dimarts, 23 setembre de 2014

Llegir, sempre llegir...

Podria fer la crònica de la presentació a Terrassa de la nova etapa de Paper de vidre: públic amatent, amfitrions emocionats, traductor vital, actriu més que simpàtica i escriptor entenimentat.

Podria escriure sobre la preparació dels clubs de lectura d'enguany: lectures, nervis, guies, calendaris, activitats complementàries, expectació, ganes de conèixer a les noves lectores i lectors...

Podria anunciar-vos alguna activitat d'aquelles imprescindibles on m'encantaria treure-hi el nas: aquest dijous a la Calders, el mateix dia a L'Espolsada, el proper 30 de setembre (Dia Internacional de la Traducció) a...

Podria parlar-vos de la inauguració de l'Espai Triadú a Ribes de Freser, on s'instal·larà definitivament -i amb moltes novetats respecte a les anteriors itineràncies- l'exposició “Llegir com viure”.

Podria...

Però m'estimo més deixar-vos aquí una mostra de fragments d'algunes de les meves darreres lectures:

“Son las once de la mañana, estoy un poco loca, Diego definitivamente no está, pienso que no vendrá nunca y giro en el cuarto como alguien que ha perdido la razón. No tengo en qué ocuparme, no me salen los grabados, hoy no quiero ser dulce, tranquila, decente, sumisa, comprensiva, resignada, las cualidades que siempre ponderan los amigos. Tampoco quiero ser maternal; Diego no es un niño grande, Diego solo es un hombre que no escribe porque no me quiere y me ha olvidado por completo”. Las últimas palabras están trazadas con violencia, casi rompen el papel y lloro ante la puerilidad de mi desahogo.

Querido Diego, te abraza Quiela d'Elena Poniatowska.

“Però és que, no sé si per professió o perquè sí i prou, però sé com s'enquisten aquestes imatges en una vida i les males passades que et gasten quan menys t'ho esperes. És feina mal pagada, mirar d'evitar els traumes, perquè aquí tothom passa per la pedra, estem així d'estrafets, que tot se'ns queda enclavat a l'ànima i després feina rai per traure'ns la punxa. Això a mi sempre m'ha captivat, he trobat sempre molt subtil l'art d'esbrinar els orígens de les causes, molt subtil i molt enganyós, perquè una punxa, encara que la llevis, deixa un clot, i el clot també cal curar-lo, omplir-lo d'alguna cosa, i segons quina cosa hi posis valia més deixar-hi la punxa. D'objectes estranys, el nostre cos n'és ple. I l'ànima, més encara.”

La nostra vida vertical de Yannick Garcia (del conte “Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets”).

“Saber orientarse en una biblioteca es dominar la cultura en su conjunto y, por tanto, el mundo.”

Signatura 400 de Sophie Divry.

LA VIDA

La vida, la meva
i la vostra, és com un
mirall trencat on
en cada tros s'hi reflecteix
tan sols un moment,
un instant a penes.

I es fa difícil de
confegir-hi el tot,
l'ésser únic,
que és cada persona.

Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló.

- Buenos días, hombre sin nombre (pausa). Hace un día estupendo para empezar nuestro viaje. Nos iremos en cuanto meta todo en la maleta (pausa). Brújula preparada...
- Pero... ¡Así no nos iremos nunca!
- Los grandes actos llevan su debido tiempo (pausa). Botiquín preparado y en la maleta guardado.
- ¿Llevas treinta años haciendo esto?
- Cómo pasa el tiempo, ¿verdad? Pero es que no quiero fracasar (pausa). Cantimplora preparada y en la maleta guardada.

Las calles de arena de Paco Roca.

