dijous, 15 de setembre de 2016

Immersió en l'escriptura de... Llegim Núria Cadenes!

La prèvia:

A vegades, quan has de preparar una sessió d'un club de lectura, tens ganes de conèixer altres llibres de l'autora o l'autor del llibre que has de treballar.

A vegades tens temps de fer-ho.

A vegades, fins i tot, tens temps d'escriure'n alguna cosa.

La cosa:

El dilluns 3 d'octubre, dins del cicle Trobem-nos amb... de l'Associació d'Amics de la Bressola, aniré a la llibreria Documenta per compartir la lectura de Tota la veritat de Núria Cadenes.

En què ha consistit la meva immersió en l'escriptura de Núria Cadenes? Aquí sota us en faig 5 cèntims (gairebé literal):

- En fullejar El cel de les oques. Aquesta novel·la és del 1999. A la foto de la solapa m'ha costat molt reconèixer-la! Aquí encara signa com a Cadenas... És la primera novel·la després de publicar dos llibres relacionats amb la seva detenció per motius polítics i posterior empresonament (dels 18 als 24 anys): Cartes de la presó i Memòries de presó (1988-1992), totes dues editades per 3i4.

- En llegir alguns dels textos d'AZ, el seu primer llibre de contes amb el què va guanyar el Premi Ciutat d'Elx de 2008 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

- En quedar-me «atrapada» en la lectura d'El banquer. Començo a intuir que la Núria Cadenes se sent còmoda oferint-nos textos breus, flaixos potents que van desgranant la trama de la novel·la, a partir d'una colla de personatges i situacions ben connectades. En aquesta, a més, construeix un personatge literari de manera brillant. Quedo meravellada per la riquesa del vocabulari i per l'ús de la llengua (un mallorquí impecable) que flueix des de la primera pàgina.

- En rellegir el conte «Un mort a la cuina» dins del recull Elles també maten i veure que és l'origen, les beceroles de Tota la veritat. La primera frase del conte és aquesta: «Matar un home no és tan fàcil com sembla». I la novel·la comença així: «Morir no és tan senzill com sembla».

- En legir, amb una llibreta al costat, Tota la veritat, novel·la guardonada amb el VII Premis Crims de Tinta, i prendre notes com aquesta: llista de personatges (els principals, els inquietants...), crítica al món del periodisme, retrat precís dels subordinats, relat esmolat i calidoscòpic de la violència que ens acompanya, gairebé sense adonar-nos-en, dia a dia, etc.

I això és tot! O no. Com diria aquella: «Silenci... Llegim Núria Cadenes!»

dimecres, 7 de setembre de 2016

Per on recomençar?

Fa més d'una setmana que no puc parar de pensar en quin apunt escric després de 47 dies de silenci.

Per on recomençar?

Podria explicar-vos que aquest estiu he llegit entre 5 i 10 llibres.

Podria anunciar-vos que aquest proper curs faré entre 4 clubs de lectura.

Podria enumerar-vos els més de 5 llibres que m'agradaria haver comprat a la Setmana del llibre en català.

Però res de tot això no m'acaba de convèncer. Deu ser que aquests dies he hagut de fer neteja al despatx i he quedat baldada. Després de donar-hi voltes, us deixo aquí sota alguns fragments anotats en diferents fulls solts que he trobat en tot aquest procés:

Només és teu el que has donat. Francesc Garriga

Preneu les roses abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre s'abandonen a la fràgil esperança del poeta. Olga Xirinacs

Mathias Enard, un escritor que entra gratamente en mi memoria después de leer su novela «Carrer Robadors». Josep Moratalla

Som una mica com els altres ens veuen, una mica com nosaltres ens mirem, i un bon tros com ens pensem que els altres ens veuen. Montserrat Roig

He cogido un paño limpio, un paño sencillo y blanco, y me he puesto a limpiar el aire como un gran ventanal de vidrio. Y cuánto más limpiaba la lámina dura y delgada más veía a través de ella tu misma imagen, muy próxima y lejana como siempre.
- Entonces, digo, nada ha sucedido.
(Que no sé de qui és!)

Per on recomençar?

divendres, 22 de juliol de 2016

Hem llegit... «Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors»

El misteri... Com arribes a un llibre? A un autor? A una manera de veure/viure la vida?

Com no em canso de repetir a les sessions de presentacions dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?, molts cops, als llibres, hi arribem per pur atzar.

I així va ser com, per aquest camí misteriós, he anat a parar a un llibre que, avui mateix, fent una piulada al twitter, he qualificat com «la meravella»: Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, un llibre-entrevista sobre la vida i l’obra d'aquesta escriptora, escrit per Sebastià Portell i Clar.

Vaig escoltar aquest joveníssim autor en la presentació d'un altre llibre seu, La recerca del flamenc (LaBreu Edicions, 2015), escrit juntament amb els admirats Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, i he de confessar que la seva joventut em va deixar astorada i, quan vaig saber que havia escrit un llibre de la fins llavors, per a mi, totalment desconeguda, Antònia Vicens, no vaig dubtar ni un minut a comprar-me'l.

[I aquí m'he d'aturar un instant: com és possible que una llicenciada en Filologia Catalana «del segle passat» no hagués sentit mai parlar a les aules de la facultat d'una escriptora com Antònia Vicens? Si llegiu el llibre tindreu la resposta, sense cap mena de dubte, però la tristesa que us omplirà l'ànima no us compensarà el neguit, això també ha de quedar clar.]

I ara, anem al gra.

Llegir Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors és, entre moltes altres coses, un acte necessari: pel que diu l'Antònia, per conèixer la seva obra, per les preguntes que li fa en Sebastià –que demostra en tot moment un coneixement i una estima enorme per la vida i l'obra de l'Antònia–, per conèixer la Mallorca des de dins i per trobar-hi «perles» com aquesta: «Tampoc no et pots enamorar de tot el que escrius. Quan no trobes el ritme, quan no trobes la paraula adequada, tira-ho a la paperera. No et tinguis compassió. Tira-hi un capítol, si sobra. No ploris per aquell capítol. Tira-hi una pàgina, reescriu-la vint vegades si l'has de reescriure, fins que hagis aconseguit atrapar aquell so o aquella imatge o idea que tens al cap.»

Em repeteixo: llegir aquest llibre és un acte necessari.

divendres, 8 de juliol de 2016

Llegim... Com mai!

A vegades, la vida sembla que et vulgui apartar de la lectura i no sap que això és impossible, que la lectura és ja «una malaltia» sense remei que ha vingut a quedar-se per sempre a Llegeixes o què!?

El que no podem negar és que la vida, quan se'ns complica (en aquest cas per un bon motiu!), impossibilita de totes totes que ens puguem acostar a aquest invent, un blog que va creixent en visites i que teníem «sense regar» des de fa un mes!

Així és que hem considerat necessari tranquil·litzar a la parròquia de Llegeixes o què!? i emetem el comunicat següent:

Llegim llibres excel·lents que volem treballar als clubs de lectura del curs vinent, llegim llibres perquè ens engresquem a participar en clubs de lectura sense tenir la pressió de conduir-los, llegim llibres per recomanar i regalar a la família i a les amistats, llegim llibres que ens hem deixat recomanar, llegim llibres perquè coneixem les autores, les traductores, les editores...*, llegim llibres perquè volem conèixer les autores, les traductores, les editores... i sabem que ho podrem fer a través d'aquests llibres que ens ofereixen, llegim llibres perquè tenim contacte amb les llibreteres** i ens encanta compartir amb elles la passió per uns determinats llibres...

En resum: Llegim... Com mai!

I, quan la vida ens ho permeti, aquí ho anirem escrivint.

Com deia aquella: «Salut i feina!»

*Llegiu també autors, traductors i editors, evidentment.
**Llegiu també llibreters.

dimecres, 8 de juny de 2016

Llegim «Cuentos escogidos»

Soma Mapping 2, Performance Nadine Fürst
Aquest mes de juny acabem el curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb la lectura d'un llibre que hauria de ser a totes les cases on habita la passió pels contes i per la bona literatura: Cuentos escogidos de Shirley Jackson, en traducció al castellà de Paula Kuffer; una selecció de textos feta per Minúscula dels llibres originals en anglès The Lottery and Other Stories (1948) i Come Along With Me. Classic Short Stories and an Unfinished Novel (1949).

Un recull de vuit contes d'aquells que no pots oblidar i, dies després de llegir-los, encara els tens al cap, i tres conferències de Shirley Jackson que són –com a mínim una d'elles– de «lectura obligada» per a qualsevol aprenent d'escriptor.

