dijous, 26 març de 2015

La lectura i la vida

Ahir vaig fer la sessió mensual del club de lectura a la Biblioteca de Tordera. És un club que vaig començar amb molta il·lusió el curs passat i que enguany està costant molt que desperti interès entre els vilatans i vilatanes d'aquesta població. Hi estem treballant.

Malgrat això, puc dir que precisament en aquest club he viscut alguns dels millors moments de la meva feina com a conductora literària. Precisament ahir, quan acabàvem la sessió, en Miquel, un dels lectors, em va dir: «M'agrada venir a les sessions del club de lectura perquè me n'adono que estic aprenent a llegir

Va ser molt emocionant sentir aquestes paraules, perquè aquest és un dels objectius dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?, inspirats –entre d'altres– en les reflexions que Emili Teixidor va desenvolupar al llarg de molts anys de docència i que va aplegar en un llibre magnífic, que us recomano: La lectura i la vida*.

I aquí us deixo un dels seus textos que inspira la meva manera d'entendre els clubs de lectura:

Tot i que cada lector és un món a part i tothom s'ha enganxat a la lectura amb les obres que ha triat o que l'han seduït, potser sí que podem reflexionar uns minuts sobre uns punts considerats essencials per formar un bon lector. Perquè a vegades oblidem que de la mateixa manera que es pot ensenyar i es pot aprendre a escriure bé, també es pot ensenyar i es pot aprendre a llegir bé. És a dir, arribar a ser un bon lector és una carrera com una altra que requereix uns mestres, unes pràctiques, una voluntat i uns esforços determinats. Això si no volem quedar-nos en l'estadi de lector més primari, el que llegeix obres que no li suposin esforç, només per distreure's i buscar informació.

No tots els lectors són iguals, ni tenen el mateix nivell de lectura. Quan algú ens demana que li recomanem un llibre, demanem-li quins llibres ha llegit darrerament i quins li han agradat i per què.

Fem-li veure que el més segur és que continuï amb l'autor o la col·lecció o el tema que li ha agradat, però que si fa un petit esforç pot arribar a gaudir de lectures més sàvies o més complexes, que el lector també s'educa amb l'esforç i que hi ha diferents nivells de lectura.

Fem-li veure que si amb les matemàtiques, per exemple, només arriba a resoldre les quatre regles, no entendrà res dels logaritmes neperians o de les equacions diferencials si no fa una mica d'esforç per arribar-hi; que no s'acontenti a quedar-se en la lectura amb les quatre regles, o les quatre lletres. Ser lector és una mica com una carrera.


*Barcelona: Columna, p. 127-128.

dijous, 19 març de 2015

Dues cites amb la lectura, avui dijous

La primera, a 2/4 de 8 del vespre:
Presentació del primer LLIBRE SOLIDARI de l’Atzavara.













La segona, a 2/4 de 9 de la nit:
Lectura de TRADUCCIONS de poesia (de diverses llengües al català), organitzada per Núria Busquet Molist a la Poeteca.










Com diria aquella:
«Jo no me les perdria, com hi ha món!»

divendres, 6 març de 2015

«És boníssim, s'ha de llegir»

(Un apunt de memòria històrica, del 14/11/10 a dia d'avui)

No és per fer autobombo, però crec que val la pena que reprodueixi aquí sota un apunt «un pèl antic» de Llegeixes o què!? on vaig escriure la meva primera experiència dovlatoviana i on, curiosament, l'alcohol va fer acte de presència:

Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlàtov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlàtov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico” [per a entendre-ho és imprescindible que llegiu la carta]. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlàtov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlàtov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.

Bé, com a text narratiu segurament és del tot millorable, però el cas és que un temps després –que sóc incapaç de precisar– vaig acabar comprant-me La maleta i llegint els seus contes i gaudint-ne cosa de no dir. I vet aquí que, quan vaig tenir l'oportunitat de triar les primeres propostes per al club de lectura 'Posa un conte a la teva vida', no vaig dubtar ni un segon en què Dovlàtov hi havia de ser, i vaig triar Els nostres, un recull de contes necessari i imprescindible a qualsevol casa on es detecti vida intel·ligent.

