dimecres, 8 de juny de 2016

Llegim «Cuentos escogidos»

Soma Mapping 2, Performance Nadine Fürst
Aquest mes de juny acabem el curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb la lectura d'un llibre que hauria de ser a totes les cases on habita la passió pels contes i per la bona literatura: Cuentos escogidos de Shirley Jackson, en traducció al castellà de Paula Kuffer; una selecció de textos feta per Minúscula dels llibres originals en anglès The Lottery and Other Stories (1948) i Come Along With Me. Classic Short Stories and an Unfinished Novel (1949).

Un recull de vuit contes d'aquells que no pots oblidar i, dies després de llegir-los, encara els tens al cap, i tres conferències de Shirley Jackson que són –com a mínim una d'elles– de «lectura obligada» per a qualsevol aprenent d'escriptor.

Precisament d'aquesta conferència, «Notas para un joven escritor», us deixo seguidament alguns fragments:

«En el país de los cuentos el escritor es el rey.» (p. 149)

«Recuerda, tu historia es un trato complicado con el lector. Tu parte del trato es jugar limpio y mantener su interés, su parte del trato es seguir leyendo.» (p. 149)

«En tus historias [...] dibuja tu propio paisaje con sus horizontes propios, coloca a tus personajes allí donde consideres que les corresponde y muévelos a tu antojo.» (p. 150)

«Si un movimiento se hace necesario e inevitable [...] deja que el lector avance contigo; no lo sacudas de un modo abrupto de un lugar a otro; [...] deja que tu historia se desarrolle del modo más natural y sencillo posible, sin viajes secundarios a bellos parajes innecesarios.» (p. 150)

«En la medida de lo posible, libérate de afirmaciones inútiles y burdas sobre la acción.» (p. 151)

«Respecto de las descripciones, trata de recordar que nunca debes dejar que simplemente queden ahí; en tu historia nada debe caer en el estatismo a no ser que tengas una buena razón para que tu lector se detenga; el movimiento es la esencia de la historia.» (p. 152)

«La descripción de objetos inanimados funciona mejor cuando estos se encuentran en uso o en movimiento...» (p. 152)

«No cabe duda de que las conversaciones son una de las partes más difíciles de una historia. [...] en el discurso oral hay muy poca economía. En el discurso escrito hay mucha economía. Tus personajes usarán frases cortas, y sólo contarán historias largas en circunstancias excepcionales, e incluso entonces emplearán un lenguaje de estilo delicado y rítmico: nada puede acabar con un cuento de una manera tan efectiva como un pesado que toma la palabra para hacer una larga descripción de algo que solo le divierte a él y a nadie más. Un pesado es un pesado, tanto dentro com fuera de una página.» (p. 143-144)


Uix, ho hauré de deixar aquí!!! Però abans us recordo que el dimecres 15 de juny podrem parlar amb l'editora Valeria Bergalli d'aquest i d'altres llibres de Minúscula.

dimarts, 24 de maig de 2016

Malalta de lectura

Hi havia una vegada, una malalta de lectura que es va apuntar a un club de lectura  –valgui la redundància– que es va crear al Facebook.

El cas és que la malalta de lectura s'hi va apuntar sense ser conscient de la feinada que «ja portava de casa», però amb tota la il·lusió de compartir el plaer de llegir amb altres persones de condicions, edats, gustos... ben diversos.

El primer dia que va anar al club de lectura (perquè es tractava «d'anar-hi», no de participar-hi virtualment), la malalta de lectura estava una mica nerviosa. Feia massa temps que estava «a l'altra banda» d'una trobada entre lectors, allà on has de proposar camins, donar paraules, organitzar dinàmiques... El llibre escollit aquell cop era per a ella una relectura, La campana de vidre de Sylvia Plath, i se'n va parlar, però fluix...

El segon dia que la malalta de lectura es va poder acostar al club no havia acabat de llegir el llibre proposat. Es tractava de Las dimensiones finitas d'A.G. Porta. Val a dir que no hi va posar molt interès i la feina lectora acumulada durant el curs començava a pesar-li.

Però vet aquí que demà mateix, la malalta de lectura té una nova cita amb la gent del club i aquesta vegada està entusiasmada perquè el llibre que compartiran és brutal, d'aquells de «traca i mocador», un recull de contes extraordinari que l'acompanyarà durant molt de temps. El llibre en qüestió és Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, en traducció excel·lent i magnífica d'Albert Torrescasana.

Empeltada per la seva faceta de comunicadora més professional, la malalta de lectura ens proposa alguns fragments –«només» dels deu primers contes– que li han agradat especialment, i que trobareu a continuació:

De «La bugaderia de l'Angel»:

Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. (p. 33)

Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charly Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit de l'humor estrany semblant al de la meva mare. (p. 35)


De «Manual per a dones de fer feines»:

Només robo pastilles per dormir, no fos que un dia les necessités. (p. 57)

El doctor pren pastilles de belladona. No sé què fan, però m'agradaria que fos el meu nom. (p. 63)


De «El meu joquei»:

Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el kimono. (p. 71)

De «El Tim»:

Ben mirat, el món que coneixia no era millor que el que ells tenien el valor de desafiar. (p. 76)

De «Punt de vista»:

Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida. (p. 85)

Se'm fa una muntanya escriure sobre el diumenge. Plasmar aquella sensació buida i allargassada dels diumenges. Cap carta i els tallagespes llunyans, l'abatiment. (p. 87)


De «El primer centre de desintoxicació»:

...Estava fora de si quan la van portar, vinga hostiar aquell poli xino. En Wong. I llavors li va venir un atac de cal Déu, es va passar tres minuts xocant per tot arreu com un pollastre sense cap. (p. 91)

De «Dolor fantasma»:

No he entès mai que hi hagi tantes persones quasi analfabetes que llegeixin tant la Bíblia. No és fàcil. De la mateixa manera que em sorprèn que hi hagi tantes modistes incultes en aquest món que se'n surtin tan bé a l'ora de posar mànigues i cremalleres. (p. 99)

De «Mossegades de tigre»:

Jo havia arribat a pensar que si un tigre gran i vell m'arrencava la mà d'una mossegada i anava corrents a veure la mare, es limitaria a encastar-me uns quants diners al monyó. O que en faria broma. «Què és això, el soroll d'una mà que aplaudeix?». (p. 109)

Com diria la malalta de lectura: "Jo no m'ho perdré, com hi ha món!"

dijous, 5 de maig de 2016

Llegim “Porexpan i Polaroids”

La meva vida com a lectora seria ben diferent si no em dediqués a “conduir” clubs de lectura. Això és un fet.

El cas és que llegeixo i llegeixo, i d’aquesta manera –amb l’“excusa” dels clubs de lectura– descobreixo llibres, autors, traduccions, editorials... que, com a lectora “normal i corrent”, probablement m’haurien passat desapercebuts.

Però a can Llegeixes o què!?, els clubs de lectura –i la vida!– ho posen tot a lloc, i així ha estat com ha arribat a les meves mans Porexpan i Polaroids de Xavi Ballester, el proper recull que compartirem al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’ de la Llibreria Atzavara, un llibre on precisament les reflexions sobre la vida dels protagonistes de les històries que en Xavi ens explica és el que més m'ha cridat l'atenció.

Com és habitual, aquí sota trobareu fragments dels contes, que voldria destacar amb la intenció d'engrescar-vos a llegir el llibre i/o a participar al club de lectura:

“En Gerard Molins deia que les paraules ressonaven millor dins de les habitacions buides, que assolien el seu significat ple i prenien una dimensió completa. [...] Deia que per poder copsar la vertadera dimensió de la seva desolació calia escoltar-los en una habitació on just uns dies abans havia existit l’amor i la tendresa d’altres amants desconeguts.” (“L’estornell”, p. 8).

