Llegeixes o què?!

Ahir vaig assistir (gràcies per fer-nos de cangur, mareta!) a l’estrena a Barcelona de Plastilina , una peça teatral de Marta Buchaca . El text ha aconseguit diversos premis i, prèviament a aquesta estrena –la setmana passada es va poder veure ja a Terrassa–, se’n van fer un parell de lectures dramatitzades. Llegir teatre és per a mi un plaer i un estímul. Si, a més, tinc la sort de compartir l’experiència creativa d’un text amb la mateixa autora ja us podeu ben creure que és extraordinari. En el cas de la Marta Buchaca, em sembla que aquesta experiència està entrant en una incipient maduresa, que molt aviat ella mateixa tindrà ben assumida i de la què tothom n’acabarà gaudint. Rebobino. Ahir es va estrenar Plastilina i, al seu programa de mà, llegeixo: “...Plastilina neix d’un impuls i, després, hi intervé l’anàlisi raonada. Reescriure, per mi, és el punt més soporífer del procés d’escriptura. A mi m’agrada escriure a raig, sense pensar, sense saber per on anirà la cosa. I m’ho passo...

Perdó? No, no m’he tornat boja... Per a mi i per a les lectores i el lector del Club de Lectura, Sant Jordi serà el mes de maig... Però si dijous vinent és Sant Jordi! Ho sé... Però el NOSTRE Sant Jordi el celebrarem el mes de maig, concretament el dimecres 6, amb una sessió on hem convidat l’escriptor Eduard Márquez . Ui, quina acumulació! Què ens recomanes? Feu-me cas, celebreu el VOSTRE Sant Jordi aquest dijous i, si us voleu afegir a la NOSTRA celebració us esperem a la Biblioteca Jaume Fuster , a partir de les 7 de la tarda. Serà una sessió ben especial. Especial? I tant! Perquè comptarem amb la presència d’un escriptor del qual hem llegit i treballat una de les seves obres , i perquè podran assistir-hi altres persones que no siguin del Club. L’única condició serà portar un llibre de l’Eduard Márquez –qualsevol– que hauran d’haver llegit prèviament, és clar. Manoi... quina festassa! No us ho penseu pas, que això és seriós... La sessió l’organitzarem a partir dels comentaris i preg...

No tinc tot el temps del món per llegir (això és una veritat com un temple!!!), però molt sovint em passa que, quan tinc una estona més o menys lliure –davant de l’ordinador, és clar!– m’entretinc llegint els blogs que tinc enllaçats. I m’hi encanto. I m’encanta. Perquè realment hi ha persones amb criteri i capacitat per fer blogs del tot llegidors i interessants, que m’informen, que m’orienten per a properes lectures, que m’entretenen, que m’emocionen, que em fan pensar, que em permeten opinar... Avui toca donar la benvinguda a: Ofici de lector el guant de l'Allie Viu i llegeix L'illa dels llibres Jardins verticals Llegeixes o què?! , un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure! Il·lustra l’apunt d’avui un detall de Coagulate (2008) de Mihai Grecu

Primer en van parlar aquí i dies més tard aquí , i també aquí , o sigui que, a hores d’ara, tothom ja deu saber que Mal de pedres és un llibre que cal llegir. Ara, com jo no p uc renunciar a dir-hi la meva, vull deixar clar que Mal de pedres no és un llibre fàcil de llegir. Primer de tot, perquè el seu cos de lletra no és gens generós . Salvada aquesta dificultat, només cal prestar atenció a la primera pàgina, un exemple de com es pot fer bona literatura en una extensió de text reduïda: L’ÀVIA VA CONÈIXER EL SUPERVIVENT la tardor de 1950. Havia arribat de Càller al Continent per primera vegada. Havia de complir quaranta anys, sense fills perquè su mali de is perdas (en sard, “mal de pedra”: càlculs renals) sempre la feia avortar durant els primers mesos. Llavors, amb la seva jaqueta llarga, les sabates altes amb cordons i la maleta de quan el marit va ser evacuat al poble, fou enviada a les Termes per curar-se. M’hi entretinc: el primer paràgraf ens situa temporalment i física; e...