I això no només ho dic jo sinó que ho podeu demanar a les lectores i els lectores del club, després d'haver compartit la seva lectura en una sessió on vam comentar amb entusiasme molts aspectes dels contes, des de les vides dels personatges (els vicis, les neurosis, les grandeses) fins a l'estil àgil, directe i irònic de Dovlàtov. Una setmana després vam poder confirmar aquestes impressions amb l'Ester Andorrà, una de les editores de La Breu, que va delectar-nos amb tota mena d'informacions relacionades amb l'autor (les més «sucoses», amb la seva vídua!), avançar-nos que preparen nous llibres de Dovlàtov i també reedicions. Va ser molt interessant sentir com havien «conegut» l'autor, com un llibre seu es va convertir en el primer de la col·lecció La intrusa, com confien en la feina del traductor, Miquel Cabal, o diferents anècdotes relacionades amb les imatges de les portades dels llibres.

Una vetllada perfecta que va acabar amb una expressió que «sempre» acompanyarà la lectura de Dovlàtov: «És boníssim, s'ha de llegir». Ep, i també amb una mica de vodka...

divendres, 27 febrer de 2015

Fragments de les lectures...

Ens fem un fart de llegir i ens agrada deixar constància d'aquestes lectures. Normalment ho compartim al Facebook (allà on sóc jo sense la «màscara» de Llegeixes o què!?). I, de tant en tant, «toca» aplegar en aquest blog, magnífic i que està a punt d'arribar a la xifra gens màgica de 37.000 visites, els fragments d'algunes de les lectures que hem fet, per exemple, en aquests dos primers mesos de l'any.

Aquí els teniu:

"El-Llu-llu-mai-no-ho-fa-rà. Són vuit síl·labes anodines que deuen habitar els cervells de molts pares frustrats per les expectatives estroncades, però he de reconèixer que mai fins ara no se m'havien imposat amb tanta claredat."

Quiet de Màrius Serra (p. 48).


"- Qué extraño eres, Maurice... Te han pasado cosas como para estar amargado y desencantado, y sin embargo no eres infeliz, quiero decir, interiormente. ¿Me equivoco?

- No.

- Pero entonces, ¿qué te consuela?

- La certeza de mi libertad interior -respondió Maurice tras un instante de reflexión-, que es un bien precioso e inalterable, y de que conservarlo o perderlo sólo depende de mí. De que las pasiones llevadas hasta el extremo, como ahora, acaban por apagarse. De que lo que ha tenido un comienzo tendrá un final. En una palabra, de que las catástrofes pasan y hay que procurar no pasar antes que ellas, eso es todo. Así que lo primero es vivir: Primum vivere. Día a día. Vivir, esperar, confiar."

Suite francesa d'Irène Némirovsky (p. 220), en traducció al castellà de José Antonio Soriano Marco.


"Quan vens un llibre a un home no li vens només dotze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s'hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d'escombres, en veure'm passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua [...] És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d'acció nou, però pels ossos de Withman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!"

La llibreria ambulant de Christopher Morley (p. 39), en traducció al català de Dolors Udina.


"En penjar el telèfon, una furgada de desolació li entela els ulls. La dona mira per la finestra oberta a una negror mat. Amb la sensació de saber-se massa prop d'un epíleg que no llegirà ningú."

Vint-i-nou contes menys d'Eduard Márquez (p. 18), final del conte 'Voyeurisme'.


"Ton pare és un romàntic. De petit, llegia molt. Jo, al contrari, vaig créixer sa del tot... Que bé que t'assemblis a ta mare. He vist fotos seves, t'hi assembles molt...

Ens confonen sovint i tot... –vaig dir."

Els nostres de Serguei Dovlàtov (p. 41), en traducció de Miquel Cabal.