Com deia aquella: “Llegir, sempre llegir...”.

dilluns, 8 setembre de 2014

Aquest dissabte

Jorge Oteiza. Homenatge a Velázquez
Aquest dissabte, quan em disposava a creuar el carrer on viuen els meus pares per dur-los el lluç i el mig quilo de musclos que acabava de comprar per a ells, el semàfor es va posar en vermell. Llavors vaig decidir acostar-me a la llibreria-papereria de davant de casa seva per comprar el diari. Em vaig decidir per l'"Ara", encapçalat pel Victus i la ridícula actuació de l'ambaixada espanyola a Utrecht, que va anar a parar a la bossa de viatge, ja que després de deixar la compra, amb la meva família i uns amics vam fer ruta cap a Llafranc. Un cop allà, vaig passejar el diari en qüestió per la platja i, prèviament, pel restaurant on vam dinar, sense obrir-lo. Finalment, a la nit, ja a casa, vaig començar a llegir-lo. Com és habitual, a partir de la darrera pàgina i cap a endavant. I així va ser que vaig arribar a una pàgina que deia: “...Llort no deixa mai de demostrar un control considerable dels engranatges narratius. Sap en quin moment ha de donar espai a la peripècia d'un personatge o d'un altre. Sap equilibrar el tremendisme de certes situacions a còpia d'un humor hiperbòlic i negre. I sap com fer encaixar les escenes més còmiques amb les més tremebundes i les més excèntriques gràcies a un to realista, distanciat però còmplice...” (tot això segons Pere Antoni Pons).

I me'n vaig anar a dormir ben contenta, amb el pensament d'escriure un correu a l'amic Llort per quedar i fer una cervesa i celebrar que un nou llibre seu (Herències col·laterals, RBA-La Magrana) m'està esperant a la llibreria més pròxima o a la Setmana del Llibre en català.

dissabte, 23 agost de 2014

Com es fa un llibre (recordant Jaume Vallcorba)

Avui ha mort Jaume Vallcorba. De la importància de la seva trajectòria en el món editorial n'han parlat moltes persones entenimentades (com en Jordi Llavina, la Montse Serra, l'Andreu Gomila o en Bernat Puigtobella) que coneixen i segur que han crescut, com a persones i com a lectors (com tants de nosaltres), amb el catàleg que Vallcorba va anar confegint des del 1979 fins ara. També us pot interessar els 14 paràgrafs triats per Eva Piquer que són una mostra ben autèntica de la personalitat d'aquest editor excepcional.

Tot el que sé del món de l'edició ho vaig aprendre amb en Jaume Vallcorba. Algú potser dirà que no és gaire, però en un any (setembre 1990-setembre 1991) sota les seves ordres -i al costat d'en Jordi Cornudella, l'Ester Roca, la Sònia i en Pep Abelló- vaig saber tot el que em calia sobre com es fa un llibre, unes lliçons pràctiques, viscudes i patides amb “sang, suor i (sobretot) llàgrimes”, que encara avui em són útils i que, sense cap mena de dubte, m'han format com a professional i com a persona.

La meva memòria és pèssima, però puc explicar-vos que, a més d'aprendre a fer llibres, durant aquell any vaig tenir el privilegi de tractar -escadusserament però suficient per a impressionar a una joveneta amb ganes d'aprendre- a en Quim Monzó (una tarda a la granja que hi havia al mateix carrer F. Valls i Taberner), a en Joan Ferraté (els ulls més blaus i captivadors que he vist mai), a l'Albert i en Jordi Romero (germans i dissenyadors gràfics) i a en Jordi Puntí (ell sí que té memòria!).


Per a mi va ser molt important retrobar-me amb en Jaume Vallcorba l'any passat, durant l'acte de lliurament del Premi Llibreter, on precisament em va tocar llegir un fragment d'un dels seus dos llibres premiats en aquella ocasió. Realment havia estat un pur atzar -com tantes coses en aquesta vida-, però parlar amb ell d'aquells llibres i de la satisfacció que tenia en rebre aquell reconeixement va ser un moment molt emotiu, que miraré de recordar sempre.

Descansa en pau, Jaume Vallcorba.

dilluns, 11 agost de 2014

12 raons per llegir...

Stoner de John Williams
Traduït al català d'Albert Torrescasana
Edicions 62, maig de 2012

Una prèvia: Stoner va ser una de les meves lectures de l'estiu. Aprofitava qualsevol estona lliure per llegir-lo i sempre mirava de tenir un llapis a la vora per poder anar prenent notes. El llegia sabent que tot el que em suscitava la seva seva lectura ho compartiria en un club de lectura. Quan va arribar el dia, em vaig trobar en una llibreria amb gairebé trenta persones que havien fet “una altra lectura” d'Stoner. I això encara va fer que la trobada fos més enriquidora.

I les raons...

