dimecres, 28 de desembre de 2016

Renovar-se i llegir!

Allò que s'intuïa a l'apunt de novembre s'ha convertit en la crua realitat. Des de llavors, ni un text més i, de fet, tanco aquest 2016 amb una xifra decebedora: «només» vint-i-un apunts!

Així que, per aquest 2017 que ja tenim a tocar, la consigna és clara: renovar-se i llegir!

Les prestacions de Llegeixes o què!? pel que fa a la conducció literària de clubs de lectura quedaran reduïdes –de moment fins al juny de 2017– a l'Atzavara Llibreria i als Lluïsos de Gràcia.

Si seguiu atents a aquestes pantalles us aniré informant de les properes lectures. Ja us avanço que, en ambdós casos, els propers llibres que treballarem seran contes escrits per dones contemporànies, de casa nostra. Una feliç coincidència que m'està donant un cert maldecap a l'hora de preparar les sessions dels clubs, per cert.

Però com «després d'una baixada sempre ve una pujada», intentaré recuperar el fet de llegir per plaer que, amb tot el meu pesar, havia començat a oblidar.

També confio que aviat podré escriure alguna cosa sobre el llibre que tinc entre mans, «per culpa» d'una colla de «Lletracremats». És aquest: Les noies d'Emma Cline, en traducció al català d'Ernest Riera.

I, si parlem de llegir i d'escriure, per aquest 2017 estic preparant una secció –amb molta il·lusió!– per a la Revista Rosita, on la poesia serà la protagonista absoluta.

Amb els meus millors desitjos: «Que la força m'acompanyi!»

dimarts, 1 de novembre de 2016

Un «novembre de transició»

La meva nova vida laboral afecta –i afectarà– les prestacions de Llegeixes o què!? pel que fa a la conducció literària de clubs de lectura. Així ha estat que he hagut de deixar el club de lectura de la Biblioteca Bonnemaison, i que, a partir del gener de l'any vinent, tampoc no em podré ocupar de «dinamitar» les sessions d'altres clubs.

De moment, però, encara segueixo al peu del canó, i aquest «novembre de transició» presenta un calendari ben interessant, amb lectures extraordinàries i amb persones convidades a participar-hi que confio que gaudeixin d'una estona enriquidora amb lectores i lectors.

Dilluns 7 de novembre, a partir de les 19.30 h, a la Llibreria Documenta
Trobada amb Núria Iceta per compartir la lectura de La vida de Txèkhov d'Irène Némirovsky (traducció de Margarida Casacuberta). Activitat organitzada per l'Associació d'Amics de la Bressola

Dimecres 16 de novembre, a partir de les 19.30 h, a l'Atzavara Llibreria
Sessió del club de lectura 'Posa un conte a la teva vida!', amb la presència de Carla Benet, traductora de L'amor que fa caure ciutats d'Eileen Chang.

Dilluns 28 de novembre, a partir de les 19.30 h, als Lluïsos de Gràcia
Segona sessió del club de lectura, amb la presència d'Anna Casassas, traductora d' Els meus començaments de Panait Istrati. Activitat organitzada en col·laboració amb Òmnium Gràcia.

Com diria aquella: «Si m'hi voleu acompanyar...».

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Coses que poden passar en un club de lectura

Il·lustració de Núria Miret (@laBreu)
Que pots llegir tres contes i conèixer tres autors.

Que pots gaudir d'una edició impecable i d'unes il·lustracions senzilles, sensibles, eficaces.

Que pots rellegir els contes i trobar-hi fragments com aquests:

«Si no t'estiguessis morint per dins hauries somrigut; sovint són els petits detalls els que et solucionen el parèntesi d'existència que és un dia.» [pàg. 42, del conte CONY (Cal Oblidar Nova York) de Sebastià Portell i Clar]

«Els tretze soldats tenien els fusells apuntant cap al condemnat, en angle perfecte, un fris lacònic en què la matemàtica es decideix amb el grau d'inclinació dels seus dits atrapats damunt del gatell.» [pàg. 78, del conte Les escales de L'Aldea de Jaume C. Pons Alorda]

«Va mirar a banda i banda: cap senyal de vida humana. Llavors va ser com si sentís per primer cop la piuladissa dels ocells, un cant superposat d'espècies que xisclaven, cantaven, es reclamaven i imprecaven totes alhora, d'una manera que s'aproximava a un concert sense perdre el seu caràcter fortuït, i l'exuberància de la qual va bufetejar-lo.» [pàg. 106, del conte El final del món de Joan Todó]

Que pots aprendre –i assimilar, i «fer teu»– el significat de paraules com aquestes:
Tudar: Malmetre, deixar perdre.
Escar: Lloc a propòsit per a varar i treure les naus.
Butza: Panxa voluminosa.
Galvana: Peresa.

Que, després de llegir els contes i començar a preparar la sessió del club, quan tanques els ulls, se t'apareixen tres flamencs de color rosa albarà.

Que pots tenir moltes ganes que arribi el dia del club de lectura, perquè compartiràs aquests contes amb altres lectores i lectors, i perquè els tres autors també hi seran i llavors segur que serà una experiència inoblidable!

Aquestes són algunes de les coses que que poden passar en un club de lectura.

Concretament, el dimecres 19 d'octubre, a partir de 2/4 de 8 del vespre, a la Llibreria Atzavara.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Llegim contes a l'Atzavara

La inconsciència pot ser bona consellera, no?

Per aquest curs 2016-17, el llibreter i la llibretera de l'Atzavara –l'Albert i la Berta– han acceptat la proposta de Llegeixes o què!? d'ampliar les «prestacions contístiques» de la llibreria amb unes sessions de lectures de contes.

