dimarts, 29 de desembre de 2009

No com altres...

No és la primera vegada –ni serà l’última!– que faig un apunt seguint la iniciativa d’alguna de les blogaires DE NIVELL que estan enllaçades a Llegeixes o què?! Aquest cop –i tenint en compte que és a punt d’acabar el 2009– es tracta d’anotar els llibres llegits en aquests darrers 365 dies...
No porto cap tipus de control sobre els llibres que llegeixo (i és curiós, perquè sóc una persona més aviat organitzada, vés per on...), però he fet un repàs dels apunts d’aquest any i també he aprofitat les portades escanejades dels llibres que llegeixo i que penjo al blog per fer la meva llista.

Aquí la teniu:

Llibres que NO he acabat:
Personajes desesperados de Paula Fox
El bosc de la nit de Djuna Barnes
Contes de John Cheever

Llibres que m’han sorprès MOLT agradablement:
Una dona incòmoda de Montse Banegas
La pedra de paciència d’Atiq Rahimi
Mal de pedres de Milena Agus


Llibres que vaig llegir com a “dinamitadora” del Club de lectura i que recomano ferventment:
El silenci dels arbres d’Eduard Márquez
Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies

Llibres que m’han agradat:
En lloc segur de Wallace Stegner

Plastilina de Marta Buchaca
La trama perfecta de Daniel Busquets

Trena de cendra de Carme Guasch

L’estepa infinita d’Esther Hautzig
Les germanes Grimes de Richard Yates
Catalans a Buenos Aires de Montserrat Bacardí
El violí d’Auschwitz de M. Àngels Anglada
La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), coordinat per Isabel Graña i Teresa Iribarren
Petons de diumenge de Sílvia Soler
La llum i el no-res d’Antoni Clapés

Llibres que NO m’han deixat indiferent:
Proleterka de Fleur Jaeggy
La flor blanca de l’estramoni de Ramon Erra
L’home d’origami de Joan Carreras
L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery

Llibres que NO m’han acabat de convèncer:
Llegim plegats de Mercè Carrillo


Llibres que m’han encantat:
La lluvia antes de caer de Jonathan Coe

Sense re, sense remei de Pepe Sales

Llibres que NO us podeu perdre (je, je):
Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez

Per acabar, no us perdeu altres llistes de blogaires: Mireia
, kweilan, lectores excepcionals que, a més, tenen el detall d’escriure i opinar sobre TOTES les seves lectures, no com altres...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...



Il·lustra el darrer apunt de l'any, un detall
d'una biblioteca de l'admirat Miquel Barceló

dilluns, 21 de desembre de 2009

Tantes coses per dir

Tenia moltes idees per al proper apunt i com no m’acabava de decidir per quina triar, una mica més i no escric res fins l’any vinent!!!
Com això seria absolutament imperdonable, m’apresso a fer-vos la llista de tot allò que em rondava pel cap. Si algú de vosaltres vol que ampliï algun dels temes, només m’ho ha de demanar...

He de tornar al meu veí Eduard Márquez els tres llibres que em va deixar a l’estiu: La lluvia antes de caer de Jonathan Coe, Personajes desesperados de Paula Fox i Proleterka de Fleur Jaeggy. Tots tres molt particulars, interessants i alhora estranys, d’aquells que la lectura et requereix un esforç però que el fas amb plaer.

Vaig acabar de llegir ja fa temps Petons de diumenge, de la Sílvia Soler. Com molts altres llibres que he llegit, abans de parlar-ne l’he de deixar reposar una mica. El problema (coneixent-me com em conec) és que potser passa el temps i no escric res. Coses de la mandra.

He hagut de rellegir –una mica apressadament i en diagonal- el llibre que us està esperant a les llibreries del món mundial i que no és altre que Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos, a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez. La relectura era obligada perquè l’original el vam lliurar a l’editorial fa tres anys, i ho he fet amb moltes ganes per poder-ne parlar a una entrevista que em van fer la setmana passada a un programa de Ràdio Ciutat de Badalona.
Gràcies per convidar-m’hi!

Un llibre que estic llegint aquests dies és Explica’m un conte 3 (gràcies Leire!) perquè la veritat és que no me’n sé gaires, de contes infantils, i els nostres nanos ja “comencen a captar-los”. Amb aquesta lectura he descobert dues coses: que els contes per a criatures són bastant bèsties i que la meva capacitat d’improvisació és bastant acceptable.

