dissabte, 17 de maig de 2008

Tres paraules?

Un any més, ens arriba des de Segovia una breu crònica del Titirimundi. Ens arriba, com sempre, de part d’un amic que enguany ha fet l’esforç de traduir-nos el seu text al català.

No m’allargo més. Amb tots vosaltres:

Titirimundi 2008, tres paraules

Una. El Titi es fa gran, i no vol morir d'èxit, va dir el seu director, Julio Michel. No obstant això, per a no fer-lo, convindria vigilar els espectacles que es duen, la seva qualitat, la seva idoneïtat, el seu atractiu. Sembla que aquest any ha repapiejat una mica, i les baves se li han escapat en algunes funcions no massa profundes, no tan intenses com es desitjaria, que, de vegades, ni tan sols responien a les expectatives d'un festival de províncies que ja no és. Bé.

Dos. Stephen Mottram, amb els seus ninots articulats, la seva fantasia submarina, la seva capacitat per a fer del lúdic un interrogar constant sobre la identitat de l’ésser humà. Hi havia una bola que podia ser del món, i que anava desfullant-se com aquella margarida, però en la qual la pregunta no era tan senzilla com per a respondre amb un sí o un no, sinó que l'essència radicava en l'exposició crua d'un món, d'un espai imaginat en el qual les persones troben l'amor, en el qual els peixos remunten monòtons el corrent de la seva existència. Hi havia moviments subtils, desencontres, i una mà-demiürg que tot ho veu, que tot ho pot, que fa i desfà al seu antull. Titelles, sí, però deixen moltes més preguntes que respostes. Bellesa, vida, moviment i raó.

Tres. Des Chiffonières et le quarantième rugissant, amb el seu Bal des fous. Carn, música, suor i més riures que llàgrimes. Un cabaret basat en textos de Melville (Moby Dick), Dostoievski (El cocodril, El gran inquisidor) i amb la presència sepulcral de l'esperit teatral de Chejov. Uns actors en els quals l'esperit zíngar ha donat el millor d’ell mateix: riallades, expressionisme, bogeria, màgia. Un espectacle de marionetes, música i persones de dues hores, en el qual l'espectador no pot deixar de sentir...sí, allò que fèiem abans...quins temps.

Quatre. Sempre hi ha una mentida. El teatre és teatre és teatre.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


El post d'avui compta amb un detall del muntatge del fotògraf Albert Watson

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada