dimecres, 29 de desembre de 2010

Lectures “obligatòries”

[Després d’un apunt massa llarg, possiblement poc llegit i sobretot gens comentat, torno a la llargària habitual dels apunts de Llegeixes o què!?]

1. Em torno a quedar sense feina a partir del 10 de gener. Si sabeu d’alguna cosa us agrairé que m’envieu un correu a llegeixesoque@gmail.com. Gràcies!
2. Mentre no trobi res estaré entretinguda en la preparació de la primera sessió d’un club de lectura que comencem el mateix dia 10 a la
Biblioteca Francesc Boix-Poble Sec de Barcelona. El primer llibre que llegirem és Cuatro amigos de David Trueba.
3. Si al febrer encara no he trobat feina (tinc els dits creuats però la realitat és que tot està molt malament!), seguiré entretinguda preparant la sessió següent (la segona lectura serà
Mal de pedres de Milena Agus), que hauré d’alternar amb la preparació d’una sessió especial del Club de lectura d’Hostalric, on tindré l’honor –i el repte!– de parlar d’El comte Arnau de Joan Maragall i El rem de trenta-quatre de Joaquim Ruyra.

Bé, confio que la lectura segueixi tenint en mi aquell efecte que, a vegades, em permet evadir-me...

Llegeixes o què?!, un blog.

Il·lustra el darrer apunt de l'any 2010 un detall de Náufrago, d'Alberto García-Alix

dilluns, 6 de desembre de 2010

Apunt escrit al tren

Quan vaig acabar de llegir Petits plaers de Jane Bowles (en traducció de Dolors Udina, editada per Lleonard Muntaner), vaig tenir la sensació que havia de deixar passar un temps per poder dir-hi la meva. Una vegada més, m’equivocava... Avui he obert de nou el llibre i no sé per on començar. S’hi afegeix “el problema” que, com que l’exemplar no era meu no el vaig guixar mentre el llegia, i ara em trobo que vaig posar “uns xinos” a una sèrie de pàgines i me les miro i les remiro i em pregunto: per què?
Ai.
Però ho he de fer, m’hi he de posar. Em va agradar prou i ho vull deixar escrit. Em poso les piles. El fet de trobar-me dalt d’un tren, amb el portàtil obert –i que funciona–, i la perspectiva d’una hora ben bona de trajecte per endavant m’acaba d’animar. Respiro. Em relaxo. Torno a obrir el llibre. Busco les pàgines marcades. Llegeixo. Rellegeixo...

I la sensació que em retorna és que els contes de Petits plaers són difícils de pair, no perquè siguin indigestos, al contrari, sinó perquè tenen tants ingredients que et poden acabar marejant. Els personatges dels contes són estranys, peculiars, i les situacions que Bowles descriu segueixen aquesta mateixa línia, que t’enganxa –des de la perplexitat– o et fa fora sense gaires contemplacions.

Mireu de fer-vos una idea, amb dos fragments del primer conte que dóna títol a tot el recull, “Petits plaers”:
El senyor Drake estava tan consternat que no sabia ben bé què deia, però la senyora Perry va interpretar les seves paraules com una proposta de matrimoni, que insconscientment era el que ell havia esperat. La senyora Perry va contemplar a través del fum del ressentiment fins i tot aquella proposta ben emocionant. (pàg. 19)
Va allargar un braç cap a l’ampit de la finestra en un gest d’abandonament, però no s’havia adonat que plovia a bots i barrals i la màniga del vestit blau espígol li va quedar xopa en un moment.
[...] Va somriure benignament a la pluja. Seia allà mig desperta i mig adormida i a poc a poc va anar sentint la certesa creixent que podia tornar a la seva pròpia habitació des d’on era asseguda sense haver de tornar al restaurant.
“He mantingut el camí obert tota la vida –va murmurar amb veu gruixuda– per poder-hi tornar.” (p.20-21)

Un altre dels contes, “Idil·li a Guatemala”, descriu l’estada d’un viatjant en una pensió, on hi trobem reflexions i afirmacions que l’autora deixa caure com qui no vol la cosa:
La Consuelo era petita i morena, amb la cara ampla i plana i un crani estranyament estret. Era esquerpa de mena, com sol passar quan les noies joves no fan pràcticament res més que somiar trobar un amant. (p. 40-41)
I moments “paranormals” que se succeeixen gairebé a cada pàgina:
-L’he despertada -va dir el noi- , perquè me n’he d’anar a casa i aquí no està segura. Abans hi havia un home, aquí a l’estrada dels músics, que intentava mirar-li sota les faldilles. Ja sap que, quan un dorm, la gent embogeix... (p. 69)
[...] Estava segur que el cap li feia més mal que normalment i això l’havia enfonsat en la tristesa més negra, com li passava sempre que recordava el dia que havia caigut i s’havia clavat un clau rovellat al cap. Sempre havia considerat molt valuosa la seva vida, fins allà on podia recordar, i encara li ho semblava més ara que s’havia adonat que podia quedar interrompuda violentament. No li agradava la Lilina; segurament perquè sospitava intuïtivament que era una persona que podia caure una i altra vegada sobre la mateixa pila de vidre trencat i cridar amb la mateixa força l’última vegada que la primera. (p. 76)

El darrer conte que vull destacar és “Camp Cataract”, un prodigi de la descripció de la naturalesa humana, en la seva vessant –com no podia ser d’altra manera en el cas de Bowles– més enrevessada. Una primera “perla” la trobeu a la pàgina 91:
[...] Així es va adonar que estava a punt de fer un viatge a Camp Cataract. Tot sovint prenia les decisions importants d’aquesta manera, com si de cop i volta se li revelés un pla establert prèviament, un pla que immediatament s’havia d’ocultar dels ulls dels altres, perquè per a la Sadie, si a l’hora de prendre una decisió hi havia cap problema implícit, es tractava no de la dificultat de l’elecció, sinó de l’ocultació de l’elecció.

I què me’n dieu d’aquesta presentació d’un personatge?
- Suposo que s’ha pensat que jo sóc l’encarregada del local perquè sóc corpulenta, i la gent corpulenta fa aquesta impressió; també tinc l’edat adequada per ser-ho. Però no, no sóc qui ho porta... Jo no porto res, enlloc. Tinc un crani dominant, és veritat, però sóc més del tipus francès. Prefereixo passar-m’ho bé que donar ordres. (p. 106)

Fins ara no havia llegit res de Jane Bowles. De fet, per mi Jane Bowles “era” l’actriu Debra Winger d’“El cielo protector”.


Com va dir la traductora el dia de la presentació del llibre, va fer aquesta feina sense presses ni pressió per part de l’editora, Maria Muntaner. I em sembla que això es nota en el resultat final del llibre. Gràcies a la traducció al català que ha fet la Dolors Udina d’aquests Petits plaers puc dir-ho: Jane Bowles en sabia, d’escriure. Jo no m’ho pensaria dos cops i faria tots els possibles per llegir-la.

El tren alenteix la marxa. Tanco el portàtil. Fa estona que he tancat el llibre. Ja he arribat al final del trajecte. Gràcies per acompanyar-m’hi. Ha estat un plaer!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt un detall de Nobody Knows Me, de Miguel Ángel Gaüeca

diumenge, 21 de novembre de 2010

Aquest NO-criteri meu...

A un dels apunts de l’inici d’aquesta temporada ho deixava escrit: llegiria llibres prestats (per amics o per la biblioteca), comprats anteriorment o, si fos necessari, robats.

Però no comptava amb aquest NO-criteri meu que em caracteritza i que, en el fons, m’agradaria que, d’alguna manera, formés part del meu encant...

Ara, que tampoc no comptava, esclar, amb que en Salvador Macip presentaria
una nova novel·la, i que jo disposaria d’una mitja hora desvagada durant la qual passaria per una petita i entranyable llibreria del carrer Gran de Gràcia i que a l’aparador, a més del darrer llibre d’un altre blogaire destacat, em trobaria el quart títol de Microclimes, que acabaria a la meva bossa però que encara no he començat a llegir...

Ai, aquest NO-criteri meu...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l'apunt d'avui Affectionate men, de Yinka Shonibare

diumenge, 14 de novembre de 2010

De Schopenhauer a Dovlatov

Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlatov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlatov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico”. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlatov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlatov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor amb un somriure!

Il·lustra l’apunt d’avui (a falta d’un mico), un detall de Goril·la, de Mikel Uribetxeberria

diumenge, 7 de novembre de 2010

Bones vibracions

Aquesta setmana es presenta interessant. No només perquè estic engrescada en la lectura de dos llibres que em fan pensar, sinó perquè la meva ciutat està preparada per acollir –a més d’una mica de fred– la presentació de dos llibres que em donen bones vibracions:

Dimarts 9 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, la Llibreria Bertrand (Rambla de Catalunya, 37, de Barcelona) acollirà la presentació d'El joc de déu, el darrer llibre del blogaire de referència i científic i escriptor i pare de família i persona encantadora, Salvador Macip.

Dimecres 10 de novembre a dos quarts de nou del vespre, LaBreu Edicions ens convida a la presentació de La maleta, de Serguei Dovlàtov, traduïda per Miquel Cabal. En faran presentació i lectura al BarLlibreria Horiginal (carrer Ferlandina, 29, de Barcelona): Jordi Puntí, Miquel Adam, Xènia Dyakonova i Francesc Gelonch.

I, per si encara no en teniu prou, passeu-vos per La màquina de fer llibres, que passa a engrossir la llista de blogs recomanables de seguir de Llegeixes o què!?, on trobareu llibres que segur que no us deixaran indiferents...

Bones lectures!!!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.


Seguint amb les bones vibracions, il·lustra l'apunt un detall d'El habitar liberado I, de Ramón Herreros

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Carta oberta a qualsevol creadora o creador (incloses traductores i “ors”)

Benvolgudes i benvolguts,


Ho sap tothom i és profecia: ningú no és perfecte.


Dit això, i tenint molt present que sóc la primera de la llista de persones “humanes” que cometen errors, voldria fer-vos una pregunta: si llegeixo un llibre que vosaltres heu escrit i/o traduït i em trobo amb alguna cosa “rara” (digueu-li error, interpretació, badada...), us interessa que us ho faci saber?



Sempre he cregut que se n’aprèn molt, dels errors, però quan un llibre ja està imprès, no estic tan segura que valgui la pena parlar-ne...


Si algú de vosaltres és tan amable de respondre’m, us estaria molt agraïda. Prometo un diàleg sincer i sense cap intenció de voler furgar en la ferida.


Molt cordialment,


SU, la de Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!




Il·lustra l'agosarat apunt d'avui,
un detall d'una intervenció de Kendell Geers (la senyora és Ilse Ghekiere)

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Endevina endevinalla

La Mireia va jugar-hi però no la va encertar... Ara, com va ser la solitària i única participant de la pregunta que vaig fer a l’ apunt anterior, avui ha de tenir un lloc destacat. Gràcies Mireia!

On finalment vaig anar a treure el nas va ser a la presentació de Petits plaers, de Jane Bowles, en traducció de Dolors Udina. La vetllada va ser una petita trobada de persones estudioses de Jane Bowles (Rodolfo Hässler), seguidores entusiastes de la traductora (jo mateixa i la seva col·lega MB), lectores enganxades al peculiar estil d’escriptura de l’autora (la llibretera de l’Espai Mallorca), un senyor amb barret i maleta molt interessat en el món de la traducció, i dues o tres persones més. Com no podia ser d’una altra manera, una presentació inoblidable per molts motius; i per a mi amb premi inclòs, ja que aquella mateixa nit vaig començar a llegir Petits plaers.

En parlaré, en parlaré... els contes de Jane Bowles no et deixen indiferent. Mentre espereu l’apunt en qüestió, aprofito per recomanar-vos dues activitats d’aquelles de traca i mocador, que no us hauríeu de perdre (aquest cop, però, sense endevina endevinalla incorporada):

IV Jornades sobre Traducció i Literatura Càtedra Jordi Arbonès
“Joan Sales, traductor/Joan Sales, traduït”
Dates: 20 i 21 d’octubre de 2010
Lloc: Facultat i Departament de Traducció i d’Interpretació/Universitat Autònoma de Barcelona/Edifici K. Campus de Bellaterra (08193 Cerdanyola del Vallès)
Ho organitza:
Càtedra Jordi Arbonès i Grup d'Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC)

“Joan Maragall, poeta i ciutadà”
Conferència inaugural, a càrrec de Jordi Llovet, del cicle “Llegir Maragall”, que organitza la Institució de les Lletres Catalanes i l'Associació Família de Joan Maragall. Tot el cicle
aquí.
Data: 21 d'octubre de 2010
Hora: 19.30 h
Lloc: Ateneu Barcelonès, Barcelona

I si m’hi trobeu, xiuleu-me!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt d'avui un detall de La ronda, fotografia de Latifa Echakhch.

dijous, 7 d’octubre de 2010

O llegir o escriure o anar de presentacions

Cadascú que faci el que vulgui (o el que pugui). Ara, si algú s’apunta a la tercera opció, que sàpiga les activitats que no s’hauria de perdre (per ordre cronològic):

Divendres 8 d'octubre, a dos quarts de 8 del vespre, a l'Espai Mallorca (C. Carme 55, de Barcelona) Rodolfo Hässler presentarà Petits plaers, de Jane Bowles, en traducció de Dolors Udina.

Dimecres 13 d’octubre, a dos quarts de 9 del vespre, recitada de Les Balades de François Villon traduïdes per Andreu Subirats a l’Horiginal (C. Ferlandina, 29, de Barcelona). En faran lectura Annie Bats, Pepa Arenós, Maria Bohigas, Jordi Vintró i Enric Casasses.

Dijous 14 d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a l'Espai Betúlia (C. Enric Borràs, 43-47, de Badalona) es farà la presentació de Ficció i realitat a L'Espill, una perspectiva fraseològica i documental, del professor en matemàtiques i doctor en filologia i professor de la Universitat de València, Josep Guia i Marin. Presentarà el llibre Mercè Soler i Canals, filòloga badalonina.

Qui endevini on podrà trobar-m’hi tindrà premi! O no.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.


Il·lustra les recomanacions d'avui un detall de "La Hoya de Huesca" (2007), de Bernard Plossu

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Avui mateix

L’Antoni Clapés ens convida a l'acte de presentació del seu llibre La lentitud, la durada (una antologia personal), editat per Pagès editors.

Aquest acte consistirà en microintervencions de tres minuts de Víctor Sunyol, Nathalie Bittoun-Debruyne, Pep Sala-Valldaura, Feliu Formosa, José Corredor-Matheos, Esther Zarraluki, Dolors Udina, Sam Abrams, Montse Vellvehí, Carles Hac Mor, Carles Camps, Robert Ferrer, Joaquim Carbó i Benet Rossell.

I tot plegat es perpetrarà a la llibreria Laie (carrer Pau Claris, 85, de Barcelona), avui mateix, a dos quarts de vuit.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...



Il·lustra l'apunt d'avui mateix un detall de White Night, de Tawada Yuki

dimecres, 29 de setembre de 2010

Lectures contrastades

Estic segura que moltes i molts de vosaltres us preguntareu com és que m’he posat a llegir aquests dos llibres: Mi madre, de Richard Ford, en la traducció al castellà de Marco Aurelio Galmarini (Anagrama, abril de 2010) i Londres nevat, de Jordi Llavina (Ara Llibres, novembre de 2009), quan molts i alguna de vosaltres vàreu fer-me algunes recomanacions molt i molt suggestives.

Tot té una explicació.

Resulta que aquesta temporada he decidit que els llibres que llegiré seran: prestats (per amics o per la biblioteca), comprats anteriorment o, si fos necessari, robats... La meva despesa anual de llibres té, per aquest nou curs 2010-11, el pressupost més rodó que us pugueu imaginar, ço és, 0 euros.

Dit això, i perquè aneu fent un tastet del que podria ser un apunt sobre aquests dos llibres que llegeixo, us reproduiré aquí mateix un parell de fragments i comprovareu que, en aquests moments, estic en un període de lectures contrastades:

“Así empezó mi vida. Una vida que pasaba con mi madre, una sombra en una foto mía. Días. Tardes. Noches. Caminatas. Comidas. Ropa. Aceras. Películas. El hogar. Radio. Y los fines d semana, mi padre. Un hombre agradable, corpulento, cariñoso, que nos visitaba. Feliz de volver a casa. Feliz de marcharse.”

“Cada dos per tres, la dona es gira per mirar finestra enllà. Vol descobrir la neu abans que el seu marit. Davant la porta que s’obre a un balconet, hi ha, a terra, una agulla d’estendre. Una agulla de fusta, enfosquida per l’ús de la intempèrie. No hi ha reparat (altrament l’home o la dona l’haurien plegat per tornar-la al cabasset amb les altres o se l’haurien quedat als dits, per jugar-hi una estona. De vegades sentim la necessitat de tenir els dits entretinguts per foragitar de la ment alguna idea incòmoda. Altres vegades, simplement per reforçar –amb una agulla d’estendre ben agafada– certs arguments que no acabem de veure clars. Per puntuar-los, per matisar-los. Hi ha cops, també, en què una pinça serveix per pessigar-nos la carn, amb tota la inconsciència del món). No neva. Encara no.”

A vegades, llegir pot no ser bo... Sempre, la incontinència verbal (i escrita) és execrable...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'AUTORRETRATO 1 (depresivo y con tendencias suicidas),
de Rivelino Díaz Bernal

dimecres, 22 de setembre de 2010

Llegeixo, llegeixo...

[Aquí al costat he penjat els llibres en qüestió.]

Una altra cosa és que trobi l’estona perquè els apunts manuscrits a la meva llibreta es converteixin en apunts de Llegeixes o què!?, aquest encant de blog on podeu passar, llegir, comentar i escriure...

dimarts, 31 d’agost de 2010

Rècord històric (o l’enyor de la rutina)

Reconec que no tinc gaire memòria, però m’atreviria a dir que estic a punt d’assolir un rècord històric (com a mínim des de que Llegeixes o què?! existeix): acabo les vacances d’estiu sense haver llegit cap llibre!!!

Espero que aquesta confessió pública em lliuri de pecat...
Aquesta mateixa setmana comença la rutina laboral (i que duri!) i això significa –pel cap baix!–, una hora diària al transport públic, o el que és el mateix, una hora per llegir i escriure!!!

No cal que us digui (o potser sí?) que podeu suggerir-me algun llibre que em tregui d’aquesta "apatia lectora en grau màxim" que pateixo.


Com deia aquella: “es recompensarà”.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!!!


Il·lustra l'apunt d'avui Un petit... de la sèrie "On Translation Petit et Grand", d'A. Muntadas (2001)

dijous, 22 de juliol de 2010

Com a mínim, fins novembre de 2011

És dur reconèixer que no pots estar al dia. Ni penjant apunts al teu blog ni llegint i comentant apunts fantàstics que m’agradaria recomanar-vos vivament (tinc alguna llista feta!).

Però la vida és dura. I les prioritats vitals (i laborals) s’imposen davant de qualsevol cosa (digues-li Llegeixes, digues-li o què!?).

I és que no vull angoixar-me per no estar al peu del canó. No patiu, però, perquè em comprometo a seguir –potser no amb la freqüència que m’agradaria– en aquestes mateixes pantalles, com a mínim, fins novembre de 2011. No, no m’he tornat boja... Si doneu una ullada al
cicle de conferències sobre la vida i l’obra de Joan Maragall que han organitzat la Institució de les Lletres Catalanes i l’Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble, podreu intuir-ne els motius...

Com deia aquella: “Seguim en contacte!”.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!!!

Aprofito l’avinentesa per donar la benvinguda a
WHO’S THERE?, un blog genial i totalment addictiu.

divendres, 9 de juliol de 2010

Dies estranys, lectures estranyes?

Quan has encavalcat dues lectures d’aquelles que t’acompanyen i t’acompanyaran durant un temps de la teva vida es fa difícil saber triar el llibre següent. Si, a més, hi afegim que ja portes unes setmanes “dispersa” i que alguns matins els has de passar a l’oficina del Servei d’Ocupació de Catalunya que et correspon segons domicili, la cosa s’acaba complicant.

Per sort –una vegada més!– va caure a les meves mans el catàleg d’una exposició, “Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer”
que, com sóc un veritable desastre, no vaig anar a veure en el seu moment.
Els textos són d’Amanda Cuesta i Mery Cuesta (les comissàries de l’exposició), Eloy Fernández Porta i Sabino Méndez; el pròleg és de Josep Ramoneda.
És un llibre “diferent” que m’ha interessat moltíssim i que tracta aquest “fenomen social” des de diferents àmbits: els seus orígens en el desarrollismo franquista, l’impuls a partir de la premsa sensacionalista del moment i de les pel·lícules que primer van catapultar a l’èxit els seus protagonistes i després els van enfonsar en la misèria i els va dur a la mort (després de passar pel calvari de les drogues), els còmics, la música dels 80... Tot va passar per davant dels meus ulls i les meves oïdes (Perros callejeros, El pico, El diputado... El Caso, Interviu, El Víbora... Los Chunguitos, Las Grecas, Rumba Tres...) i per a mi ha estat un remember when molt emotiu, cosa que vol dir que ja tinc una edat i que la meva memòria és selectiva.

Bé, han estat dies estranys, però com deia aquella: “el que importa és llegir”, no?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!!!

I amb aquest apunt ja dono per finalitzada la tabarra que us he donat amb els meus problemes laborals: tinc feina fins al desembre!

dimecres, 30 de juny de 2010

S'ha de viure

Em sembla que ja he dit altres vegades, en aquestes mateixes pantalles, que em considero una persona afortunada.

Si ara m’hi sento és, entre d’altres motius, perquè durant la meva delicada situació laboral, ben recent, he tingut la sort d’enllaçar la lectura de dos llibres esplèndids que no puc deixar-vos de recomanar.

