...

I per cloure l’any!

(Aquest post és un clar exemple de Poti-poti. No m’ho tingueu en compte, que s’acaba l’any i vol ploure... i plou!)

En un dels llibres que “em toca” llegir, m’he topat amb aquest poema de
Francesc Parcerisas:

A LA MANERA D’ANNE SEXTON

El fons del pou és fosc i sense por
perquè és finit.
Com el fons del teu cos i del meu cos
és segur i és lluminós
perquè és finit.
Però la pell que no ens podem arrencar
és la de l’altre:
un desert que són paraules.
La meva primera imatge
o els ulls que no arribo a copsar
em són la sang dels límits.
I la veu que em diu el nom
és distància i és silenci.
I les ungles que esgarrapen
són el temps que separa
tots aquests dies que el llapis va marcant:
fa divuit dies que t’espero.

Em sembla que hauré d’acabar llegint alguna cosa d’Anne Sexton, no?

Incorporo nous enllaços a un parell de blogs que estan d’allò més bé: LLIBRES I MÉS LLIBRES
i Llibres llegits i per llegir. Durant el mes de gener ja els trobareu incorporats a la columna corresponent.

Fa uns mesos (gairebé sis, per ser més exactes) que no tinc tot el temps del món per llegir, però un dels meus propòsits per al 2009 és aquest: llegir En lloc segur, de Wallace Stegner
. No només per la recomanació de la Fe, sinó també perquè la traducció és de la Dolors Udina.

Aviat aquest blog arribarà als 100 posts...

Llegeixes o què?! us desitja les millors lectures per al 2009!

dijous, 18 de desembre de 2008

D’oca a oca...

Tot va començar amb L’Emperador, de Jordi Coca, que havia de treballar per al Club de Lectura. Com que el llibre no m’havia inspirat cap tipus de bones sensacions, vaig escriure al Llibreter per demanar-li, desesperadament, ajut. Mentre esperava la seva resposta, vaig anar a la Biblioteca Jaume Fuster a escoltar com, precisament en Jordi Coca, parlava de Josep Palau i Fabre.
El Llibreter em va respondre i em va assessorar perfectament, i així vaig poder preparar la sessió del Club de Lectura amb una dinàmica que, com em vaig proposar des del primer dia, intenta fer participar tothom. Durant el cap de setmana, però, encara no les tenia totes, i per mirar de no angoixar-me em vaig acostar a les II Jornades Marçalianes, per escoltar la Carme Riera. M’hi va acompanyar tota la família, tot i que aquesta vegada els nanos (i la Leire) es van quedar fora. Un altre dia potser us parlaré del que va dir la Riera, però ja us avanço que va ser molt interessant.
Per completar el cap de setmana, la Mireia –anònima– (gràcies!) em va avisar que el post que vaig publicar el passat
26 de novembre sortia publicat a l’Avui, cosa que em va fer molta il·lusió, és clar!
Va arribar dilluns i, abans de la sessió del Club de Lectura que m’havia portat tants maldecaps, un amic que treballa a la Institució de les Lletres Catalanes em va trucar perquè acabava de descobrir el meu nom en un
llibre i semblava que estava molt sorprès i emocionat. Després, la sessió del Club va anar força bé (sense dubte, el Llibreter “em va salvar la vida”!).
Al dia següent, el meu amic em va regalar un exemplar del número especial de la revista Reduccions dedicat a la poesia de Maria Mercè Marçal. I avui he començat a llegir-lo i, entre d’altres textos, he trobat un poema d’Anne Sexton (amb traducció de Lluís Calvo) que crec que li agradarà molt a
l’altra meitat, i que és aquest:

CARTA ESCRITA EN UNA GREGALADA DE GENER
Dilluns

Seria agradable emborratxar-se:
infidel a la llengua i les mans,
renunciant als límits
per l’heroic gin.
Anar pet
és l’expressió que em ve a la ment:
insensible,
ni freda ni calenta,
sense cap ni peus.
Emborratxar-se és intimar amb un boig.
Ho provaré aviat.


I d’oca a oca..., d’escriptor a escriptor...., de llibre a llibre..., d’escriptora a escriptora... de blog a blog... Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

dijous, 11 de desembre de 2008

Dels últims al proper

Ja fa dies que hauria d’haver escrit alguna cosa de les meves darreres lectures: La identitat dona (Editorial La Desclosa, 2006) i Los objetos nos llaman (Seix Barral, 2008). M’hi poso “ara mateix”.

El primer és un recull d’entrevistes a 14 dones contemporànies que destaquen (o han destacat) en el seu camp professional, on se’ns mostra com es plantegen, entenen, viuen, la identitat de gènere. Les preguntes són les mateixes per a cada una de les protagonistes i, com diu la mateixa investigadora Montserrat Ribas, cadascuna ha tingut completa llibertat en l’extensió de la resposta, fet que s’agraeix i permet conèixer amb més profunditat la personalitat de l’entrevistada. No he llegit totes les entrevistes, només les de les dones que coneixia la seva trajectòria professional. Algunes de les respostes m’han semblat no només interessants, sinó que m’hi he identificat totalment.

No pretenc descobrir Juan José Millás a ningú. Per a mi és un escriptor genial. Aquest volum aplega una sèrie de contes on l’autor escriu, a partir del món familiar i de situacions quotidianes, sobre un altre món paral·lel que és exactament igual al nostre però més inquietant. Una de les coses que més m’han agradat del llibre és que, en moltes ocasions, he trobat “el conte destinat” a una persona concreta del meu entorn: aquest li agradaria al meu oncle (“El precio de las almas”, p. 139-141), aquest a la meva dona (“Cuerpo y alma”, p. 211-213), aquest sembla escrit per agradar-li a la meva mare (“Dios es zombi”, p. 105-107)... Literatura aparentment senzilla però en realitat d’alta volada, que agrada, que pots recomanar a totes les teves veïnes i amigues i que, quan tanques el llibre, penses que voldràs rellegir d’aquí no gaire.

I ara, l’etern problema: quin és el proper llibre? Us deixo seguidament una llista i espero els vostres suggeriments:
La intimitat
, de Marc Romera.
El diablo hechizado por un perfume de limoncillo
, de Gary Victor (traducció de Mireia Porta i Arnau).
La dona dels cent somriures
, de Monika Zgustová.
Camaleó
, de Lluís Llort.
L'estepa infinita
, d’Esther Hautzig (traducció d’Anna Llisterri).

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de dir-hi la vostra...

Il·lustra el post d'avui un detall d'una fotografia d'Horacio Coppola

dimecres, 3 de desembre de 2008

Aquest do de la ubiqüitat tan necessari

(o quatre coses a fer a Barcelona el dijous 4 de desembre de 2008)

Possibilitat A:
A dos quarts de vuit del vespre, inauguració de l’exposició (virtual) d’Antoni Clapés D'estar a estar, dins el cicle Fixar l'efímer / esvanir l'etern, comissariat per Víctor Sunyol i organitzat per l'IGAC
. L'acte tindrà lloc a MX espai 1010, carrer Llibreteria, 7, principal.