Disculpeu que parli de mi, però he de dir-vos que trobo a faltar les “Cròniques des del no-criteri” . Bàsicament les trobo a faltar perquè m’és impossible assistir a cap de les activitats a l’entorn del llibre i la lectura que se celebren al món mundial (i de les què en tinc coneixement, és clar, i on m’agradaria ser-hi de totes totes). Per si vosaltres disposeu d’aquest temps preciós, anoteu les activitats que segueixen, per si hi voleu anar i, el que és més important, llegir els llibres que s’hi presenten: Dijous 26 de març, a les 8 del vespre, a L’Illa llibreria (Av. Llibertat, 20, de Mollet del Vallès), presentació dels llibres de tres autors de La Campana: Josep Maria Espinàs amb A peu per Múrcia , Xavier Roig amb La dictadura de la incompetència i Gregorio Luri amb L’escola contra el món . Dijous 26 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a la Llibreria Laie (carrer de Pau Claris, 85, de Barcelona), presentació del llibre No soy tu musa (antologia de poetes irlandeses con...

Ja estic treballant amb el proper llibre del Club, d’una autora que no havia llegit mai (ho confesso). De moment, una cosa molt positiva és que la seva lectura, sense cap mena de dubte, farà acréixer el meu limitat vocabulari. Sembla que hi ha un cert interès (Mireia, Anna, Montserrat...) per assistir a alguna de les meves sessions del Club. He de dir-vos que, en principi, no és possible, però si arriba a bon port el projecte d’una sessió especial, compteu que –complint una sèrie de requisits, això sí!– tothom qui vulgui hi serà convidada i convidat. La llista de llibres pendents de llegir comença a diversificar-se de manera curiosa: - els que vull llegir força immediatament (si és possible): el darrer llibre de contes de Flàvia Company , El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada (que volia haver treballat aquest any al Club), i Naturaleza infiel de Cristina Grande. - els que, ara que els poso tots junts, formen un poti-poti de lectura força curiós: L'home d'origami ...

Eduard Márquez és un autor egoista. No m’ho invento (que tot podria ser), sinó que ho podeu sentir (i veure) aquí . Márquez així ho confessa i diu que vol que el lector agafi el llibre (en aquest cas parlava de La decisió de Brandes , però em sembla que no m’equivoco gaire si ho amplifico als altres llibres de l’autor) i s’hi estigui, amb ell, unes 3 hores, que és el que trigues a llegir-lo. Celebro el seu egoisme i suposo que, ben pensat, m’ha facilitat molt la feina, ja que aquest cap de setmana enfilo la quarta lectura d’ El silenci dels arbres . Masoquisme lector? No, ben al contrari. És el llibre que properament “dinamitaré” al Club de lectura. En contraposició a altres llibres anteriors , la lectura d’ El silenci dels arbres m’ha suggerit tantes dinàmiques de treball amb les meves lectores i el meu lector, que he de reconèixer que estic un pèl desbordada... Eduard Márquez vol que passem 3 hores amb ell i el seu llibre, però nosaltres al Club només disposem d’1 hora i mitja (com...

Fins fa quatre dies mal comptats em pensava que era una dona organitzada, però des de que tenim a casa dos nens de gairebé vuit mesos, qualsevol intent d’organització queda supeditat al seu menut però implacable criteri. Fet aquest preàmbul, escric aquest post amb quatre coses que no us he pogut dir abans d'ara... Gràcies a la inestimable col·laboració d’una àvia-kangur i gràcies també a la perícia conductora de la meva dona, el divendres passat vaig anar a les Franqueses del Vallès, a la festa del 2n aniversari de l’Espolsada . Un dels protagonistes de la festa va ser l’incombustible Màrius Serra , que amb la seva cantarella, empenta i traça comunicativa, ens va parlar i ens va llegir diversos fragments de Quiet . Màrius Serra va aprofitar l’esdeveniment per donar la primícia de la traducció a l’italià del llibre i ens va emplaçar per al proper 14 de juny, a la sala gran de l’Auditori de Barcelona, on se celebrarà una lectura-concert benèfic per col·laborar amb les entitats que s’...

