dimarts, 26 d’abril de 2016

El meu #SantJordi2016 en imatges

Librosfera llegeix a La Calders
Llibres llegits per Librosfera a La Calders


Llegir i formar part d'un jurat sempre té premi!

Dia de Sant Jordi a la parada de Fragmenta Editorial






Lectura de "La princesa cavaller"
de Sònia Moll a la Marató de lectures
de l'escola Pau Casals

diumenge, 17 d’abril de 2016

Llegim «La lectura com a pregària»

Rafael Navarro, "La presencia de una ausencia #1"
Un llibre que du al títol la paraula «lectura» ja té molt de guanyat, a can Llegeixes o què!?, però si a sobre el subtítol és «Fragments filosòfics» l'interès es dispara!

Va ser per Sant Jordi de l'any passat que em vaig autoregalar La lectura com a pregària de Joan-Carles Mèlich.

I, un any després, és l'escollit per a la sessió del mes d'abril del club de lectura LLEGIR –NO NOMÉS NOVEL·LA– ÉS VIURE MÉS VEGADES a la Llibreria A peu, de pàgina.

Com és habitual, seguidament us deixo algun fragment –en aquest cas, 2 dels 262– d'aquest llibre, exquisit i enlluernador, tot esperant que arribi el dimarts, i els puguem compartir en viu i en directe amb Joan-Carles Mèlich:

«No sabem quin és el camí correcte, perquè no hi ha un camí correcte, però podem mirar enrere, veure què ha passat i fer tot el possible perquè l'horror no es torni a repetir.» (p. 40)

«Els personatges de les novel·les –Don Quixot, Emma Bovary, Raskólnikov, Anna Karènina, Gregor Samsa, Leopold Bloom, Clarissa Dalloway– són éssers quotidians, i en les seves vides no succeeix res d'èpic ni de majestuós, encara que hi hagi esdeveniments. Viuen en la prosa del món perquè, fins i tot en el moment que passa una cosa extraordinària, continuen vivint les seves vides sense gaires problemes. A diferència del món de les idees, que busca l'altura i la profunditat, en la prosa del món impera la superfície de la pell, l'«epidèrmic».
Els personatges de les novel·les són inconcebibles al marge de les seves situacions, perquè no hi ha un jo sense relacions, perquè no hi ha un jo sense món.» (p. 78)

divendres, 1 d’abril de 2016

Llegim «Els noms dels seus déus»

Encetem el darrer trimestre del curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb un recull de contes que ens va impactar a la primera lectura i ens ha impressionat quan n'hem fet la segona, amb el llapis a la mà!

No tenim cap mèrit en l'elecció, ens vam deixar aconsellar pels seus editors quan vam anar a sentir-los al Festival Ingràvid, el juny de l'any passat.

El llibre en qüestió és Els noms dels seus déus de Ruy d'Alexio, i seguidament us deixo alguns fragments, precisament del conte que dóna títol al recull, que ens ha semblat extraordinari:

«...no és imprudent cometre errors dels quals es pugui aprendre.» (p. 35)

«Com que ja no hi havia rius, no sabíem nedar, però vam rebre unes instruccions bàsiques de com fer-ho, per si un dia tornaven a baixar les aigües, o atrapàvem els llavis del mar.» (p. 35-36)

«Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig fixar com espurnejava i com es movia endavant i endarrere. Com vetllava de nit i dormia de dia. Sabia que no era només aigua. Sabia que amagava alguna cosa. I com la resta de joves de la meva edat, glatia per conèixer aquesta cosa incomprensible, imprevisible, i anorrear definitivament la seva influència.» (p. 37-38)

«Vaig marxar corrents de la platja i em vaig passar dos dies en una font al mig del bosc, on només se sentia el so deliciós d'un salt d'aigua, que acompanyava el ritme sense tempo dels meus dubtes.» (p. 43)

«No semblava que la meva massacre d'homes del mar els afectés en absolut, i això encara em confonia més. Era possible que fossin indiferents a la mort. En aquella gent hi havia un misteri commovedor, semblant al misteri que emana del mar amb el seu color fosc però brillant, massís però inquiet.» (p. 44)

«Quan el temps s'ha esfilagarsat, les paradoxes són l'única esperança». (p. 44)

«És per això que consideren la mort com una satisfacció més dels instints primaris, com el menjar, el sexe, la poesia i la resta de coses inevitables.» (p. 47)

«Amb els anys la gent del mar em van ensenyar tot el que saben, tot el que jo vaig poder aprendre: no necessitar gaire, i saber on trobar el poc que necessito, en la naturalesa, que és l'altre, i saber no només les causes de les meves necessitats, sinó també les seves finalitats i les seves duplicitats i paradoxes.» (p. 48)

«Aquest poema de vers lliure i sense rima repassa els cent mil noms dels déus que viuen al nostre voltant.» (p. 49)

divendres, 25 de març de 2016

Abril. Abril? Abril!!!

Sí, l'abril és un mes especial. És el mes del dia especial.

En aquell mes hi ha el dia més esperat per un munt de persones (totes hi han abocat esforços, totes hi han treballat de valent) i, alhora, és el dia que moltes altres persones compraran (per regalar o per autoregalar-se) el LLIBRE de Sant Jordi.

No hi tenim pas res en contra, a Llegeixes o què!?, però això que hi hagi «només» un mes-un dia especial per comprar llibres no ho acabem d'entendre. I fixeu-vos que diem «comprar» i que en cap moment hem dit «llegir», aixxx!!!

Dit això: tanquem el mes de març amb el projecte del club de lectura dels Lluïsos de Gràcia per a la propera temporada presentat i amb les primeres lectures dels llibres escollits per al clubs de Llegeixes o què!? del mes d'abril* enllestides. Ara només falta fer-ne una segona lectura i preparar les sessions corresponents, i esperar -amb il·lusió!- aquella hora i mitja «màgica» en què compartim aquests llibres (comprats, obsequiats, prestats i sempre llegits!) amb altres lectores i lectors.

* Els llibres en qüestió il·lustren l'apunt d'avui. 
En aquestes mateixes pantalles anirem fent-ne els tastets de lectura de cadascun.

divendres, 4 de març de 2016

Llegim “El dia que vaig aprendre a volar”

Aquest apunt es podria subtitular “Se m’acumula la feina lectora i no tinc temps d’escriure a Llegeixes o què!?

Dit això, miro de fer “el que toca”, que no és una altra cosa que fer-vos un tastet de lectures de la novel·la que comentarem el proper dilluns a la Llibreria Documenta, en una nova sessió de Trobem-nos amb..., cicle organitzat per l’Associació d’Amics de la Bressola.

Vam iniciar aquest cicle de trobades amb l’editor Josep Cots i ja llavors ens vam comprometre a treballar un dels llibres d’Edicions de 1984.
La bona feina del cap de premsa de l’editorial, l’incombustible Torero...  Miquel Adam, ens va fer arribar El dia que vaig aprendre a volar d’Stefanie Kremser, escrita originalment en alemany i traduïda al català per Anna Punsoda, per gaudir de la seva lectura i poder-la compartir amb les lectores i els lectors que, des del mes de setembre de 2015, s’acosten a la Documenta per, entre d’altres coses, celebrar els 40 anys de La Bressola amb un bon vi...

Anem per feina! Aquí us deixem amb una selecció d’alguns fragments d'aquesta novel·la amb una història que atrapa des de la primera pàgina:

– Sí – va resumir finalment, perquè un silenci també té una introducció, un nus i un desenllaç. (p. 28)

...i jo vaig aprendre que l'amor, igual que el sentit de la vida, era un tema tan seriós i dolorós com l'abandonament, i sí, que tu pots estimar algú encara que t'hagi abandonat, i que pots abandonar algú encara que l'estimis. (p. 30)

La seva cara compungida també va entristir-me a mi, i així vam sortir del pis d'esquitllentes, deixant enrere el silenci de la cuina, que pesava tant perquè contenia un bocí del nostre futur. (p. 58-59)

La vida, aquest metrònom constant i tranquil·litzador, s'havia convertit en poques setmanes en una centrifugadora separadora de partícules, i al seu líquid ja no hi surava res sòlid. (p. 75)