Precisament d'aquesta conferència, «Notas para un joven escritor», us deixo seguidament alguns fragments:

«En el país de los cuentos el escritor es el rey.» (p. 149)

«Recuerda, tu historia es un trato complicado con el lector. Tu parte del trato es jugar limpio y mantener su interés, su parte del trato es seguir leyendo.» (p. 149)

«En tus historias [...] dibuja tu propio paisaje con sus horizontes propios, coloca a tus personajes allí donde consideres que les corresponde y muévelos a tu antojo.» (p. 150)

«Si un movimiento se hace necesario e inevitable [...] deja que el lector avance contigo; no lo sacudas de un modo abrupto de un lugar a otro; [...] deja que tu historia se desarrolle del modo más natural y sencillo posible, sin viajes secundarios a bellos parajes innecesarios.» (p. 150)

«En la medida de lo posible, libérate de afirmaciones inútiles y burdas sobre la acción.» (p. 151)

«Respecto de las descripciones, trata de recordar que nunca debes dejar que simplemente queden ahí; en tu historia nada debe caer en el estatismo a no ser que tengas una buena razón para que tu lector se detenga; el movimiento es la esencia de la historia.» (p. 152)

«La descripción de objetos inanimados funciona mejor cuando estos se encuentran en uso o en movimiento...» (p. 152)

«No cabe duda de que las conversaciones son una de las partes más difíciles de una historia. [...] en el discurso oral hay muy poca economía. En el discurso escrito hay mucha economía. Tus personajes usarán frases cortas, y sólo contarán historias largas en circunstancias excepcionales, e incluso entonces emplearán un lenguaje de estilo delicado y rítmico: nada puede acabar con un cuento de una manera tan efectiva como un pesado que toma la palabra para hacer una larga descripción de algo que solo le divierte a él y a nadie más. Un pesado es un pesado, tanto dentro com fuera de una página.» (p. 143-144)


Uix, ho hauré de deixar aquí!!! Però abans us recordo que el dimecres 15 de juny podrem parlar amb l'editora Valeria Bergalli d'aquest i d'altres llibres de Minúscula.

dimarts, 24 de maig de 2016

Malalta de lectura

Hi havia una vegada, una malalta de lectura que es va apuntar a un club de lectura  –valgui la redundància– que es va crear al Facebook.

El cas és que la malalta de lectura s'hi va apuntar sense ser conscient de la feinada que «ja portava de casa», però amb tota la il·lusió de compartir el plaer de llegir amb altres persones de condicions, edats, gustos... ben diversos.

El primer dia que va anar al club de lectura (perquè es tractava «d'anar-hi», no de participar-hi virtualment), la malalta de lectura estava una mica nerviosa. Feia massa temps que estava «a l'altra banda» d'una trobada entre lectors, allà on has de proposar camins, donar paraules, organitzar dinàmiques... El llibre escollit aquell cop era per a ella una relectura, La campana de vidre de Sylvia Plath, i se'n va parlar, però fluix...

El segon dia que la malalta de lectura es va poder acostar al club no havia acabat de llegir el llibre proposat. Es tractava de Las dimensiones finitas d'A.G. Porta. Val a dir que no hi va posar molt interès i la feina lectora acumulada durant el curs començava a pesar-li.

Però vet aquí que demà mateix, la malalta de lectura té una nova cita amb la gent del club i aquesta vegada està entusiasmada perquè el llibre que compartiran és brutal, d'aquells de «traca i mocador», un recull de contes extraordinari que l'acompanyarà durant molt de temps. El llibre en qüestió és Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, en traducció excel·lent i magnífica d'Albert Torrescasana.

Empeltada per la seva faceta de comunicadora més professional, la malalta de lectura ens proposa alguns fragments –«només» dels deu primers contes– que li han agradat especialment, i que trobareu a continuació:

De «La bugaderia de l'Angel»:

Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. (p. 33)

Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charly Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit de l'humor estrany semblant al de la meva mare. (p. 35)


De «Manual per a dones de fer feines»:

Només robo pastilles per dormir, no fos que un dia les necessités. (p. 57)

El doctor pren pastilles de belladona. No sé què fan, però m'agradaria que fos el meu nom. (p. 63)


De «El meu joquei»:

Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el kimono. (p. 71)

De «El Tim»:

Ben mirat, el món que coneixia no era millor que el que ells tenien el valor de desafiar. (p. 76)

De «Punt de vista»:

Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida. (p. 85)

Se'm fa una muntanya escriure sobre el diumenge. Plasmar aquella sensació buida i allargassada dels diumenges. Cap carta i els tallagespes llunyans, l'abatiment. (p. 87)


De «El primer centre de desintoxicació»:

...Estava fora de si quan la van portar, vinga hostiar aquell poli xino. En Wong. I llavors li va venir un atac de cal Déu, es va passar tres minuts xocant per tot arreu com un pollastre sense cap. (p. 91)

De «Dolor fantasma»:

No he entès mai que hi hagi tantes persones quasi analfabetes que llegeixin tant la Bíblia. No és fàcil. De la mateixa manera que em sorprèn que hi hagi tantes modistes incultes en aquest món que se'n surtin tan bé a l'ora de posar mànigues i cremalleres. (p. 99)

De «Mossegades de tigre»:

Jo havia arribat a pensar que si un tigre gran i vell m'arrencava la mà d'una mossegada i anava corrents a veure la mare, es limitaria a encastar-me uns quants diners al monyó. O que en faria broma. «Què és això, el soroll d'una mà que aplaudeix?». (p. 109)

Com diria la malalta de lectura: "Jo no m'ho perdré, com hi ha món!"

dijous, 5 de maig de 2016

Llegim “Porexpan i Polaroids”

La meva vida com a lectora seria ben diferent si no em dediqués a “conduir” clubs de lectura. Això és un fet.

El cas és que llegeixo i llegeixo, i d’aquesta manera –amb l’“excusa” dels clubs de lectura– descobreixo llibres, autors, traduccions, editorials... que, com a lectora “normal i corrent”, probablement m’haurien passat desapercebuts.

Però a can Llegeixes o què!?, els clubs de lectura –i la vida!– ho posen tot a lloc, i així ha estat com ha arribat a les meves mans Porexpan i Polaroids de Xavi Ballester, el proper recull que compartirem al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’ de la Llibreria Atzavara, un llibre on precisament les reflexions sobre la vida dels protagonistes de les històries que en Xavi ens explica és el que més m'ha cridat l'atenció.

Com és habitual, aquí sota trobareu fragments dels contes, que voldria destacar amb la intenció d'engrescar-vos a llegir el llibre i/o a participar al club de lectura:

“En Gerard Molins deia que les paraules ressonaven millor dins de les habitacions buides, que assolien el seu significat ple i prenien una dimensió completa. [...] Deia que per poder copsar la vertadera dimensió de la seva desolació calia escoltar-los en una habitació on just uns dies abans havia existit l’amor i la tendresa d’altres amants desconeguts.” (“L’estornell”, p. 8).

“L'amor i la pluja, vet aquí la diferència entre les parelles enamorades i les que ja no ho estan. Els dies de pluja, a la parella enamorada no els fa res amarats d'aigua. Ans al contrari, serà una bona excusa per despullar-se. En canvi, la parella que ja no està enamorada arriba a a casa entre renecs perquè l'aigua els ha fet malbé les jaquetes de pell i deixaran el passadís ple de petjades. La pluja i l'amor. (“Goril·les, p. 30).

“Al cap i a la fi, sempre tornem als llocs on ens han estimat.” (“Voldries ser gat, però ets gos”, p. 38).

“Si un arbre mor i no hi ha ningú que escolti la la seva caiguda, ha mort realment? Si ningú no llegeix un llibre, aquest llibre existeix? Si dos amants secrets s'estimen cada nit en una habitació d'hotel i mai ningú no els veu, qui donarà testimoni del seu amor quan ells morin? Com sé que no ets amb mi? Com sé que no ets més mentida que en Bin Laden?” (“Bin Laden, tu i jo”, p. 62).

“És aquesta por traïdora la que em fa prometre ximpleries davant del mirall del lavabo com ara que mai més no tornaré a trepitjar el Maresme. Per un moment, em sembla un excel·lent títol per a una cançó, però la llàstima és que mai no podré posar-li la música perquè de música no en sé, tot i que, ben mirat, si més no, jo tinc un títol, quan la majoria de gent es passa la vida sens ni tan sols una bona estrofa.” (“Autopista C-32”, p. 69).

“Tot és immediat i alhora intemporal, l'únic que compta és l'ara. En els hotels AC, tots els espais són idèntics, l'únic lloc important és allà on ets tu, a dins, tant se val quina ciutat sigui la que fuig embogida enlloc, allà fora.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 81).

“Les desgràcies no ens escullen, som nosaltres els qui les escollim, som nosaltres el qui decidim ser escollits, som nosaltres els qui decidim si un fet de la nostra vida és o no una desgràcia.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 157).


La vida –de nou!– fa que aquest apunt vegi la llum el mateix dia que neix la revista Rosita

dimarts, 26 d’abril de 2016

El meu #SantJordi2016 en imatges

Librosfera llegeix a La Calders
Llibres llegits per Librosfera a La Calders


Llegir i formar part d'un jurat sempre té premi!

Dia de Sant Jordi a la parada de Fragmenta Editorial






Lectura de "La princesa cavaller"
de Sònia Moll a la Marató de lectures
de l'escola Pau Casals