“L'amor i la pluja, vet aquí la diferència entre les parelles enamorades i les que ja no ho estan. Els dies de pluja, a la parella enamorada no els fa res amarats d'aigua. Ans al contrari, serà una bona excusa per despullar-se. En canvi, la parella que ja no està enamorada arriba a a casa entre renecs perquè l'aigua els ha fet malbé les jaquetes de pell i deixaran el passadís ple de petjades. La pluja i l'amor. (“Goril·les, p. 30).

“Al cap i a la fi, sempre tornem als llocs on ens han estimat.” (“Voldries ser gat, però ets gos”, p. 38).

“Si un arbre mor i no hi ha ningú que escolti la la seva caiguda, ha mort realment? Si ningú no llegeix un llibre, aquest llibre existeix? Si dos amants secrets s'estimen cada nit en una habitació d'hotel i mai ningú no els veu, qui donarà testimoni del seu amor quan ells morin? Com sé que no ets amb mi? Com sé que no ets més mentida que en Bin Laden?” (“Bin Laden, tu i jo”, p. 62).

“És aquesta por traïdora la que em fa prometre ximpleries davant del mirall del lavabo com ara que mai més no tornaré a trepitjar el Maresme. Per un moment, em sembla un excel·lent títol per a una cançó, però la llàstima és que mai no podré posar-li la música perquè de música no en sé, tot i que, ben mirat, si més no, jo tinc un títol, quan la majoria de gent es passa la vida sens ni tan sols una bona estrofa.” (“Autopista C-32”, p. 69).

“Tot és immediat i alhora intemporal, l'únic que compta és l'ara. En els hotels AC, tots els espais són idèntics, l'únic lloc important és allà on ets tu, a dins, tant se val quina ciutat sigui la que fuig embogida enlloc, allà fora.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 81).

“Les desgràcies no ens escullen, som nosaltres els qui les escollim, som nosaltres el qui decidim ser escollits, som nosaltres els qui decidim si un fet de la nostra vida és o no una desgràcia.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 157).


La vida –de nou!– fa que aquest apunt vegi la llum el mateix dia que neix la revista Rosita

dimarts, 26 d’abril de 2016

El meu #SantJordi2016 en imatges

Librosfera llegeix a La Calders
Llibres llegits per Librosfera a La Calders


Llegir i formar part d'un jurat sempre té premi!

Dia de Sant Jordi a la parada de Fragmenta Editorial






Lectura de "La princesa cavaller"
de Sònia Moll a la Marató de lectures
de l'escola Pau Casals

diumenge, 17 d’abril de 2016

Llegim «La lectura com a pregària»

Rafael Navarro, "La presencia de una ausencia #1"
Un llibre que du al títol la paraula «lectura» ja té molt de guanyat, a can Llegeixes o què!?, però si a sobre el subtítol és «Fragments filosòfics» l'interès es dispara!

Va ser per Sant Jordi de l'any passat que em vaig autoregalar La lectura com a pregària de Joan-Carles Mèlich.

I, un any després, és l'escollit per a la sessió del mes d'abril del club de lectura LLEGIR –NO NOMÉS NOVEL·LA– ÉS VIURE MÉS VEGADES a la Llibreria A peu, de pàgina.

Com és habitual, seguidament us deixo algun fragment –en aquest cas, 2 dels 262– d'aquest llibre, exquisit i enlluernador, tot esperant que arribi el dimarts, i els puguem compartir en viu i en directe amb Joan-Carles Mèlich:

«No sabem quin és el camí correcte, perquè no hi ha un camí correcte, però podem mirar enrere, veure què ha passat i fer tot el possible perquè l'horror no es torni a repetir.» (p. 40)

«Els personatges de les novel·les –Don Quixot, Emma Bovary, Raskólnikov, Anna Karènina, Gregor Samsa, Leopold Bloom, Clarissa Dalloway– són éssers quotidians, i en les seves vides no succeeix res d'èpic ni de majestuós, encara que hi hagi esdeveniments. Viuen en la prosa del món perquè, fins i tot en el moment que passa una cosa extraordinària, continuen vivint les seves vides sense gaires problemes. A diferència del món de les idees, que busca l'altura i la profunditat, en la prosa del món impera la superfície de la pell, l'«epidèrmic».
Els personatges de les novel·les són inconcebibles al marge de les seves situacions, perquè no hi ha un jo sense relacions, perquè no hi ha un jo sense món.» (p. 78)

divendres, 1 d’abril de 2016

Llegim «Els noms dels seus déus»

Encetem el darrer trimestre del curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb un recull de contes que ens va impactar a la primera lectura i ens ha impressionat quan n'hem fet la segona, amb el llapis a la mà!

No tenim cap mèrit en l'elecció, ens vam deixar aconsellar pels seus editors quan vam anar a sentir-los al Festival Ingràvid, el juny de l'any passat.

El llibre en qüestió és Els noms dels seus déus de Ruy d'Alexio, i seguidament us deixo alguns fragments, precisament del conte que dóna títol al recull, que ens ha semblat extraordinari:

«...no és imprudent cometre errors dels quals es pugui aprendre.» (p. 35)

«Com que ja no hi havia rius, no sabíem nedar, però vam rebre unes instruccions bàsiques de com fer-ho, per si un dia tornaven a baixar les aigües, o atrapàvem els llavis del mar.» (p. 35-36)

«Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig fixar com espurnejava i com es movia endavant i endarrere. Com vetllava de nit i dormia de dia. Sabia que no era només aigua. Sabia que amagava alguna cosa. I com la resta de joves de la meva edat, glatia per conèixer aquesta cosa incomprensible, imprevisible, i anorrear definitivament la seva influència.» (p. 37-38)

«Vaig marxar corrents de la platja i em vaig passar dos dies en una font al mig del bosc, on només se sentia el so deliciós d'un salt d'aigua, que acompanyava el ritme sense tempo dels meus dubtes.» (p. 43)

«No semblava que la meva massacre d'homes del mar els afectés en absolut, i això encara em confonia més. Era possible que fossin indiferents a la mort. En aquella gent hi havia un misteri commovedor, semblant al misteri que emana del mar amb el seu color fosc però brillant, massís però inquiet.» (p. 44)

«Quan el temps s'ha esfilagarsat, les paradoxes són l'única esperança». (p. 44)

«És per això que consideren la mort com una satisfacció més dels instints primaris, com el menjar, el sexe, la poesia i la resta de coses inevitables.» (p. 47)

«Amb els anys la gent del mar em van ensenyar tot el que saben, tot el que jo vaig poder aprendre: no necessitar gaire, i saber on trobar el poc que necessito, en la naturalesa, que és l'altre, i saber no només les causes de les meves necessitats, sinó també les seves finalitats i les seves duplicitats i paradoxes.» (p. 48)

«Aquest poema de vers lliure i sense rima repassa els cent mil noms dels déus que viuen al nostre voltant.» (p. 49)

divendres, 25 de març de 2016

Abril. Abril? Abril!!!

Sí, l'abril és un mes especial. És el mes del dia especial.

En aquell mes hi ha el dia més esperat per un munt de persones (totes hi han abocat esforços, totes hi han treballat de valent) i, alhora, és el dia que moltes altres persones compraran (per regalar o per autoregalar-se) el LLIBRE de Sant Jordi.

No hi tenim pas res en contra, a Llegeixes o què!?, però això que hi hagi «només» un mes-un dia especial per comprar llibres no ho acabem d'entendre. I fixeu-vos que diem «comprar» i que en cap moment hem dit «llegir», aixxx!!!

Dit això: tanquem el mes de març amb el projecte del club de lectura dels Lluïsos de Gràcia per a la propera temporada presentat i amb les primeres lectures dels llibres escollits per al clubs de Llegeixes o què!? del mes d'abril* enllestides. Ara només falta fer-ne una segona lectura i preparar les sessions corresponents, i esperar -amb il·lusió!- aquella hora i mitja «màgica» en què compartim aquests llibres (comprats, obsequiats, prestats i sempre llegits!) amb altres lectores i lectors.