Possibilitat B:
A les vuit del vespre, taula rodona amb el títol de “Mirada Haneke”, amb la participació de Josep Casals, Josep Maria Català, Nora Catelli i Aureli Gràcia, moderats per Daniela Aparicio. Organitzada per ESPAI FREUD 2008 BCN, tindrà lloc a la Filmoteca de Catalunya, Av. de Sarrià, 31-33.

Possibilitat C:
A les vuit del vespre, tertúlia literària sobre Mercè Rodoreda, amb la presència de les escriptores Najat El Hachmi, Imma Monsó i Montserrat Abelló, i de l’actriu Carme Sansa. A la Sala Gran del TNC, Plaça de les Arts, 1.

Possibilitat D:
A dos quarts de nou del vespre, presentació de La trama perfecta de Daniel Busquets, Implosions d'Anna Gual i Tancat per mancances de Pau Gener Galin, tres nous llibres d’alabatre, la col·lecció de poesia de LaBreu Edicions. El recital tindrà lloc al Bar Horiginal, carrer Ferlandina, 29, i hi intervindran: Fèlix Pons, Núria Miret, Feliu Roset i Santi Pocurull.

I ja ho sabeu, si hi feu cap... me’n feu cinc cèntims?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d'avui Temps aturat, fotografia de Francesc Abad (1992)

diumenge, 30 de novembre de 2008

Andrea Camilleri i Montalbano, dues meitats inseparables

Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri.

Necessito teràpia.

Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i reconfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible.

Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala.

En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sense aflorar en cada pàgina, per molt que aquesta novel·la no sigui de la saga Montalbano.

Parlo de l'última publicació d'Andrea Camilleri, La mort d'Amalia Sacerdote
, que a més ha estat guardonat amb el II Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. Enlloc de Montalbano hi ha un altre protagonista, digues-li Michele Caruso, periodista, que es troba immers en la investigació d'un assassinat on s’hi acaba barrejant la màfia i la política. No, la política no, els polítics.

És a dir, Montalbano total. I doncs, per què li diem Michele Caruso? Calia, Camilleri? Aquest divorci no és bo...

La meitat més deprimida.


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure

Il·lustra el post (com diria l'altra meitat, la intel·lectual)
una imatge sorgida de la cerca "crepuscle a Sicília" al Google.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Jo confesso...

He rellegit La campana de vidre, de Sylvia Plath. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura, però us he de confessar que jo he tingut en tot moment una sensació del tot agredolça.

Rellegir un llibre significa, en moltes ocasions, retrobar frases que et van agradar (“Una segona onada em va besar els peus amb llavis d’escuma blanca, i la fredor m’abraçà els turmells amb un dolor de mort”), imatges que et van cridar l’atenció (“Sota la lluentor infinitesimal dels estels, els arbres i les flors deixataven la seva fresca olor”), paraules desconegudes fins llavors (“pristi”) que després es podien convertir en “les teves” paraules encantades...
En definitiva, anotacions fetes en temps immemorial.
Molts cops aquesta troballa queda en simple anècdota, però aquesta vegada no ha estat així perquè a mida que avançava en la relectura em trobava amb frases senceres que recordava perfectament haver plagiat (literalment) en les primeres versions d’un conte meu que m’estimo molt. Tot era llegir i enrojolar-me...
Per sort el conte és inèdit i el procés de reescriptura ha estat tan i tan llarg que, en les darreres versions, les frases de la Plath ja no hi són (o així ho espero!).

O sigui que tanco el llibre, penjo el post i corro a rellegir el conte per eliminar-ne qualsevol vestigi de la Plath, uff!!!

Com deia aquella: “ai, ai, ai”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...



Dues portades del llibre il·lustren el post d'avui

dimecres, 19 de novembre de 2008

Escric un blog literari: faig pena?

Aquest títol no és meu, tranquil·les, tranquils...
Va aparèixer a l’
Avui del passat 8 de novembre i, pel que he pogut saber, a hores d’ara l’autor encara no ha rebut cap tipus d’amenaça, ni en forma de carta-bomba ni de virus informàtic. I n’està sorprès.

No li ha d’estranyar, però, perquè els blogaires ja no llegim els suplements culturals (si no és “per feina”, com és el meu cas). Aquest fet no és ni bo ni dolent. És la realitat.

L’article no diu res que no sapiguem: “Ningú ens obliga a llegir cap blog...”, “Alguns autors comencen fort, però abandonen aviat. D’altres van fent segons la disposició de temps lliure i d’inspiració...”, i que cal saber-los triar, com tot a la vida.

Suposo que l’autor volia encendre els ànims dels blogaires quan diu: “...però molts no són sinó banalitats mostrades en públic, creació amateur, opinions que haurien de quedar restringides a una conversa de bar...”, i jo que penso que precisament ens fa falta tenir més converses de bar on puguem parlar de llibres sense que semblem “extraterrestres”, i començar a deixar de banda el futbol i els fills (el primer tema el domino i l’altre tot just començo, per altra banda).

I potser sí que n'hi ha que tenen faltes, però darrera d'aquests blogs hi ha persones que llegeixen (i això està molt bé!) i opinen (cosa que tampoc no és tan fàcil). Per sort, no cal haver estudiat filologia o periodisme per escriure sobre un llibre.

El que cal és llegir. Si és un llibre, perfecte. Si és l’article de l’Avui, d’acord. I si és aquest post, molt millor, no?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d’avui una imatge que podria significar “els llibres ens connecten”. O no.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Una guia de lectura fallida

Mentre estava preparant el segon llibre que llegirem al Club de Lectura (el primer serà un Pirandello), em vaig trobar que no tots els exemplars eren en català. I vaig canviar de llibre.
O sigui que les meves “abundoses” lectores i els meus “poquets” lectors no podran tenir el plaer de llegir –o de rellegir, no se sap mai!- La campana de vidre, de Sylvia Plath.
Per a mi era una relectura.
En el seu moment, vaig introduir-me en el món de la Plath després de llegir, de l’editorial Circe, una de les seves biografies.

Suposo que hi ha moltes maneres de preparar una guia per a un club de lectura, des de sant google fins a repescar apunts de la facultat, passant per assistir a alguna xerrada relacionada amb l’autora o l’autor. En el meu cas, la primera parada és la nostra petita biblioteca. I, precisament, sobre la Plath vaig trobar un parell de referències molt interessants:


Arrel de la representació a la Sala Beckett de Barcelona de Tres dones (Un poema per a tres veus), l’actriu Lluïsa Mallol parla de l’impacte que li va produir Sylvia Plath: “El meu primer contacte amb Sylvia Plath el vaig tenir fa deu anys amb la lectura de la seva única novel·la La campana de vidre. Impressionada per la força i amargor del seu llenguatge, em vaig interessar i endinsar en la seva obra poètica i en la seva biografia, sorprenentment lligada a la seva creació literària.”

I de la revista Quimera, trobo un interessant article de l’apreciat Mihály Des, que comença així: “La fulgurant i turmentosa vida de Sylvia Plath es brinda a comentaris, xafarderies, controvèrsies i, naturalment, a les biografies. Vint-i-sis anys després de la seva mort, la poetessa americana de més gran transcendència (autora també de la novel·la autobiogràfica La campana de vidre), segueix despertant passions. I, com gairebé sempre en aquests casos, les raons personals prevalen sobre les literàries.” (la traducció, maldestre, és meva).

Bé, avui us he parlat d’una guia de lectura fallida... Properament, en aquestes mateixes pantalles, la relectura de La campana de vidre, de Sylvia Plath.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Encapçala i il·lustra el post d'avui la portada de Tres dones

divendres, 7 de novembre de 2008

Noves incorporacions

D’aquí uns dies, repartides aquí mateix.

Avui, la llista és aquesta:

L’altra meitat, tronada
Tot lletra, molt interessant
Llibre, vell i polifacètic?
Bloc literari, why not?
Blanca, i Rosa, i
Roca
Filament, fina expressivitat
Club de lectura, reunió mensual
Un racó de ràdio, i de llibres
Discreció, amb aprofundiment
Una caixeta, no apta per a la indiferència
Bruno, i Bruna
A la recerca de la sensatesa lectora
Un dia, un llibre

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d'avui "Letters", de Javier Mariscal

divendres, 31 d’octubre de 2008

Un llibre excepcional

Se n’ha parlat i se’n parlarà...

Entre molts mitjans de comunicació, a
Vilaweb en donaven notícia després del dinar de premsa; també a directe!cat

Proa feia difusió de la presentació del llibre a Barcelona el passat dilluns.

Dos blogs DE NIVELL, Diari d’un llibre vell (en el post del 27 d’octubre) i les Totxanes, totxos i maons d’en JJI, assistien a la presentació i ens ho explicaven.

Aquesta meitat només us pot dir que, no només ha tingut el privilegi de llegir-lo una, dues i fins i tot tres vegades, sinó que ha estat un veritable plaer treballar al costat d’una persona generosa i extraordinària com és Joan Triadú.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


[El post d’avui té dedicatòria especial: gràcies Montserrat! gràcies Mireia!]

Il·lustra el post d'avui una selecció de cassetts

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Pinzellades

Encara xocada per la inclusió d’aquest incomparable blog a la pàgina 2 del suplement de Cultura de l’Avui, me n’adono que tinc la llibreta plena de notes per a possibles posts i que no sé pas quina triar. Prioritzar acertadament no ha estat mai un dels meus punts forts, o sigui que, en la mateixa forma de garbuix en què estaven anotades (no em direu que la paraula no és bonica!), us les exposo:

Lectures:

- D’Un home de paraula, d’Imma Monsó, em quedo amb un parell de paràgrafs que m’ha agradat i un desig: quan torni a néixer, jo vull ser el Cometa.
- De Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig només puc dir que és un llibre que em sembla que “ha passat de moda”.

Activitats que NO em vull perdre:
- Fins al 31 d’octubre i dins el cicle d’exposicions monogràfiques d'editorials independents, la Llibreria Xoroi Llibreria Xoroi (carrer Berlinès, 20, de Barcelona) ens ofereix la dedicada als LIBROS DEL ASTEROIDE.

Club de Lectura:
- Ja està en marxa la temporada 2008-09 del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Futser que m’encarrego de “dinamitar”. A la primera sessió hi han assistit vint-i-dues persones, lectores i lectors amb moltes ganes de llegir i de conèixer nous móns!!! El primer llibre que tenen a les mans és Sis personatges en cerca d’autor, de Luigi Pirandello. No serà una lectura fàcil, però confio que durant la sessió del novembre, entre tots, li sabrem treure suc i bruc.

Activitats on NO hi podré fer cap:
- Recital de SILVIE ROTHKOVIK i TOMÀS ARIAS, dins la kinzena poetika de Vilafranca del Penedès; el dijous 23 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre a Can Trabal/Local del GEP (Plaça Jaume I, 13).
- Presentació de la novel·la Ànima trencada, amb el seu autor David Camps; el dijous 23 d’octubre a les 8 del vespre a Saltamartí llibres (carrer Canonge Baranera, 78, de Badalona).

I bé, això és tot per ara.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Amb un any de retard, il·lustra el post d'avui el nostre petit homenatge a la presència catalana a la Fira de Frankfurt, creació del nostre col·laborador i amic Ivan Saez

dijous, 9 d’octubre de 2008

Hi havia una vegada...

... dues amigues que van començar una aventura radiofònica a la qual van batejar amb el bonic nom de Llegeixes o què?! L’aventura consistia en fer un programa de ràdio on parlaven de llibres i de literatura. Com creien en la lectura com un fet popular i allunyat dels grans cenacles, parlaven dels llibres que llegien (poquets) o que havien llegit (pocs) d’una manera planera, senzilla, però sempre carregada d’ironia i bon humor! Per això des del primer dia van saber que, per parlar de llibres i literatura AMB CRITERI, havien de comptar amb persones DE NIVELL, i així van anar passant per Llegeixes o què?! una pila d’autores i autors, llibreteres i llibreters, bibliotecàries i bibliotecaris, editores i editors, traductores i traductors... en definitiva, lectores i lectors.

Tot i acabar l’aventura radiofònica, les dues amigues convertides en inclassificable tàndem van seguir parlant de llibres, de literatura i de lectures en un incomparable blog, que també portava el bonic nom de Llegeixes o què?!:
una meitat escrivia un post, l’altra n’escrivia un altre; després una meitat començava a escriure’l i l’altra l’acabava; entremig van escriure alguns posts que reproduïen aquelles converses NON-sense del programa de ràdio...

I així va passar que un dia, amb l’objectiu de mantenir-se fidels a una de les seves màximes (la de ser riques i famoses!), una va optar per seguir-ho intentant des del blog (a partir d’ara només meitat d’incomparable) i l’altra va encarrilar les seves passes cap al món de la dramatúrgia i la direcció actoral.

Siguin on siguin, facin el que facin (o potser més aviat sense fer gaire res!), les dues amigues seguiran sent inclassificables, oi?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d'avui un detall de "Bubbles", de Karina Peisajovich

dilluns, 29 de setembre de 2008

Si algú hi fa cap

Sempre que tinc ocasió m’agrada agafar programes d’activitats literàries o relacionades amb el llibre i la lectura.
Els agafo amb la il·lusió de poder assistir-hi -potser més que il·lusió en podríem dir curiositat-; moltes vegades amb l’esperança de poder-ne parlar en aquest incomparable blog.
Els agafo, els deso durant una pila de dies a una carpeta i, un dia com avui, me n’adono que em serà impossible anar-hi...


