divendres, 1 d’abril de 2016

Llegim «Els noms dels seus déus»

Encetem el darrer trimestre del curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb un recull de contes que ens va impactar a la primera lectura i ens ha impressionat quan n'hem fet la segona, amb el llapis a la mà!

No tenim cap mèrit en l'elecció, ens vam deixar aconsellar pels seus editors quan vam anar a sentir-los al Festival Ingràvid, el juny de l'any passat.

El llibre en qüestió és Els noms dels seus déus de Ruy d'Alexio, i seguidament us deixo alguns fragments, precisament del conte que dóna títol al recull, que ens ha semblat extraordinari:

«...no és imprudent cometre errors dels quals es pugui aprendre.» (p. 35)

«Com que ja no hi havia rius, no sabíem nedar, però vam rebre unes instruccions bàsiques de com fer-ho, per si un dia tornaven a baixar les aigües, o atrapàvem els llavis del mar.» (p. 35-36)

«Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig fixar com espurnejava i com es movia endavant i endarrere. Com vetllava de nit i dormia de dia. Sabia que no era només aigua. Sabia que amagava alguna cosa. I com la resta de joves de la meva edat, glatia per conèixer aquesta cosa incomprensible, imprevisible, i anorrear definitivament la seva influència.» (p. 37-38)

«Vaig marxar corrents de la platja i em vaig passar dos dies en una font al mig del bosc, on només se sentia el so deliciós d'un salt d'aigua, que acompanyava el ritme sense tempo dels meus dubtes.» (p. 43)

«No semblava que la meva massacre d'homes del mar els afectés en absolut, i això encara em confonia més. Era possible que fossin indiferents a la mort. En aquella gent hi havia un misteri commovedor, semblant al misteri que emana del mar amb el seu color fosc però brillant, massís però inquiet.» (p. 44)

«Quan el temps s'ha esfilagarsat, les paradoxes són l'única esperança». (p. 44)

«És per això que consideren la mort com una satisfacció més dels instints primaris, com el menjar, el sexe, la poesia i la resta de coses inevitables.» (p. 47)

«Amb els anys la gent del mar em van ensenyar tot el que saben, tot el que jo vaig poder aprendre: no necessitar gaire, i saber on trobar el poc que necessito, en la naturalesa, que és l'altre, i saber no només les causes de les meves necessitats, sinó també les seves finalitats i les seves duplicitats i paradoxes.» (p. 48)

«Aquest poema de vers lliure i sense rima repassa els cent mil noms dels déus que viuen al nostre voltant.» (p. 49)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada