Andrea Camilleri i Montalbano, dues meitats inseparables

Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri.

Necessito teràpia.

Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i reconfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible.

Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala.

En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sense aflorar en cada pàgina, per molt que aquesta novel·la no sigui de la saga Montalbano.

Parlo de l'última publicació d'Andrea Camilleri, La mort d'Amalia Sacerdote
, que a més ha estat guardonat amb el II Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. Enlloc de Montalbano hi ha un altre protagonista, digues-li Michele Caruso, periodista, que es troba immers en la investigació d'un assassinat on s’hi acaba barrejant la màfia i la política. No, la política no, els polítics.

És a dir, Montalbano total. I doncs, per què li diem Michele Caruso? Calia, Camilleri? Aquest divorci no és bo...

La meitat més deprimida.


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure

Il·lustra el post (com diria l'altra meitat, la intel·lectual)
una imatge sorgida de la cerca "crepuscle a Sicília" al Google.

Comentaris

  1. Ara no sé a quina meitat dirigir-me: m'emboliqueu i no sé amb qui parlo. Sigui com sigui, Camilleri esplendit i Montalbano millor. Que hi ha més divertit que les frases d'en Catarella...
    Així, que es Montalbano amb pseudònim, si és això el llegiré

    ResponElimina
  2. Ho sento Mireia, no és la nostra intenció fer-te parar boja...

    El més important: que t'agradi Camilleri!!!

    Salut i llibres!

    SU, meitat-secretària

    ResponElimina
  3. Fa molt de temps que li tenc ganes a Camilleri. Per quin em recomanarieu començar, de llibre? Gràcies! ;)

    ResponElimina
  4. No et deprimeixis, la qüestió és tenir Camilleri per una bona temporada més. I sinó sempre et queda visitar Sicília que és un petit tresor shhhhhh!

    ResponElimina
  5. Caterina:
    jo vaig començar amb una novel·la en versió original, en sicilià (sóc de tipus xulesc), i tot i que evidentment vaig entendre la meitat, em va deixar fascinada. "La Vampa d'agosto", es deia. I vaig seguir amb "La paciència de l'aranya", tot i que he llegit qualsevol cosa de Camilleri que m'ha caigut a les mans (encara que no fos del Montalbano): "La pensió Eva" i un altre del qual he olbidat el títol d'un nen una mica psicòpata... El que no et recomano gens, ja ho deus haver suposat, és "La mort d'Amalia Sacerdote". Benvinguda al món Camilleri!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»