Aquí sota trobareu una selecció d’aquestes activitats que no comptaran amb la meva presència:

El “plat fort” de les propostes és el Congrés internacional Mercè Rodoreda,

que se celebrarà a Barcelona de l’1 al 4 d’octubre. Del programa, jo no em perdria la sessió titulada ‘L’escriptora vista pels escriptors’, amb la participació de l’admirada Maria Barbal, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel i Francesc Serés, moderats per Joaquim Molas.

El mateix dia 1 d’octubre, a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, molt a prop d’on té lloc el congrés), podreu assistir a una nova edició de ‘Poesia i copes’, amb una sessió especial dedicada a Anna Dodas, amb la intervenció de Ramon Farrés i Lluïsa Julià, i la lectura de poemes de Queralt Casasayas.

L’acumulació d’activitats per al dimecres 1 d’octubre fa esfereir! Anoteu-vos l’excel·lent proposta que ens arriba des del
blog de l'o.r.i.n.a.l. I més, tenint en compte la proximitat física de les tres inciatives...

El dijous 2 d’octubre, a L’Obrador de la Central, la sempre interessant escriptora Lolita Bosch comença a impartir classes del curs
‘Novel·la: pensament i escriptura’.

Si algú de vosaltres hi fa cap, confio que me’n farà cinc cèntims! O no.


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post una fotografia de Jean Luc Lacroix
de l'obra Muchas veces (1999) de Juan Muñoz

dilluns, 22 de setembre de 2008

El pas del temps

Si hom (i don) sobreviu a un trasllat de pis (per a mi, aquest ha estat el setè!) és, entre d’altres motius, perquè el moviment de llibres i papers implica que existirà, en algun moment, “l’estona de fer neteja”, i hom (i don) llençarà tots aquells documents, suplements literaris, idees per a contes, apunts de cursos, revistes amb imatges interessants per al blog, etc. a la corresponent paperera de reciclatge.

Aquests dies he començat a obrir capses amb la intenció de fer aquesta neteja profunda i exhaustiva i, enmig de totes aquestes bones intencions, hi he trobat “una perla”. Es tracta de la ”clàssica redacció amb premi”, és a dir, un text que vaig escriure a l’institut quan tenia quinze anys i que un jurat –suposo que els/les profes de literatura– va voler premiar durant la “clàssica Festa de Sant Jordi”. El títol és “Les orenetes” i diu així:
Com tots els anys, la primavera comença a florir. Els primers dies són com una joia que la natura ens ofereix; el sol, els arbres, i fins i tot ocells i animals es desvetllen amb la seva grandor i ens brinden un espectacle senzill i meravellós. Els primers brots de primavera ja són ací. La vida, després del llarg i fred hivern, torna a reviure i els paisatges retornen al seu viu color. Les primeres orenetes vénen a buscar la calor dels nostres camps; són com uns símbols de benaurança per a nosaltres. La seva manera reial i majestuosa de volar li dóna un altre aspecte, diferent al de tots els altres ocells. El seu color, blavós en la part que toca al sol i blanc, color de palla, quan nosaltres la mirem meravellats per la seva esplendorosa forma, ens demostren la simplicitat i la joia de la seva volada. Les orenetes reviuen intensament les seves hores de vol, baix l’impressionant sol, que sembla il·luminar-les amb imponent grandor.
L’oreneta se’n va, l’hivern recomença, ha d’anar a buscar la calor d’uns altres camps.
Fins la pròxima primavera!, sembla que diguin amb el seu vol de retorn. Fins la pròxima primavera!


No sé si, amb el pas del temps, he guanyat o perdut “punch” narratiu, però el cas és que encara escric. No aconsegueixo allargassar gaire les històries, però no defalleixo. Un dels meus darrers contes el podeu llegir al número 49 de Paper de Vidre,
una interessant i extraordinària publicació digital feta amb rigor i entusiasme (suposo que és per aquest motiu, l’entusiasme, que accepten les meves col·laboracions!).

I bé, com deia aquella: “Salut i bona lectura”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post d'avui l'admirat Perico Pastor, amb Tinter (1998)

divendres, 12 de setembre de 2008

1 conte a 1 euro

Crec recordar que altres vegades ja he parlat aquí de les estones productives que suposa el desplaçament per la ciutat en transport públic. La meva llista d’activitats seria aquesta:
- llegir (fonamental per mantenir aquest blog),
- escriure (també bàsica, he començat el 90% dels posts al metro),
- i tafanejar les lectures d’altri (per exemple, una de les darreres: Bartleby de Melville en francès).

Fa pocs dies vaig poder eixamplar aquestes prestacions: “comprar” 1 conte a 1 euro.

El cas és que, mentre encetava la meva propera lectura (vegeu per aquí sota), va aparèixer una noia que em va donar uns papers (plegats i grapats) que eren un conte. El vaig fullejar immediatament.
Mentre detectava al text una bona pila de paraules típicament argentines, em vaig començar a neguitejar: no duia cap euro! Per aquest motiu, dues parades de metro més tard ja havia tornat a la lectura de Zweig, i la noia que repartia els contes es va tornar a acostar a mi. Amb tota la cara de sinceritat que vaig saber fer, li vaig dir: “és que no tinc cap euro!”.
Ella em va somriure i va endur-se el conte. Ho vaig entendre (si no hi ha euro no hi ha conte), tot i que em va fer una certa ràbia, és clar, ja que pensava que podria escriure un post sobre la lectura d’aquell conte.
La sorpresa va ser quan la noia repartidora de contes es va tornar a apropar a mi, aquest cop amb un altre conte –també a 1 euro–, i em va dir: “éste te lo puedo dar”.

I aquí el tinc, pendent de ser llegit i comentat en aquest incomparable blog. Se’ns acumula la feina, però no hem de defallir, oi?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post la portada del conte (per a mi gratuït) a 1 euro

dimecres, 27 d’agost de 2008

Primeres i segones lectures

Zugzwang aplega quaranta-tres contes.
En una primera lectura, una de les coses que més crida l’atenció és el “bonic” nom dels seus protagonistes (Febrònia Mutxamel, Ursí Nalec, Alberci Riner, Bercari Sampsor, Grette Bürnsten, Eumeli Sans, Trifó Llubí, Seràpia Das, Cleta Buger, Armeli Sineu, Narseu Gàver, Ursí Nàlec, Pelàgia Isòvil, Ot Age, Idaci Marganell...). Alguns personatges són protagonistes de diferents contes, com la Grette, que va traient el caparró per algun d’ells: “Mistificació” (p. 23), “Palingenèsia” (p. 49) i “Reencarnació” (p. 81).
També, en una primera lectura, veus que hi ha un quadre que, d’una manera o altra, apareix en alguns contes: “El tatuatge” (p. 27), “Restauració” (p. 55), “Natura òrefena (p. 89) i “Hermenèutica” (p. 97). Es tracta de Dues dones al camp, de Willem de Kooning (que precisament il·lustra el post d’avui).

