Dolorosa bellesa

Ahir vaig acabar de llegir L’illa de Giani Stuparich. La lectura d’aquesta narració breu (89 pàgines) m’ha proporcionat un munt de plaers (els que em sembla que ha de donar-nos una bona obra literària). Els enumero i miro d’il·lustrar-los.

1. Aprendre paraules noves:
Ja ho he dit en alguna altra ocasió (em sembla): sóc noia de ciutat i el meu llenguatge, per desgràcia, és molt reduït o, si ho preferiu, mooooolt “urbanita”. És per això que saber el significat de “llinya” (Cordill d’una canya de pescar, en l’extrem inferior del qual va subjecte l’ham), m’ha donat una veritable alegria.

2. Anotar frases que m’han semblat extraordinàries:
“El sol (...) havia deixat al cel una llum pàl·lida, d’una melangia sense consol.” (p. 63)
“...a l’atmosfera hi havia quedat un estupor cansat.” (p. 63)
“...l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable.” (p. 72)
“Quan el fill es va sentir la veu, va tenir la impressió d’haver arrencat de cop el finíssim vel de sentiments que fins aleshores l’havia embolcallat.” (p. 93)

3. Subratllar fragments per llegir i rellegir, i rellegir, i rellegir (selecció):
“El pare somreia afablement i responia amb gràcia. Era el vent de la vellesa que el que l’havia dut a port; havia vingut amb les llinyes noves per instal·lar-se amb les cames pengim-penjam a la riba i oblidar el món...”. (p. 37)
“Quan va arribar a l’altre costat de l’istme, el va envestir de cop la força d’aquell vent lliure, que no s’hauria imaginat que fos tan fort. De seguida li va arribar a la boca i a tota la pell la flaire humida de la sal. Va deixar córrer la mirada per la infinita extensió agitada de crestes escumoses. El va envoltar el tumult sonor de les ones que trencaven als esculls. Va fer uns quants passos i n’hi van arribar els esquitxos.” (p. 53)
“El pare no responia, no es rebel·lava. Una tristor impassible se li havia posat a la cara. El fill va notar com un buit entre ell i el seu pare, un principi d’enemistat. La incomoditat que sentia va créixer fins a esdevenir un inquiet desig de fuga. Però de cop es va acostar al llit i s’hi va asseure.” (p. 96)

4. Reflexionar:
A L’illa llegim una bella història sobre la incomunicació davant del dolor, sobre la por enfront del deteriorament d’un ésser admirable que està malalt, sobre la dificultat d’afrontar la pèrdua d’una persona propera i estimada. Malauradament, una situació que no és gens extraordinària... O potser sí, perquè no sempre la relació entre pares i fills és tan ideal com la que Giani Stuparich descriu a L’illa.

5. Escriure:
En definitiva, la lectura de L’illa de Giani Stuparich m’ha fet viure moments de dolorosa bellesa (apreciació subjectiva total!).

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l'apunt d'avui, que vull dedicar al meu amic Francesc X.R., 

un detall d'una fotografia de Tomás Trénor