El primer és La librería, de Penelope Fitzgerald (Impedimenta)
. Tot el que hàgiu llegit a la blogosfera sobre aquest llibre –lloances ben merescudes– queda curt quan has gaudit de la lectura de les seves 192 pàgines. Llegir La librería és una experiència que s’ha de viure. Quan acabes de llegir la darrera frase tens la necessitat imperiosa de tornar a començar... En el meu cas, amb una llibreta (me n’he comprat una de nova!) i un llapis a la mà.

L’altre llibre que us recomano és Vidas escritas, de Javier Marías (Siruela), un recorregut del tot plaent per les vides d’escriptors (i algunes escriptores) a través de la mirada –entre irònica i plena d’admiració– de Javier Marías, un autor amb molt d’ofici.

“Lu dit”, dos llibres esplèndids!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Sembla ser que el meu llibre “Com convertir-se en imprescindible en una nova feina en tres setmanes” ha tingut èxit. Com vaticinava l’Anna, me n’ha sobrat una... Aviat us podré donar informació més detallada. Gràcies a tothom pel vostre suport!

diumenge, 13 de juny de 2010

No escric (al blog), no llegeixo (altres blogs), no...

Setmanes després de compartir els meus problemes laborals amb tot-hom i tot-don@ que passeu per Llegeixes o què!? us puc dir que, a hores d’ara, no sé on treballaré (o si treballaré) a partir de l’1 de juliol. És per això que no escric (al blog), no llegeixo (altres blogs), no... perquè m’estic dedicant a escriure un llibre.

No sé si em donarà temps a publicar-lo abans d’apuntar-me a l’atur, però ja té títol: “Com convertir-se en imprescindible en una nova feina en tres setmanes”.

De moment ja he exhaurit la primera.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.


Il·lustra l’apunt d’avui una fotografia que m’ha enviat el meu amic Josep Maria Masdeu, amb el text següent:
“Susanna, per animar-te, t’envio una fotografia d’una escultura penjada que hi ha a l’estació de Zürich. És un àngel protector.
L’escultora és la suïssa Niki de Saint Phalle, la dona del també escultor suís Jean Tinguely. Junts van fer l’artefacte mòbil que hi ha al costat del Georges Pompidou de París. Les seves escultures, tan divertides, fan que m’enrecordi de tu.”

dijous, 3 de juny de 2010

Avui toca

Queda lluny la presentació del “llibre revelació de la temporada que ja no es podia trobar per Sant Jordi perquè ja no era novetat”, Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos. Des de llavors, del llibre en qüestió se n’ha parlat, en general prou bé, sobretot gràcies a l’admiració dels blogaires i les blogaires (i fins i tot les discrepàncies) per Pere Calders i Joan Triadú.

Com ja sabeu
Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos és un llibre viu, inacabat o incomplet, fet que encara el fa més admirable, no?

Bé, sigui com sigui, avui toca compartir una estona amb la Rosa i el seu equip d’El Racó del Llibre
, per parlar d’aquest llibre i de tot el que calgui.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dijous, 27 de maig de 2010

Ho sap tot-hom i tot-don@...

...Cafè Central fa vint anys!

Per celebrar-ho han organitzat una
exposició commemorativa i, paral·lelament, activitats que giren a l’entorn de tres qüestions essencials per al projecte editorial de Cafè Central: la poesia, la traducció de poesia, i l’art i el disseny.

Ahir, la protagonista era la traducció. L’acte va consistir en un recital en quatre llengües (català, anglès, francès i grec) a partir de quatre traduccions d’alta significació publicades per Cafè Central:

Elizabeth Barrett Browning, Sonets del portuguès, traduït per Dolors Udina.
Emily Dickinson, Jo no sóc ningú, traduït per D. Sam Abrams.
Brane Mozetic, Banalitats, traduït per Simona Skrabec.
Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada, traduït per Joan Casas.

No cal dir (o potser sí?) que jo hi era i que ara mateix us en faré cinc cèntims, però abans (no seria jo si no ho fes), hi ha de constar una “prèvia”: per favor, si en un acte hi ha micròfons, que també hi hagi algú que vetlli perquè aquests aparells facin servei!!!

La presentació de l’acte va anar a càrrec del coordinador d’aquestes activitats paral·leles, D. Sam Abrams, que va resumir, en tres punts, la lloable tasca de Cafè Central de fer-nos estimar la poesia, que es concreta en:

- Rellegir i fer-nos propers els clàssics i els contemporanis.
- Fer-nos conèixer autors i veus de la cultura europea poc coneguts aquí.
- Assumir el repte de traduir poetes no fàcils, no complaents.

M’entretindré en la intervenció de Dolors Udina, no només perquè és una excel·lent
traductora (com els altres ponents, no en dubto) sinó perquè els Sonets del portuguès és l’únic dels quatre llibres que he llegit.

Abans de fer la lectura d’una selecció dels sonets, Dolors Udina va comentar que els havia trobat difícils de traduir ja que s’havia hagut d’acarar a l’anglès original del segle XIX. El seu repte era traduir uns versos que es poguessin dir avui mateix. Va reconèixer que havia fet la traducció dels poemes d’Elizabeth Barrett Browning de manera bastant intuïtiva i que, mentre ho feia, també llegia els Sonets de Shakespeare. Pel que fa a altres traduccions d’aquest llibre, va comentar que fins llavors (2005) hi havia alguna traducció de sonets solts (de Marià Manent, de Francesc Parcerisas) i que les traduccions castellanes eren un calc de l’anglès de l’autora, és a dir, gens actualitzades.

Segons ella, els Sonets del portuguès es pot llegir com una història d’amor. Us convido a llegir-lo.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l’apunt d’avui, que vull dedicar al “co-dinamitador” de l’excel·lent blog de casa al club,
un detall de Window de Thomaz Farkas

dimecres, 19 de maig de 2010

Ja sabeu que sóc rareta

Fa tres anys que no em perdo l’acte de lliurament del Premi “Jordi Domènech” de Traducció de Poesia.

L’any 2007 –amb l’altra meitat
us en vaig parlar aquí. L’edició de 2008 em va entusiasmar tant que no en vaig parlar (ja sabeu que sóc rareta). I el que em va semblar l’edició de 2009 ho vaig deixar escrit ben clarament aquí.

Enguany hi ha novetats: la primera és que no hi podré assistir (precisament he de donar un cop de mà a l’altra meitat que, “di nuovo!”, es trasllada de pis); la segona és que la dotació econòmica del Premi “Jordi Domènech” de Traducció de Poesia ha passat de 1.500 a 6.000 euros.


No és un assumpte sense importància, però el que realment m’agradaria destacar és el següent: que en el nostre panorama de premis literaris no n’existeix cap altre d’aquestes característiques, i que el seu jurat es manté, fidel i inamovible, des de la primera edició del premi, l’any 2004.

Des d’aquestes humils pantalles, el meu reconeixement a D. Sam Abrams, Nathalie Bittoun-Debruyne, Feliu Formosa, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep Maria Sala-Valldaura, Dolors Udina, Carlos Vitale i Víctor Sunyol.

Si no teniu cap altre compromís, us recomano que el dijous 20 de maig, a dos quarts de vuit de la tarda, us acosteu a l’Arts Santa Mònica (La Rambla, 7, de Barcelona), a l'acte de lliurament del sisè Premi “Jordi Domènech” de Traducció de Poesia concedit a Txema Martínez Inglés
per la traducció dels Sonets de William Shakespeare.

En el decurs de l'acte, la traductora Anna Casassas parlarà sobre El ritme de la prosa.