Després d’una setmana de vacances, agafo la llibreta del blog i me n’adono que no tinc res especial a dir. I no és, precisament, que no hi tingui res anotat, a la llibreta, però és que no hi ha res que m’engresqui prou per escriure un post. Tot i així, em resisteixo a tenir abandonat Llegeixes o què?! una setmana més, o sigui que seguidament trobareu algunes de les anotacions disperses –com jo mateixa– dels dies que he estat allunyada d’aquestes pantalles: - Club de lectura: vaig començar la darrera sessió amb un ambient “hostil” cap al llibre que havien llegit les lectores i el lector, concretament Natura morta amb nens de Francesc Parcerisas. Després de la sessió, amb el treball concret –fet en grups de tres persones- sobre uns poemes escollits d’aquest recull, l’opinió de la gran majoria de lectores va canviar. Això fa que em plantegi, per al mes de març, una dinàmica que em donarà més feina i on hauré de comptar amb la complicitat de l’autor. A veure si tenim sort! - Nous blogs q...

Sembla que la intenció d’organitzar un club de lectura “s’ha posat de moda”! Les motivacions i la infraestructura varien, lògicament, segons els promotors. El club de lectura organitzat des d’una llibreria, com el de l’Espolsada , serà diferent del que vol organitzar en Xenofílic amb un grup d’amics lectors, on la lectura es combinarà amb uns bons vins i formatges... Com ho serà també el de dues amigues que van venir a una de les meves sessions del club perquè volien veure “en viu i en directe” com anava tot allò. Una d’elles era bibliotecària i l’altra arquitecte. S’havien conegut portant els fills a l’escola i volien seguir la seva relació, amb altres pares i mares , és clar, parlant de llibres i de lectures. A tutti quanti aconsello la lectura de Llegim plegats , de Mercè Carrill o, i e n aqu est cas el capítol “Lectures escollides” on trobareu les seves recomanacions. Un c onsell (que a mi m’ha funcionat i que difereix, però, del sistema proposat per Carrillo ) és que no cal qu...

Finalment ja he acabat Llegim plegats , de Mercè Carrillo, i em reafirmo en les meves contradiccions: és totalment recoman able però, per sort per a mi, no l’ha publicat fins ara! Com ja us vai g dir, aquest breu volum recull l’experiència de la seva autora com a coordinadora de clubs de lectura, una activitat realitzada durant vuit anys, plena de vivències i lectures. Una experiència molt interessant i enri quidora, en molts sentits, i on la col·laboració de totes les lectores i els lectors que l’ han acompanyada en els clubs ha estat fonamental, com també en la realització d’aquest llibre. Coincideixo amb Mercè Carrillo quan defineix la fina litat d’un club de lectura “existeix per ampliar el diàleg que tenim amb nosaltres ma teixos quan llegim un llibre, fent-nos sortir de la solitud de la lectura silenciosa i deixant sentir altres veus”, i fins i tot puc estar d’acord en la motivació que té una persona (les lectores, els pocs lectors) que té per participar-hi “tanca el llib...

La setmana passada va caure a les meves mans (gràcies una vegada més, JJ !) un llibre molt interessant: Llegim plegats , de Mercè Carrillo, que recull molta informació sobre llibres i, bàsicament, la seva experiència durant vuit anys com a coordinadora de clubs de lectura. Ahir precisament, en el trajecte de metro camí cap a la sessió de l meu Club de Lectura, vaig començar a llegir-lo, i avui encara segueixo... De moment puc dir-vos dues coses (una mica contradictòries, per cert): - el recomano a qualsevol persona que vulgui participar en un club de lectura, ja sigui com a lectora o com a coordinadora. - sort que no estava publicat, ara fa tres anys, quan vaig començar la meva aventura com a “dinamitadora” d’un club de lectura! Sí, ja ho sé, digueu-me “rareta”. Quan l’acabi provaré d’explicar-me... Llegeixes o què?! , un blog per on passar, llegir, comentar, escriure i, no us oblideu de somriure! [Aquest post, breu i apressat , el vull dedicar a en Joan Fontanet, un lector amb el ...

Se’n parla de fa temps i gent que n’entén , però no va ser fins ahir que vaig veure, en el meu trajecte habitual al metro de tornada a casa, una dona qu e llegia un llibre electrònic. Fins ahir no em pensava que aquest enginy tecnològic estaria realment a l’abast d’algú que agafa el metro, com jo. Vaig mirar-me embadalida l’enginy –i a la dona, que era potser quatre o cinc anys més gran que jo, no gaire bonica però sí força elegant–, i vaig veure que anava per la pàgina 780 de les 1508 que tenia el llibre. Quin era? No ho sé (i no per falta de ganes). Poca cosa més vaig poder veure, però si que em vaig fixar en com passava les pàgines, que em va semblar com una lleugera aclucada d’ulls de la pantalla. Ja al carrer, vaig començar a fer-me preguntes sobres les prestacions d’un llibre electrònic, com per exemple: - Podria encabir en un aparell com aquest els llibres que estic llegint ara mateix, els dos del Club de Lectura i L’estepa infinita ? (Per cert, prepareu-vos perquè e...

I per cloure l’any! (Aquest post és un clar exemple de Poti-poti . No m’ho tingueu en compte, que s’acaba l’any i vol ploure... i plou!) En un dels llibres que “em toca” llegir, m’he topat amb aquest poema de Francesc Parcerisas : A LA MANERA D’ANNE SEXTON El fons del pou és fosc i sense por perquè és finit. Com el fons del teu cos i del meu cos és segur i és lluminós perquè és finit. Però la pell que no ens podem arrencar és la de l’altre: un desert que són paraules. La meva primera imatge o els ulls que no arribo a copsar em són la sang dels límits. I la veu que em diu el nom és distància i és silenci. I les ungles que esgarrapen són el temps que separa tots aquests dies que el llapis va marcant: fa divuit dies que t’espero. Em sembla que hauré d’acabar llegint alguna cosa d’Anne Sexton, no? Incorporo nous enllaços a un parell de blogs que estan d’allò més bé: LLIBRES I MÉS LLIBRES i Llibres llegits i per llegir . Durant el mes de gener ja els trobareu incorporats a la columna corre...

Tot va començar amb L’Emperador , de Jordi Coca , que havia de treballar per al Club de Lectura . Com que el llibre no m’havia inspirat cap tipus de bones sensacions, vaig escriure al Llibreter per demanar-li, desesperadament, ajut. Mentre esperava la seva resposta, vaig anar a la Biblioteca Jaume Fuster a escoltar com, precisament en Jordi Coca, parlava de Josep Palau i Fabre . El Llibreter em va respondre i em va assessorar perfectament, i així vaig poder preparar la sessió del Club de Lectura amb una dinàmica que, com em vaig proposar des del primer dia, intenta fer participar tothom. Durant el cap de setmana, però, encara no les tenia totes, i per mirar de no angoixar-me em vaig acostar a les II Jornades Marçalianes , per escoltar la Carme Riera . M’hi va acompanyar tota la família, tot i que aquesta vegada els nanos (i la Leire) es van quedar fora. Un altre dia potser us parlaré del que va dir la Riera, però ja us avanço que va ser molt interessant. Per completar el cap de setma...