Perquè és un llibre que va de menys a més.

Perquè els sentiments que et desperta el protagonista poden arribar a ser totalment contraposats.

Perquè parla de les misèries del món universitari nordamericà i et desperta l'interès perquè algú t'expliqui els de “casa nostra”.

Perquè en tot el llibre hi traspua la incoungruència humana.

Per la importància dels espais en la narració; les seves descripcions són molt rellevants en el desenvolupament de la novel·la.

Perquè la traducció d'Albert Torrescasana no grinyola gens i, a més, aprens el significat de paraules com: sinecura, cruix, sanguinyols, trivi, elucidacions.

Perquè hi ha imatges molt potents que t'enxampen i t'agradaria rellegir repetidament, sense manies...

“Una vegada, després de la classe del vespre, va tornar al seu despatx, es va asseure davant de l'escriptori i va intentar llegir. Era hivern i, com que havia nevat durant el dia, el paisatge estava cobert d'una blancor suau. Com que al despatx hi feia molta calor, va obrir la finestra situada més a prop de l'escriptori perquè l'aire fred entrés a la cambra. Va respirar fondo i va deixar deambular els ulls per la terra blanca del campus. Mogut per un rampell, va apagar el llum de l'escriptori i es va asseure en la calorosa foscor del despatx; mentre l'aire fred li omplia els pulmons, es va inclinar cap a la finestra oberta. Va sentir el silenci de la nit hivernal, i va tenir la sensació que, sense saber com, percebia els sons absorbits pel delicat i intricat ésser cel·lular de la neu. Sobre la blancor no es movia res; era una escena morta que semblava que l'estirés per xuclar-li la consciència, alhora que s'enduia el so de l'aire i l'enterrava sota aquella tovor freda i blanca. Se sentia arrossegat cap a la blancor, que s'estenia fins on li arribava la vista, i que era una part de la foscor des de la qual brillava, del cel clar i ras sense altura ni fondària. Durant un instant, va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra; i mentre sentia que se n'esmunyia, tot -la blancor plana, els arbres, les columnes altes, la nit, les estrelles llunyanes- li va semblar increïblement minúscul i remot, gairebé com si quedés reduït al no-res. Llavors, darrere seu, es va sentir el so metàl·lic d'un radiador. Es va moure i l'escena es va recompondre. Amb un alleujament curiosament malgustós, va encendre el llum de l'escriptori. Va agafar un llibre i uns quants papers, va sortir del despatx, va enfilar pels passadissos foscos i va travessar les amples portes dobles de darrere la Jesse Hall. Va tornar a casa caminant a poc a poc, conscient de cada passa que feia cruixir la neu dura amb una potència esmorteïda.” (p. 215-216)

Perquè parla de l'amistat i l'amor.

Perquè és una novel·la d'el·lipsis, on és important allò que s'explica i allò que no s'explica.

Perquè parla de literatura; també d'ensenyar literatura...

Perquè en William Stoner és un home dividit, i això el fa molt interessant. Mentre algunes el considerem un ésser immòbil davant la vida, d'altres creuen que ell decideix el que fa en qualsevol moment.

Perquè l'últim capítol és de traca i mocador.

divendres, 8 agost de 2014

14 raons per llegir...

Un altre got d'absenta de Tina Vallès
LaBreu Edicions, abril de 2012


Perquè la il·lustració de la coberta, d'Oriol Malet, és senzillament extraordinària (i premiada!).

Perquè la Tina escriu en una llengua genuïna que coneix bé i això es nota quan la llegeixes. La seva feina de traductora i correctora li permet treballar amb aquest material sensible, que és la nostra llengua.

Perquè la Tina és una gran lectora.

Perquè la Tina té una gran capacitat d'observació i una traça envejable per convertir allò que veu en una imatge impactant.

Perquè he hagut de sortir al carrer, gairebé corrent, tapant-me el nas, fugint del senyor Búnquer: “...el millor és donar-li la raó amb cops de cap afirmatius fins que el to de la veu se li vagi difuminant per donar pas a un silenci incòmode que el farà girar cua i tancar-se amb pany i clau dins d'un pis fosc on les persianes fa molt de temps que no badallen i l'olor de resclosit és tan densa que té mans i et galteja de valent encara que el senyor Búnquer no et deixi passar mai del rebedor.”