"Una de les principals ocupacions d'un déu és de recordar la seva existència als humans, per tal de perpetuar el lligam de submissió dels uns envers l'altre. Per això, de tant en tant hem d'interferir prou en la seva vida perquè ens temin. Han de saber que a qualsevol moment podem trasbalsar-los la rutina d'aquells breus moments que els és donat de viure i, com que no estimen res més que la plàcida ignorància, ens fan sacrificis per mantenir-nos a una distància ideal, ni massa lluny ni massa a prop."

Les cròniques del déu coix de Joan-Lluís Lluís (p. 46).

dilluns, 9 febrer de 2015

Temps per llegir... blogs NOUS!

La llista més immediata de llibres per llegir (per feina)* és la següent: Suite francesa d'Irène Némirovsky (traducció de José Antonio Soriano Marco), La llibreria ambulant de Chistopher Morley (traducció de Dolors Udina), Casa de misericòrdia de Joan Margarit, Terres verges d'Enric Larreula Vidal, Els nostres de Serguei Dovlàtov (traducció de Miquel Cabal Guarro) i Les cròniques del déu coix de Joan-Lluís Lluís.

Com veieu, estic enfeinada...

Però això no vol dir que no tingui temps per llegir –i recomanar-vos!– blogs NOUS! Aquí en teniu una bona colla:

Neguit de pantorrillaAparador de poesiaNollegiu. Llibreria work in progressL'ILLA DESERTAlletres minúsculesVilem Vok escriuDe res, massaLittleNemos.Katamb èmfasi.

Seguirem informant... Vosaltres no deixeu de llegir!!!

*aquests són els llibres que treballaré en els clubs de lectura que encara he de fer del mes de febrer; ja hem fet El señor Ibrahim y las flores del Corán d'Èric-Emmanuel Schmitt i La imperfecció de les bombolles de Llort.

divendres, 6 febrer de 2015

Lemuria ja és aquí!

Des del dissabte passat ja podem donar la benvinguda a Lemúria.

Us animo a donar-hi una ullada, a seguir les seves seccions i els articles dels seus col·laboradors. Per part meva, miraré d'escriure-hi per engrescar-vos a llegir (sense entrar en un bucle, si pot ser...).

Aquí sota trobareu el meu primer article, inclòs a les pàgines de la Revista Lemúria.

Bona lectura!

14 raons per llegir...
Cor mentider, de Marc Cerdó
Barcelona: Club Editor, juny 2014

Les prèvies...
  1. Perquè, ja que som a l'estiu (1), sempre és bo seguir les recomanacions de l'Albert Forns
  2. Perquè, per reblar el clau, és una recomanació de la teva llibretera de capçalera.
  3. ...I perquè llavors recordes el dia de celebració del tercer aniversari de L'Espolsada (2), quan vas veure per primer cop en Marc Cerdó, i el vas sentir i vas tenir ganes de llegir-lo.
I entrant en matèria...
  1. Pel seu començament: Catalineta ha sortit de la casa gairebé d'esquitllentes, com aquell qui es disposa a fer una malesa gran. Ha carregat el patinet de son germà, que acabava de rescatar de l'habitació dels mals endreços, a pes de braços i sense dir res a ningú. Aquest és l'únic botí de guerra que ha gosat emportar-se furtivament de ca seva.
  2. I pel seu final: Hi ha una nimfa acorralada entre baladres. De bellesa rotunda, la noia es passeja de bracet amb el seu iaio. Té un globus d'heli en una mà. I l'oratge li fa voleiar els cabells, llargs i sedosos, que porta subjectats al front amb una diadema fúcsia. I gaudeixo intensament de cada moment. I m'alegro de ser viu. Per primera vegada en molt de temps... El cor mentider...
BA
            TE
                        GA
  1. Entremig: personatges, contradiccions, perles, matisos...
Millor si anem concretant, no?
  1. Perquè Cor mentider és una novel·la que et provoca, que no et deixa indiferent. I, com a lectora, ho agraeixes: Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Seu a la gandula i es dedica a no fer res. Il dolce far niente. [...] Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Una de dues: pren píndoles de Fluoxetina i no trempa o intenta cardar com un puput, fora pastilles. Però un no té mai el control del fets de futur. Un bou tot sol no llaura. Cardar si hi ha consens: pastilles si no n'hi ha... (p. 45)
  1. Perquè tots els personatges de la novel·la tenen el seu idiolecte particular. Han dit (veus expertes) que Cor mentider és una novel·la ballable. Me'n guardaré prou de discutir-ho, però a mi em sembla que és una novel·la “cantada” per un cor de veus del tot original: 
    -Cerc l'olor de la meva filla.
    -¿Què?...
    -Fa poc que he trencat amb sa mare. La pell de la meva nina desprèn una olor igual, igual, igual que la pera del vostro hort. El moment en què m'heu aglapit l'ensumava.
    -¡És! ¿O sou poeta, vós?
    -No.
    -Molt me tem -el pagès, consirós, es gratava el clatell- que heu trabucat el carro, l'amo. (p. 124)
  1. Perquè el Damià, el narrador, és un personatge real, que segur que coneixes... Un home incapaç de gestionar els problemes que li suposa tractar amb les dones, que crea tot un desori al seu voltant i, encara més “irritant” (recordeu la raó número 7?), que dóna respostes equívoques a situacions aparentment senzilles perquè no ha après mai a prendre decisions per si mateix: Jo hauria estat capaç de qualsevol cosa per tal d'acontentar tothom, d'estalviar-me discussions, d'evitar enfrontaments innecessaris, de ficar-me en un trencacolls, de decebre els meus pares...
    Com de lesiva pot arribar a ser la convivència humana és un fenomen que m'admira més que cap altra cosa al món. Vaig dir entre mi: Crec que ja és hora de fermar la cabra. (p. 51)

Per cert... un parèntesi...

Precisament va ser a partir d'aquest darrer fragment de Cor mentider que la seva editora va decidir organitzar un concurs a Facebook per continuar-lo, i que et vas atrevir a escriure així: “I mira que hi ha poques coses que, a aquestes alçades de la vida, puguin despertar en mi alguna cosa similar a l'admiració. Fermar la cabra. Ja deu ser això. Que la nostra convivència ja fa temps que ho notava. Però no me'n volia adonar o no me'n sabia adonar. Fermar la cabra. I ara la vida se m'esmuny i la nit em parla a cau d'orella. Em desperto i el meu món -el nostre- és diferent. Cada cop més. Cada dia més. I el cas és que no sé què dir-te. Fermar la cabra. Aquesta podria ser la solució. I a cada instant em pregunto si la vull trobar, la solució. Si la vull trobar i te la vull oferir. Si la vull plantejar i si encara val la pena lluitar. Ja és hora? Fermar la cabra o la mula. Tant se val. Així que vaig dir entre mi: Ara ja només he d'esperar que m'arribi aquest llibre de les tapes blaves. D'aquell autor que vaig anar a conèixer un dia a Les Franqueses. L'espero asseguda.”
El premi consistia en rebre un exemplar del llibre i, quan poguessis, llegir-lo i dir-hi la teva, cosa que fas, ara i aquí.

Tanquem el parèntesi i segueixen les raons...

  1. I tornem amb el Damià... un personatge tan normal que, després de tancar el llibre, encara el tens al cap: No sóc una pedra. Tinc sentiments. Algunes dones m'agraden. Sóc avorridament heterosexual. No sóc invulnerable a la bellesa. Puc abstenir-me de mantenir relacions sexuals durant quinze dies. Sóc incapaç d'allitar-me amb gent que desconec. No vaig de putes. (p. 152)
    M'agraden els llibres. No m'agrada el hardcore porn. M'agrada passejar. No m'agraden els comiats. M'agrada el sabor del cafè... (p. 153)
    M'agrada passejar, no m'agrada el fum del tabac, m'agrada el gust de la xocolata negra... (p. 155)
    No m'agrada semblar insegur. M'agrada el confort. Les excursions no m'agraden. Visitar museus m'encanta. No m'agrada planxar. M'agrada jugar amb na Cora... (p. 156)
  1. Perquè és d'aquelles novel·les que parlen de l'escriptura, del poder “alliberador” de l'escriptura: Després dels tens estira-i-arronsa amb Elenita em vaig confirmar en la teoria que m'impulsava a escriure: jo escrivia per satisfer una necessitat distintiva; jo escrivia per localitzar l'epicentre de les meves pors; jo escrivia per produir una diferència; jo escrivia per esquivar el perill d'acabar a tocs i perxades amb tothom. (p. 118-119)