Ja fa dies que hauri a d’haver escrit alguna cosa de les meves darreres lectures: La identitat dona (Editorial La Desclosa , 2006) i Los objetos nos llaman (Seix Barral, 2008). M’hi poso “ara mateix”. El primer és un recull d’entrevistes a 14 dones contemporànies que destaquen (o han destacat) en el seu camp professional, on se’ns mostra com es plantegen, entenen, viuen, la identitat de gènere. Les preguntes són les mateixes per a cada una de les protagonistes i, com diu la mateixa investigadora Montserrat Ribas, cadascuna ha tingut completa llibertat en l’extensió de la resposta, fet que s’agraeix i permet conèixer amb més profunditat la personalitat de l’entrevistada. No he llegit totes les entrevistes, només les de les dones que coneixia la seva trajectòria professional. Algunes de les respostes m’han semblat no només interessants, sinó que m’hi he identificat totalment. No pretenc descobrir Juan José Millás a ningú. Per a mi és un escriptor genial. Aquest volum aplega una sèr...

(o quatre coses a fer a Barcelona el dijous 4 de desembre de 2008) Possibilitat A: A dos quarts de vuit del vespre, inauguració de l’exposició (virtual) d’Antoni Clapés D'estar a estar , dins el cicle Fixar l'efímer / esvanir l'etern, comissariat per Víctor Sunyol i organitzat per l' IGAC . L'acte tindrà lloc a MX espai 1010, carrer Llibreteria, 7, principal. Possibilitat B: A les vuit del vespre, taula rodona amb el títol de “Mirada Haneke”, amb la participació de Josep Casals, Josep Maria Català, Nora Catelli i Aureli Gràcia, moderats per Daniela Aparicio. Organitzada per ESPAI FREUD 2008 BCN , tindrà lloc a la Filmoteca de Catalunya, Av. de Sarrià, 31-33. Possibilitat C: A les vuit del vespre, tertúlia literària sobre Mercè Rodoreda, amb la presència de les escriptores Najat El Hachmi, Imma Monsó i Montserrat Abelló, i de l’actriu Carme Sansa. A la Sala Gran del TNC , Plaça de les Arts, 1. Possibilitat D: A dos quarts de nou del vespre, presentació de La trama pe...

Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri. Necessito teràpia. Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i reconfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible. Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala. En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sense afl...

He rellegit La campana de vidre , de Sylvia Plath. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura, però us he de confessar que jo he tingut en tot moment una sensació del tot agredolça. Rellegir un llibre significa, en moltes ocasions, retrobar frases que et van agradar (“Una segona onada em va besar els peus amb llavis d’escuma blanca, i la fredor m’abraçà els turmells amb un dolor de mort”), imatges que et van cridar l’atenció (“Sota la lluentor infinitesimal dels estels, els arbres i les flors deixataven la seva fresca olor”), paraules desconegudes fins llavors (“pristi”) que després es podien convertir en “les teves” paraules encantades ... En definitiva, anotacions fetes en temps immemorial. Molts cops aquesta troballa queda en simple anècdota, però aquesta vegada no ha estat així perquè a mida que avançava en la relectura em trobava amb frases senceres que recordava perfectament haver plagiat (literalment) en les primeres versions d’un conte meu que m’estimo molt. Tot era l...

Aquest títol no és meu, tranquil·les, tranquils... Va aparèixer a l’ Avui del passat 8 de novembre i, pel que he pogut saber, a hores d’ara l’autor encara no ha rebut cap tipus d’amenaça, ni en forma de carta-bomba ni de virus informàtic. I n’està sorprès. No li ha d’estranyar, però, perquè els blogaires ja no llegim els suplements culturals (si no és “per feina”, com és el meu cas). Aquest fet no és ni bo ni dolent. És la realitat. L’article no diu res que no sapiguem: “Ningú ens obliga a llegir cap blog...”, “Alguns autors comencen fort, però abandonen aviat. D’altres van fent segons la disposició de temps lliure i d’inspiració...”, i que cal saber-los triar, com tot a la vida. Suposo que l’autor volia encendre els ànims dels blogaires quan diu: “...però molts no són sinó banalitats mostrades en públic, creació amateur, opinions que haurien de quedar restringides a una conversa de bar...”, i jo que penso que precisament ens fa falta tenir més converses de bar on puguem parlar de lli...