La primera d'aquestes sessions està prevista per al dijous 6 d'octubre, amb la lectura del conte guanyador i els finalistes del Premi Núvol de contes 2016.

A partir de les 7 de la tarda i fins ben bé les 9 de la nit us convidem a passar-vos per la llibreria Atzavara, que vol convertir-se en un lloc de referència per als amants dels contes, per als qui els escriuen, els tradueixen, els editen i, sobretot, els llegeixen i en frueixen.

La inconsciència pot ser bona consellera! Sense cap mena de dubte!

dijous, 15 de setembre de 2016

Immersió en l'escriptura de... Llegim Núria Cadenes!

La prèvia:

A vegades, quan has de preparar una sessió d'un club de lectura, tens ganes de conèixer altres llibres de l'autora o l'autor del llibre que has de treballar.

A vegades tens temps de fer-ho.

A vegades, fins i tot, tens temps d'escriure'n alguna cosa.

La cosa:

El dilluns 3 d'octubre, dins del cicle Trobem-nos amb... de l'Associació d'Amics de la Bressola, aniré a la llibreria Documenta per compartir la lectura de Tota la veritat de Núria Cadenes.

En què ha consistit la meva immersió en l'escriptura de Núria Cadenes? Aquí sota us en faig 5 cèntims (gairebé literal):

- En fullejar El cel de les oques. Aquesta novel·la és del 1999. A la foto de la solapa m'ha costat molt reconèixer-la! Aquí encara signa com a Cadenas... És la primera novel·la després de publicar dos llibres relacionats amb la seva detenció per motius polítics i posterior empresonament (dels 18 als 24 anys): Cartes de la presó i Memòries de presó (1988-1992), totes dues editades per 3i4.

- En llegir alguns dels textos d'AZ, el seu primer llibre de contes amb el què va guanyar el Premi Ciutat d'Elx de 2008 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

- En quedar-me «atrapada» en la lectura d'El banquer. Començo a intuir que la Núria Cadenes se sent còmoda oferint-nos textos breus, flaixos potents que van desgranant la trama de la novel·la, a partir d'una colla de personatges i situacions ben connectades. En aquesta, a més, construeix un personatge literari de manera brillant. Quedo meravellada per la riquesa del vocabulari i per l'ús de la llengua (un mallorquí impecable) que flueix des de la primera pàgina.

- En rellegir el conte «Un mort a la cuina» dins del recull Elles també maten i veure que és l'origen, les beceroles de Tota la veritat. La primera frase del conte és aquesta: «Matar un home no és tan fàcil com sembla». I la novel·la comença així: «Morir no és tan senzill com sembla».

- En legir, amb una llibreta al costat, Tota la veritat, novel·la guardonada amb el VII Premis Crims de Tinta, i prendre notes com aquesta: llista de personatges (els principals, els inquietants...), crítica al món del periodisme, retrat precís dels subordinats, relat esmolat i calidoscòpic de la violència que ens acompanya, gairebé sense adonar-nos-en, dia a dia, etc.

I això és tot! O no. Com diria aquella: «Silenci... Llegim Núria Cadenes!»

dimecres, 7 de setembre de 2016

Per on recomençar?

Fa més d'una setmana que no puc parar de pensar en quin apunt escric després de 47 dies de silenci.

Per on recomençar?

Podria explicar-vos que aquest estiu he llegit entre 5 i 10 llibres.

Podria anunciar-vos que aquest proper curs faré entre 4 clubs de lectura.

Podria enumerar-vos els més de 5 llibres que m'agradaria haver comprat a la Setmana del llibre en català.

Però res de tot això no m'acaba de convèncer. Deu ser que aquests dies he hagut de fer neteja al despatx i he quedat baldada. Després de donar-hi voltes, us deixo aquí sota alguns fragments anotats en diferents fulls solts que he trobat en tot aquest procés:

Només és teu el que has donat. Francesc Garriga

Preneu les roses abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre s'abandonen a la fràgil esperança del poeta. Olga Xirinacs

Mathias Enard, un escritor que entra gratamente en mi memoria después de leer su novela «Carrer Robadors». Josep Moratalla

Som una mica com els altres ens veuen, una mica com nosaltres ens mirem, i un bon tros com ens pensem que els altres ens veuen. Montserrat Roig

He cogido un paño limpio, un paño sencillo y blanco, y me he puesto a limpiar el aire como un gran ventanal de vidrio. Y cuánto más limpiaba la lámina dura y delgada más veía a través de ella tu misma imagen, muy próxima y lejana como siempre.
- Entonces, digo, nada ha sucedido.
(Que no sé de qui és!)

Per on recomençar?

divendres, 22 de juliol de 2016

Hem llegit... «Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors»

El misteri... Com arribes a un llibre? A un autor? A una manera de veure/viure la vida?

Com no em canso de repetir a les sessions de presentacions dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?, molts cops, als llibres, hi arribem per pur atzar.

I així va ser com, per aquest camí misteriós, he anat a parar a un llibre que, avui mateix, fent una piulada al twitter, he qualificat com «la meravella»: Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, un llibre-entrevista sobre la vida i l’obra d'aquesta escriptora, escrit per Sebastià Portell i Clar.

Vaig escoltar aquest joveníssim autor en la presentació d'un altre llibre seu, La recerca del flamenc (LaBreu Edicions, 2015), escrit juntament amb els admirats Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, i he de confessar que la seva joventut em va deixar astorada i, quan vaig saber que havia escrit un llibre de la fins llavors, per a mi, totalment desconeguda, Antònia Vicens, no vaig dubtar ni un minut a comprar-me'l.