Dit això (que no és gaire, però em sembla que demostra, com a mínim, que he llegit el llibre amb un llapis i un paper al costat), Zugzwang m’ha fet pensar, en alguna ocasió, en l’univers de Pere Calders, com en els contes “Enveja” (p. 59) i “Tedi creatiu” (p. 103). Pel llenguatge, per la concreció i l’adjectivació precisa, en general, he intuït la influència (quin contista català no la deu tenir, a hores d’ara?) de Quim Monzó. I posats a trobar-hi referents, m’ha semblat que el món austerià també feia acte de presència, a textos com “Pandèmia I. Avorriment”, que encapçala el recull, “Babel” (p. 19) i “La prepotència del destí” (p. 41), per dir-ne alguns.
Tots els contes ens expliquen un món un pèl estrany –com els noms dels seus protagonistes– però ben definit, que provoca interès i –com heu pogut comprovar– admet una segona lectura.

Per fer-vos una idea, aquí us deixo l’últim dels contes:
“Coda”
Estan tancant el cercle. Sé que no m’han perdonat que hagi exclòs les seves històries del llibre. Perquè és molt probable que no tornin a tenir cap altra oportunitat. L’home cefalàlgic, el paparazzi humiliat, el windsurfista desaparegut, el banyista cartronós, el gàngster decrèpit, l’home sense ombra, la cambrera peluda, l’amant omfalític, els oficinistes cleptòmans, el visionari telepàtic. A hores d’ara, però, el que no puc saber és quin d’ells es venjarà primer.


El que sí sabem és que Zugwang va ser el primer llibre de contes publicats d’Eduard Márquez i que després en van venir més! Si aneu seguint aquestes pantalles els anireu trobant comentats. O no.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

dijous, 14 d’agost de 2008

Coses de l’atzar, suposo

Durant molts anys he anat engrandint la meva biblioteca de la manera següent: quan havia cobrat la paga doble me n’anava a la llibreria i em firava. Així, els llibres han entrat a casa, com a mínim, en grups de deu o dotze, segons les vacances d’estiu previstes o el pressupost de regals de Nadal i Reis.
Dit això, no és estrany que tot sovint em passi que, després de comprar-lo, algun llibre acabi engolit dins de la llibreria i que no el llegeixi fins passat molt de temps.
Coses de l’atzar, suposo.
El cas és que aquest estiu he llegit Zugzwang, d’Eduard Màrquez, un dels llibres que, segons tinc anotat, em vaig comprar amb la paga doble de l’estiu de 1998!!!
Per què l’he llegit ara?
Us podria donar tres motius: les reiterades
recomanacions de l’autor (i la persona) fetes des de les Totxanes, que el curs vinent serà un dels autors que treballaré al Club de Lectura i que, a partir del mes de setembre, serem veïns!

Així que, aviat (o no), en aquestes pantalles, us faig cinc cèntims de la meva lectura de Zugzwang. Curiosament, aquest no és l’únic llibre d’Eduard Màrquez que tinc a la meva llibreria, sense llegir, de moment...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


La imatge del post és Lot de lletres, de Joan Brossa (1994)

dijous, 7 d’agost de 2008

No tot ha de ser llegir (que deia aquella...)

Si teniu ganes, i temps, i inspiració, i sobretotsobretot, alguna cosa a dir, aquí sota trobareu dues convocatòries caniculars ben diferents i interessants.

Per una banda, des de la revista Paper de Vidre ens anuncien que la proposta temàtica que hauria d'orientar els escrits per al proper número, el primer de la pròxima temporada, és la cançó. Esperen els nostres textos fins al 10 de setembre.

Per l’altra, l’incomparable veí de dalt ens convida a escriure un text (i a enviar-li, és clar!), amb unes característiques ben peculiars... Trobareu tota la informació aquí i ja ens podem posar a la feina, que ell, amb els nostres escrits, ha d’organitzar una secció radiofònica a partir del 4 de setembre.

I si ens hi trobem... llegim-nos, no?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post un detall de la fotografia de Franck Charel/Hoa Qui, Beijing

dimarts, 29 de juliol de 2008

Som el que escrivim o escrivim el que som?

És una pregunta que em faig tot sovint, no només quan llegeixo, sinó també quan escric.

Aquesta qüestió se m’anava plantejant repetidament a mida que anava avançant en la lectura de L’últim patriarca, de Najat el Hachmi, un llibre valent, que es llegeix sense complicacions. Potser, en alguns moments, les històries s’allargassen innecessàriament, però en conjunt és de bon llegir...
Mentre avançava en la lectura em preguntava: com podria ser un llibre de ciència-ficció escrit per aquesta autora? Podria la Najat escriure un llibre que no tingués res a veure amb els seus orígens?

Vull creure que sí. I l’espero amb avidesa...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

[La família al complet està molt contenta, emocionada i agraïda per aquesta Totxana! Gràcies!]


Il·lustra el post d'avui una creació de Guillem Cifré
per al programa de la Fira de Frankfurt (2007)

diumenge, 20 de juliol de 2008

Ai, ai, ai!

Llibreria o biblioteca. Tant se val! Si m’hi passo més de deu minuts, és gairebé segur que hi surto amb dos llibres –mínim– dins de la bossa. Sóc legal: si he anat a una biblioteca, me’ls enduc en préstec; si he estat a una llibreria, els pago.
Dijous de la setmana passada vaig ser més de deu minuts a la Biblioteca Jaume Fuster i, com sóc tan previsible, em vaig endur dos llibres (això no vol dir que els llegeixi, és clar): Marea oculta, de Gustavo Martín Garzo i Combats singulars. Antologia del conte català contemporani, tria de Manel Ollé.

Fa temps que aquest
Martín Garzo m’interessa, però no us en sabria dir el motiu. El cas és que després d’uns quants dies d’emocions molt intenses, he agafat Marea oculta i, abans de començar a llegir-lo, he topat amb un text de contracoberta en el què m’ha cridat l’atenció aquest fragment: “A partir de la recreación de un mundo de mujeres donde la búsqueda frustrada del amor es el eje de las historias recuperadas por la memoria, el autor logra un sugerente retrato de la sensibilidad femenina y su influencia en los hombres...”.

Ai, un altre home que retrata la “sensibilitat” femenina! Ai, quina mandra!!! Ai, ai, ai!

Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu mai de somriure...


[El post d’avui el dedico –l’altra meitat hi estaria d’acord– a la meva dona, que avui tot just fa una setmana va fer que jo també em convertís en mare de dos nens preciosos.]

dijous, 3 de juliol de 2008

Unes vacances una mica especials

La llista de feines pendents –em refereixo a comentar el que llegeixo (o no)– ja comença a ser tan llarga com la de les lectures pendents... Ai! No tinc cap excusa (potser és que no m’organitzo prou bé), però confio que aviat ja m’aniré posant al dia. Ho intentaré, tot i que em serà difícil, ja que a la meva mandra habitual s’hi afegeix unes engrescadores propostes per aquest mes de juliol (el de les meves vacances, enguany una mica especials), que seguidament trobareu aquí sota:

La Sílvia i en Gerard de
Saltamartí Llibres ens conviden, dijous 3 de juliol a les vuit del vespre, a la presentació del llibre de Ricard Biel, Llit d’espines. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre. Que la calor no us espanti, que a Saltamartí tenen refrigeració i us oferiran una “copeta” de cava!

