A fora, l’estepa era immensa i silenciosa

Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita, d’Esther Hautzig.

Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció.

Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’Anna Llisterri i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell:
Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41)
Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa; massa intensa, massa estranya.
Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenars de persones, una massa informe, tots entumits com jo. (pàgina 43)

El cas és que L’estepa infinita no em va fer el pes. Suposo que el motiu és perquè els llibres on una criatura de deu anys és la protagonista i alhora la narradora de la història han d’estar molt ben plantejats i resolts perquè no grinyolin. Dit això, però, L’estepa infinita (unes memòries novel·lades amb el subtítol següent: “Fer-se gran a Sibèria”) et permet conèixer una altra vivència (s’agraeix que no sigui la típica i tòpica) relacionada amb els estralls causats per la Segona Guerra Mundial.

La primera edició de L’estepa infinita és de setembre de 2008. A aquestes alçades de la pel·lícula, això vol dir, pel cap baix, tres coses:
que molta gent ja n’ha dit la seva, com podeu llegir aquí i aquí,
que fa una pila de temps que la vaig llegir...
i que sóc lenta i mandrosa.

Com deia aquella: Ningú no és perfecte, oi?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

Molt cordialment

De tant en tant s’ha de llegir poesia. Entengui’s aquest “de tant en tant” com es vulgui: cadascuna i cadascú ha de saber quan necessita llegir poesia, és una cosa personal i intransferible, com moltes altres.
És veritat, però, que no tothom en llegeix habitualment, de poesia. I també és veritat que la lectura d’un llibre de poemes et demana un ritme i una predisposició diferent a la que tindries en llegir una novel·la o un llibre de contes, per exemple.

He de dir-vos, però, que jo he llegit La trama perfecta de Daniel Busquets al meu lloc de lectura: el metro (bé, no és l’únic, però sí el més habitual). Però també us confesso que amb una sola lectura no n’he tingut prou, i el llibre m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquestes darreres setmanes.

Dolor, sexe, trobades, amor, sexe, cossos, amants, pell, sexe, cuques de llum, foscor, suor, sexe, sordidesa, plaer, bellesa... Tot això i més m’ha suggerit la lectura de La trama perfecta, un llibre que us recomano llegir en algun moment de la vostra vida (no us voldria pressionar!). Us he triat un parell de poemes:

ZENIT
Prepara’t per al zenit.
La nostra terra de ningú
és un soterrani de zinc
amb cadenes i caputxes,
penjolls d’acer quirúrgic,
un sofà gris i flagells de cuir.

CLARIANA
Ella emergeix entre somnis,
i s’ha assegut a la clariana.
Sospita entre cuques de llum
que el propi enigma s’acaba.

Aquí trobareu un apunt, fet amb criteri, sobre el llibre. Per cert, el meu exemplar de La trama perfecta el tinc dedicat pel seu autor, a qui vaig poder saludar el mateix dia de Sant Jordi, a la parada de LaBreu.
Hi diu: A Susanna Àlvarez, molt cordialment.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

I va arribar el dia...

Aquesta setmana he fet la darrera sessió del Club de lectura. Ai...

Com era un dia especial, vaig organitzar la sessió de manera que, en primer lloc, cada lectora (només tenia un lector!) havia de triar un llibre dels què hem llegit durant aquest temps i comentar-nos alguna cosa sobre el llibre, o sobre la sessió, o sobre l’autor i/o autora... De la tria voldria destacar que un dels llibres més comentats va ser Ébano/Eben, de Ryszard Kapuscinski. D’altres lectures de les què les lectores van voler comentar alguna cosa van ser: Les amants d’Elfriede Jelinek, El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, Estació de França de Joan Margarit, Orden alfabético de Juan José Millás, Arte de Yasmina Reza, Sis personatges en cerca d’autor de Luigi Pirandello, Natura morta amb nens de Francesc Parcerisas, El silenci dels arbres d’Eduard Márquez i Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies.

Després, cadascuna de nosaltres havia d’escriure en un full a part la resposta a dos punts que vaig plantejar:
Opina o comenta qualsevol aspecte de Casa de nines que vulgueu destacar i compartir.
Què t’ha aportat com a lectora/r participar en aquest Club de Lectura?