  2. Perquè és una novel·la on no hi trobareu cap resposta, sinó que us provocarà (recordeu –de nou– la raó 7?) moltíssimes preguntes... I algun consell: -Si al llarg del dia se't presenta una dotzena d'ocasions per equivocar-te, procura no aprofitar-les totes: mira de no ensopegar amb el mateix còdol cairat de sempre. (p. 164)

  3. Perquè en Marc Cerdó escriu honestament, segurament perquè el persegueix algun turment (a qui no?), i per passar comptes amb el món i amb ell mateix: El món és l'infern. I a l'infern hi ha dues menes de persones: les ànimes turmentades i els dimonis que les turmenten. (p. 170)

  4. O sigui que, si llegiu Cor mentider, tindreu davant dels vostres ulls a un autor en estat pur. Us ho perdreu?

    Dues notes: (1) Vaig enllestir aquest article el 30 de juliol de 2014. (2) Aquest mes de febrer celebrarem els 8 anys de L'Espolsada, visca!!!

dijous, 22 gener de 2015

«Posa un conte a la teva vida»*

Un dia, l'Albert i la Berta de la Llibreria Atzavara em van dir que volien engegar un club de lectura i que havien tingut la pensada d'encarregar-me'n la conducció literària.

A mi em va fer molta il·lusió la seva proposta perquè és la llibreria del barri i perquè són gent valenta i es prenen la feina amb voluntat de créixer, sense pressa.

El més emocionant de tot va ser quan van acceptar la meva proposta de fer a la seva llibreria un club de lectura de contes d'adults, exclusivament.

De seguida vaig tenir molt clara quina seria la primera llista dels primers llibres a treballar i, a la mateixa velocitat de la llum, també vaig tenir clar que a cada sessió del club de lectura parlaríem d'algun conte de paperdevidre.

Us animeu a venir?

«Només» cal que us acosteu a la Llibreria Atzavara (carrer de l'Escorial, 94-100, de Barcelona), amb ganes de començar a posar piles i piles de contes a la vostra vida.

*La frase no és meva però té ganxo, oi? Mola!

dissabte, 17 gener de 2015

Gran setmana «lectora»!

Alexander A. Deineka,
"Dona jove amb llibre" (1934)
Ho explico moltes vegades durant les sessions dels clubs de lectura: el millor moment per a mi és quan les preparo, quan ja he llegit el llibre i començo a empescar-me com organitzaré l'hora (o hora i mitja) que compartiré amb les lectores i lectors dels clubs.

Aquesta setmana ha estat extraordinària: he gaudit cosa de no dir mentre preparava les sessions d'Arte de Yasmina Reza, de Domini màgic de Joan Vinyoli i d'Arrugas de Paco Roca.

Cada sessió ha estat diferent, ésclar, com cada llibre, però de totes elles n'he sortit molt contenta, amb la sensació d'haver compartit una estona fantàstica, màgica, increïble... amb lectores i lectors que sempre tenen coses a dir, que sempre estan disposats a participar i, el que per a mi és més important, que em fan confiança i que em permeten acompanyar-los en la seva «carrera de lectors» amb unes propostes que confio que aconsegueixin eixamplar la seva mirada.

I, com diria aquella: «I la setmana vinent... com ho tenim?». Sincerament, em sembla que continuarà aquesta bona ratxa, perquè els llibres que treballarem als clubs de lectura de Llegeixes o què!? són Poesia completa de Jordi Pere Cerdà i Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló.

S'albira una nova gran setmana «lectora»!