[I aquí m'he d'aturar un instant: com és possible que una llicenciada en Filologia Catalana «del segle passat» no hagués sentit mai parlar a les aules de la facultat d'una escriptora com Antònia Vicens? Si llegiu el llibre tindreu la resposta, sense cap mena de dubte, però la tristesa que us omplirà l'ànima no us compensarà el neguit, això també ha de quedar clar.]

I ara, anem al gra.

Llegir Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors és, entre moltes altres coses, un acte necessari: pel que diu l'Antònia, per conèixer la seva obra, per les preguntes que li fa en Sebastià –que demostra en tot moment un coneixement i una estima enorme per la vida i l'obra de l'Antònia–, per conèixer la Mallorca des de dins i per trobar-hi «perles» com aquesta: «Tampoc no et pots enamorar de tot el que escrius. Quan no trobes el ritme, quan no trobes la paraula adequada, tira-ho a la paperera. No et tinguis compassió. Tira-hi un capítol, si sobra. No ploris per aquell capítol. Tira-hi una pàgina, reescriu-la vint vegades si l'has de reescriure, fins que hagis aconseguit atrapar aquell so o aquella imatge o idea que tens al cap.»

Em repeteixo: llegir aquest llibre és un acte necessari.

divendres, 8 de juliol de 2016

Llegim... Com mai!

A vegades, la vida sembla que et vulgui apartar de la lectura i no sap que això és impossible, que la lectura és ja «una malaltia» sense remei que ha vingut a quedar-se per sempre a Llegeixes o què!?

El que no podem negar és que la vida, quan se'ns complica (en aquest cas per un bon motiu!), impossibilita de totes totes que ens puguem acostar a aquest invent, un blog que va creixent en visites i que teníem «sense regar» des de fa un mes!

Així és que hem considerat necessari tranquil·litzar a la parròquia de Llegeixes o què!? i emetem el comunicat següent:

Llegim llibres excel·lents que volem treballar als clubs de lectura del curs vinent, llegim llibres perquè ens engresquem a participar en clubs de lectura sense tenir la pressió de conduir-los, llegim llibres per recomanar i regalar a la família i a les amistats, llegim llibres que ens hem deixat recomanar, llegim llibres perquè coneixem les autores, les traductores, les editores...*, llegim llibres perquè volem conèixer les autores, les traductores, les editores... i sabem que ho podrem fer a través d'aquests llibres que ens ofereixen, llegim llibres perquè tenim contacte amb les llibreteres** i ens encanta compartir amb elles la passió per uns determinats llibres...

En resum: Llegim... Com mai!

I, quan la vida ens ho permeti, aquí ho anirem escrivint.

Com deia aquella: «Salut i feina!»

*Llegiu també autors, traductors i editors, evidentment.
**Llegiu també llibreters.

dimecres, 8 de juny de 2016

Llegim «Cuentos escogidos»

Soma Mapping 2, Performance Nadine Fürst
Aquest mes de juny acabem el curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb la lectura d'un llibre que hauria de ser a totes les cases on habita la passió pels contes i per la bona literatura: Cuentos escogidos de Shirley Jackson, en traducció al castellà de Paula Kuffer; una selecció de textos feta per Minúscula dels llibres originals en anglès The Lottery and Other Stories (1948) i Come Along With Me. Classic Short Stories and an Unfinished Novel (1949).

Un recull de vuit contes d'aquells que no pots oblidar i, dies després de llegir-los, encara els tens al cap, i tres conferències de Shirley Jackson que són –com a mínim una d'elles– de «lectura obligada» per a qualsevol aprenent d'escriptor.

Precisament d'aquesta conferència, «Notas para un joven escritor», us deixo seguidament alguns fragments:

«En el país de los cuentos el escritor es el rey.» (p. 149)

«Recuerda, tu historia es un trato complicado con el lector. Tu parte del trato es jugar limpio y mantener su interés, su parte del trato es seguir leyendo.» (p. 149)

«En tus historias [...] dibuja tu propio paisaje con sus horizontes propios, coloca a tus personajes allí donde consideres que les corresponde y muévelos a tu antojo.» (p. 150)

«Si un movimiento se hace necesario e inevitable [...] deja que el lector avance contigo; no lo sacudas de un modo abrupto de un lugar a otro; [...] deja que tu historia se desarrolle del modo más natural y sencillo posible, sin viajes secundarios a bellos parajes innecesarios.» (p. 150)

«En la medida de lo posible, libérate de afirmaciones inútiles y burdas sobre la acción.» (p. 151)

«Respecto de las descripciones, trata de recordar que nunca debes dejar que simplemente queden ahí; en tu historia nada debe caer en el estatismo a no ser que tengas una buena razón para que tu lector se detenga; el movimiento es la esencia de la historia.» (p. 152)

«La descripción de objetos inanimados funciona mejor cuando estos se encuentran en uso o en movimiento...» (p. 152)

«No cabe duda de que las conversaciones son una de las partes más difíciles de una historia. [...] en el discurso oral hay muy poca economía. En el discurso escrito hay mucha economía. Tus personajes usarán frases cortas, y sólo contarán historias largas en circunstancias excepcionales, e incluso entonces emplearán un lenguaje de estilo delicado y rítmico: nada puede acabar con un cuento de una manera tan efectiva como un pesado que toma la palabra para hacer una larga descripción de algo que solo le divierte a él y a nadie más. Un pesado es un pesado, tanto dentro com fuera de una página.» (p. 143-144)


Uix, ho hauré de deixar aquí!!! Però abans us recordo que el dimecres 15 de juny podrem parlar amb l'editora Valeria Bergalli d'aquest i d'altres llibres de Minúscula.

dimarts, 24 de maig de 2016

Malalta de lectura

Hi havia una vegada, una malalta de lectura que es va apuntar a un club de lectura  –valgui la redundància– que es va crear al Facebook.

