divendres, 22 de juliol de 2016

Hem llegit... «Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors»

El misteri... Com arribes a un llibre? A un autor? A una manera de veure/viure la vida?

Com no em canso de repetir a les sessions de presentacions dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?, molts cops, als llibres, hi arribem per pur atzar.

I així va ser com, per aquest camí misteriós, he anat a parar a un llibre que, avui mateix, fent una piulada al twitter, he qualificat com «la meravella»: Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, un llibre-entrevista sobre la vida i l’obra d'aquesta escriptora, escrit per Sebastià Portell i Clar.

Vaig escoltar aquest joveníssim autor en la presentació d'un altre llibre seu, La recerca del flamenc (LaBreu Edicions, 2015), escrit juntament amb els admirats Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, i he de confessar que la seva joventut em va deixar astorada i, quan vaig saber que havia escrit un llibre de la fins llavors, per a mi, totalment desconeguda, Antònia Vicens, no vaig dubtar ni un minut a comprar-me'l.

[I aquí m'he d'aturar un instant: com és possible que una llicenciada en Filologia Catalana «del segle passat» no hagués sentit mai parlar a les aules de la facultat d'una escriptora com Antònia Vicens? Si llegiu el llibre tindreu la resposta, sense cap mena de dubte, però la tristesa que us omplirà l'ànima no us compensarà el neguit, això també ha de quedar clar.]

I ara, anem al gra.

Llegir Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors és, entre moltes altres coses, un acte necessari: pel que diu l'Antònia, per conèixer la seva obra, per les preguntes que li fa en Sebastià –que demostra en tot moment un coneixement i una estima enorme per la vida i l'obra de l'Antònia–, per conèixer la Mallorca des de dins i per trobar-hi «perles» com aquesta: «Tampoc no et pots enamorar de tot el que escrius. Quan no trobes el ritme, quan no trobes la paraula adequada, tira-ho a la paperera. No et tinguis compassió. Tira-hi un capítol, si sobra. No ploris per aquell capítol. Tira-hi una pàgina, reescriu-la vint vegades si l'has de reescriure, fins que hagis aconseguit atrapar aquell so o aquella imatge o idea que tens al cap.»

Em repeteixo: llegir aquest llibre és un acte necessari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada