dimecres, 10 de febrer de 2016

Primera visita a Cal Llibreter

Avui he fet la primera visita (i la primera compra!) a Cal Llibreter.

El llibre escollit ha estat Els desposseïts de Szilárd Borbély, en traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó i editat per Edicions del Periscopi.

Ja feia temps que em rondava però no m'acabava de decidir (tinc la segona edició), i aquesta setmana –fent un «m'agrada» a una entrada de can Facebook que enllaçava amb el blog de l'admiradíssima Núria Cadenes–, l'entranyable Pepa Porta em va dir que hi havia col·laborat. Ha estat l'excusa definitiva!

Però jo volia dir-vos que avui he fet la primera visita a Cal Llibreter.

Avui m'he desvirtualitzat davant de la Silvana Vogt i l'Arnau Cònsul. Encara arrosseguen la il·lusió i el cansament de la festa que van fer el divendres passat per celebrar el primer mes de vida de Cal Llibreter. N'he tingut prou amb cinc minuts de conversa per veure la seva la passió pels llibres i per la lectura (i la «desesperació» de la Silvana per conviure tan a prop dels llibres i no poder «devorar-los» amb fruïció!).

Altres detalls de la primera visita a Cal Llibreter serien un Perico Pastor en una de les parets de la llibreria, tres llibres destacats de l'Eduard Màrquez (en cronologia descendent: Vint-i-nou contes menys, L'últim dia abans de demà i Cinc nits de febrer), i la picada d'ullet d'un llibre col·locat en un lloc discret, però ben visible: Tractat de geografia d'Isidor Cònsul.

Aquest podria ser el resum de la primera visita a Cal Llibreter, sinó fóra que no era més que una activitat prèvia a la que m'ha portat fins a Sant Just Desvern: assistir al club de lectura de l'Ateneu per compartir El nedador del mar secret de William Kotzwinkle amb altres lectors i lectores (he coincidit amb una lectora «meva» d'un altre club!) i amb el seu traductor, el també admiradíssim Yannick Garcia.

De fet, per a ell també ha estat la seva primera visita a Cal Llibreter, però això ja ho farà sortir en algun del seus futurs contes. O no.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Llegim “Torero d'hivern”

Després de treballar els contes d'Etgar Keret i de gaudir d'allò més conversant amb l'Albert Torrescasana de la traducció, la literatura i la vida, aquesta setmana, a la Llibreria Atzavara, farem el club de lectura de Torero d'hivern de Miquel Adam, dins del cicle 'Posa un conte a la teva vida!' S'ha de dir que en Miquel, admirador confés de l'israelià, va participar amb entusiasme a la sessió de Keret, fet que encara va donar més «nivell» a la trobada.

Però ara hem de parlar de Torero d'hivern, perquè és el «que toca» i perquè teníem moltes ganes de llegir un llibre (sigués «puta novel·la» o «disset contes distribuïts en tres parts») d'en Miquel Adam.

A la sessió del club de lectura segurament parlarem de molts d'aquests disset contes, però ara i aquí us deixarem alguns fragments dels dos que, a Llegeixes o què!?, ens han agradat més:

LA TOMBA DEL VELL VERA

...La comptabilitat és una cosa meravellosa. La comptabilitat és poesia. La comptabilitat és simetria, és caos i finalment ordre. Els números xiuxiuegen coses interessants al comptable. Pessoa era comptable. (p. 139)

Ni sóc filòleg ni corrector ni traductor. Seria molt feliç navegant en l'oceà de la meva ignorància en aquestes matèries si no fos perquè ara era editor i, per tant, un ésser destinat a una vida absurda i cruel. (p. 142)

En una novel·la mediocre, jo, en aquest moment de la meva vida, m'alçaria de terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal Déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per a més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria de terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara –a la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la– i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta i que, ara sí, aquest relat acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida... (p. 149)

LA VIBRACIÓ D'UN GRAN SILENCI

Reclinat sobre el seient, amb el motor al ralentí fent-li pessigolles a l'entrecuix, el cantant melòdic recorda la llum melosa que entrava pel finestral de sobre del sofà de la fàbrica. Les partícules de pols que s'incendiaven en ballar la dansa dels raigs de sol. La lentitud. Les ampolles buides de la seva joventut. Després van tirar a terra la fàbrica. Ara era un hotel. Pura façana. (p. 211)

Obres la porta metàl·lica i t'enfrontes a la teva vida. ¿I ara què faràs? ¿On aniràs, els divendres i els dissabtes? ¿Què en faràs, d'aquesta vergonya que s'ha enfonsat com una caixa negra als abismes més profunds d'un oceà? (p. 213)

- ¿Tu saps el que és la poesia?
- ¿Amb què em surt, ara?!
- ¿Ho saps o no ho saps? ¿Saps què és un rapsode?
- Jo que sé... ¿un tio que diu versos, no?
- Mais non! És un paio que se la pela sense vergonya davant d'un públic que ni el veu ni el sap entendre. Els rapsodes diuen que recitar és com follar, però s'enganyen. Per follar necessites algú altre. ¿Els rapsodes? Els rapsodes se la pelen tot el sant dia. (p. 216-217)

Em repeteixo però, com diria aquella: "Jo no m'ho perdria!"

divendres, 29 de gener de 2016

Llegim “Com un record d’infantesa”

Ben Vautier (1985)
Avui teniu un apunt en versió “gairebé telegràfica”!

Dilluns vinent, a partir de les 19 h, a la Llibreria Documenta, nova sessió del cicle Trobem-nos amb... de l’Associació d’Amics de la Bressola.

Aquesta vegada comptarem amb la presència del cantautor valencià Feliu Ventura, amb qui compartirem la lectura de la seva primera novel·la, Com un record d’infantesa.

Com és habitual a Llegeixes o què!?, aquí us deixo alguns fragments d’aquest llibre entranyable, que albira una sessió enriquidora:

...vaig temperar els nervis per tot l’inconegut que m’esperava. Aquella falta de certitud en el pas següent que sempre sentim quan caminem. Una fiblada a la boca de l’estómac. La sensació vertiginosa que si gires l’esguard cap enrere és com quan obres els ulls ran d’un precipici. Amb els punys tancats a la recerca de les meues entortolligades arrels. Jo que sempre m’havia sentit més fusta que branca, podat amargament. (p. 40)

Aleshores, per la finestreta, vaig poder veure per primera vegada el país del meu avi: allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’agronomia contra dècades d’asfalt. (p. 41-42)

Em va venir a la ment l’avi parlant-me d’aquell paisatge de llimeres i tarongers que es barrejava amb ametlers, garroferes i xicotets horts. Aquella terra vermella i fèrtil que daurava les olors de la seua infantesa. El romaní i el fonoll, els pardalets picant la fruita a les figueres d’ombra perfumada. (p. 66)

Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. (p. 101)

dilluns, 18 de gener de 2016

Amb «l'excusa» de la lectura

A Llegeixes o què!? ens agrada llegir (això ho heu de tenir clar!), però hem de reconèixer que moltes vegades hem començat a llegir un llibre perquè hem volgut conèixer qui l'escrivia, qui el traduïa, qui l'editava, qui el corregia, qui el recomanava...

I així ha passat que, a les activitats de Llegeixes o què!? (ja sigui conduir clubs de lectura o assistir a xerrades, presentacions, cursos, altres clubs de lectura...) hem tingut l'ocasió –el privilegi, més ben dit– d'escoltar a persones molt interessants que ens parlaven de la seva feina: escriure, traduir, editar, corregir, recomanar i vendre llibres...

Aquestes van ser algunes –no totes!!!– de les activitats del 2015 (fins al juliol) on vam anar amb «l'excusa» de la lectura: Jordi Llavina ens encomanava la seva passió per Joan Vinyoli; Miquel Cabal i Ester Andorrà ens van presentar Els nostres, el quart Dovlàtov de labreu; Marcel Riera ens va parlar de la seva traducció d'El nen perdut; amb en Pere Riera i la Tina Vallès vam compartir sessions de club de lectura; vam anar a Kosmopolis per escoltar la Fe Fernández Villaret, l'Abel Cutillas, l'Alejo Cuervo i "un senyor que no recordo" parlant-nos de les seves llibreries; vam anar a la presentació de Pèl de panotxa de Jules Renard per escoltar en Xavier Cortadellas, l'editor, i en Toni Clapés, el traductor; José Aníbal Campos ens va encantar amb la seva conferència a l'onzè premi de traducció Jordi Domènech; vam anar a escoltar a la Jenn Díaz i a la Milena Busquets abans de llegir-les; vam anar a la presentació del llibre Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa. Diari de rodatge d'Història de la meva mort' i vam seguir amb atenció les intervencions d'en Vicenç Villatoro, l'amfitrió de la vetllada, en Joan Sala, l'editor, l'Albert Serra, el director de cinema i autor de l'epíleg, en Vicenç Altaió, traficant d'idees, actor i autor del pròleg, i d'en Jaume C. Pons Alorda, l'autor del llibre; vam anar a escoltar en Joan-Daniel Bezsonoff presentant-nos la seva traducció de La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi; vam anar al Festival Ingràvid per conèixer els editors de Males Herbes i alguns dels seus autors (allà ens van confondre amb una periodista!); vam anar a la presentació d'El sueño de Barcelona ¿una ciudad para vivir o para ver? de Núria Cuadrado i Marta Monedero...

M'aturo aquí perquè m'està sortint un apunt molt llarg i, de fet, el que jo volia dir-vos és que demà passat, a la llibreria Atzavara, comentarem els contes d'Etgar Keret aplegats al llibre De sobte truquen a la porta amb el seu traductor, l'Albert Torrescasana.

Com diria aquella: «No us ho podeu perdre!»

dissabte, 2 de gener de 2016

Nou any, nous blogs

No som gens originals en donar la benvinguda a un nou any, però cal reconèixer que si Llegeixes o què!? té "un cert" nivell és gràcies als blogs que, de tant en tant, hi anem incorporant: els darrers del 2015, del 2009, del 2007...

O sigui que, sense més dilació, us presentem els nous blogs que, com és habitual, ben aviat -o no- trobareu a la seva secció corresponent:

Una bruixa amb màgia: La màgia dels llibres.

Un lector per admirar: Je dis ce que j'en sens.

Un equip de lectors enyorats (del senyor Boix?): els orfes del senyor Boix

On el fragment és el rei: El subratllat és meu

Com he pogut trigar tant a incorporar el nou blog de la Cli?: El món s'acaba...

Un company d'institut retrobat: carlos cubeiro.

Un periodista que escriu: Martorell negre.

Una llibretera que hauria d'escriure més: First Swimming Lesson.

Com diria aquella: "Comença bé, aquest 2016!"

dimarts, 29 de desembre de 2015

Resum lector –esquemàtic– d’aquest 2015

L’any 2015 es podria resumir en un dels anys més fructífers, pel que fa a llibres llegits i gaudits. El resum lector de Llegeixes o què!? d’aquest 2015 podria ser aquest:

Gener: Comencem l’any amb la poesia de Joan Vinyoli, Jordi-Pere Cerdà, Montserrat Abelló i Sònia Moll Gamboa.

Febrer: El pas previ als tastets de lectura són els Recomanablessss, per anar-vos mostrant aquells fragments que em semblaven interessants per compartir. Aquest cop amb Màrius Serra, Irène Némirovsky, Christopher Morley, Eduard Márquez, Serguei Dovlàtov i Joan-Lluís Lluís.

Març: Sempre és bo rellegir llibres que t’han marcat a l’hora d’entendre la vida (i la lectura): Emili Teixidor és un referent.

Abril: Mes màgic en què tothom vol llegir i recomanar llibres, ple de presentacions, d’activitats relacionades amb el llibre i la lectura. A Llegeixes o què!? llegim sense parar i ens agradaria que aquesta màgia quedés repartida tot l’any!
I per Sant Jordi, una ruta literària per proveir-nos d’aliment llibresc, amb Laura López Granell, Sònia Moll Gamboa, Marta Pera Cucurell, Jordi Vicente i Carlos Cubeiro, Núria Cuadrado i Marta Monedero, Víctor Sunyol i Ton Barnils.

Maig: Quan acabem les sessions dels clubs de lectura a les biblioteques de Barcelona. Enguany vam comptar amb la presència d’en Màrius Serra i de la Tina Vallès i amb la col·laboració inestimable de Salvador Macip.

Juny-Juliol: Mesos de finals de projectes i de preparació de la nova temporada de ‘Posa un conte a la teva vida’ a la Llibreria Atzavara.

Agost: “Gairebé” tancat per lectures.

Setembre: Quan recomença tot: 'Llegir –no només novel·la– és viure més vegades' a la Llibreria A peu, de pàgina, 'Trobem-nos amb…' amb l’Associació d’Amics de la Bressola a la Llibreria Documenta i el club de lectura als Lluïsos de Gràcia.

Octubre: Encetem els tastets de lectura en el seu màxim esplendor: El noi del costat del padrí de Jesús M. Tibau, La noia que feia papallones d'origami d'Arnau Vaillant i Una lletra femenina de color blau pàl·lid de Franz Werfel.

Novembre: No parem de llegir: La nostra vida vertical de Yannick Garcia, El loco de las rosas de Mohamed Chukri i De sobte truquen a la porta d’Etgar Keret.

Desembre: Per no ser menys, llegim: Enmig de la melé d'Alfred Quintana, También esto pasará de Milena Busquets i I Déu en algun lloc de Sònia Moll Gamboa. 

Com diria aquella "Sort que era esquemàtic, reina!" 

dilluns, 21 de desembre de 2015

Rellegim “I Déu en algun lloc”

Avui tanquem les activitats dels clubs de lectura de Llegeixes o què!? d’aquest trimestre. Farem la segona sessió del club als Lluïsos de Gràcia, després d’haver comentat i compartit amb les lectores, la setmana passada, els poemes intensos i colpidors del darrer poemari de Sònia Moll Gamboa.

Vaig “descobrir” aquesta poeta a Creixen malgrat tot les tulipes, un llibre sobre el qual vaig escriure aquesta frase: “Perquè la vida hi és, malgrat el dolor, la pèrdua, la mort.”

Us convido a llegir-la. Aquí sota trobareu tres dels poemes inclosos a I Déu en algun lloc:

EL CEL DEL LABERINT (p. 19):
Seure amb l’esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

REGAL D'ITÀLIA (p. 20):
Em vas dur la nina d’Itàlia
Quan encara eres tu.

Em vaig perdre el moment exacte
en què li va caure el cap
-devia estar badant per la finestra
o estenent la roba a la terrassa
o pintant-me la ratlla dels ulls
amb la porta una mica entreoberta.

Li penja d'un fil, ara,
el cap
I reposa, lànguid,
sobre l'espatlla dreta.
I els ulls miren avall,
avall,
cap a la terra.

Miren avall els ulls.

I ara, quan et miro
-ara que no bado,
ara que no estenc,
ara que no em pinto-

miren avall, també.

I ja no (sempre)
et trobo.

LA CASA DALT DEL ARBRE (p. 65):
He trobat Déu
sota el presseguer del pati.
Sostenia amb una mà
l'escaleta de fusta
repenjada al tronc.

Somreia, crec.

Avui tampoc no m'hi he atrevit.

Segueixo el seu blog i, ben aviat, començaré a llegir el seu primer poemari, Non si male nunc.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Conte contat...

Foto: Carme Segura
Hi havia una vegada, en una llibreria de Major de Sarrià de Barcelona, ens vam trobar un grup de dones eixerides per fer una sessió del club de lectura Llegir –no només– novel·la és viure més vegades.

Aquell era un dia especial, perquè comptàvem amb la presència de l’autora del llibre que havíem llegit, la Milena Busquets, fet que havia aplegat a la llibreria a dones estupendes que veien d’arreu.

I l’estona que vam estar xerrant amb ella (i amb una convidada molt especial, la seva agent literària) del seu llibre También esto pasará/També això passarà, se’ns va fer curta de tan agradable que va ser el diàleg entre totes.

I així va ser que, quan comentàvem els episodis de la malaltia que va patir la mare de la Milena abans de morir i que ella relata tan brillant i durament, vaig parlar d’un altre llibre que m’havia commogut i entusiasmat alhora: I Déu en algun lloc, de Sònia Moll Gamboa.

La Gemma, la llibretera, es va aixecar ràpidament a buscar l'exemplar que tenia a l’aparador i llavors vaig llegir el primer poema d’aquest recull:
FER-SE GRAN
La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Va ser un dels moments màgics de la vetllada. Les lectores i la Milena van quedar encantades. I vam continuar amb la nostra conversa...

Al final de la sessió, mentre la Milena signava exemplars, algunes lectores s’interessaven també pel llibre de poemes, un petit tresor que es va endur a casa seva, regal de la Gemma.

Però aquest NO ÉS el final del conte, perquè vaig voler compartir aquesta feliç anècdota (el més curiós de tot és que la llibretera i jo no n’havíem parlat prèviament) amb un dels seus editors, i vam rebre aquest correu:

“Gemma
... i va anar a parar a la butxaca de la Milena perquè tu i la Susanna vau fer el miracle dels vasos comunicants: és a dir, la Poesia!
la poesia —i tantes vegades que se la vol definir!— també pot ser el modest, impensat gest o mot, que posa en relació dues persones i les trasbalsa per una estona.
gràcies.”


ARA SÍ! Conte contat... conte acabat. O no.