El cas és que la malalta de lectura s'hi va apuntar sense ser conscient de la feinada que «ja portava de casa», però amb tota la il·lusió de compartir el plaer de llegir amb altres persones de condicions, edats, gustos... ben diversos.

El primer dia que va anar al club de lectura (perquè es tractava «d'anar-hi», no de participar-hi virtualment), la malalta de lectura estava una mica nerviosa. Feia massa temps que estava «a l'altra banda» d'una trobada entre lectors, allà on has de proposar camins, donar paraules, organitzar dinàmiques... El llibre escollit aquell cop era per a ella una relectura, La campana de vidre de Sylvia Plath, i se'n va parlar, però fluix...

El segon dia que la malalta de lectura es va poder acostar al club no havia acabat de llegir el llibre proposat. Es tractava de Las dimensiones finitas d'A.G. Porta. Val a dir que no hi va posar molt interès i la feina lectora acumulada durant el curs començava a pesar-li.

Però vet aquí que demà mateix, la malalta de lectura té una nova cita amb la gent del club i aquesta vegada està entusiasmada perquè el llibre que compartiran és brutal, d'aquells de «traca i mocador», un recull de contes extraordinari que l'acompanyarà durant molt de temps. El llibre en qüestió és Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, en traducció excel·lent i magnífica d'Albert Torrescasana.

Empeltada per la seva faceta de comunicadora més professional, la malalta de lectura ens proposa alguns fragments –«només» dels deu primers contes– que li han agradat especialment, i que trobareu a continuació:

De «La bugaderia de l'Angel»:

Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. (p. 33)

Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charly Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit de l'humor estrany semblant al de la meva mare. (p. 35)


De «Manual per a dones de fer feines»:

Només robo pastilles per dormir, no fos que un dia les necessités. (p. 57)

El doctor pren pastilles de belladona. No sé què fan, però m'agradaria que fos el meu nom. (p. 63)


De «El meu joquei»:

Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el kimono. (p. 71)

De «El Tim»:

Ben mirat, el món que coneixia no era millor que el que ells tenien el valor de desafiar. (p. 76)

De «Punt de vista»:

Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida. (p. 85)

Se'm fa una muntanya escriure sobre el diumenge. Plasmar aquella sensació buida i allargassada dels diumenges. Cap carta i els tallagespes llunyans, l'abatiment. (p. 87)


De «El primer centre de desintoxicació»:

...Estava fora de si quan la van portar, vinga hostiar aquell poli xino. En Wong. I llavors li va venir un atac de cal Déu, es va passar tres minuts xocant per tot arreu com un pollastre sense cap. (p. 91)

De «Dolor fantasma»:

No he entès mai que hi hagi tantes persones quasi analfabetes que llegeixin tant la Bíblia. No és fàcil. De la mateixa manera que em sorprèn que hi hagi tantes modistes incultes en aquest món que se'n surtin tan bé a l'ora de posar mànigues i cremalleres. (p. 99)

De «Mossegades de tigre»:

Jo havia arribat a pensar que si un tigre gran i vell m'arrencava la mà d'una mossegada i anava corrents a veure la mare, es limitaria a encastar-me uns quants diners al monyó. O que en faria broma. «Què és això, el soroll d'una mà que aplaudeix?». (p. 109)

Com diria la malalta de lectura: "Jo no m'ho perdré, com hi ha món!"

dijous, 5 de maig de 2016

Llegim “Porexpan i Polaroids”

La meva vida com a lectora seria ben diferent si no em dediqués a “conduir” clubs de lectura. Això és un fet.

El cas és que llegeixo i llegeixo, i d’aquesta manera –amb l’“excusa” dels clubs de lectura– descobreixo llibres, autors, traduccions, editorials... que, com a lectora “normal i corrent”, probablement m’haurien passat desapercebuts.

Però a can Llegeixes o què!?, els clubs de lectura –i la vida!– ho posen tot a lloc, i així ha estat com ha arribat a les meves mans Porexpan i Polaroids de Xavi Ballester, el proper recull que compartirem al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’ de la Llibreria Atzavara, un llibre on precisament les reflexions sobre la vida dels protagonistes de les històries que en Xavi ens explica és el que més m'ha cridat l'atenció.

Com és habitual, aquí sota trobareu fragments dels contes, que voldria destacar amb la intenció d'engrescar-vos a llegir el llibre i/o a participar al club de lectura:

“En Gerard Molins deia que les paraules ressonaven millor dins de les habitacions buides, que assolien el seu significat ple i prenien una dimensió completa. [...] Deia que per poder copsar la vertadera dimensió de la seva desolació calia escoltar-los en una habitació on just uns dies abans havia existit l’amor i la tendresa d’altres amants desconeguts.” (“L’estornell”, p. 8).

“L'amor i la pluja, vet aquí la diferència entre les parelles enamorades i les que ja no ho estan. Els dies de pluja, a la parella enamorada no els fa res amarats d'aigua. Ans al contrari, serà una bona excusa per despullar-se. En canvi, la parella que ja no està enamorada arriba a a casa entre renecs perquè l'aigua els ha fet malbé les jaquetes de pell i deixaran el passadís ple de petjades. La pluja i l'amor. (“Goril·les, p. 30).

“Al cap i a la fi, sempre tornem als llocs on ens han estimat.” (“Voldries ser gat, però ets gos”, p. 38).

“Si un arbre mor i no hi ha ningú que escolti la la seva caiguda, ha mort realment? Si ningú no llegeix un llibre, aquest llibre existeix? Si dos amants secrets s'estimen cada nit en una habitació d'hotel i mai ningú no els veu, qui donarà testimoni del seu amor quan ells morin? Com sé que no ets amb mi? Com sé que no ets més mentida que en Bin Laden?” (“Bin Laden, tu i jo”, p. 62).

“És aquesta por traïdora la que em fa prometre ximpleries davant del mirall del lavabo com ara que mai més no tornaré a trepitjar el Maresme. Per un moment, em sembla un excel·lent títol per a una cançó, però la llàstima és que mai no podré posar-li la música perquè de música no en sé, tot i que, ben mirat, si més no, jo tinc un títol, quan la majoria de gent es passa la vida sens ni tan sols una bona estrofa.” (“Autopista C-32”, p. 69).

“Tot és immediat i alhora intemporal, l'únic que compta és l'ara. En els hotels AC, tots els espais són idèntics, l'únic lloc important és allà on ets tu, a dins, tant se val quina ciutat sigui la que fuig embogida enlloc, allà fora.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 81).

“Les desgràcies no ens escullen, som nosaltres els qui les escollim, som nosaltres el qui decidim ser escollits, som nosaltres els qui decidim si un fet de la nostra vida és o no una desgràcia.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 157).


La vida –de nou!– fa que aquest apunt vegi la llum el mateix dia que neix la revista Rosita

dimarts, 26 d’abril de 2016

El meu #SantJordi2016 en imatges

Librosfera llegeix a La Calders
Llibres llegits per Librosfera a La Calders


Llegir i formar part d'un jurat sempre té premi!

Dia de Sant Jordi a la parada de Fragmenta Editorial






Lectura de "La princesa cavaller"
de Sònia Moll a la Marató de lectures
de l'escola Pau Casals

diumenge, 17 d’abril de 2016

Llegim «La lectura com a pregària»

Rafael Navarro, "La presencia de una ausencia #1"
Un llibre que du al títol la paraula «lectura» ja té molt de guanyat, a can Llegeixes o què!?, però si a sobre el subtítol és «Fragments filosòfics» l'interès es dispara!

Va ser per Sant Jordi de l'any passat que em vaig autoregalar La lectura com a pregària de Joan-Carles Mèlich.

I, un any després, és l'escollit per a la sessió del mes d'abril del club de lectura LLEGIR –NO NOMÉS NOVEL·LA– ÉS VIURE MÉS VEGADES a la Llibreria A peu, de pàgina.

Com és habitual, seguidament us deixo algun fragment –en aquest cas, 2 dels 262– d'aquest llibre, exquisit i enlluernador, tot esperant que arribi el dimarts, i els puguem compartir en viu i en directe amb Joan-Carles Mèlich:

«No sabem quin és el camí correcte, perquè no hi ha un camí correcte, però podem mirar enrere, veure què ha passat i fer tot el possible perquè l'horror no es torni a repetir.» (p. 40)

«Els personatges de les novel·les –Don Quixot, Emma Bovary, Raskólnikov, Anna Karènina, Gregor Samsa, Leopold Bloom, Clarissa Dalloway– són éssers quotidians, i en les seves vides no succeeix res d'èpic ni de majestuós, encara que hi hagi esdeveniments. Viuen en la prosa del món perquè, fins i tot en el moment que passa una cosa extraordinària, continuen vivint les seves vides sense gaires problemes. A diferència del món de les idees, que busca l'altura i la profunditat, en la prosa del món impera la superfície de la pell, l'«epidèrmic».
Els personatges de les novel·les són inconcebibles al marge de les seves situacions, perquè no hi ha un jo sense relacions, perquè no hi ha un jo sense món.» (p. 78)

divendres, 1 d’abril de 2016

Llegim «Els noms dels seus déus»

Encetem el darrer trimestre del curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb un recull de contes que ens va impactar a la primera lectura i ens ha impressionat quan n'hem fet la segona, amb el llapis a la mà!

No tenim cap mèrit en l'elecció, ens vam deixar aconsellar pels seus editors quan vam anar a sentir-los al Festival Ingràvid, el juny de l'any passat.

El llibre en qüestió és Els noms dels seus déus de Ruy d'Alexio, i seguidament us deixo alguns fragments, precisament del conte que dóna títol al recull, que ens ha semblat extraordinari:

«...no és imprudent cometre errors dels quals es pugui aprendre.» (p. 35)

«Com que ja no hi havia rius, no sabíem nedar, però vam rebre unes instruccions bàsiques de com fer-ho, per si un dia tornaven a baixar les aigües, o atrapàvem els llavis del mar.» (p. 35-36)

«Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig fixar com espurnejava i com es movia endavant i endarrere. Com vetllava de nit i dormia de dia. Sabia que no era només aigua. Sabia que amagava alguna cosa. I com la resta de joves de la meva edat, glatia per conèixer aquesta cosa incomprensible, imprevisible, i anorrear definitivament la seva influència.» (p. 37-38)

«Vaig marxar corrents de la platja i em vaig passar dos dies en una font al mig del bosc, on només se sentia el so deliciós d'un salt d'aigua, que acompanyava el ritme sense tempo dels meus dubtes.» (p. 43)