* Els llibres en qüestió il·lustren l'apunt d'avui. 
En aquestes mateixes pantalles anirem fent-ne els tastets de lectura de cadascun.

divendres, 4 de març de 2016

Llegim “El dia que vaig aprendre a volar”

Aquest apunt es podria subtitular “Se m’acumula la feina lectora i no tinc temps d’escriure a Llegeixes o què!?

Dit això, miro de fer “el que toca”, que no és una altra cosa que fer-vos un tastet de lectures de la novel·la que comentarem el proper dilluns a la Llibreria Documenta, en una nova sessió de Trobem-nos amb..., cicle organitzat per l’Associació d’Amics de la Bressola.

Vam iniciar aquest cicle de trobades amb l’editor Josep Cots i ja llavors ens vam comprometre a treballar un dels llibres d’Edicions de 1984.
La bona feina del cap de premsa de l’editorial, l’incombustible Torero...  Miquel Adam, ens va fer arribar El dia que vaig aprendre a volar d’Stefanie Kremser, escrita originalment en alemany i traduïda al català per Anna Punsoda, per gaudir de la seva lectura i poder-la compartir amb les lectores i els lectors que, des del mes de setembre de 2015, s’acosten a la Documenta per, entre d’altres coses, celebrar els 40 anys de La Bressola amb un bon vi...

Anem per feina! Aquí us deixem amb una selecció d’alguns fragments d'aquesta novel·la amb una història que atrapa des de la primera pàgina:

– Sí – va resumir finalment, perquè un silenci també té una introducció, un nus i un desenllaç. (p. 28)

...i jo vaig aprendre que l'amor, igual que el sentit de la vida, era un tema tan seriós i dolorós com l'abandonament, i sí, que tu pots estimar algú encara que t'hagi abandonat, i que pots abandonar algú encara que l'estimis. (p. 30)

La seva cara compungida també va entristir-me a mi, i així vam sortir del pis d'esquitllentes, deixant enrere el silenci de la cuina, que pesava tant perquè contenia un bocí del nostre futur. (p. 58-59)

La vida, aquest metrònom constant i tranquil·litzador, s'havia convertit en poques setmanes en una centrifugadora separadora de partícules, i al seu líquid ja no hi surava res sòlid. (p. 75)

Vam callar una mica, capficats amb la llargada d'aquest període: una engruna de res per a l'existència de la senyora Stangassinger, un temps infinitament llarg per a la meva. Per al Paul, tanmateix, aquells deu mesos suposaven un únic punt d'inflexió, molt dilatat en el temps, sobre el qual encara trontollava buscant l'equilibri. (p. 118)

Ara bé, la curiositat se sacia amb el saber, però per saber es necessita –a part d'un esperit despert i unes orelles atentes– dots de lectura. (p. 135)

A fora els ocells refilaven davant del sol que s'alçava. L'aire fresc de la rosada entrava per la finestra. Quan vam acabar, la senyora Stangassinger va tancar el llum de la taula del menjador i vam veure com en poc minuts el dia escampava tot de colors ataronjats pel terra de la cuina. Fins i tot a ella se li travaven les paraules. Passen tantes coses, en aquest món, i així i tot comença sempre un nou dia. (p. 167)

Estàvem sorpresos, enlluernats, perquè de sobte ens adonàvem que pertànyer a un lloc era una cosa molt més complexa que no pas aquest sentiment que semblava lligar-nos a tot (el) que ens envoltava. (p. 205)

...la Marcela ens va fer entendre que una nova llengua és com una nova habitació que, de mica en mica, es van dibuixant contorns i mides gràcies a «la llum del saber» que hi va entrant. (p. 225)

...per primera vegada a la meva vida somiava una cara concreta amb un ulls de color mostassa. No desitjava res amb tanta intensitat com trobar-me amb aquella mirada, encara que fos només un durant un moment. (p. 244)