No vam tenir gaire temps per aprofundir sobre el primer punt. I és una llàstima perquè els comentaris donaven molt de joc. Pel que fa al segon punt, un resum de les opinions podria ser aquest:

- Compartir i intercanviar opinions i punts de vista sobre les lectures fetes.


- Haver llegit autors que, en altres circumstàncies, potser mai no hauríem conegut.


- Aprofundir en la lectura dels llibres, intentant apreciar els matisos de les paraules, expressions i de la llengua en general.


- Llegir poesia i teatre, que habitualment no en tenim costum.


- Conèixer activitats i dinàmiques relacionades amb la lectura.

Durant tot aquest temps, les persones que han participat al Club de Lectura han fet aportacions molt interessants sobre cadascun dels llibres que hem treballat i puc dir-vos que ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida.
En molts sentits.
Ho trobaré a faltar.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt d'avui el punt de llibre, disseny exclusiu de Sílvia Vallverdú,

que recull tots els llibres llegits al Club de Lectura

[L’apunt d’avui està dedicat a les tres bibliotecàries que m’han ajudat en diferents etapes d’aquesta aventura: Emma, Elena i Yuste. Gràcies!]

Llibreta reservada?

Ahir vaig acabar d’omplir una de les meves llibretes, aquelles on hi ha les notes inútils –o no– que després trobeu a Llegeixes o què?!

Aquest matí, de la prestatgeria de les llibretes, he agafat una de nova (o no tan nova). La que he escollit recordava que ja l’havia fet servir, quan anava escrivint els fragments que m’agradaven o em cridaven l’atenció de Mentira (648 pàgines) d’Enrique de Hériz. L’exemplar de la novel·la no era meu i, per tant, les anotacions durant la lectura havien d’anar a part, però no el vaig poder acabar de llegir perquè el vaig haver de tornar a la seva propietària! Les frases anotades són extenses i em sembla que no cal reproduir-les aquí. De fet, m’estimo més no fer-ho per veure si així és possible reprendre la seva lectura i, algun dia, fer-vos-en cinc cèntims...
A la mateixa llibreta, però, descobreixo que després dels fragments de Mentira en tinc uns altres d’El día menos pensado (192 pàgines), del mateix autor. Les tinc –tot i que d’aquestes no me’n recordava– perquè aquest llibre tampoc no era meu, sinó que el vaig agafar en préstec a la biblioteca.
En reprodueixo un parell:
“Claro, con el destino sólo se puede hablar a gritos porque siempre está lejos” (p. 53)
“... pero estoy seguro que se ríe de puro miedo, la risa de hojalata se le oxida en la oscuridad” (p. 109)

I és que fa dies que Enrique de Hériz “em ronda”, concretament des de que vaig llegir la crítica que J. A. Masoliver Ródenas escrivia del seu darrer llibre, Manual de la oscuridad (576 pàgines). Em va cridar l’atenció perquè a la novel·la hi ha un mag (i jocs de mans, suposo, com a L’home d’origami) i també formigues (com a L’home d’origami). Fins aquí el paral·lelisme, crec, però la coincidència de la lectura del llibre i de la crítica em va fer una certa gràcia.

Em sembla que serà una bona idea que reservi aquesta llibreta per a les meves notes dels llibres d’Enrique de Hériz i els possibles apunts que en generi la seva lectura, no?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!

Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'una fotografia d'una princesa, de Robert Wilson

Acumulació de “notes per al blog” (i II)

S’havia de fer, com a mínim, una segona part d’aquest apunt, o sigui que ara mateix m’hi poso.

Els enllaços d’aquí al costat. Totes i tots tenim blogs enllaçats. Cadascuna i cadascú sabrà per què. Els meus hi són perquè els llegeixo (o què?!) i ja sabeu que, de tant en tant, en vaig incorporant de nous. Avui serà diferent, perquè n’incorporo un de nou (benvinguda Tonina!) però també reorganitzo i, el més important, faig neteja.