I, abans de tancar la paradeta per avui, una molt bona notícia: l’article de gairebé sis pàgines al setmanari El Temps que Lluís Bonada ha dedicat a Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos.

Com deia aquella: “Moltíssimes gràcies!”.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!

Il·lustra l'apunt d'avui un detall de The 55th Parallel (2008) de Jamie Baldridge

dimarts, 8 de desembre de 2009

Em repeteixo, ho sé

Ja n’he parlat altres cops, de l’admiració que sento per molts dels blogs que tinc enllaçats. És cert que darrerament no puc dedicar molt de temps a llegir-los –i menys a deixar algun comentari–, però encara que sigui en comptagotes m’encanta perdre-m’hi i confirmar que són autèntiques joies.

Em va passar l’altre dia, que vaig anar a parar al
Jardí del taronger, regat amb molta cura per l’Esther, amb qui vam intercanviar impressions sobre La lluvia antes de caer, de Jonathan Coe, i em va dir això: M’ha agradat molt. L’he gaudit fins a la darrera pàgina i m’ha sabut greu que s’acabés. Hi he trobat tendresa, tristor i aquella nostàlgia agredolça que se sent quan recordes temps que no han estat massa bons però que no dubtaries a tornar a viure perquè són part essencial del que ets tu...

Hi estic totalment d’acord i em sembla una descripció brillant d’aquesta novel·la, sincerament.

Amb aquest bon gust de boca dono la benvinguda a les noves i als nous: una sabata i una espardenya, que el llegir no em faci perdre l’escriure, ANTICÀnoNS, Llegir de nit, Paraules i llibres, l’anna diu i El camp de l'Erra.

“Lu dit”: autèntiques joies!



Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt d'avui una petita joia, detall d'una obra de Manolo Bautista

dimarts, 1 de desembre de 2009

Apunt a mà




Com us deia: aquí està "la culpable".

dilluns, 23 de novembre de 2009

Ja el tenim per aquí...

Us n’havia parlat aquí, però fins avui no l’he tingut a les mans!

El llibre revelació de la temporada: Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos, a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez, us està esperant a les llibreries del món mundial...

La fotografia de la portada espanta (ja ho podeu dir), però us asseguro que el que hi ha dins val la pena!!!

Correu i voleu per fer-vos-el vostre, no!?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dilluns, 16 de novembre de 2009

Dues invitacions coincidents

Una vegada més, se’ns acumula la feina...
Tenint en compte que frueixo molt de tant en tant de les diferents propostes literàries que m’arriben, no puc garantir la meva presència a cap dels dos actes que us anuncio més avall. Ara, algun dels llibres presentats el llegiré, com hi ha món!


Vosaltres també haureu de triar perquè, una vegada més, les dues presentacions coincideixen: són el proper dijous 19 de novembre a dos quarts de vuit del vespre.



L’Editorial Mont­orit ens convida a la presentació dels Premis Mont­orit 2009, atorgats a Muriel Villanueva i Perarnau per la novel·la Jo toco i tu balles i a Roser Domènech Oliva pel poemari Blanc és oblit.
L’acte serà presentat per Ignasi Riera i comptarà amb l’actuació de dansa de Marián de la Chica i amb la música al piano de Christina Ahlfert.
La presentació tindrà lloc a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès.






Els de LaBreu Edicions ens conviden a fer una copa de cava (o un suc) a la llibreria Laie del carrer Pau Claris per donar la benvinguda als tres nous llibres de poesia de la col·lecció Alabatre:
15. L'aigua, de Marc Romera
16. Les ciutats i els homes, de Carles M. Sanuy
17. Cansat de diumenges, d'Andreu Galan
De la presentació de l’acte se n’encarregarà l'Andreu Subirats i (si tot va bé) el Miquel Izquierdo. Els autors “han amenaçat” que recitaran alguns poemes...

I ja ho sabeu, si hi feu cap... me’n feu cinc cèntims, no?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustren l'apunt d'avui els artistes Joan Brossa i Chema Cobo

dissabte, 7 de novembre de 2009

Això sí que és fort!

Una setmana després d’haver-lo penjat, encara rebia comentaris en relació a l’apunt immediatament anterior, cosa que em satisfà enormement i em portarà a escriure un futur text que reculli totes les vostres aportacions. Serà una feina extra però espero fer-la amb gust i sense gaire mandra. Gràcies a tothom!

Com molta altra gent que es dedica a això dels blogs, sempre he valorat molt la participació de les persones que s’acosten a Llegeixes o què!? i l’enriqueixen amb els seus comentaris. També he dit alguna vegada que la gràcia d’aquest món blogaire és la xarxa de complicitats que crea i que cada cop intento ampliar amb nous enllaços (les “últimes perles” arribaran ben aviat!). Però el que realment em meravella –i m’encanta i mai no m’hauria imaginat– és que hi ha gent que em llegeix!!! Això sí que és fort! Bé, les estadístiques no em permeten saber si qui arriba fins aquí llegeix el text en diagonal, només el títol o està més pendent de la imatge que il·lustra l’apunt d’avui... Tant se val! Hi ha persones que llegeixen i opinen sobre el que escric i això, pensat una mica fredament, era impensable fa més de cinc anys, per exemple, quan encara em preocupava arribar als quaranta i no haver publicat cap llibre...

I per què ens expliques tot aquest rotllo?, podeu dir amb tota la raó... Ja fa molts dies que em voltava aquest pensament pel cap i, en llegir
aquest apunt (gràcies Antaviana!), m’he acabat d’inspirar.

Com deia aquella: “Que la inspiració et trobi treballant...”. En el meu cas, matiso: “Que la inspiració em trobi amb un paper i un bolígraf, treballant o al metro...”.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'Escales mecàniques al metro de Pyongyang, de Tomas van Houtryve

dimecres, 28 d’octubre de 2009

I vosaltres, n’espereu alguna cosa?

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir L’elegància de l’eriçó, però dues amigues em van dir que la traducció catalana era tan complicada que havien acabat llegint la versió castellana. Quan m’ho van comentar em va fer molta ràbia, sobretot tenint en compte que tot sovint el lector de llibres traduïts al català (a diferència dels llibres traduïts al castellà) es pot trobar amb dos tipus d’incidències (com a mínim): que la traducció catalana trigui més temps a publicar-se i que el llibre en català sigui més car. Em vaig empassar la ràbia, però, i vaig considerar que si aquestes amigues coincidien en aquesta opinió, m’ho havia de mirar amb una mica de calma... Ara fa uns dies que he començat la meva lectura –al metro, com heu pogut veure aquí al costat– d’aquesta novel·la de Muriel Barbery. Per poder dir-hi la meva, és clar, estic alternant la lectura de les dues traduccions.

Reconec que la lectura de L’elegància de l’eriçó en català no és fàcil però tampoc no és una novel·la il·legible, ans al contrari. Jo estic encantada perquè em permet ampliar de manera contundent el meu sempre limitat vocabulari amb paraules i expressions que potser no sovintegen en el nostre parlar quotidià però que són perfectament correctes i que, a més, si teniu l’oportunitat de llegir el llibre, sabreu que estan utilitzades de manera justificada per les seves protagonistes principals (una portera intel·lectual encara que autodidacta i una nena superdotada).

Però tota aquesta problemàtica prèvia a la lectura d’aquesta extraordinària –en molts sentits– novel·la, m’ha portat a plantejar-me una pregunta: què busco quan llegeixo un llibre? I, en el cas que us acabo d’explicar, què buscaven les meves amigues quan van començar a llegir L’elegància de l’eriçó? I vosaltres, n’espereu alguna cosa, quan comenceu la lectura d’un llibre?

En les diferents respostes s’amaga el misteri de la literatura. Per “les meves parts”, he de dir-vos que, en general, quan llegeixo busco un doble plaer que comprèn les accions de conèixer i aprendre: conèixer diferents maneres d’explicar i entendre el món, i aprendre’n, per poder escriure i fer-me entendre.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar, escriure...

...i entendre’ns, oi?


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de Nicole Kidman, New York (2003), fotografia d'Annie Leibovitz

divendres, 23 d’octubre de 2009

El millor moment

Ahir al vespre, a la presentació de La llum i el no-res d’Antoni Clapés a la Llibreria Cafè Laie, vaig tenir l’alegria i el plaer de saludar a altres persones* que, com ell (29 de gener de 2006), havien estat convidades a Llegeixes o què!?, el programa de ràdio fet pel tàndem més simpàtic i inconscient de la radiodifusió mundial!

Allà em vaig trobar amb la traductora Dolors Udina (1 de maig de 2005), la il·lustradora Cristina Losantos (30 d’abril de 2006), el multifacètic Jordi Cervera (11 de juny de 2006) i l’amiga i estudiosa Montserrat Bacardí (15 de maig de 2005).