«No semblava que la meva massacre d'homes del mar els afectés en absolut, i això encara em confonia més. Era possible que fossin indiferents a la mort. En aquella gent hi havia un misteri commovedor, semblant al misteri que emana del mar amb el seu color fosc però brillant, massís però inquiet.» (p. 44)

«Quan el temps s'ha esfilagarsat, les paradoxes són l'única esperança». (p. 44)

«És per això que consideren la mort com una satisfacció més dels instints primaris, com el menjar, el sexe, la poesia i la resta de coses inevitables.» (p. 47)

«Amb els anys la gent del mar em van ensenyar tot el que saben, tot el que jo vaig poder aprendre: no necessitar gaire, i saber on trobar el poc que necessito, en la naturalesa, que és l'altre, i saber no només les causes de les meves necessitats, sinó també les seves finalitats i les seves duplicitats i paradoxes.» (p. 48)

«Aquest poema de vers lliure i sense rima repassa els cent mil noms dels déus que viuen al nostre voltant.» (p. 49)

divendres, 25 de març de 2016

Abril. Abril? Abril!!!

Sí, l'abril és un mes especial. És el mes del dia especial.

En aquell mes hi ha el dia més esperat per un munt de persones (totes hi han abocat esforços, totes hi han treballat de valent) i, alhora, és el dia que moltes altres persones compraran (per regalar o per autoregalar-se) el LLIBRE de Sant Jordi.

No hi tenim pas res en contra, a Llegeixes o què!?, però això que hi hagi «només» un mes-un dia especial per comprar llibres no ho acabem d'entendre. I fixeu-vos que diem «comprar» i que en cap moment hem dit «llegir», aixxx!!!

Dit això: tanquem el mes de març amb el projecte del club de lectura dels Lluïsos de Gràcia per a la propera temporada presentat i amb les primeres lectures dels llibres escollits per al clubs de Llegeixes o què!? del mes d'abril* enllestides. Ara només falta fer-ne una segona lectura i preparar les sessions corresponents, i esperar -amb il·lusió!- aquella hora i mitja «màgica» en què compartim aquests llibres (comprats, obsequiats, prestats i sempre llegits!) amb altres lectores i lectors.

* Els llibres en qüestió il·lustren l'apunt d'avui. 
En aquestes mateixes pantalles anirem fent-ne els tastets de lectura de cadascun.

divendres, 4 de març de 2016

Llegim “El dia que vaig aprendre a volar”

Aquest apunt es podria subtitular “Se m’acumula la feina lectora i no tinc temps d’escriure a Llegeixes o què!?

Dit això, miro de fer “el que toca”, que no és una altra cosa que fer-vos un tastet de lectures de la novel·la que comentarem el proper dilluns a la Llibreria Documenta, en una nova sessió de Trobem-nos amb..., cicle organitzat per l’Associació d’Amics de la Bressola.

Vam iniciar aquest cicle de trobades amb l’editor Josep Cots i ja llavors ens vam comprometre a treballar un dels llibres d’Edicions de 1984.
La bona feina del cap de premsa de l’editorial, l’incombustible Torero...  Miquel Adam, ens va fer arribar El dia que vaig aprendre a volar d’Stefanie Kremser, escrita originalment en alemany i traduïda al català per Anna Punsoda, per gaudir de la seva lectura i poder-la compartir amb les lectores i els lectors que, des del mes de setembre de 2015, s’acosten a la Documenta per, entre d’altres coses, celebrar els 40 anys de La Bressola amb un bon vi...

Anem per feina! Aquí us deixem amb una selecció d’alguns fragments d'aquesta novel·la amb una història que atrapa des de la primera pàgina:

– Sí – va resumir finalment, perquè un silenci també té una introducció, un nus i un desenllaç. (p. 28)

...i jo vaig aprendre que l'amor, igual que el sentit de la vida, era un tema tan seriós i dolorós com l'abandonament, i sí, que tu pots estimar algú encara que t'hagi abandonat, i que pots abandonar algú encara que l'estimis. (p. 30)

La seva cara compungida també va entristir-me a mi, i així vam sortir del pis d'esquitllentes, deixant enrere el silenci de la cuina, que pesava tant perquè contenia un bocí del nostre futur. (p. 58-59)

La vida, aquest metrònom constant i tranquil·litzador, s'havia convertit en poques setmanes en una centrifugadora separadora de partícules, i al seu líquid ja no hi surava res sòlid. (p. 75)

Vam callar una mica, capficats amb la llargada d'aquest període: una engruna de res per a l'existència de la senyora Stangassinger, un temps infinitament llarg per a la meva. Per al Paul, tanmateix, aquells deu mesos suposaven un únic punt d'inflexió, molt dilatat en el temps, sobre el qual encara trontollava buscant l'equilibri. (p. 118)

Ara bé, la curiositat se sacia amb el saber, però per saber es necessita –a part d'un esperit despert i unes orelles atentes– dots de lectura. (p. 135)

A fora els ocells refilaven davant del sol que s'alçava. L'aire fresc de la rosada entrava per la finestra. Quan vam acabar, la senyora Stangassinger va tancar el llum de la taula del menjador i vam veure com en poc minuts el dia escampava tot de colors ataronjats pel terra de la cuina. Fins i tot a ella se li travaven les paraules. Passen tantes coses, en aquest món, i així i tot comença sempre un nou dia. (p. 167)

Estàvem sorpresos, enlluernats, perquè de sobte ens adonàvem que pertànyer a un lloc era una cosa molt més complexa que no pas aquest sentiment que semblava lligar-nos a tot (el) que ens envoltava. (p. 205)

...la Marcela ens va fer entendre que una nova llengua és com una nova habitació que, de mica en mica, es van dibuixant contorns i mides gràcies a «la llum del saber» que hi va entrant. (p. 225)

...per primera vegada a la meva vida somiava una cara concreta amb un ulls de color mostassa. No desitjava res amb tanta intensitat com trobar-me amb aquella mirada, encara que fos només un durant un moment. (p. 244)

dimecres, 10 de febrer de 2016

Primera visita a Cal Llibreter

Avui he fet la primera visita (i la primera compra!) a Cal Llibreter.