Lloc on m’agradaria ser-hi. El proper dimarts 9 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, de Barcelona), a la presentació del llibre de poemes Allò doncs, de Danielle Collobert, traduït per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, i editat per Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo editorial). La presentació anirà a càrrec d’Isabel Núñez, escriptora i traductora i Nelly Schnaith, filòsofa i la lectura de poemes a càrrec de l’actriu Montse Vellvehí.

Llibres que hauria de comentar. Fa relativament poc, L’Espolsada em reclamava la meva opinió sobre En lloc segur. Ho tenia present, però de fet, anterior a aquest comentari n’hauria de fer un de L’estepa infinita. Després li tocarà el torn a L’home d’origami. Tot arribarà...

...Mentrestant, no us oblideu de llegir i de ser felices i feliços.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l’apunt d’avui un detall d’una fotografia de René Groebli

Entre “notes” i “notes”

Mentre estic preparant una segona tongada de “notes per al blog” m’ha sortit aquest apunt.

No fa pas gaire que m’autoenyorava, però un dia va passar que vaig tenir la possibilitat d’anar a una d’aquelles activitats a l’entorn del llibre i la lectura que se celebren al món mundial. I vaig aprofitar-ho. O sigui que aquí teniu un nou capítol de les meves “Cròniques des del no-criteri”:

El divendres 15 de maig, a les set del vespre, vaig “escapar-me” a la Sala d’Actes de l’Arts Santa Mònica (La Rambla, 7, de Barcelona), al lliurament de la cinquena edició del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia a Isidor Marí, per la traducció del llibre Vents, de Saint-John Perse.

Va ser fantàstic compartir una estona de la vetllada amb una bona amiga i escoltar les paraules d’Antoni Clapés, de Víctor Sunyol i del premiat, un emocionat Isidor Marí. A més de la lectura d’alguns poemes, en versió original i en la versió premiada, l’acte va acabar amb la intervenció de la doctora Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona i Directora d’Hermeneia, que va dictar la conferència “Traduir paraules, traslladar significats, construir el món”. Havia tingut l’oportunitat de sentir-la en una altra ocasió i he de dir-vos que tampoc aquesta vegada no em va acabar de fer el pes. No és l’única persona que ho fa –malauradament–, però em sembla absurd plantejar una xerrada on el que diu la conferenciant ho estic llegint pràcticament igual en la seva presentació de power point.

Però tot quedà compensat quan ens van repartir “Els meandres de la traducció”, el text que Isabel Núñez havia pronunciat en aquest mateix acte, en l’edició anterior. Va ser una delícia sentir-lo en aquella ocasió i llegir-lo serà, sense cap mena de dubte, un veritable plaer.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt d'avui un detall de Kawagushiko,

fotografia de Asako Narahashi (2003)

Acumulació de “notes per al blog” (I)

He començat aquest apunt unes 5.300 vegades... No tinc res especial a dir-vos, però sí una acumulació –segurament del tot inútil– de “notes per al blog”.

Començo, sense més dilació...

La sessió especial amb l’Eduard Márquez va ser tot un èxit. No només perquè ell és un escriptor i un comunicador extraordinari, sinó perquè va ser una activitat força participativa per part de les lectores i altres convidats i convidades que hi van assistir.

Estic preparant, per al mes de juny, la que serà la meva darrera sessió del Club de lectura. La del mes de maig va servir per “reconciliar-me” amb un autor que “havia abandonat” des de T’hauria de caure la cara de vergonya. Amb la lectura –i el treball per preparar la sessió del Club–, he tornat a “fer les paus” amb en Sergi Pàmies. Els vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes en “tenen la culpa”.

He començat a llegir L’home d’origami. No les tenia totes, abans de començar a llegir-lo, però em vaig empescar una estratagema d’auto-convenciment que consistia en compartir la lectura i el llibre amb una bona amiga, gran lectora. Ella ja l’ha acabat i jo l’he començat... De moment es deixa llegir i ja he trobat una “petita perla”, a la pàgina 22: “Abans d’emprendre una acció de conseqüències imprevisibles és prudent deixar que l’instint reposi i que la raó exerciti la musculatura per garantir un mínim de determinació...”.

De moment això és tot, però ja us “amenaço” que tinc més notes a la llibreta... inútils de no dir, això sí!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!

Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'una obra de Francisco López