Ja friso per no perdre’m l’edició de l’any vinent, quan els de Cafè Central
(davant i darrera del premi des del primer dia) ens lliurin una edició d’aquesta conferència.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure, sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui -el número 150 de la segona època-
el psicodèlic Playroom (2008) de Santiago Giralda

dimecres, 12 de maig de 2010

Dels grossos

No és el primer cop que pateixo un “atac de dispersió”, però reconec que el que estic patint aquestes darreres setmanes és dels grossos. Per sort, la causa no l’heu de buscar en cap problema relacionat amb la lectura, sinó més aviat amb un assumpte –aquest cop, per desgràcia– tan real com és la possible pèrdua de la feina.

Així que ara mateix m’he de posar a actualitzar el meu currículum (gràcies Clidice!). Un cop enllestida aquesta actualització
i comenci a fer les primeres trameses del rebonic currículum em sembla que em quedarà molt temps lliure. No patiu, però, perquè ja tinc decidits els assumptes a tractar en aquestes mateixes pantalles (comptant que normalment la redacció dels apunts de Llegeixes o què!? i els comentaris que generen té en mi uns efectes totalment terapèutics):

La crònica de la presentació de Maletes perdudes de Jordi Puntí celebrada a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona el passat 1 d’abril (que ampliaré amb la presentació que faran a L’Espolsada
i que no em penso perdre!).

La crònica de la trobada entre les editores Beatriz de Moura i Valeria Bergalli en una de les sessions d’EDICCIÓ, finalment
celebrada el passat 19 d’abril a la Llibreria Laie.

Les meves impressions de la lectura de Maletes perdudes de Jordi Puntí. També de les lectures que he fet paral·lelament: Primeres paraules de Mireia Llinàs
i Kafka de Robert Crumb.

Bé, disculpeu la dispersió! El meu currículum m’espera...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Quan un apunt m’enganxa

Ja fa uns dies em vaig treure el barret davant del Salvador Macip, quan indirectament –ja que parlava del darrer llibre de Josep M. Espinàs– escrivia sobre “la feina” dels blogaires: “El seu darrer llibre és un recull d'observacions breus, amb ritme, amb suc, que fan pensar, molt ben escrites, a vegades poètiques o amb un toc d'humor. És precisament el que molts blogaires mirem d'aconseguir, o almenys la mena de blogs que a mi m'agraden més. L'Espinàs sap posar-ho sobre el paper com si et parlés cara a cara. I no és gens fàcil, com sabem els blogaires. No és qüestió tan sols saber expressar-se amb les paraules adequades: abans d'això cal anar amb els ulls ben oberts i saber absorbir cada fotó de les imatges que t'hi entren.”

Cadascú de nosaltres tenim el nostre criteri a l’hora de posar-nos a escriure els apunts dels blogs, evidentment, però en el meu cas, la intenció és coincident (una altra cosa és que me’n surti): breus (per força, sóc mandrosa), amb ritme (s’intenta), amb suc (suspenc), que fan pensar (ui, aquí també fallo), molt ben escrites (m’hi esforço!), a vegades poètiques (sense ser ensucrades) o amb un toc d’humor (això que no falti...). Com a en Salvador, a mi també m’agraden aquests blogaires que escriuen, com a mínim pretesament, amb aquests mateixos objectius.

Bé, tota aquesta prèvia per dir-vos que, quan un apunt m’enganxa encara que no tingui cap d’aquestes característiques citades (no seria jo si ho fes d’una altra manera), segueixo el blog durant un temps –amb els ulls ben oberts– per incorporar-lo a les llistes d’aquí al costat.

I els darrers apunts que m’han enganxat són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest.


Si tot va bé, un dia o altre, en podreu fer el seguiment en aquestes mateixes pantalles.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui el detall d'una "Rheinmetall Victoria 8" de Rodney Graham

dilluns, 19 d’abril de 2010

Deixar constància

Divendres a la tarda vaig deixar-me caure per Norma Comics. Feia segles que no hi posava els peus i em va sorprendre (es nota que em faig gran!) la gran quantitat d’espai que té el manga en detriment del còmic de tota la vida. Ai!

Hi vaig anar expressament, perquè bloguejant havia descobert que estava a punt d’estrenar-se
la pel·lícula “María y yo”, basada en el còmic homònim de María Gallardo i Miguel Gallardo publicat l’any 2007 i que, incomprensiblement, encara no havia llegit.

La meva fascinació per l’autisme arrenca de la pel·lícula “Mater amatísima” (1980), dirigida per José Antonio Salgot i amb Victoria Abril en el paper principal.


Amb el pas del temps he anat ensopegant amb notícies relacionades amb “autistes singulars”, com la d’un nen americà que dibuixava de manera extraordinària, i que em va servir per a un projecte d’obra de teatre que mai no acabaré d’escriure.

Literàriament parlant, l’adolescent protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon em va interessar molt, fins al punt que vaig arribar a dir (quan recomanava la lectura de llibres a Televisió de Badalona): “En aquest llibre, però, Haddon no només ens mostra com pot ser el món d’un autista, sinó que ens mostra com és el nostre món, fins al punt que arriba a convertir-nos-el en un món grotesc, en què les decisions que nosaltres imaginem motivades esdevenen arbitràries... En descobrir-nos la manera de pensar i de prendre decisions de Christopher Boone, Haddon ens fa adonar de com és de fràgil la nostra realitat, de com són sovint de poc profundes les nostres conviccions.”

Arribo tard. Ho sé. Abans altres ho hauran dit “més i millor”, però igualment vull deixar constància del que penso de “María y yo”: és un llibre fantàstic, senzill i sensible, curiós i entranyable. Si teniu l’oportunitat de llegir-lo ja m’ho sabreu dir!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dilluns, 12 d’abril de 2010

Hem rebut una carta

La Montserrat Bacardí i jo mateixa hem rebut una carta. En els temps que corren, no deixa de ser un fet excepcional. Com haureu imaginat, és una carta que està relacionada amb Pere Calders-Joan Triadú. Estimat amic. Cartes-Textos, un llibre que aquest mes d’abril segurament ja “ha desaparegut” de totes les llibreries del món mundial.

I la carta diu, entre d’altres coses:

“Tots aquests dies que penso en vosaltres (...). I és que em dol d’allò més que per deixadesa meva tot de cartes de Pere Calders hagin restat fora del vostre llibre. Us haig de donar una explicació, malgrat que no serveixi de res i que la meva autoindignació no em deixi (...). Però vull dir-vos el què.”

Tot un sotrac, com ja us podeu imaginar!
Però seguim amb la lectura de la carta:

“Llavors va pujar fins a un armari que aquests pisos tenen, aprofitats (...). Hi solíem posar les maletes i li vaig dir que les baixés i que llençaríem les més velles. Em va dir que dues pesaven molt. Un cop obertes va aparèixer la realitat: postals, prospectes, papers diversos... i una maleta plena de cartes.”

Com ja heu deduït, la persona que signa aquestes ratlles és Joan Triadú
, que acaba la seva carta dient:

“Ara, traient les cartes, em punxa al cor cada vegada que en surt una d’en Pere Calders. Perdoneu-me, però no oblidareu, ni jo tampoc, aquesta increïble mala jugada.”

Les cartes de Pere Calders que Joan Triadú conservava dins de dues maletes perdudes són vint-i-tres (catorze del 1950 al 1952 i nou del 1955 al 1962).

Haurem de fer un nou llibre? S’admeten les apostes...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dijous, 25 de març de 2010

Dolorosa bellesa

Ahir vaig acabar de llegir L’illa de Giani Stuparich. La lectura d’aquesta narració breu (89 pàgines) m’ha proporcionat un munt de plaers (els que em sembla que ha de donar-nos una bona obra literària). Els enumero i miro d’il·lustrar-los.

1. Aprendre paraules noves:
Ja ho he dit en alguna altra ocasió (em sembla): sóc noia de ciutat i el meu llenguatge, per desgràcia, és molt reduït o, si ho preferiu, mooooolt “urbanita”. És per això que saber el significat de “llinya” (Cordill d’una canya de pescar, en l’extrem inferior del qual va subjecte l’ham), m’ha donat una veritable alegria.

2. Anotar frases que m’han semblat extraordinàries:
“El sol (...) havia deixat al cel una llum pàl·lida, d’una melangia sense consol.” (p. 63)
“...a l’atmosfera hi havia quedat un estupor cansat.” (p. 63)
“...l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable.” (p. 72)
“Quan el fill es va sentir la veu, va tenir la impressió d’haver arrencat de cop el finíssim vel de sentiments que fins aleshores l’havia embolcallat.” (p. 93)

3. Subratllar fragments per llegir i rellegir, i rellegir, i rellegir (selecció):
“El pare somreia afablement i responia amb gràcia. Era el vent de la vellesa que el que l’havia dut a port; havia vingut amb les llinyes noves per instal·lar-se amb les cames pengim-penjam a la riba i oblidar el món...”. (p. 37)
“Quan va arribar a l’altre costat de l’istme, el va envestir de cop la força d’aquell vent lliure, que no s’hauria imaginat que fos tan fort. De seguida li va arribar a la boca i a tota la pell la flaire humida de la sal. Va deixar córrer la mirada per la infinita extensió agitada de crestes escumoses. El va envoltar el tumult sonor de les ones que trencaven als esculls. Va fer uns quants passos i n’hi van arribar els esquitxos.” (p. 53)
“El pare no responia, no es rebel·lava. Una tristor impassible se li havia posat a la cara. El fill va notar com un buit entre ell i el seu pare, un principi d’enemistat. La incomoditat que sentia va créixer fins a esdevenir un inquiet desig de fuga. Però de cop es va acostar al llit i s’hi va asseure.” (p. 96)

4. Reflexionar:
A L’illa llegim una bella història sobre la incomunicació davant del dolor, sobre la por enfront del deteriorament d’un ésser admirable que està malalt, sobre la dificultat d’afrontar la pèrdua d’una persona propera i estimada. Malauradament, una situació que no és gens extraordinària... O potser sí, perquè no sempre la relació entre pares i fills és tan ideal com la que Giani Stuparich descriu a L’illa.

5. Escriure:
En definitiva, la lectura de L’illa de Giani Stuparich m’ha fet viure moments de dolorosa bellesa (apreciació subjectiva total!).

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l'apunt d'avui, que vull dedicar al meu amic Francesc X.R., 
un detall d'una fotografia de Tomás Trénor

dimarts, 16 de març de 2010

Estem d’enhorabona!

L’editorial Minúscula ja té a les llibreries (a la del meu barri sense anar més lluny!) els dos primers títols traduïts al català: L’illa de Giani Stuparich i Verd Aigua de Marisa Madieri. Amb aquests dos llibres –de lectura imprescindible!– enceten “Microclimes”, amb disseny també de Pepe Far (Llegeixes o què!?, diumenge 14 de maig de 2006), que ha proposat per aquesta col·lecció un canvi de color, de blau a groc.


Recordo amb entusiasme la lectura de Verde agua, que ens va recomanar l’Antoni Clapés (Llegeixes o què!?, diumenge 29 de gener de 2006).
I també tinc molt present la pregunta que em venia al cap, després de llegir el llibre de Marisa Madieri o quan vaig regalar a la meva dona un altre títol de Minúscula (Venecia es un pez. Una guía de Tiziano Scarpa): “I per què no ho editen en català?”

La resposta s’ha fet esperar (10 anys i 60 títols en castellà) però em sembla que ha valgut la pena!

Sense cap mena de dubte,
estem d’enhorabona!

Ja he començat a llegir L’illa.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure, sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de Tempelhof (2007), fotografia de Begoña Zubero

divendres, 5 de març de 2010

-ment

Lamentablement, no és la primera vegada que necessitaria tenir el do de la ubiqüitat. Però de la mateixa manera que no puc renunciar a llegir un mínim de dos llibres alhora, tampoc no puc deixar de recomanar-vos d’assistir a les dues activitats que trobareu apuntades aquí sota.

Inevitablement, alguna d’elles me l’acabaré perdent...

Les activitats en qüestió tindran lloc el dilluns 8 de març, a partir de 2/4 de 8 del vespre:

A l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, de Barcelona), els traductors Dolors Udina i Joan Sellent parlaran de la seva experiència com a traductors de Robert Louis Stevenson. La trobada servirà per presentar dos llibres d’aquest autor, concretament En els mars del sud, en traducció de Dolors Udina, i Weir de Hermiston, en traducció de Joan Antoni Cerrato; totes dues publicades per Edicions del Salobre
. També hi intervindrà el periodista i escriptor Sebastià Bennassar.
(Aquesta activitat s'ha anul·lat! Llavors ja no nevava, a Barcelona...).

Al cafè de la Llibreria Laie (carrer Pau Claris, 85, de Barcelona), les editores Beatriz de Moura (Tusquets Editors)
i Valeria Bergalli (Editorial Minúscula) intervindran en la segona sessió d’EDICCIÓ. Converses amb editors. El programa d’aquest cicle diu el següent: “Aquestes converses entre editors independents, consagrats i novells té un indiscutible tret comú: entendre l'edició com a adicció perquè només la perseverança explica que l'amor als llibres es tradueixi en editorials que, des dels marges o la consolidació, ocupen o aspiren a ocupar un lloc rellevant en el món del llibre.”
(Aquesta activitat s'ha anul·lat! Neva a Barcelona...).

Com us deia, les dues activitats, totalment recomanables!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...




Il·lustra l'apunt d'avui una seqüència del vídeo de Dora García
"Donde van los personajes cuando la novela se acaba" (2009)

dilluns, 1 de març de 2010

Un GRAN poti-poti

Possiblement espereu la crònica de la presentació del llibre revelació de l’any: Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos, però no tinc el cos per fer cròniques... Tampoc no sé gaire com tinc el cos (deu ser la dieta), però alguna cosa sí que us diré...


Ho he organitzat en tres blocs (que no blogs):

Nous enllaços: La vaca sorda passeja i rumia pel bosc dels somnis; no té pressa, li han comentat que si llegeix la paraula escrita i para bé l’orella encara tindrà algun premi. Li ofereixo un passatge per lamevaillaroja, que accepta de bon grat però no immediatament; abans té pendent fer una volta prop del Riell Bulevard. Si la veieu per aquí feu-me un favor: aviseu un que vigila (i et fa la fitxa). Es quedarà molt més tranquil·la...

Activitats perfectament recomanables: LaBreu Edicions
ens convida a una setmana de recitals: Carles M. Sanuy, dimarts 2 de març a Vins i Divins (carrer de Barcelona, 3) a les vuit del vespre, i Andreu Galan i Marc Romera, dijous 4 de març a la Llibreria Robafaves (carrer Nou, 7) a les set de la tarda.
Els editors i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès es complauen a convidar-nos a la presentació del llibre Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les traduccions de La Bíblia i de L'Odissea al català, de Francesc Parcerisas (publicat per Eumo, UAB, UJI, UPF i UVic). La presentació anirà a càrrec del mateix autor; d’Armand Puig, professor de la Facultat de Teologia; de Ramon Pla, professor de la Universitat de Barcelona; i de Montse Ayats, directora d’Eumo Editorial. L'acte tindrà lloc dimecres dia 3 de març, a 2/4 de 8 del vespre, a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6).

Nous llibres: Les darrers adquisicions les vaig fer divendres passat, aprofitant la festa del tercer aniversari de L’Espolsada
. Tenir la llibretera de capçalera a uns quants quilòmetres de distància pot tenir els seus inconvenients però tot queda en satisfacció si, a més d’adquirir els llibres que tens moltes ganes de llegir (Maletes perdudes de Jordi Puntí i La pressa del temps de Maria Barbal) coincideixes amb altres blogaires de capçalera (i entranyables!), com la Mireia i la Rosa. Gràcies noies!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui (i el de l'anterior apunt) una fotografia de Pepe Navarro

dimecres, 17 de febrer de 2010

Un tastet de lectures

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada però vull confirmar que habitualment no sóc lectora d’una única lectura. No ho puc/no ho vull evitar.

El cas és que aquesta setmana alterno la lectura de tres llibres. De cadascun d’ells trobareu quin ha estat el camí que m’hi ha portat i us afegeixo un breu fragment que m’ha agradat o que m’ha cridat l’atenció:

Jefe de estación Fallmerayer de Josep Roth, Acantilado, novembre 2008 (traducció de l’alemany de Berta Vias Mahou).
Sempre t’has de refiar de persones
amb criteri i sensibilitat.
Después, Fallmerayer partió. Nunca más se ha vuelto a saber nada de él.

Contes russos de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre 2009.
Si llegiu algun dels últims comentaris
sabreu el motiu... I si voleu llegir apunts on parlen “amb criteri” del llibre podeu fer-ho aquí i aquí.
A la nena li ve un calfred. El parc és pla i obert i s’ha girat una mica d’aire de primavera de Sant Petersburg, fresc, massa fresc. Han tocat les cinc, i els arbres comencen a sedassar la llum. Som a finals d’abril, i els renous dels arbres i de les mates comencen a treure fulles tendres, verds tendres i suaus que es tornen quasi transparents, els nervis blancs, translúcids, com si les copes formessin un enorme vitrall que ho matisés tot amb llum de maragda. El sol va de baixada, i dels vorals de l’estanyol que hi ha al mig del parc comencen a sortir tot de mosques i mosquits, fins i tot alguna libèl·lula o alguna papallona que l’home dels escacs segueix amb la mirada, entre els fils que les aranyes han teixit d’arbre en arbre, tot de fils primíssims que brillen, belluguen al ritme del vent i lliguen tot el parc.
(Del conte “La penyora” d’Olga Yevguènieva)

La nit de les papallones de Jordi Coca, Edicions 62, novembre 2009.
Podria dir que el llegeixo per reconciliar-me amb la prosa de Coca, però us mentiria. El que realment “em tira” és la vida de les vedets del Paral·lel a la Barcelona ravalera dels 70 i els 80.
Jo mirava l’entorn i em deia amb tristesa que els burgesos sempre acaben guanyant. Són una classe indestructible, especialment la catalana, que encarna una insuportable barreja de covardia, hipocresia moral i aparença de moderació.

Ben aviat, les noves trilectures, en aquestes mateixes pantalles.


Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dimarts, 9 de febrer de 2010

D’avui en quinze

Benvolgudes i benvolguts,

Em fa molta il·lusió convidar-vos a la presentació de Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos.

M’agradaria molt que ens poguéssim trobar a la Biblioteca Jaume Fuster
, el dimarts 23 de febrer, a les 7 del vespre.

En l’acte de presentació hi intervindran (per aquest ordre): Susanna Àlvarez, Montserrat Bacardí, Tessa Calders i Joan Triadú.

Fins llavors!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui "Una figura", de l'admirat Juan Muñoz

dijous, 4 de febrer de 2010

Apunt reescrit un any i uns dies després

Se’n parla de fa temps i gent que n’entén, però no va ser fins ahir que vaig veure, en el meu trajecte habitual al metro de tornada a casa, una dona que llegia un llibre electrònic.
Ha passat un any i uns dies després i, lògicament, se n’ha parlat més i més i...

Fins ahir no em pensava que aquest enginy tecnològic estaria realment a l’abast d’algú que agafa el metro, com jo.
El dilluns d’aquesta setmana han començat a variar els meus esquemes.

Vaig mirar-me embadalida l’enginy –i a la dona, que era potser quatre o cinc anys més gran que jo, no gaire bonica però sí força elegant–, i vaig veure que anava per la pàgina 780 de les 1508 que tenia el llibre. Quin era? No ho sé (i no per falta de ganes). Poca cosa més vaig poder veure, però si que em vaig fixar en com passava les pàgines, que em va semblar com una lleugera aclucada d’ulls de la pantalla.
L’enginy és blanc (tot ell i la funda) i la dona no és lletja ni tampoc elegant. Deu anar per la pàgina 40 però ni ella sap quantes pàgines té el llibre. La sensació es manté: passar pàgina sembla una aclucada d’ulls. A vegades prem on ha de prémer, però en comptes d’anar endavant va enrere, o passa dues pàgines de cop...

Ja al carrer, vaig començar a fer-me preguntes sobres les prestacions d’un llibre electrònic, com per exemple:
- Podria encabir en un aparell com aquest els llibres que estic llegint ara mateix, els dos del Club de Lectura i L’estepa infinita? (Per cert, prepareu-vos perquè estic prenent un munt de notes per a un proper post).
- El llibre electrònic et permet subratllar i anotar allò que t’agrada o t’interessa, o és un error o has de buscar el significat d’alguna paraula que desconeixes o...?
Abans de sortir al carrer, durant els transbords del metro, es fa una pregunta: i si me’l roben? Prefereix no pensar-hi. Respira alleujada perquè recorda perfectament que va arribar a fer l’apunt de L’estepa infinita. Ha pogut entendre –tampoc no ha estat molt fàcil però se n’ha acabat sortint (gràcies pel regal i pel suport tècnic, Leire!)– que l’enginy en qüestió pot encabir molts llibres però cal que estiguin en versió electrònica, és clar! De moment hi té dos: L’última carta de Companys de Toni Soler i La nit de les papallones de Jordi Coca. Ha començat pel llibre d’en Coca, que li està agradant perquè parla –entre d’altres coses– d’El Molino, un espai que mai no va poder trepitjar (com a públic, no penseu coses rares!) i se’n dol.
I sí, el llibre electrònic, o digital, o e-book, o “el blanquet” com ja se’l coneix per casa seva, pot fer moltes coses, però de moment ella no té ni idea de com fer-ho. El que vol és llegir. I li fa mooooooooolta mandra començar pel Manual de l’usuari...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

[L’apunt d’avui el vull dedicar a la meva amiga Lem, que em va parlar de La nit de les papallones i em van venir ganes de llegir-la]

Il·lustra l'apunt, com no podia ser d'altra manera, una papallona

divendres, 29 de gener de 2010

Un atac de “bogeria”

Divendres passat vaig quedar amb un amic a la cafeteria de la Laie. L’amic en qüestió tenia una tasca encomanada de feia temps, que era la de llegir uns contes meus i donar-me’n l’opinió. Com que vaig arribar abans de l’hora, vaig passar abans per la llibreria i, com qui no vol la cosa, “vaig embogir” i em vaig firar una pila de llibres.