Perquè he tancat els ulls per escoltar la senyora Apòstrof, tot desitjant que la seva esquena, miraculosament, aparegués “recta i saludable”: “La veu, per contra, no li canvia mai, és espessa com la mel, aspra com la fusta sense polir i aguda en la mesura justa, té una cadència de vals i gaudeix d'un equilibri vocal sorprenent dins del seu desequilibri corporal, contrast perfecte que fa badar boca a tothom qui l'escolta. Per transcriure les seves paraules caldrien papers pautats amb una clau de sol finament esbossada en llapis encetant la melodia del seu discurs.”

Perquè encara tinc el somriure a la cara en sorprendre la Tina al balcó, movent la mà i somrient a en Mà Saludant.

Pels moments en què la Tina parla del món editorial, que coneix bé, amb aquella mirada seva, tan fresca però tan i tan puyent, que ja destil·lava a L'aeroplà del Raval i que, amb l'absenta sobre la taula, li fa dir: “...Tu m'has demanat semiòticament que comencés pel mig, com les novel·les pretesament experimentals que enceten la trama pel nus, t'engalten la presentació amb col·leccions insofribles de flashbacks i es deixen el desenllaç a mig fer perquè-el-lector-també-és-autor.”

Perquè tant la Tina com les seves lectores i lectors sempre durem en Maic al cor i també els seus Adultets.

Perquè he descobert la faceta humida de la Tina llegint "Rebaixes" (ja mai més no aniré de rebaixes de la mateixa manera!) i "Tros de ros gros rus". Ai, i també m'agrada...

Perquè.. Qui no coneix -de més a prop o més lluny- a algú com el cambrer Zero?: “És aquell de qui ningú no en recorda el nom quan se'l troba a la foto de la classe de setè de bàsica del curs 88-89. Aquell a qui t'oblides de fer-li dos petons quan t'acomiades de tota la colla. Aquell a qui no saps què regalar-li pel seu aniversari perquè tot i que fa més d'una dècada que el coneixes, en realitat no saps qui és ni què li agrada. Aquell que calla, que s'aparta si fa nosa, que no es queixa si es queda sense seient quan aneu tots en metro.”

Perquè l'Allau, blogaire sensat i amb molt bon criteri, quan vaig dir-li que havia començat a llegir Un altre got d'absenta, em va dir: “SU, seràs feliç”.

Perquè... algun dia, a mi també m'agradaria penjar del seu suro!

Perquè tot canvia després d'Un altre got d'absenta. No la vida -tampoc no cal exagerar- però sí alguna cosa de la nostra mirada.

divendres, 1 agost de 2014

20 raons per llegir...

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? de Jeanette Winterson
Traducció al castellà d'Álvaro Abella Villar
Lumen, abril de 2012 (segona edició)

Perquè un llibre sempre porta a un altre llibre i, en aquest cas, quan estàs llegint ¿Por qué ser feliz cuando se puede ser normal? vols córrer a trobar Fruta prohibida i Planeta Azul, de la mateixa autora, o rellegir l'Autobiografia d'Alice B. Toklas, de Gertrude Stein i Orlando, de Virginia Woolf.

Perquè quan l'autora escriu una frase tan simple i tan contundent com “Lo único bueno de que te encierren en una carbonera es que estimula la reflexión temprana”, les seves reflexions sobre la vida, que segueixen després, són exraordinàriament senzilles i autèntiques.

Perquè en aquests moments d'angoixes vitals (i crisi econòmica i falta de valors -diuen- i polítiques nefastes i...) fa falta llegir frases com aquesta: “Siempre pensamos que lo que nos hace falta para transformarlo todo -el milagro- está en otra parte, pero con frecuencia está justo a nuestro lado. A veces somos nosotros mismos.”

Per tenir consciència de les vegades que haurem dit, també, aquesta frase: “¿Por qué la pérdida es la medida del amor?”

Perquè és un llibre que parla de l'adopció, una adopció singular i podríem dir “de pel·lícula”, però real i viscuda i, per aquest motiu, molt interessant.

Per poder incloure aquests paràgrafs a la meva llista d'Il·lustres:

“Un libro es una alfombra mágica que te transporta volando a cualquier sitio. Un libro es una puerta. La abres. La cruzas. ¿Volverás?”