Vam callar una mica, capficats amb la llargada d'aquest període: una engruna de res per a l'existència de la senyora Stangassinger, un temps infinitament llarg per a la meva. Per al Paul, tanmateix, aquells deu mesos suposaven un únic punt d'inflexió, molt dilatat en el temps, sobre el qual encara trontollava buscant l'equilibri. (p. 118)

Ara bé, la curiositat se sacia amb el saber, però per saber es necessita –a part d'un esperit despert i unes orelles atentes– dots de lectura. (p. 135)

A fora els ocells refilaven davant del sol que s'alçava. L'aire fresc de la rosada entrava per la finestra. Quan vam acabar, la senyora Stangassinger va tancar el llum de la taula del menjador i vam veure com en poc minuts el dia escampava tot de colors ataronjats pel terra de la cuina. Fins i tot a ella se li travaven les paraules. Passen tantes coses, en aquest món, i així i tot comença sempre un nou dia. (p. 167)

Estàvem sorpresos, enlluernats, perquè de sobte ens adonàvem que pertànyer a un lloc era una cosa molt més complexa que no pas aquest sentiment que semblava lligar-nos a tot (el) que ens envoltava. (p. 205)

...la Marcela ens va fer entendre que una nova llengua és com una nova habitació que, de mica en mica, es van dibuixant contorns i mides gràcies a «la llum del saber» que hi va entrant. (p. 225)

...per primera vegada a la meva vida somiava una cara concreta amb un ulls de color mostassa. No desitjava res amb tanta intensitat com trobar-me amb aquella mirada, encara que fos només un durant un moment. (p. 244)

dimecres, 10 de febrer de 2016

Primera visita a Cal Llibreter

Avui he fet la primera visita (i la primera compra!) a Cal Llibreter.

El llibre escollit ha estat Els desposseïts de Szilárd Borbély, en traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó i editat per Edicions del Periscopi.

Ja feia temps que em rondava però no m'acabava de decidir (tinc la segona edició), i aquesta setmana –fent un «m'agrada» a una entrada de can Facebook que enllaçava amb el blog de l'admiradíssima Núria Cadenes–, l'entranyable Pepa Porta em va dir que hi havia col·laborat. Ha estat l'excusa definitiva!

Però jo volia dir-vos que avui he fet la primera visita a Cal Llibreter.

Avui m'he desvirtualitzat davant de la Silvana Vogt i l'Arnau Cònsul. Encara arrosseguen la il·lusió i el cansament de la festa que van fer el divendres passat per celebrar el primer mes de vida de Cal Llibreter. N'he tingut prou amb cinc minuts de conversa per veure la seva la passió pels llibres i per la lectura (i la «desesperació» de la Silvana per conviure tan a prop dels llibres i no poder «devorar-los» amb fruïció!).

Altres detalls de la primera visita a Cal Llibreter serien un Perico Pastor en una de les parets de la llibreria, tres llibres destacats de l'Eduard Màrquez (en cronologia descendent: Vint-i-nou contes menys, L'últim dia abans de demà i Cinc nits de febrer), i la picada d'ullet d'un llibre col·locat en un lloc discret, però ben visible: Tractat de geografia d'Isidor Cònsul.

Aquest podria ser el resum de la primera visita a Cal Llibreter, sinó fóra que no era més que una activitat prèvia a la que m'ha portat fins a Sant Just Desvern: assistir al club de lectura de l'Ateneu per compartir El nedador del mar secret de William Kotzwinkle amb altres lectors i lectores (he coincidit amb una lectora «meva» d'un altre club!) i amb el seu traductor, el també admiradíssim Yannick Garcia.

De fet, per a ell també ha estat la seva primera visita a Cal Llibreter, però això ja ho farà sortir en algun del seus futurs contes. O no.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Llegim “Torero d'hivern”

Després de treballar els contes d'Etgar Keret i de gaudir d'allò més conversant amb l'Albert Torrescasana de la traducció, la literatura i la vida, aquesta setmana, a la Llibreria Atzavara, farem el club de lectura de Torero d'hivern de Miquel Adam, dins del cicle 'Posa un conte a la teva vida!' S'ha de dir que en Miquel, admirador confés de l'israelià, va participar amb entusiasme a la sessió de Keret, fet que encara va donar més «nivell» a la trobada.

Però ara hem de parlar de Torero d'hivern, perquè és el «que toca» i perquè teníem moltes ganes de llegir un llibre (sigués «puta novel·la» o «disset contes distribuïts en tres parts») d'en Miquel Adam.

A la sessió del club de lectura segurament parlarem de molts d'aquests disset contes, però ara i aquí us deixarem alguns fragments dels dos que, a Llegeixes o què!?, ens han agradat més:

LA TOMBA DEL VELL VERA

...La comptabilitat és una cosa meravellosa. La comptabilitat és poesia. La comptabilitat és simetria, és caos i finalment ordre. Els números xiuxiuegen coses interessants al comptable. Pessoa era comptable. (p. 139)

Ni sóc filòleg ni corrector ni traductor. Seria molt feliç navegant en l'oceà de la meva ignorància en aquestes matèries si no fos perquè ara era editor i, per tant, un ésser destinat a una vida absurda i cruel. (p. 142)

En una novel·la mediocre, jo, en aquest moment de la meva vida, m'alçaria de terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal Déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per a més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria de terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara –a la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la– i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta i que, ara sí, aquest relat acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida... (p. 149)

LA VIBRACIÓ D'UN GRAN SILENCI

Reclinat sobre el seient, amb el motor al ralentí fent-li pessigolles a l'entrecuix, el cantant melòdic recorda la llum melosa que entrava pel finestral de sobre del sofà de la fàbrica. Les partícules de pols que s'incendiaven en ballar la dansa dels raigs de sol. La lentitud. Les ampolles buides de la seva joventut. Després van tirar a terra la fàbrica. Ara era un hotel. Pura façana. (p. 211)

Obres la porta metàl·lica i t'enfrontes a la teva vida. ¿I ara què faràs? ¿On aniràs, els divendres i els dissabtes? ¿Què en faràs, d'aquesta vergonya que s'ha enfonsat com una caixa negra als abismes més profunds d'un oceà? (p. 213)

- ¿Tu saps el que és la poesia?
- ¿Amb què em surt, ara?!
- ¿Ho saps o no ho saps? ¿Saps què és un rapsode?
- Jo que sé... ¿un tio que diu versos, no?
- Mais non! És un paio que se la pela sense vergonya davant d'un públic que ni el veu ni el sap entendre. Els rapsodes diuen que recitar és com follar, però s'enganyen. Per follar necessites algú altre. ¿Els rapsodes? Els rapsodes se la pelen tot el sant dia. (p. 216-217)

Em repeteixo però, com diria aquella: "Jo no m'ho perdria!"

divendres, 29 de gener de 2016

Llegim “Com un record d’infantesa”

Ben Vautier (1985)
Avui teniu un apunt en versió “gairebé telegràfica”!

Dilluns vinent, a partir de les 19 h, a la Llibreria Documenta, nova sessió del cicle Trobem-nos amb... de l’Associació d’Amics de la Bressola.

Aquesta vegada comptarem amb la presència del cantautor valencià Feliu Ventura, amb qui compartirem la lectura de la seva primera novel·la, Com un record d’infantesa.

Com és habitual a Llegeixes o què!?, aquí us deixo alguns fragments d’aquest llibre entranyable, que albira una sessió enriquidora:

...vaig temperar els nervis per tot l’inconegut que m’esperava. Aquella falta de certitud en el pas següent que sempre sentim quan caminem. Una fiblada a la boca de l’estómac. La sensació vertiginosa que si gires l’esguard cap enrere és com quan obres els ulls ran d’un precipici. Amb els punys tancats a la recerca de les meues entortolligades arrels. Jo que sempre m’havia sentit més fusta que branca, podat amargament. (p. 40)

Aleshores, per la finestreta, vaig poder veure per primera vegada el país del meu avi: allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’agronomia contra dècades d’asfalt. (p. 41-42)

Em va venir a la ment l’avi parlant-me d’aquell paisatge de llimeres i tarongers que es barrejava amb ametlers, garroferes i xicotets horts. Aquella terra vermella i fèrtil que daurava les olors de la seua infantesa. El romaní i el fonoll, els pardalets picant la fruita a les figueres d’ombra perfumada. (p. 66)

Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. (p. 101)