Duets poètics dels poetes de
labreu edicions a la Llibreria Robafaves de Mataró, els dimecres al vespre
- 9 de juliol: Andreu Subirats i Joan Todó
- 16 de juliol: Josep Pedrals i Joan Vinuesa
- 26 de juliol: Jordi Vintró i Lluís Urpinell

Diàlegs en el jardí (al voltant de l’escriptura), al jardí de l’Ateneu Barcelonès, organitzats per l’ESPAI FREUD 2008 BCN/Amics de la Llibreria Xoroi.

Tots els dies a 2/4 de 10 del vespre.
- Dilluns 7 de juliol: Sense memòria no hi ha escriptura, amb Isabel Núñez, escriptora i Teresa Morandi, psicoanalista.
- Dilluns 14 de juliol: Viatges: fugida i retrobament, amb Anna Maria Briongos, escriptora i Marta Areny, psicoanalista.
- Dilluns 21 de juliol: La força de les paraules, amb Víctor Sunyol, escriptor i Ignasi Sala, psicoanalista.
- Dimecres 23 de juliol: Trobada en el poema, Neus Aguado, escriptora, i Alejandro Gómez Franco, psicoanalista.

I si ens hi trobem? Animeu-vos!

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post d'avui la "mirada de llibre" de Gino Robert

dissabte, 21 de juny de 2008

Tot va bé si acaba bé

El veí de dalt ja va tenir molt mèrit en encertar dues de les quatre incògnites plantejades al darrer concurs “non sense” de Llegeixes o què!?, el d’endevinar les últimes frases de diferents llibres.

La solució a les quatre incògnites les trobareu seguidament:


Per Déu... Això no es fa!

Hedda Gabler, Henrik Ibsen


Un pare que ja no tornaria a ser patriarca, no pas amb mi, que el que havia vist no ho podia explicar, que una traïció tan fonda no l'hauria imaginada ni ell i encara menys venint d'una filla tan estimada.

L’últim patriarca, Najat El Hachmi


Tothom es va retirar a les cabanes en silenci i els mossos van apagar els llums de les taules. Encara era de nit, però ja s’acostava el moment més esplèndid de l’Àfrica: l’alba.

Eben, Ryszard Kapuscinski


"Sap", em diu, "a mi tant se me'n fum i llavors és el lloc adequat." 13-17 de juny de 1998

El viatjar infinit, Claudio Magris



Tots quatre llibres, ben diferents!!!
Molt aviat, en aquestes pantalles, breu comentari de l’experiència lectora –o no- d’aquests llibres.


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i...


Il·lustra el post un detall de l'Hotel Catalonia Rambles durant la Fira LOOP08

dimecres, 11 de juny de 2008

Final de trajecte

Encara que em sembla que serà una mesura impopular (els posts precedents han provocat passions i comentaris dels passavolants i/o seguidors d’aquest incomparable blog que és Llegeixes o què?!), he decidit que no cal allargassar els comentaris dedicats a L’home manuscrit. El cas és que me n’he cansat una mica, de parlar-ne, però abans de “tancar la paradeta” voldria fer un últim post (amb comentari i fragment de text) i una puntualització.

Comencem per aquesta darrera:

L’home manuscrit m’ha agradat però m’ha semblat un llibre “trampós” –ja ho vaig intentar explicar anteriorment, però em temo que no ho vaig fer prou bé-, en el sentit que està construït de manera que, com a lector, et sentis una persona especial i privilegiada pel fet d’anar seguint totes les referències metaliteràries del text. La seva lectura m’ha complagut però aquest plantejament –per a mi, un pèl elitista- m’ha deixat un estrany “sabor de boca”.

I ara, el final de trajecte (el trobareu a la pàgina 111):

...La història escoltada m’oprimia, exigia paper. Vaig seure, la vaig redactar toscament, a rajaploma. Posteriorment la vaig reescriure, sense presses, deixant, entre cada versió i la següent, com a mínim un dia. Perdí el compte de les versions que en vaig fer.

M’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats?). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria...

Per una banda, un missatge concís per als lletraferits: reescriviu! I per l’altra, la reafirmació que estem llegint un llibre obert i, el més important, que ens fa pensar!

Lectora/lector: queda clar que la lectura de L’home manuscrit no és un mer entreteniment, és un plaer que et ve donat, sobretot, pel treball del teu intel·lecte.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i... no us oblideu de somriure!

Il·lustra el post d'avui la "mirada de llibre" d'Antoni Muntadas

divendres, 6 de juny de 2008

Últimes frases


Un dia les de Llegeixes o què?! vam organitzar un concurs “non sense” que, com no podia ser d’altra manera, estava condemnat al fracàs.

Lluny de caure en cap tipus de desmoralització, una de les seves meitats reprèn la idea, però aquesta vegada el concurs versarà sobre les últimes frases de diferents llibres, que seguidament trobareu. Si us abelleix i voleu endevinar de quin es tracta, endavant!

Bona lectura! (encara que sigui breu!):


Per Déu... Això no es fa!

Un pare que ja no tornaria a ser patriarca, no pas amb mi, que el que havia vist no ho podia explicar, que una traïció tan fonda no l'hauria imaginada ni ell i encara menys venint d'una filla tan estimada.

Tothom es va retirar a les cabanes en silenci i els mossos van apagar els llums de les taules. Encara era de nit, però ja s’acostava el moment més esplèndid de l’Àfrica: l’alba.

"Sap", em diu, "a mi tant se me'n fum i llavors és el lloc adequat." 13-17 de juny de 1998

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... i participar!


Encapçala el post d'avui, un detall de Sordos, mudos, ciegos (2003)
d'Alicia Martín

dimarts, 27 de maig de 2008

No és per mandra. De veritat

Sense ser-ne gaire conscient (“marca de la casa”) em vaig proposar llegir L’home manuscrit (un plaer) i, després de llegir-lo, parlar-ne en aquest incomparable blog (allò que les de Llegeixes o què?! dèiem “un repte”, normalment condemnat al fracàs).
Vaig començar a llegir-lo (vaig escriure un post que
en donava fe) i, no gaire més tard, vaig acabar la seva lectura (no sense plegar puntes de moltes pàgines que m’havien interessat). I ara em trobo que li vaig trobar gust a això de comentar la lectura de L’home manuscrit així, de mica en mica, entretenint-me en el petits detalls que m’han cridat l’atenció.

Us deixo aquí sota una nova pinzellada del que m’ha suggerit la novel·la d’en Baixauli, sense cap mena de dubte, un llibre inspirat i, “per les meves parts”, inspirador.

