De Schopenhauer a Dovlatov

Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlatov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlatov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico”. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlatov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlatov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor amb un somriure!

Il·lustra l’apunt d’avui (a falta d’un mico), un detall de Goril·la, de Mikel Uribetxeberria

Comentaris

  1. ... Buscava La maleta, estava perduda en els misteris del "fora de catàleg". La vaig trobar en una llibreria de vell, lluny, força lluny, i mentre dubtava vaig saber que, tard o d'hora, deixaria d'estar perduda i a més, per aquestes grans sorpreses editorials, la tindria en català, i he esperat... Un dia et trobes amb Dovlàtov, el seu estil, el seu ritme, t'enganxa, i et treuries el barret si el duguessis i beuries vodka fins no poder més si fes falta, perquè un cop trobat vols continuar escoltant la seva veu. Però això és personal, molt personal... Quan vulguis, en parlem =:)...

    ResponElimina
  2. i és clar, que diferent hagués estat amb unes croquetes! :) algun dia m'hi poso, que ja ha agafat número ;)

    ResponElimina
  3. Jo vaig llegir La zona i em va impressionar.

    ResponElimina
  4. digue'm ariadna,

    Ja sé perquè mantinc aquest blog: perquè tu hi puguis deixar els teus comentaris, tan poètics, tan assenyats, tan...

    Gràcies!!!

    Un petó,

    SU

    ResponElimina
  5. Cli,

    Em sembla que si els convido a les croquetes m'acaben adoptant!!!

    A mi no em facis gaire cas (ja em coneixes), però sembla ser que aquest Dov és cosa fina...

    Una abraçada,

    SU

    ResponElimina
  6. kweilan,

    En Puntí va aprofitar per demanar als de Labreu que editin més Dovlatov... Es veu que tot el que va escriure és impressionant!

    Gràcies per passar-te per aquí!

    Bones lectures i bona nit!

    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»