Llegim “Torero d'hivern”

Després de treballar els contes d'Etgar Keret i de gaudir d'allò més conversant amb l'Albert Torrescasana de la traducció, la literatura i la vida, aquesta setmana, a la Llibreria Atzavara, farem el club de lectura de Torero d'hivern de Miquel Adam, dins del cicle 'Posa un conte a la teva vida!' S'ha de dir que en Miquel, admirador confés de l'israelià, va participar amb entusiasme a la sessió de Keret, fet que encara va donar més «nivell» a la trobada.

Però ara hem de parlar de Torero d'hivern, perquè és el «que toca» i perquè teníem moltes ganes de llegir un llibre (sigués «puta novel·la» o «disset contes distribuïts en tres parts») d'en Miquel Adam.

A la sessió del club de lectura segurament parlarem de molts d'aquests disset contes, però ara i aquí us deixarem alguns fragments dels dos que, a Llegeixes o què!?, ens han agradat més:

LA TOMBA DEL VELL VERA

...La comptabilitat és una cosa meravellosa. La comptabilitat és poesia. La comptabilitat és simetria, és caos i finalment ordre. Els números xiuxiuegen coses interessants al comptable. Pessoa era comptable. (p. 139)

Ni sóc filòleg ni corrector ni traductor. Seria molt feliç navegant en l'oceà de la meva ignorància en aquestes matèries si no fos perquè ara era editor i, per tant, un ésser destinat a una vida absurda i cruel. (p. 142)

En una novel·la mediocre, jo, en aquest moment de la meva vida, m'alçaria de terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal Déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per a més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria de terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara –a la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la– i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta i que, ara sí, aquest relat acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida... (p. 149)

LA VIBRACIÓ D'UN GRAN SILENCI

Reclinat sobre el seient, amb el motor al ralentí fent-li pessigolles a l'entrecuix, el cantant melòdic recorda la llum melosa que entrava pel finestral de sobre del sofà de la fàbrica. Les partícules de pols que s'incendiaven en ballar la dansa dels raigs de sol. La lentitud. Les ampolles buides de la seva joventut. Després van tirar a terra la fàbrica. Ara era un hotel. Pura façana. (p. 211)

Obres la porta metàl·lica i t'enfrontes a la teva vida. ¿I ara què faràs? ¿On aniràs, els divendres i els dissabtes? ¿Què en faràs, d'aquesta vergonya que s'ha enfonsat com una caixa negra als abismes més profunds d'un oceà? (p. 213)

- ¿Tu saps el que és la poesia?
- ¿Amb què em surt, ara?!
- ¿Ho saps o no ho saps? ¿Saps què és un rapsode?
- Jo que sé... ¿un tio que diu versos, no?
- Mais non! És un paio que se la pela sense vergonya davant d'un públic que ni el veu ni el sap entendre. Els rapsodes diuen que recitar és com follar, però s'enganyen. Per follar necessites algú altre. ¿Els rapsodes? Els rapsodes se la pelen tot el sant dia. (p. 216-217)

Em repeteixo però, com diria aquella: "Jo no m'ho perdria!"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»