Seguidament, i en un intent de tranquil·litzar la meva consciència, trobareu la relació dels llibres adquirits i una breu justificació del “delicte”:

Fantasías animadas, de Berta Marsé
: em va agradar el seu primer llibre (En jaque) i em segueix fascinant la seva manera de presentar-se: “filla d’escriptor i extremenya”.
Oblidar Barcelona, de Carles Batlle
: cal no oblidar el teatre (sona a imposició però ho dic de cor).
Espiral, de Manuel Baixauli
: tot i que, pel que he pogut llegir a la xarxa, em sembla que Baixauli és d’aquells escriptors que sempre escriu el mateix llibre.
Londres nevat, de Jordi Llavina
: per reafirmar que no m’agrada (el punt de masoquista no me’l treu ningú, oi?).
Poesia completa de Maria Àngels Anglada, pròleg i notes a cura de Sam Abrams
: segueixo amb els bons propòsits de l’any passat, un dels quals era conèixer l’obra d’aquesta escriptora. Vaig començar amb El violí d’Auschwitz i, com he dit, segueixo...
Contes russos, de Francesc Serés: la capacitat narrativa d’en Serés (que tothom alaba) i la seva aparença física (l’imagino cada dia al gimnàs, aixecant pesos) són un iman per a mi. No puc evitar comprar els seus llibres, una altra cosa és que els acabi llegint.
Petits poemes de Bilitis, de Pierre Louÿs (Raima Edicions): un llibre entranyable que vaig llegir per primer cop en castellà fa molts i molts anys... amb unes il·lustracions molt suggerents de Joan Gómez.
I si el prologa en Marc Romera s’ha de comprar.
Curso de literatura europea, de Vladimir Nabokov
: un repte com a lectora, sense cap mena de dubte.

Ah, i per si us interessa, a l’amic li van agradar els contes (sembla que, a més d’amic, és bona persona), però això ja us ho explicaré en un altre apunt. O no.

Per cert, a aquestes alçades de la pel·lícula (una setmana després!), us puc dir un parell o tres de coses:


- la meva consciència ja està més tranquil·la.


- el llibre de la Marsé m’ha entusiasmat!


- el d’en McEwan, també!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...




Il·lustra l’apunt d’avui un detall d’“El hotel que me habita” de Noemí Larred i Sol Saura

dijous, 21 de gener de 2010

Petits detalls

No us podeu arribar a imaginar –o si– com n’estem de contentes, la Montserrat Bacardí i jo mateixa, de la bona acollida que està tenint Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos. I teniu tot el dret a dir-nos que som unes primmirades quan ens lamentem d’alguns petits detalls que potser desllueixen d’alguna manera la nostra feina, com per exemple...

Avui m’han convidat al programa Sortida Nord de Televisió de Badalona
per parlar del nostre llibre. A la pàgina web que anuncia l’entrevista, llegeixo: Aquest dijous 21 de gener la Sussanna Alvarez ens explicarà la relació epistolar que es va establir entre l'escriptor Pere Calders i el crític Joan Triadú... Ai! És que em dic Susanna.

Aquesta setmana ja podem consultar el nou número (54)
de Paper de vidre. El tàndem Bacardí-Àlvarez té l’honor de signar el pròleg d’aquesta revista. Com veureu, a la breu introducció del text trobem un altre petit detall: Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí fa vint anys que es coneixen. A més de quedar per soapr de tant en tant, han treballat juntes en diversos projectes... Us prometo que anem a sopar, no a soapr!

Ja us vaig avançar que la setmana passada va aparèixer una crítica de Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos a l’Avui (pàgines 12
i 13). A més del petit detall de que els nostres noms no apareixien a la fitxa tècnica del llibre, fixeu-vos en el gènere que figura a l’encapçalament de la crítica: Novel·la. No, ho sento, el nostre llibre no és una novel·la...


I és que els petits detalls poden atacar-te quan menys ho esperes...


Sense anar més lluny, no vull acabar aquest apunt sense citar-vos un petit detall que figura a la contracoberta de Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos: La inclusió de quatre relats de Pere Calders en l’Antologia de contistes catalans (1850-1950) de Joan Triadú va servir de pretext al narrador exiliat i al jove crític per a iniciar, el 1950, una relació epistolar que va allargar-se fins a la mort de Calders, el 1992... No, ho sentim –i molt!–, Pere Calders va morir el 1994.

Com em va dir l’altre dia un amic: “Sí, els anglesos diuen una cosa així com Déu és en els detalls”. ¡Cagún d...!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt un detall de "Tacoma" (2004) de Chris Jordan

dilluns, 18 de gener de 2010

Cap canvi significatiu

Començo l’any i encara miro enrere... Ho faig, però, per recomanar-vos que doneu una ullada a dos blogaires més que han fet la seva llista de llibres llegits i/o recomanables del 2009: Viu i llegeix i Totxanes, totxos i maons.

Segueix imparable el ressò mediàtic Pere Calders-Joan Triadú. Estimat amic. Cartes-Textos. Aquesta vegada al suplement Cultura de l’Avui. Una llàstima que els noms de les curadores/editores no es trobi per gairebé enlloc...

El meu veí Eduard Márquez m’ha deixat tres nous llibres. No són precisament de “rabiosa actualitat” però sí de “solvència contrastada”. Es tracta de La vida intensa de Massimo Bontempelli, El jardín de cemento d’Ian McEwan i El mateix mar d’Amos Oz. Una bona notícia per a les seguidores de l’EM és que està treballant en un nou projecte creatiu per adults mentre no deixa la seva intensa producció de les aventures de l’heroïna XXL.

Pel que fa a l’actualitat, voldria destacar-vos algunes presentacions de llibres d’aquesta mateixa setmana:

Avui mateix, dilluns 18 de gener, a les 7 del vespre, presentació de Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008 de Joan Triadú, un llibre que em va tenir ocupada aquest estiu passat
. L’acte tindrà lloc a la Institució Cultural del CIC, al carrer Via Augusta 205 de Barcelona. Hi participaran Enric Masllorens, Carles Duarte, Montserrat Ayats, Francesc Torralba i el mateix autor.

Demà dimarts 19 de gener, també a les 7 del vespre, La Central del Raval, al carrer Elisabets 6 de Barcelona, acollirà la presentació de dos llibres sobre metafísica de J M Uyà, L’home sobrepassat i La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández. Acompanyaran l’autor Antoni Clapés i Joaquim Jubert. Aquesta mateixa presentació se celebrarà a la Llibreria 22, al carrer Hortes 22 de Girona, el dijous 21 de gener, a les 8 del vespre.

El proper dijous 21 de gener LaBreu Edicions
presentarà els poemaris següents: L’aigua de Marc Romera, Les ciutats i els homes de Carles M. Sanuy i Cansat de diumenges d’Andreu Galan. La recitada serà a l’Horiginal, al carrer Ferlandina 29 de Barcelona, a dos quarts de 9 de la nit. Exerciran d’acompanyants poètics Daniel Busquets, David Castillo i Blanca-Llum Vidal.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui una imatge de José Iranzo Almonacid