El llibre escollit ha estat Els desposseïts de Szilárd Borbély, en traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó i editat per Edicions del Periscopi.

Ja feia temps que em rondava però no m'acabava de decidir (tinc la segona edició), i aquesta setmana –fent un «m'agrada» a una entrada de can Facebook que enllaçava amb el blog de l'admiradíssima Núria Cadenes–, l'entranyable Pepa Porta em va dir que hi havia col·laborat. Ha estat l'excusa definitiva!

Però jo volia dir-vos que avui he fet la primera visita a Cal Llibreter.

Avui m'he desvirtualitzat davant de la Silvana Vogt i l'Arnau Cònsul. Encara arrosseguen la il·lusió i el cansament de la festa que van fer el divendres passat per celebrar el primer mes de vida de Cal Llibreter. N'he tingut prou amb cinc minuts de conversa per veure la seva la passió pels llibres i per la lectura (i la «desesperació» de la Silvana per conviure tan a prop dels llibres i no poder «devorar-los» amb fruïció!).

Altres detalls de la primera visita a Cal Llibreter serien un Perico Pastor en una de les parets de la llibreria, tres llibres destacats de l'Eduard Màrquez (en cronologia descendent: Vint-i-nou contes menys, L'últim dia abans de demà i Cinc nits de febrer), i la picada d'ullet d'un llibre col·locat en un lloc discret, però ben visible: Tractat de geografia d'Isidor Cònsul.

Aquest podria ser el resum de la primera visita a Cal Llibreter, sinó fóra que no era més que una activitat prèvia a la que m'ha portat fins a Sant Just Desvern: assistir al club de lectura de l'Ateneu per compartir El nedador del mar secret de William Kotzwinkle amb altres lectors i lectores (he coincidit amb una lectora «meva» d'un altre club!) i amb el seu traductor, el també admiradíssim Yannick Garcia.

De fet, per a ell també ha estat la seva primera visita a Cal Llibreter, però això ja ho farà sortir en algun del seus futurs contes. O no.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Llegim “Torero d'hivern”

Després de treballar els contes d'Etgar Keret i de gaudir d'allò més conversant amb l'Albert Torrescasana de la traducció, la literatura i la vida, aquesta setmana, a la Llibreria Atzavara, farem el club de lectura de Torero d'hivern de Miquel Adam, dins del cicle 'Posa un conte a la teva vida!' S'ha de dir que en Miquel, admirador confés de l'israelià, va participar amb entusiasme a la sessió de Keret, fet que encara va donar més «nivell» a la trobada.

Però ara hem de parlar de Torero d'hivern, perquè és el «que toca» i perquè teníem moltes ganes de llegir un llibre (sigués «puta novel·la» o «disset contes distribuïts en tres parts») d'en Miquel Adam.

A la sessió del club de lectura segurament parlarem de molts d'aquests disset contes, però ara i aquí us deixarem alguns fragments dels dos que, a Llegeixes o què!?, ens han agradat més:

LA TOMBA DEL VELL VERA

...La comptabilitat és una cosa meravellosa. La comptabilitat és poesia. La comptabilitat és simetria, és caos i finalment ordre. Els números xiuxiuegen coses interessants al comptable. Pessoa era comptable. (p. 139)

Ni sóc filòleg ni corrector ni traductor. Seria molt feliç navegant en l'oceà de la meva ignorància en aquestes matèries si no fos perquè ara era editor i, per tant, un ésser destinat a una vida absurda i cruel. (p. 142)

En una novel·la mediocre, jo, en aquest moment de la meva vida, m'alçaria de terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal Déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per a més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria de terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara –a la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la– i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta i que, ara sí, aquest relat acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida... (p. 149)

LA VIBRACIÓ D'UN GRAN SILENCI

Reclinat sobre el seient, amb el motor al ralentí fent-li pessigolles a l'entrecuix, el cantant melòdic recorda la llum melosa que entrava pel finestral de sobre del sofà de la fàbrica. Les partícules de pols que s'incendiaven en ballar la dansa dels raigs de sol. La lentitud. Les ampolles buides de la seva joventut. Després van tirar a terra la fàbrica. Ara era un hotel. Pura façana. (p. 211)

Obres la porta metàl·lica i t'enfrontes a la teva vida. ¿I ara què faràs? ¿On aniràs, els divendres i els dissabtes? ¿Què en faràs, d'aquesta vergonya que s'ha enfonsat com una caixa negra als abismes més profunds d'un oceà? (p. 213)

- ¿Tu saps el que és la poesia?
- ¿Amb què em surt, ara?!
- ¿Ho saps o no ho saps? ¿Saps què és un rapsode?
- Jo que sé... ¿un tio que diu versos, no?
- Mais non! És un paio que se la pela sense vergonya davant d'un públic que ni el veu ni el sap entendre. Els rapsodes diuen que recitar és com follar, però s'enganyen. Per follar necessites algú altre. ¿Els rapsodes? Els rapsodes se la pelen tot el sant dia. (p. 216-217)

Em repeteixo però, com diria aquella: "Jo no m'ho perdria!"

divendres, 29 de gener de 2016

Llegim “Com un record d’infantesa”

Ben Vautier (1985)
Avui teniu un apunt en versió “gairebé telegràfica”!

