Tres paraules?

Un any més, ens arriba des de Segovia una breu crònica del Titirimundi. Ens arriba, com sempre, de part d’un amic que enguany ha fet l’esforç de traduir-nos el seu text al català.

No m’allargo més. Amb tots vosaltres:

Titirimundi 2008, tres paraules

Una. El Titi es fa gran, i no vol morir d'èxit, va dir el seu director, Julio Michel. No obstant això, per a no fer-lo, convindria vigilar els espectacles que es duen, la seva qualitat, la seva idoneïtat, el seu atractiu. Sembla que aquest any ha repapiejat una mica, i les baves se li han escapat en algunes funcions no massa profundes, no tan intenses com es desitjaria, que, de vegades, ni tan sols responien a les expectatives d'un festival de províncies que ja no és. Bé.

Dos. Stephen Mottram, amb els seus ninots articulats, la seva fantasia submarina, la seva capacitat per a fer del lúdic un interrogar constant sobre la identitat de l’ésser humà. Hi havia una bola que podia ser del món, i que anava desfullant-se com aquella margarida, però en la qual la pregunta no era tan senzilla com per a respondre amb un sí o un no, sinó que l'essència radicava en l'exposició crua d'un món, d'un espai imaginat en el qual les persones troben l'amor, en el qual els peixos remunten monòtons el corrent de la seva existència. Hi havia moviments subtils, desencontres, i una mà-demiürg que tot ho veu, que tot ho pot, que fa i desfà al seu antull. Titelles, sí, però deixen moltes més preguntes que respostes. Bellesa, vida, moviment i raó.

Tres. Des Chiffonières et le quarantième rugissant, amb el seu Bal des fous. Carn, música, suor i més riures que llàgrimes. Un cabaret basat en textos de Melville (Moby Dick), Dostoievski (El cocodril, El gran inquisidor) i amb la presència sepulcral de l'esperit teatral de Chejov. Uns actors en els quals l'esperit zíngar ha donat el millor d’ell mateix: riallades, expressionisme, bogeria, màgia. Un espectacle de marionetes, música i persones de dues hores, en el qual l'espectador no pot deixar de sentir...sí, allò que fèiem abans...quins temps.

Quatre. Sempre hi ha una mentida. El teatre és teatre és teatre.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

El post d'avui compta amb un detall del muntatge del fotògraf Albert Watson

Blogs com el nostre. O no.

Ja he acabat de llegir L’home manuscrit.

Mentre acabo de rumiar que he de deixar escrit en aquest magnífic i incomparable blog sobre que m’ha semblat aquesta lectura, he pensat que estaria bé incorporar uns quants enllaços nous, per això d’anar eixamplant horitzons amb les dèries, les visions, les opinions, les fòbies, les obsessions... de persones que llegeixen i que, a més, diuen la seva en magnífics i incomparables blogs, com el nostre. O no.

Aquí els teniu, benvingudes i benvinguts!!!

Ariadna al laberint grotesc, El racó de les impressions i la memòria, Versos per a l'amant, Una illa plena de llibres, Antaviana, Cuchitril Literario.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure... i no us oblideu de somriure.

Ah, i si sou a Barcelona el dijous 15 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, podreu sentir en Manuel Baixauli (i en Joan Margarit!), en viu i en directe, a l’acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2007 que, amb tot mereixement, han estat concedits a aquests dos creadors.

Il·lustra el post d'avui, Red Light Straight Edge (2005),

vídeoinstal·lació d'Iñaki Garmendia

Trenta-quatre pàgines

Si disposeu d’una estona “per a vosaltres”, em permeto aconsellar-vos la lectura de La presència pura, de Christian Bobin, d’edicions del salobre, en traducció al català d’Antoni Clapés.

Passareu una estona extraordinària... Per deixar escrita alguna cosa: les imatges són senzilles però tenen una força aclaparadora; com les olors que t’arriben, com els sentiments que et provoquen... Em sembla que mai un llibre sobre la malaltia d’Alzheimer us dirà tant, en només trenta-quatre pàgines.

El llibre admet i segurament necessita relectures (que em permetrien escriure un post brillant, “de NIVELL”), però no puc deixar passar el temps... llegiu-lo!

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post "L'arbre" de Guillaume Leblon

En dono fe

He començat a llegir L’home manuscrit. No només ho demostra el fet que he escanejat la portada i l’he “pujada” al blog, sinó que he començat a prendre nota del detalls del llibre que m’estan cridant l’atenció.

Començo per aquest paràgraf, de la pàgina 46:
“Volia triomfar. De fet, vivia cada situació quotidiana convençut que acabaria sent descrita en un llibre o rodada en un film. No en tenia dubtes. Com Picasso, que anotava l’any, mes, dia (de vegades l’hora) en cada un dels seus dibuixos, per insignificant que fóra, a fi de facilitar la feina als estudiosos i de conferir, a cada un dels seus actes, un valor històric, també jo datava i arxivava acuradament cada un dels meus papers. Tot el que feia ho considerava important. Malgrat haver despatxat Déu, no em sentia sol, sabia que per darrere s’acostaven, des de lluny, a poc a poc, els futurs erudits, els biògrafs, els especialistes, i el públic, és clar, el gran públic que reconeixeria –bastant més tard, no ens enganyem, no sé si estant jo viu o devorat per cucs- l’excel·lència de la meua obra. Els qui m’envoltaven no n’eren conscients, de tot això...”.

