Immersió en l'escriptura de... Llegim Núria Cadenes!

La prèvia:

A vegades, quan has de preparar una sessió d'un club de lectura, tens ganes de conèixer altres llibres de l'autora o l'autor del llibre que has de treballar.

A vegades tens temps de fer-ho.

A vegades, fins i tot, tens temps d'escriure'n alguna cosa.

La cosa:

El dilluns 3 d'octubre, dins del cicle Trobem-nos amb... de l'Associació d'Amics de la Bressola, aniré a la llibreria Documenta per compartir la lectura de Tota la veritat de Núria Cadenes.

En què ha consistit la meva immersió en l'escriptura de Núria Cadenes? Aquí sota us en faig 5 cèntims (gairebé literal):

- En fullejar El cel de les oques. Aquesta novel·la és del 1999. A la foto de la solapa m'ha costat molt reconèixer-la! Aquí encara signa com a Cadenas... És la primera novel·la després de publicar dos llibres relacionats amb la seva detenció per motius polítics i posterior empresonament (dels 18 als 24 anys): Cartes de la presó i Memòries de presó (1988-1992), totes dues editades per 3i4.

- En llegir alguns dels textos d'AZ, el seu primer llibre de contes amb el què va guanyar el Premi Ciutat d'Elx de 2008 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

- En quedar-me «atrapada» en la lectura d'El banquer. Començo a intuir que la Núria Cadenes se sent còmoda oferint-nos textos breus, flaixos potents que van desgranant la trama de la novel·la, a partir d'una colla de personatges i situacions ben connectades. En aquesta, a més, construeix un personatge literari de manera brillant. Quedo meravellada per la riquesa del vocabulari i per l'ús de la llengua (un mallorquí impecable) que flueix des de la primera pàgina.

- En rellegir el conte «Un mort a la cuina» dins del recull Elles també maten i veure que és l'origen, les beceroles de Tota la veritat. La primera frase del conte és aquesta: «Matar un home no és tan fàcil com sembla». I la novel·la comença així: «Morir no és tan senzill com sembla».

- En legir, amb una llibreta al costat, Tota la veritat, novel·la guardonada amb el VII Premis Crims de Tinta, i prendre notes com aquesta: llista de personatges (els principals, els inquietants...), crítica al món del periodisme, retrat precís dels subordinats, relat esmolat i calidoscòpic de la violència que ens acompanya, gairebé sense adonar-nos-en, dia a dia, etc.

I això és tot! O no. Com diria aquella: «Silenci... Llegim Núria Cadenes!»

Comentaris

  1. Anònim12:42 p. m.

    Gràcies per la tria, la proposta i la immersió en l´escriptura de la Núria Cadenes.
    La lectura de Tota la veritat de Núria Cadenes ha set entretinguda, a veure qui haurà pelat el mort..., un bon joc de llengua.
    Però la trobada amb l´autora, vinguda especialment des de València, va ser una bona estona de passió per explicar una història de tinta negra, una assessina com li diu la Teresa Vilallonga, la culpable d´aquesta novel.la, en el seu dia li va demanar el conte-origen Un mort a la cuina.
    Gràcies, Su, culpable d´aquesta lectura negra i criminal.

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SU10:50 p. m.

      Gràcies Imma!
      La trobada amb la Núria va ser genial! Un goig sentir-la com parla i com viu l'escriptura!
      Fins al novembre!
      SU

      Elimina
  2. Anònim12:45 p. m.

    Anna Maria Vilallonga del blog A l´ombra del crim.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Imatge
--> M'agrada preparar la sessió de presentació dels clubs de lectura. És el primer contacte amb les lectores i els lectors, persones que s'han apuntat al club, que no conec ni em coneixen... sense més expectatives que compartir, un cop al mes, les lectures que proposo. M'agrada sentir els nervis d'aquest primer dia, una sensació que es repeteix a cada sessió de tots els meus clubs de lectura (encara no ho he aconseguit evitar!).  M'agrada , en aquesta primera sessió, interpel·lar les lectores i els lectors amb preguntes com aquesta: «Per què llegeixo?» i trobar-me respostes com aquestes: «Em diverteix, em distreu, em fa pensar i veure les coses d'una altra manera i m'agrada aprendre», «Llegeixo per conèixer millor la natura humana, també per adquirir coneixement i gaudir de la bellesa de les paraules», «Porque lo necesito como el aire que respiro»... M'agrada (continuarà...).
Més informació

Revista Rosita

Imatge
Julius Heinemann, Simultan (2011) Des d'aquest mes de gener he començat a col·laborar a la Revista Rosita  preparant una secció de poesia. La idea era aprofitar el «fons d'armari» de llibres de poesia que tinc a casa, que he anat comprant -o que m'han regalat- en els darrers deu o quinze anys. La secció, que he «batejat» amb el títol de «Rosita es una rosita es una rosita es una rosita», vol ser una invitació a llegir poesia, que penso que ens fa falta i que tampoc ens hauria de costar tant. Els quatre poetes que, de moment, he llegit i he proposat són aquests: Wisława Szymborska , Marin Sorescu ,  Pepe Sales i  Alejandra Pizarnik . Sense que sigui una tria sistemàtica, sí que tinc la intenció d'anar alternant poetes vius i morts (aquí de moment estic fallant); dones i homes; catalans i de fora. El mètode és simple: seguint aquest plantejament, trio el llibre del/de la poeta que tinc a casa (els llibres de poesia i de teatre estan força ben endreçats!) i el llegei
Més informació

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»

Imatge
En unes hores comença el club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent» que, organitzat pel Consorci de Biblioteques de Barcelona ,  em tindrà una mica entretinguda durant les properes tres setmanes. La relectura d’aquest llibre per a preparar aquest club ha estat un veritable plaer, una mena de redescoberta «del personatge». Friso per comentar amb altres lectores i lectors les entrades d’aquest dietari que Joan Triadú va escriure durant 3 anys de la seva adolescència, del 1938 al 1940, és a dir, dels 16 als 19 anys. Impacient, espero que les persones que s’hi hagin apuntat tinguin ganes de submergir-se en la lectura d’aquestes pàgines que ens mostraran la construcció de Joan Triadú com a persona, no només com a mestre sinó també com a escriptor, com a crític literari, com a lector... Un jove d’origen molt humil que arriba a la universitat, amb dificultats econòmiques i de salut, que es converteix en creient i que, com qualsevol jove de la seva eda
Més informació