L’home manuscrit té un mèrit, una gràcia, una característica que el fa peculiar: et convida a llegir-lo. Però aquesta “convidada” no l’hem d’entendre en el sentit “educat” del terme, sinó en aquell –i d’aquí la gràcia- de la interpel·lació. Com a lectora, L’home manuscrit et fa sentir “important”, fins i tot “intel·ligent”... Està escrit de manera que no et pots “resistir” a la lectura “total” de la novel·la i dels textos –inspirats o no per Ell- trobats en llocs ben característics, i fidelment reproduïts...

De mostra, llegiu aquest fragment de la pàgina 53:
“És clar que hi havia grafits arreu de la casa, cors amb noms i fletxes, obscenitats dibuixades i escrites, reivindicacions polítiques, signatures amb data i procedència..., així com també hi havia mocadors de paper arrugats, burilles, pots de cervesa, excrements endurits... Petges del passavolant. Aquell sostre, però, era una altra cosa. El text estava escrit amb cura, en lletra sòbria, entenedora, i atapeïa el rectangle en sentit vertical, sense deixar espais ni marges. Empresa impossible sense una gran paciència i determinació, atesa la incomoditat que suposava. Fins i tot llegir-ho era incòmode, i la llum era escassa. Però com podia no llegir-ho?”.

Ho veieu? Com pots no llegir-lo?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post d'avui "Les dues franceses", de Xavier Corberó

dissabte, 17 de maig de 2008

Tres paraules?

Un any més, ens arriba des de Segovia una breu crònica del Titirimundi. Ens arriba, com sempre, de part d’un amic que enguany ha fet l’esforç de traduir-nos el seu text al català.

No m’allargo més. Amb tots vosaltres:

Titirimundi 2008, tres paraules

Una. El Titi es fa gran, i no vol morir d'èxit, va dir el seu director, Julio Michel. No obstant això, per a no fer-lo, convindria vigilar els espectacles que es duen, la seva qualitat, la seva idoneïtat, el seu atractiu. Sembla que aquest any ha repapiejat una mica, i les baves se li han escapat en algunes funcions no massa profundes, no tan intenses com es desitjaria, que, de vegades, ni tan sols responien a les expectatives d'un festival de províncies que ja no és. Bé.

Dos. Stephen Mottram, amb els seus ninots articulats, la seva fantasia submarina, la seva capacitat per a fer del lúdic un interrogar constant sobre la identitat de l’ésser humà. Hi havia una bola que podia ser del món, i que anava desfullant-se com aquella margarida, però en la qual la pregunta no era tan senzilla com per a respondre amb un sí o un no, sinó que l'essència radicava en l'exposició crua d'un món, d'un espai imaginat en el qual les persones troben l'amor, en el qual els peixos remunten monòtons el corrent de la seva existència. Hi havia moviments subtils, desencontres, i una mà-demiürg que tot ho veu, que tot ho pot, que fa i desfà al seu antull. Titelles, sí, però deixen moltes més preguntes que respostes. Bellesa, vida, moviment i raó.

Tres. Des Chiffonières et le quarantième rugissant, amb el seu Bal des fous. Carn, música, suor i més riures que llàgrimes. Un cabaret basat en textos de Melville (Moby Dick), Dostoievski (El cocodril, El gran inquisidor) i amb la presència sepulcral de l'esperit teatral de Chejov. Uns actors en els quals l'esperit zíngar ha donat el millor d’ell mateix: riallades, expressionisme, bogeria, màgia. Un espectacle de marionetes, música i persones de dues hores, en el qual l'espectador no pot deixar de sentir...sí, allò que fèiem abans...quins temps.

Quatre. Sempre hi ha una mentida. El teatre és teatre és teatre.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


El post d'avui compta amb un detall del muntatge del fotògraf Albert Watson

dissabte, 10 de maig de 2008

Blogs com el nostre. O no.

Ja he acabat de llegir L’home manuscrit.

Mentre acabo de rumiar que he de deixar escrit en aquest magnífic i incomparable blog sobre que m’ha semblat aquesta lectura, he pensat que estaria bé incorporar uns quants enllaços nous, per això d’anar eixamplant horitzons amb les dèries, les visions, les opinions, les fòbies, les obsessions... de persones que llegeixen i que, a més, diuen la seva en magnífics i incomparables blogs, com el nostre. O no.

Aquí els teniu,
benvingudes i benvinguts!!!

Ariadna al laberint grotesc, El racó de les impressions i la memòria, Versos per a l'amant, Una illa plena de llibres, Antaviana, Cuchitril Literario.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure... i no us oblideu de somriure.

Ah, i si sou a Barcelona el dijous 15 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, podreu sentir en Manuel Baixauli (i en Joan Margarit!), en viu i en directe, a l’acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2007 que, amb tot mereixement, han estat concedits a aquests dos creadors.

Il·lustra el post d'avui, Red Light Straight Edge (2005),
vídeoinstal·lació d'Iñaki Garmendia

divendres, 25 d’abril de 2008

Trenta-quatre pàgines

Si disposeu d’una estona “per a vosaltres”, em permeto aconsellar-vos la lectura de La presència pura, de Christian Bobin, d’edicions del salobre, en traducció al català d’Antoni Clapés.

Passareu una estona extraordinària... Per deixar escrita alguna cosa: les imatges són senzilles però tenen una força aclaparadora; com les olors que t’arriben, com els sentiments que et provoquen... Em sembla que mai un llibre sobre la malaltia d’Alzheimer us dirà tant, en només trenta-quatre pàgines.

El llibre admet i segurament necessita relectures (que em permetrien escriure un post brillant, “de NIVELL”), però no puc deixar passar el temps... llegiu-lo!

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post "L'arbre" de Guillaume Leblon

dissabte, 19 d’abril de 2008

En dono fe

He començat a llegir L’home manuscrit. No només ho demostra el fet que he escanejat la portada i l’he “pujada” al blog, sinó que he començat a prendre nota del detalls del llibre que m’estan cridant l’atenció.

Començo per aquest paràgraf, de la pàgina 46:
“Volia triomfar. De fet, vivia cada situació quotidiana convençut que acabaria sent descrita en un llibre o rodada en un film. No en tenia dubtes. Com Picasso, que anotava l’any, mes, dia (de vegades l’hora) en cada un dels seus dibuixos, per insignificant que fóra, a fi de facilitar la feina als estudiosos i de conferir, a cada un dels seus actes, un valor històric, també jo datava i arxivava acuradament cada un dels meus papers. Tot el que feia ho considerava important. Malgrat haver despatxat Déu, no em sentia sol, sabia que per darrere s’acostaven, des de lluny, a poc a poc, els futurs erudits, els biògrafs, els especialistes, i el públic, és clar, el gran públic que reconeixeria –bastant més tard, no ens enganyem, no sé si estant jo viu o devorat per cucs- l’excel·lència de la meua obra. Els qui m’envoltaven no n’eren conscients, de tot això...”.

