dijous, 27 de maig de 2010

Ho sap tot-hom i tot-don@...

...Cafè Central fa vint anys!

Per celebrar-ho han organitzat una
exposició commemorativa i, paral·lelament, activitats que giren a l’entorn de tres qüestions essencials per al projecte editorial de Cafè Central: la poesia, la traducció de poesia, i l’art i el disseny.

Ahir, la protagonista era la traducció. L’acte va consistir en un recital en quatre llengües (català, anglès, francès i grec) a partir de quatre traduccions d’alta significació publicades per Cafè Central:

Elizabeth Barrett Browning, Sonets del portuguès, traduït per Dolors Udina.
Emily Dickinson, Jo no sóc ningú, traduït per D. Sam Abrams.
Brane Mozetic, Banalitats, traduït per Simona Skrabec.
Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada, traduït per Joan Casas.

No cal dir (o potser sí?) que jo hi era i que ara mateix us en faré cinc cèntims, però abans (no seria jo si no ho fes), hi ha de constar una “prèvia”: per favor, si en un acte hi ha micròfons, que també hi hagi algú que vetlli perquè aquests aparells facin servei!!!

La presentació de l’acte va anar a càrrec del coordinador d’aquestes activitats paral·leles, D. Sam Abrams, que va resumir, en tres punts, la lloable tasca de Cafè Central de fer-nos estimar la poesia, que es concreta en:

- Rellegir i fer-nos propers els clàssics i els contemporanis.
- Fer-nos conèixer autors i veus de la cultura europea poc coneguts aquí.
- Assumir el repte de traduir poetes no fàcils, no complaents.

M’entretindré en la intervenció de Dolors Udina, no només perquè és una excel·lent
traductora (com els altres ponents, no en dubto) sinó perquè els Sonets del portuguès és l’únic dels quatre llibres que he llegit.

Abans de fer la lectura d’una selecció dels sonets, Dolors Udina va comentar que els havia trobat difícils de traduir ja que s’havia hagut d’acarar a l’anglès original del segle XIX. El seu repte era traduir uns versos que es poguessin dir avui mateix. Va reconèixer que havia fet la traducció dels poemes d’Elizabeth Barrett Browning de manera bastant intuïtiva i que, mentre ho feia, també llegia els Sonets de Shakespeare. Pel que fa a altres traduccions d’aquest llibre, va comentar que fins llavors (2005) hi havia alguna traducció de sonets solts (de Marià Manent, de Francesc Parcerisas) i que les traduccions castellanes eren un calc de l’anglès de l’autora, és a dir, gens actualitzades.

Segons ella, els Sonets del portuguès es pot llegir com una història d’amor. Us convido a llegir-lo.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l’apunt d’avui, que vull dedicar al “co-dinamitador” de l’excel·lent blog de casa al club,
un detall de Window de Thomaz Farkas

11 comentaris:

  1. Interessants propostes.

    ResponElimina
  2. kweilan,

    sempre al teu servei...

    Petons,

    SU

    ResponElimina
  3. Complimenti, Cafè Central!!
    La meitat de l'ànima és vigatana (renegat, però vigatà): en Víctor Sunyol.
    Ah, i gràcies per la part que em toca. Sempre llegeixo la lletra petita. El co-dinamitador estarà content.

    ResponElimina
  4. Matilde,

    No tenia cap dubte que llegiries la lletra petita... Ja saps que sóc una malalta del vostre blog (i encara més després de sentir-te per la ràdio, xerrant amb la Cli). En Mitchum i tu formeu un gran tàndem!

    Els de Cafè Central fan (i han fet) una gran feina! El renegat també hi era, evidentment, i duia els cabells nets (en general el trobo una mica “grunge”), però per molts motius (em sembla que aquí no cal esplaiar-me), “el meu home” allà és en Clapés.

    Petó i bona poesia!

    SU

    ResponElimina
  5. ... Prenc nota de Sonets del portuguès, d'Elizabeth Barrett Browning... Vaig llegir Jo no sóc ningú! Qui ets tu? d'Emily Dickinson, un recull amb una selecció de poemes curts i fragmentats, intensos i melòdics, que arriben a provocar la sensació que ella va descriure "la sensació física d'aixecar-te la tapa del cervell"... Una curiositat, has acabat el curs de Nabokov?...

    ResponElimina
  6. Com sempre m'encnaten els teus apunts, gens acadèmics i sempre tan frescos. Deixa que feliciti a la Dolors Udina per la magnífica traducció d'El xal.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. digue’m ariadna

    Tanco la setmana amb poetesses... Elizabeth Barrett Browning, Emily Dickinson... i Anne Sexton... Et responc: “només” llegia el capítol de “Casa desolada” i no l’he acabat! “La librería” és “la culpable”!!!

    Gràcies Fe! Em fa feliç que el meu estil t’enganxi...
    Espero que la Dolors passi en algun moment per aquí i li arribin les teves felicitacions!

    Molts petons a les dues!

    SU

    ResponElimina
  8. Ei SU, gràcies ....
    L'altre dia l'espai va posar unes poesis d'Anne Sexton i em va tocar al cor,...ara li enviaré un parell de poemes però aquest tan dur i alhora bell te'l volia dedicar a tu..
    Està traduït per Lluis Calvo i apareix al número 89/90 de la revista Reduccions


    POETA DE LA IGNORÀNCIA

    Potser la terra flota,
    no ho sé.
    Potser els estels són retallables de paper
    fets per tisores gegantines,
    no ho sé.
    Potser la lluna és una llàgrima glaçada,
    no ho sé.
    Potser Déu és només una veu profunda
    que senten els sords,
    no ho sé.

    Potser no sóc ningú.
    Certament, tinc un cos
    i no puc escapar-ne.
    M’agradaria sortir volant del meu cap,
    però és impossible.
    En la làpida del destí està escrit
    que sóc una presonera de la forma humana.
    Essent així,
    voldria fer avinent el meu problema.

    Hi ha un animal dins meu,
    un gran cranc
    que s’aferra al meu cor.
    Els metges de Boston
    no hi veuen solució.
    Han provat amb escalpels,
    agulles, gasos verinosos i coses per l’estil.
    Però el cranc hi roman
    i pesa un munt.

    Inteno oblidar-lo, ocupar-me de les meves coses,
    cuinar el bròquil, obrir i tancar llibres,
    raspallar-me les dents i cordar-me les sabates.
    He provat de resar,
    però llavors el cranc s’arrapa amb més força
    i el dolor augmenta.

    Un cop vaig sommiar,
    tal vegada fou un somni,
    que el cranc era la meva ignorància de Déu.
    Però qui sóc jo per creure en somnis?

    ResponElimina
  9. Gràcies de nou, Mitchum!!!

    Ets un encant...

    Salut i molta sensibilitat,

    SU

    ResponElimina
  10. M'apunto les propostes per a un futur, realment són molt interessants i estaria bé posar-les en pràctica.

    ResponElimina
  11. Màgia,

    Per la poesia mai no hi ha pressa... Quan puguis, quan vulguis...

    Petó i bones lectures!

    SU

    ResponElimina