Dilluns vinent, a partir de les 19 h, a la Llibreria Documenta, nova sessió del cicle Trobem-nos amb... de l’Associació d’Amics de la Bressola.

Aquesta vegada comptarem amb la presència del cantautor valencià Feliu Ventura, amb qui compartirem la lectura de la seva primera novel·la, Com un record d’infantesa.

Com és habitual a Llegeixes o què!?, aquí us deixo alguns fragments d’aquest llibre entranyable, que albira una sessió enriquidora:

...vaig temperar els nervis per tot l’inconegut que m’esperava. Aquella falta de certitud en el pas següent que sempre sentim quan caminem. Una fiblada a la boca de l’estómac. La sensació vertiginosa que si gires l’esguard cap enrere és com quan obres els ulls ran d’un precipici. Amb els punys tancats a la recerca de les meues entortolligades arrels. Jo que sempre m’havia sentit més fusta que branca, podat amargament. (p. 40)

Aleshores, per la finestreta, vaig poder veure per primera vegada el país del meu avi: allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’agronomia contra dècades d’asfalt. (p. 41-42)

Em va venir a la ment l’avi parlant-me d’aquell paisatge de llimeres i tarongers que es barrejava amb ametlers, garroferes i xicotets horts. Aquella terra vermella i fèrtil que daurava les olors de la seua infantesa. El romaní i el fonoll, els pardalets picant la fruita a les figueres d’ombra perfumada. (p. 66)

Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. (p. 101)

dilluns, 18 de gener de 2016

Amb «l'excusa» de la lectura

A Llegeixes o què!? ens agrada llegir (això ho heu de tenir clar!), però hem de reconèixer que moltes vegades hem començat a llegir un llibre perquè hem volgut conèixer qui l'escrivia, qui el traduïa, qui l'editava, qui el corregia, qui el recomanava...

I així ha passat que, a les activitats de Llegeixes o què!? (ja sigui conduir clubs de lectura o assistir a xerrades, presentacions, cursos, altres clubs de lectura...) hem tingut l'ocasió –el privilegi, més ben dit– d'escoltar a persones molt interessants que ens parlaven de la seva feina: escriure, traduir, editar, corregir, recomanar i vendre llibres...

Aquestes van ser algunes –no totes!!!– de les activitats del 2015 (fins al juliol) on vam anar amb «l'excusa» de la lectura: Jordi Llavina ens encomanava la seva passió per Joan Vinyoli; Miquel Cabal i Ester Andorrà ens van presentar Els nostres, el quart Dovlàtov de labreu; Marcel Riera ens va parlar de la seva traducció d'El nen perdut; amb en Pere Riera i la Tina Vallès vam compartir sessions de club de lectura; vam anar a Kosmopolis per escoltar la Fe Fernández Villaret, l'Abel Cutillas, l'Alejo Cuervo i "un senyor que no recordo" parlant-nos de les seves llibreries; vam anar a la presentació de Pèl de panotxa de Jules Renard per escoltar en Xavier Cortadellas, l'editor, i en Toni Clapés, el traductor; José Aníbal Campos ens va encantar amb la seva conferència a l'onzè premi de traducció Jordi Domènech; vam anar a escoltar a la Jenn Díaz i a la Milena Busquets abans de llegir-les; vam anar a la presentació del llibre Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa. Diari de rodatge d'Història de la meva mort' i vam seguir amb atenció les intervencions d'en Vicenç Villatoro, l'amfitrió de la vetllada, en Joan Sala, l'editor, l'Albert Serra, el director de cinema i autor de l'epíleg, en Vicenç Altaió, traficant d'idees, actor i autor del pròleg, i d'en Jaume C. Pons Alorda, l'autor del llibre; vam anar a escoltar en Joan-Daniel Bezsonoff presentant-nos la seva traducció de La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi; vam anar al Festival Ingràvid per conèixer els editors de Males Herbes i alguns dels seus autors (allà ens van confondre amb una periodista!); vam anar a la presentació d'El sueño de Barcelona ¿una ciudad para vivir o para ver? de Núria Cuadrado i Marta Monedero...

M'aturo aquí perquè m'està sortint un apunt molt llarg i, de fet, el que jo volia dir-vos és que demà passat, a la llibreria Atzavara, comentarem els contes d'Etgar Keret aplegats al llibre De sobte truquen a la porta amb el seu traductor, l'Albert Torrescasana.

Com diria aquella: «No us ho podeu perdre!»

dissabte, 2 de gener de 2016

Nou any, nous blogs

No som gens originals en donar la benvinguda a un nou any, però cal reconèixer que si Llegeixes o què!? té "un cert" nivell és gràcies als blogs que, de tant en tant, hi anem incorporant: els darrers del 2015, del 2009, del 2007...

O sigui que, sense més dilació, us presentem els nous blogs que, com és habitual, ben aviat -o no- trobareu a la seva secció corresponent:

Una bruixa amb màgia: La màgia dels llibres.

Un lector per admirar: Je dis ce que j'en sens.

Un equip de lectors enyorats (del senyor Boix?): els orfes del senyor Boix

On el fragment és el rei: El subratllat és meu

Com he pogut trigar tant a incorporar el nou blog de la Cli?: El món s'acaba...

Un company d'institut retrobat: carlos cubeiro.

Un periodista que escriu: Martorell negre.

Una llibretera que hauria d'escriure més: First Swimming Lesson.

Com diria aquella: "Comença bé, aquest 2016!"