És un text, em sembla, bastant il·lustratiu de l’interès que aquest llibre ha despertat entre “els malalts de llegiguera” (parafrasejant l’admirat Biel Mesquida) o, encara diria més, entre els “tocats per l’escriptura”.
Vaja, com ens “va retratar” Virginia Woolf quan parlava d’Orlando:

"...Orlando era un hidalgo que padecía del amor de la literatura..."/"...Pero algo peor venía. Pues una vez que el mal de leer se apodera del organismo, lo debilita y lo convierte en una fácil presa de ese otro azote que hace su habitación en el tintero y que supura en la pluma. El miserable se dedica a escribir..." (ho sento, el vaig llegir en castellà).

Malgrat els esforços que han fet i faran moltes persones enteses del món del llibre i la literatura, és precisament aquest punt de reflexió-bucle entre vida i literatura el que no enxampa el gran públic, perquè aquest no té pretensions lletraferides, “només” vol llegir i deixar-se atrapar per una història.

Crec que no m’equivoco gaire si dic que L’home manuscrit no serà cap èxit de vendes per aquest proper Sant Jordi, però ja l’estic llegint... en dono fe.

[Vaig començar a pensar i escriure aquest post el dimarts; fins avui dissabte, ha sortit una crítica del llibre al Quadern, he descobert que ja tenia “notes” sobre aquest llibre del mes de juliol de l’any passat, i la Mireia ha deixat la seva opinió al blog. Com diria aquella: “Pura vida, pura literatura...”].

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...



Il·lustra el post una fotografia de Doug Scott

divendres, 11 d’abril de 2008

Coincidències aclaridores

Ahir al migdia vaig coincidir amb en Subal Quinina al metro. El seu blog està força bé, però el que llegeixo d’ell són les seves col·laboracions a paperdevidre. L’he sentit recitar versos o llegir textos en veu alta a l’Horiginal i, per aquest motiu, sé la cara que té.
Ahir a la nit em vaig tornar a trobar en Subal Quinina, aquesta vegada fent el clàssic zàping a la tele, abans d’anar a dormir. El programa era
L’hora del lector i en Subal Quinina compartia sofà amb Manuel Baixauli.
I amb el poc criteri que em caracteritza, avui he decidit que, la setmana vinent, després de la sessió del Club de lectura, començaré a llegir L’home manuscrit. M’ha semblat el millor sistema d’elecció de la propera lectura. Why not?

Gràcies de tot cor a les
bones lectores que em recomanen bones lectures...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post una fotografia de José Luis Guerín

dimarts, 1 d’abril de 2008

Potser hi haurà crònica

Porto començats dos llibres i no m’hi acabo d’enganxar. No em mateu: un és d’en Camilleri i l’altre és d’en Mitch Albom. Res a veure l’un amb l’altre. No és que no m’agradin, és que, en aquests moments, no em deleixo per llegir-los.
No em preocupa, però, perquè ara mateix tinc feina a rellegir Historia de una maestra de la Josefina Aldecoa per preparar la propera sessió del Club de Lectura, i acabar de documentar-me sobre Wislawa Szymborska, alguns dels poemes de la qual treballarem més endavant, també al Club.


Mentre m’hi acabo de posar –i per entretenir-me, vaja– el que sí m’agradaria fer és treure el nas per alguna d’aquestes activitats:
- “Jaume I, mite de la tribu i realitat històrica”, dimecres 2 d’abril a les 5 de la tarda, a La Pedrera, dins les IV Jornades de la revista Serra d’Or. Hi participaran Stefano M. Cingolani (al vespre segur que el trobareu al bar
Horiginal, Anton M. Espadaler (al dia següent potser serà a can Bassas), Toni Soler (l’historiador que escrivia, abans de “Polònia”) i Francesc-Marc Àlvaro (moderador i damnificat de Renfe).
- Presentació del llibre Mala vida, de Carles Quílez, dijous 3 d’abril, a les 7 del vespre, a laie llibreria cafè, amb la presència del Conseller d’Interior Joan Saura (que no sé si serà millor que vingui “el de veritat” o l’actor Cesc Casanovas).

Bé, i si hi ha inspiració, potser hi haurà crònica...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post un detall de Testimonios futuros, de Bárbara Fluxá

divendres, 28 de març de 2008

Per on començar?

Reviso la llista de posts pendents i els pèls del cap em queden de punta!!!

Per on començar?

La mandra està a punt d’abduir-me, però llavors em topo amb una revista Reflexions entorn de la dansa que em deixa fascinada: pel seu disseny, per la qualitat del paper i de la impressió i, també, pel fet que sigui gratuïta (falsament gratuïta, és clar, està pagada amb els nostres impostos, segurament).

Per on començar?

Fàcil, m’enganxo al primer text, de l’admirat Enrique Vila-Matas... Sí, sí, heu llegit bé! Vila-Matas en una revista de dansa!!! Només us puc dir que la inspiració del seu article és una fotografia de “visionatge obligat”, una imatge deliciosa...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...



Il·lustra el post de la troballa surrealista, un element surrealista per excel·lència, Telèfon afrodisíac blanc,
de Salvador Dalí i Edward James (1938)

dissabte, 22 de març de 2008

Poc a poc i bona lletra

Animada pels comentaris deixats aquests darrers dies, agafo el Cultura de l’Avui del passat 13 de març per veure si m’engresco a llegir –i comentar aquí- alguna cosa.

I començo a fer la llista de possibles candidats a fer-me sortir d’aquest estat d’ensopiment lector i blogaire:

Primer: tot i que no correré a comprar-lo (i fins i tot potser esperi que alguna ànima caritativa me’l regali), he de reconèixer que L’últim patriarca de Najat El Hachmi em crida l’atenció. Em tiren enrera, però, dues coses: les 332 pàgines del llibre i la darrera frase de la crítica de Xavier Pla: “Ara que ja té el destí marcat, caldrà veure com avança en el camí”, frase que no vol dir altra cosa (i que per cert, es repeteix sovint a les crítiques a autors novells o llibres primerencs) que: “Ens ha agradat però vigila per la propera; si la cagues t’estarem esperant”.

Segon: la crítica de Trena de cendra de Carme Guasch està acompanyada per una foto entranyable de l’autora, ja desapareguda, i d’un dels seus fills. No he llegit cap llibre de Carme Guasch, encara, però em fa il·lusió recordar que vaig sentir parlar d’ella per primer cop –i d’això en fa pràcticament quatre dies- parlant amb una altra de les seves filles, la Sílvia Soler, durant un de les emissions del nostre inclassificable programa de ràdio Llegeixes o què?! Potser només per això ja el llegiria, però un fragment de la crítica de David Castillo m’acaba de decidir: “Trena de cendra, una obra mestra, testimonial, dolorosa, desesperadament poètica sobre la mort del seu company, plena de referències autobiogràfiques, d’una força que recorda relats semblants de Peter Handke i de Paul Auster, o, per la temàtica elegíaca, els poemes de Fina Vidal a Dues veles blanques, o de Joan Margarit a Joana.”

Sento que em deixondeixo... Ara només cal estalviar 40 euros i passar per davant d’alguna llibreria.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

La imatge que il·lustra el post és de S. Clément