És un text, em sembla, bastant il·lustratiu de l’interès que aquest llibre ha despertat entre “els malalts de llegiguera” (parafrasejant l’admirat Biel Mesquida) o, encara diria més, entre els “tocats per l’escriptura”.
Vaja, com ens “va retratar” Virginia Woolf quan parlava d’Orlando:
"...Orlando era un hidalgo que padecía del amor de la literatura..."/"...Pero algo peor venía. Pues una vez que el mal de leer se apodera del organismo, lo debilita y lo convierte en una fácil presa de ese otro azote que hace su habitación en el tintero y que supura en la pluma. El miserable se dedica a escribir..." (ho sento, el vaig llegir en castellà).

Malgrat els esforços que han fet i faran moltes persones enteses del món del llibre i la literatura, és precisament aquest punt de reflexió-bucle entre vida i literatura el que no enxampa el gran públic, perquè aquest no té pretensions lletraferides, “només” vol llegir i deixar-se atrapar per una història.

Crec que no m’equivoco gaire si dic que L’home manuscrit no serà cap èxit de vendes per aquest proper Sant Jordi, però ja l’estic llegint... en dono fe.

[Vaig començar a pensar i escriure aquest post el dimarts; fins avui dissabte, ha sortit una crítica del llibre al Quadern, he descobert que ja tenia “notes” sobre aquest llibre del mes de juliol de l’any passat, i la Mireia ha deixat la seva opinió al blog. Com diria aquella: “Pura vida, pura literatura...”].

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post una fotografia de Doug Scott

Coincidències aclaridores

Ahir al migdia vaig coincidir amb en Subal Quinina al metro. El seu blog està força bé, però el que llegeixo d’ell són les seves col·laboracions a paperdevidre. L’he sentit recitar versos o llegir textos en veu alta a l’Horiginal i, per aquest motiu, sé la cara que té.
Ahir a la nit em vaig tornar a trobar en Subal Quinina, aquesta vegada fent el clàssic zàping a la tele, abans d’anar a dormir. El programa era L’hora del lector i en Subal Quinina compartia sofà amb Manuel Baixauli.
I amb el poc criteri que em caracteritza, avui he decidit que, la setmana vinent, després de la sessió del Club de lectura, començaré a llegir L’home manuscrit. M’ha semblat el millor sistema d’elecció de la propera lectura. Why not?

Gràcies de tot cor a les bones lectores que em recomanen bones lectures...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post una fotografia de José Luis Guerín

Potser hi haurà crònica

Porto començats dos llibres i no m’hi acabo d’enganxar. No em mateu: un és d’en Camilleri i l’altre és d’en Mitch Albom. Res a veure l’un amb l’altre. No és que no m’agradin, és que, en aquests moments, no em deleixo per llegir-los.
No em preocupa, però, perquè ara mateix tinc feina a rellegir Historia de una maestra de la Josefina Aldecoa per preparar la propera sessió del Club de Lectura, i acabar de documentar-me sobre Wislawa Szymborska, alguns dels poemes de la qual treballarem més endavant, també al Club.

Mentre m’hi acabo de posar –i per entretenir-me, vaja– el que sí m’agradaria fer és treure el nas per alguna d’aquestes activitats:
- “Jaume I, mite de la tribu i realitat històrica”, dimecres 2 d’abril a les 5 de la tarda, a La Pedrera, dins les IV Jornades de la revista Serra d’Or. Hi participaran Stefano M. Cingolani (al vespre segur que el trobareu al bar Horiginal, Anton M. Espadaler (al dia següent potser serà a can Bassas), Toni Soler (l’historiador que escrivia, abans de “Polònia”) i Francesc-Marc Àlvaro (moderador i damnificat de Renfe).
- Presentació del llibre Mala vida, de Carles Quílez, dijous 3 d’abril, a les 7 del vespre, a laie llibreria cafè, amb la presència del Conseller d’Interior Joan Saura (que no sé si serà millor que vingui “el de veritat” o l’actor Cesc Casanovas).

Bé, i si hi ha inspiració, potser hi haurà crònica...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post un detall de Testimonios futuros, de Bárbara Fluxá

Per on començar?

Reviso la llista de posts pendents i els pèls del cap em queden de punta!!!

Per on començar?

La mandra està a punt d’abduir-me, però llavors em topo amb una revista Reflexions entorn de la dansa que em deixa fascinada: pel seu disseny, per la qualitat del paper i de la impressió i, també, pel fet que sigui gratuïta (falsament gratuïta, és clar, està pagada amb els nostres impostos, segurament).

Per on començar?

Fàcil, m’enganxo al primer text, de l’admirat Enrique Vila-Matas... Sí, sí, heu llegit bé! Vila-Matas en una revista de dansa!!! Només us puc dir que la inspiració del seu article és una fotografia de “visionatge obligat”, una imatge deliciosa...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post de la troballa surrealista, un element surrealista per excel·lència, Telèfon afrodisíac blanc,

de Salvador Dalí i Edward James (1938)