“Los libros, para mí, son un hogar. Los libros no hacen un hogar, son un hogar, en el sentido de que hacemos como con una puerta, abrimos un libro y entramos. En su interior hay un espacio diferente y un tiempo diferente.”

Perquè tot i que ningú m'havia de convèncer que llegir poesia és un luxe i un plaer, llegint a la Winterson he tingut definitivament clar què és la poesia: “No es un lugar para esconderse. Es un lugar donde encontrar.”

Perquè la literatura transforma la vida i la vida transforma la literatura.

Perquè és un llibre on tothom que està tocat per la lectura queda enlluernat amb la relació entre la protagonista i la literatura.

Perquè és difícil ser normal.

Perquè a la pàgina 123 hi ha una de les escenes més tendres que he llegit sobre l'amor entre dues dones.

Per anar ampliant coneixements i material per a preparar les sessions destinades a la poesia dels meus clubs de lectura.

Perquè... qui no voldria haver tingut una senyora Ratlow a la seva vida?: “...adoraba la literatura. Cada vez que decía 'Shakespeare' inclinaba la cabeza... Tomaba Valium en clase. Nos tiraba libros a la cabeza y amenazaba con matarnos. En aquella època todo eso todavía estaba permitido.”

Perquè Jeanette Winterson no només sent passió pels llibres com a literatura sinó també com a objectes: “Ayudaba a la bibliotecaria a ordenar los libros, algo que me gustaba mucho porque me encantaba el peso de los libros y el modo en que encajaban en las estanterías.”

Perquè, com a la Gertrude Stein, a mi tampoc no m'agrada mirar els mapes.

Per si algú vol conèixer algunes coses de la política de la Tatcher des d'una perspectiva ben curiosa.

Per mirar d'entendre com una escriptora escriu per “llegir-se” com a ficció i alhora com a realitat, i com s'acaba decantant per la primera opció.

Perquè és un llibre on convius i experimentes la complexitat de la vida, les seves “clàssiques” dicotomies, per concloure, com la Winterson: “Tan sencillo de escribir. Tan difícil de hacer/ser.”

Perquè és un llibre on, en definitiva, es parla de l'amor, de la necessitat que tenim d'estimar, d'estimar-nos, de la dificultat d'estimar i de ser estimats, de la intensitat de l'amor...: “Amor. La palabra difícil. Donde todo empieza, a donde siempre volvemos. Amor. Falta de amor. La posibilidad del amor.”

Perquè aviat començaré a llegir La pasión de Jeanette Winterson. Per què? Les meves raons les trobareu properament en aquestes mateixes pantalles. O no.

dijous, 31 juliol de 2014

D'aquí ben poc farà dos anys

D'aquí ben poc farà dos anys que vaig començar a col·laborar en una publicació digital que -per motius que se m'escapen- ha acabat desapareixent. En aquell moment vaig decidir que “només” publicaria els textos en aquesta publicació i no a Llegeixes o que!? 

Durant aquest temps tampoc no és que hagi escrit gaire, tenint en compte que he llegit un munt de llibres (per feina i per plaer).

Però he pensat que potser estaria bé recuperar aquests textos i que, en definitiva, té més sentit anar-los publicant en aquestes mateixes pantalles, els antics i els que vindran, ja que algunes de les bones persones que van organitzar el primer projecte de la publicació digital, hi insisteixen i compten amb mi.


Bones vacances i bones lectures!

dimecres, 2 juliol de 2014

La vida passa...

I la vida passa entre feina, valoracions de les lectores i lectors dels clubs, organització del calendari per al curs vinent, llista de llibres per llegir (per feina), reunions... Entre noves descobertes de llibreries i d'editorials, i trobades amb antigues alumnes dels tallers d'escriptura... Entre casals d'estiu i amb l'ajuda de les àvies...

I la vida passa entre lectura i lectura (per plaer), que assaboreixo de mica en mica, perquè mentre la vida passa he de celebrar la concessió d'un premi a la Fe, la meva llibretera de capçalera, i l'aparició d'un nou conte (a la secció “El trobat”) de paperdevidre.

La vida passa i no em voldria perdre res de la vida.