dilluns, 22 de setembre de 2008

El pas del temps

Si hom (i don) sobreviu a un trasllat de pis (per a mi, aquest ha estat el setè!) és, entre d’altres motius, perquè el moviment de llibres i papers implica que existirà, en algun moment, “l’estona de fer neteja”, i hom (i don) llençarà tots aquells documents, suplements literaris, idees per a contes, apunts de cursos, revistes amb imatges interessants per al blog, etc. a la corresponent paperera de reciclatge.

Aquests dies he començat a obrir capses amb la intenció de fer aquesta neteja profunda i exhaustiva i, enmig de totes aquestes bones intencions, hi he trobat “una perla”. Es tracta de la ”clàssica redacció amb premi”, és a dir, un text que vaig escriure a l’institut quan tenia quinze anys i que un jurat –suposo que els/les profes de literatura– va voler premiar durant la “clàssica Festa de Sant Jordi”. El títol és “Les orenetes” i diu així:
Com tots els anys, la primavera comença a florir. Els primers dies són com una joia que la natura ens ofereix; el sol, els arbres, i fins i tot ocells i animals es desvetllen amb la seva grandor i ens brinden un espectacle senzill i meravellós. Els primers brots de primavera ja són ací. La vida, després del llarg i fred hivern, torna a reviure i els paisatges retornen al seu viu color. Les primeres orenetes vénen a buscar la calor dels nostres camps; són com uns símbols de benaurança per a nosaltres. La seva manera reial i majestuosa de volar li dóna un altre aspecte, diferent al de tots els altres ocells. El seu color, blavós en la part que toca al sol i blanc, color de palla, quan nosaltres la mirem meravellats per la seva esplendorosa forma, ens demostren la simplicitat i la joia de la seva volada. Les orenetes reviuen intensament les seves hores de vol, baix l’impressionant sol, que sembla il·luminar-les amb imponent grandor.
L’oreneta se’n va, l’hivern recomença, ha d’anar a buscar la calor d’uns altres camps.
Fins la pròxima primavera!, sembla que diguin amb el seu vol de retorn. Fins la pròxima primavera!


No sé si, amb el pas del temps, he guanyat o perdut “punch” narratiu, però el cas és que encara escric. No aconsegueixo allargassar gaire les històries, però no defalleixo. Un dels meus darrers contes el podeu llegir al número 49 de Paper de Vidre,
una interessant i extraordinària publicació digital feta amb rigor i entusiasme (suposo que és per aquest motiu, l’entusiasme, que accepten les meves col·laboracions!).

I bé, com deia aquella: “Salut i bona lectura”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post d'avui l'admirat Perico Pastor, amb Tinter (1998)

13 comentaris:

  1. Plagi, plagi, m'ha robat el títol! :-p La darrera vegada que vaig canviar de pis (només ho he hagut de fer tres vegades, i de la primera no me'n recordo, que era petitet), jo vaig aprofitar per llençar les redaccions amb premi... que n'eren, de dolentes!

    No crec que només sigui l'entusiasme el que guia els de Paper de Vidre a acceptar col·laboracions...

    ResponElimina
  2. Ferran,

    Em disculpo pel plagi (ja ho vaig veure ahir!), però és que m'encaixava TANT amb el post!

    M'he atrevit a publicar "Les orenetes" al blog perquè jo només vaig tenir UNA redacció amb premi!

    I bé, sigui com sigui, estic molt contenta de col·laborar amb els de Paper de Vidre...

    Gràcies per tot!

    SU, meitat

    ResponElimina
  3. Jo vaig guanyar uns jocs florals categoria de poesia, fa poc la vaig trobar i encara ric! Com em van poder donar el premi???

    ResponElimina
  4. Els premis de Sant Jordi a l'escola... quina vergonya sortir allà davant d etothom i llegir el que havies escrit. A l'institut ja no m'atrevia nia presentar-me! I de les redaccions de la coca-cola, que us enrecordeu?

    ResponElimina
  5. Existeixen els "plurals d'importància"? És que, de "redaccions amb premi", jo també en vaig tenir només una ;-) (i a sobre, em sembla recordar que era un segon premi!).

    ResponElimina
  6. Espolsada,
    La poesia devia tenir la seva gràcia, no?
    Mireia,
    Vergonya és poc...
    Ferran,
    Això dels “plurals d’importància” t’ha quedat molt bé, xatet!

    A totes i tot, un cop més, gràcies per deixar els vostres comentaris!

    Petó,

    SU, una meitat òrfena de l’altra

    ResponElimina
  7. Clarissa8:06 a. m.

    Sembla que tots els que vam tenir una redacció amb premi a l'escola ara ens dediquem al món dels blogs...

    ResponElimina
  8. Què valenta...
    És potser una de les poques coses que jo no m'atreveixo a posar, al blog XD.

    ResponElimina
  9. Clarissa,
    I saps el més curiós? Que segurament molt poques escriptores/rs van fer cap redacció amb premi...

    Sfer,
    Més que valenta jo diria un pèl inconscient... I és que –quan has passat els quaranta, ja pots començar a ser-ne-.

    Gràcies pels vostres comentaris!

    SU, meitat enfeinada

    ResponElimina
  10. Clarissa6:12 p. m.

    Hola Su.
    Només et volia dir que he llegit el teu relat. M'ha agradat molt. Una cosa que m'ha sobtat és que facis servir la paraula "empeguerir-se", que ho he buscat i ja sé qué vol dir. Et volia preguntar on l'has sentida aquesta paraula... la deia el teu avi?

    ResponElimina
  11. Clarissa6:14 p. m.

    Ostres Su, no em diguis que els escriptors de veritat no guanyaven premis a l'escola perquè em frustro!

    ResponElimina
  12. Hola meitat, encara no has desfet les caixes? una mica tard.... ja fa uns dies q haurien d'estar al armari i els cd's al moble del menjador. Uffff com ha d'estar el menjador de casa teva... jajaja per cert el conte del post m'ha agradat, i el de paper de vidre també. Llegeixo poc, però el que llegeixo es de qualitat, oi? O no es de qualitat el blog aquest?
    Petons.

    ResponElimina
  13. Estimada Clarissa,
    Sobretot, no et frustris amb les coses que jo dic, que no tinc gaire criteri... I no, “empegueir-se” és una paraula que vaig conèixer llegint; em va passar com a tu, em va cridar l’atenció, vaig buscar el seu significat i la vaig utilitzar per al conte. Ah, i gràcies per dir-me que t’ha agradat!

    Jovensell,
    Tu hi tens molt a veure, amb això de les capses, eh! Bé, gràcies per “llegir-me”! Estic molt contenta que t’hagin agradat els contes.

    Petons a tots dos!

    SU

    ResponElimina