La veritat és que la llibreria feia patxoca, de tan plena... Il·lustres poetes, amics i amigues, saludats i coneguts van respondre a la invitació que, amb molt bon criteri, havíem rebut de l’editorial de manera personalitzada. Els felicito per aquesta iniciativa i, amb la confiança, els proposaria que rumiessin alguna manera més dinàmica, més participativa... diferent... de fer la presentació d’un llibre. Pensem-hi!

Ara, per a mi, a més de la satisfacció de fer una activitat llibresca i en bona companyia, m’atreviria a dir que el millor moment de la vesprada va ser quan vaig sortir de la llibreria (havent passat per caixa, evidentment!), amb tres llibres a la bossa: Sense re, sense remei de Pepe Sales (promesa complida, Llibreter!
), La flor blanca de l’estramoni de Ramon Erra i La llum i el no-res d’Antoni Clapés, aquest últim amb dedicatòria inclosa, és clar...

Ai, quina llegiguera...

*Les diferents dates que apareixen a l’apunt corresponen als dies en què vam tenir l’honor de rebre-les a Llegeixes o què!?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt el detall d'una obra de l'admirat Miquel Barceló

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Problemes d’agenda

Rebo una invitació per assistir a la presentació d’un nou llibre d’Antoni Clapés, La llum i el no-res, editat per Meteora que es presentarà el dijous 22 d’aquest octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Llibreria Cafè Laie. Estic encantada amb la notícia i faré tots els possibles per assistir-hi, però quan em disposo a anotar la cita a l’agenda em trobo que, el mateix dijous, a les set de la tarda, m’havia apuntat per anar a escoltar Joan Solà a la seu d’Òmnium Cultural.

Glups, tinc un problema...

Però no només per aquesta coincidència, sinó perquè me n’adono que aquella setmana està plena d’activitats interessants gairebé cada dia, començant pel diumenge 18 d’octubre, quan Marc Romera
presentarà, entre d'altres coses, el seu últim llibre de poemes Aigua. Això serà a dos quarts de deu de la nit a l’Heliogàbal.

...l’agenda treu fum.

El dimarts 20 d’octubre, també a les set de la tarda, i dins del cicle “El valor de la paraula”, Enrique de Hériz
presentarà la seva obra a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El dimecres 21 d'octubre, a les set de la tarda, dins del cicle “Vine a fer el cafè amb...” a la Biblioteca Jaume Fuster, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, ens parlarà d’anècdotes, casos curiosos i errors de traducció.
Per si no en tingués prou, el dimecres 21 comença el 9è Festival de Poesia de Sant Cugat
que no m’hauria de perdre!!!

Per sort, l’exposició “Aunque sea un instante”
que fan a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra dura fins al 26 de novembre!!!

Uff, tanco l’agenda.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


A l'apunt d'avui, un detall d'una fotografia de Carlos Granados
d'un concert d'Hyperpótamus

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Com qui no vol la cosa...

Aquest passat mes de setembre ha fet quatre anys que vam penjar el primer apunt (llavors li dèiem post) de Llegeixes o què!?

Llegeixes o què!? va néixer com el blog (llavors li vam dir bloc) d’un programa de ràdio –del mateix nom– que havíem començat el febrer de 2005. Ambdós projectes els fèiem a quatre mans, les de l’Anna
i les meves, i amb la col·laboració tècnica de l’Ivan (pel blog) i la logística de la Leire (per la ràdio). Vam deixar de fer el programa i l’Anna i jo vam seguir juntes amb el blog.

Com qui no vol la cosa...

Ha passat aquest temps volant i, tot i que d’alguna manera encara compto amb el suport de tots tres, ara fa força temps que estic sola a Llegeixes o què?! Bé, sola és un dir, perquè cada dia em sorprenc del nombre de visites que té el blog i m’agrada trobar i sobretot respondre tots els comentaris que deixa la bona gent que passa per aquí.

Gràcies a tothom!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... i no us oblideu de somriure!


Il·lustra l'apunt un detall de "Chop Suey" (1929) de l'admirat Edward Hopper

dijous, 1 d’octubre de 2009

Del tot particular

Qualsevol text (fins i tot els de no-ficció) té tantes interpretacions com persones el llegeixen. Però hi ha algun text (sobretot els de ficció que estan ben escrits) que ofereix als seus lectors tantes possibilitats d’interpretació que, un cop has acabat de llegir-lo, necessites prendre-hi una mica de distància per poder dir-ne alguna cosa amb una certa coherència. Per a mi, un d’aquests textos ha estat La lluvia antes de caer de Jonathan Coe (traduïda al castellà per Javier Lacruz).

Mentre em prenia aquesta distància he constatat un fet: que a les darreres novel·les que he llegit (Una dona incòmoda, La pedra de paciència, La lluvia antes de caer, Les germanes Grimes) la dona és la protagonista total i absoluta de la narració (curiosament només la primera està escrita per una dona!). Se m’ha fet del tot evident, doncs, que el fet de llegir un text amb el qual et pots identificar, pot condicionar que la teva opinió sigui més o menys favorable.




En el cas de La lluvia antes de caer, he d’afegir que he trobat molts moments de “perfecta identificació” amb la seva protagonista. Us deixo, com a exemple, aquest fragment de la pàgina 95: “...la estrella de la película (...) iba a ser Jennifer Jones, que hacía sólo un par de años me había dejado con la boca abierta con su interpretación en un western (...) en el que tenía como pareja a Gregory Peck, y donde hacía gala de una energía sexual atrevida y descarada como yo no había visto ni imaginado en mi vida. (...) La vimos en el viejo cine Gaumont de Birmingham, y supongo que yo tendría trece o catorce años. Se podría decir que la primera vez que me enamoré fue de Jennifer Jones...”. Insisteixo, la identificació amb el personatge protagonista d’una novel·la pot influir enormement a l’hora de fer-ne les valoracions posteriors.

Però l’interès de La lluvia antes de caer no és només aquest –del tot particular, com acabeu de veure–, ja que el plantejament narratiu de l’autor està molt ben trobat: coneixem la vida d’una dona, explicada per ella mateixa al final de la seva vida, a través del que ha deixat gravat en unes cintes de cassette. De la destinatària d’aquestes cintes, però, només sabem que és una adolescent cega de la qual fa força temps que Rosamond, la narradora-protagonista, no en sap res (la seva neboda és la que escolta les cintes i haurà de fer per trobar-la).

Però, com deia aquella: “¡No se vayan todavía, aun hay más!”.

Jonathan Coe rebla el clau quan fa que Rosamond rememori la seva vida a través de la descripció d’una selecció de vint fotografies. D’aquesta manera “escoltem-llegim” la seva biografia, la vida d’una dona que estima altres dones (per a mi un component molt important de la novel·la), i que té la gràcia que ens fa conèixer mig segle d’història anglesa (i és clarament anglesa, aquesta història d’amor entre dones seria molt diferent en un altre país).

Malgrat aquestes paraules del tot favorables i que volen encomanar-vos-en la lectura, he de dir-vos que el darrer capítol de La lluvia antes de caer em va deixar una mica desconcertada. Sembla que Coe vulgui de totes passades tancar la història (per què la novel·la no s’acaba a la pàgina 235?), i per això escriu un capítol –per a mi del tot forçat– on la neboda de Rosamond pren el protagonisme. Modestament, em sembla que no era necessari.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

[Dedico l'apunt d'avui a en Pere, que "m'ha renyat" perquè escric poc en el blog]

dilluns, 28 de setembre de 2009

Les noves perles

L’última vegada que vaig fer la presentació dels nous blogs que donen NIVELL a Llegeixes o què!? em vaig empescar una mena d’exercici escolar que, segons els comentaris posteriors, va provocar bones impressions.

La penúltima vegada descrivia la sensació
tan agradable que tinc quan descobreixo nous blogs que trobo interessants.

En qualsevol cas, he de dir-vos que des de que descobreixo el blog i fins que no decideixo incorporar-lo a Llegeixes o què!? sempre m’espero un temps més o menys considerable. Realment no hi ha cap motiu concret per fer-ho d’aquesta manera, però constato que és així i que, com sóc “animal de costums”, encara que faci uns mesos –o més– que ja seguia la pista a 80 grams, Volar de nit és perillós, El que llegeixo, de casa al club i Plagueta de Bord, no és fins avui que els dono la benvinguda!

I, ja ho sabeu, properament també hi seran allà on toqui...

Llegeixes o què!?, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dijous, 17 de setembre de 2009

Costa arrencar...

I això que tinc bones notícies!

Vaig començar (i acabar!) La lluvia antes de caer de Jonathan Coe. En parlaré perquè em sembla que puc oferir una visió una mica diferent -o no- de la que mostra la blogosfera que llegeix en castellà.
Aquest és un dels tres llibres que el passat mes de juliol em va deixar l’escriptor –i veí–
Eduard Márquez. Un altre, que ja he començat, és Personajes desesperados de Paula Fox, que m’està agradant molt i que estic assaborint en petites dosis.
M’he passat l’estiu confegint i corregint un llibre (aquest cop relacionat amb la pedagogia) de
Joan Triadú.
Ara mateix em trobo empantanegada en un altre procés de correcció d’un llibre on Triadú comparteix protagonisme amb
Pere Calders. Es tracta de la publicació de la correspondència entre ells (quaranta-dos anys de cartes) completada amb els textos del crític sobre l’escriptor i la seva obra. Un llibre fet a quatre mans: les de l’amiga Montserrat Bacardí i les meves.

Per acabar: tot i no escriure cap apunt durant tot aquest temps, he anat llegint les pàgines enllaçades aquí al costat i he descobert alguns blogs (autèntiques perles) que properament incorporaré allà on toqui...

Benvingudes i benvinguts de nou a Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de l'excel·lent Aroma de mañana (2008) de Paco Lagares

dimecres, 5 d’agost de 2009

Vacances sense lectura?

Pot passar, amigues i amics, que alguna persona passi els primers dies de vacances i se n’adoni que, realment, tots els seus bons propòsits lectors per aquests dies de desconnexió laboral quedin en això, en mers propòsits.

No cal amoïnar-se, però, perquè alguna cosa farà...

Potser acabarà de llegir un parell de llibres, dels quals avança en la seva lectura molt a poc a poc (a pas de formiga, com en aquell joc d’infantesa).

Una altra possibilitat seria començar a preparar algun dels apunts pendents de lectures fetes abans de la canícula, com el d’Una dona incòmoda, L’home d’origami i La pedra de paciència, però sembla que la perspectiva pel que fa a la redacció d’aquests apunts tampoc no és gaire falaguera.



Viure sense llegir és possible? No us ho recomano (jo no he deixat de fer-ho, encara que ha de ser en petites dosis), però tenint en compte que la meva dona i els nostres dos nens que acaben de fer un any fan la migdiada a l’habitació del costat, comprendreu que ara mateix no m’allargui més...


Bones vacances i llargues lectures!


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

Il·lustra l'apunt un detall de l'obra de Laura Mestres "Íntim"

dimarts, 28 de juliol de 2009

Com també ha de ser!

La gent que llegeix, a vegades, es reuneix per compartir les impressions, les sensacions que li ha despertat la lectura d’un llibre. A vegades es reuneix en una biblioteca, en un cafè o en una llibreria. A vegades, aquesta gent que llegeix és tan amable que em convida a la seva tertúlia literària.
I així va ser que la setmana passada vaig fer cap a L’Espolsada llibres per afegir-me al seu club de lectura i comentar
En lloc segur de Wallace Stegner. L’exemplar l’havia comprat allà mateix en la meva primera visita, ja feia uns mesos, i l’havia llegit per recomanació de la Fe, la conductora del club i llibretera de L’Espolsada.
M’hi vaig incorporar tard (sortir a 2/4 de 8 de Barcelona en cotxe és una experiència dantesca) i la tertúlia ja estava començada, però malgrat aquest inconvenient em vaig sentir molt ben acollida. Les lectores del club (només hi havia un lector), estaven del tot engrescades comentant la personalitat dels personatges protagonistes de la novel·la, un dels al·licients de la lectura. Stegner ens els descriu de manera magistral i –com va dir una de les participants– t’acabes implicant en les vides de la Charity i en Sid i d’en Larry i la Sally. Coneixem la vida de tots ells a partir de la memòria i la traça estilística d’en Larry, que és protagonista i alhora narrador (i que em sembla que tothom acaba identificant amb el mateix Stegner) de la història d’amor i amistat que trobem a En lloc segur. Com va quedar palès a la tertúlia, aquest punt de vista en condiciona la lectura, però ni l’autor ni el protagonista se n’amaguen, com llegim a la pàgina 118: “Si hagués portat un diari, el podria repassar i comprovar el que la memòria diu de manera plausible però que no necessàriament ha de ser la veritat. Però portar un diari hauria estat com escriure notes mentre es travessen les cataractes del Niàgara en un barril (...) Henry James diu en algun lloc que si has d’escriure notes sobre com et colpeix una cosa, probablement vol dir que no t’ha colpit tant.”
Mentre la tertúlia seguia animada, vaig aprofitar per donar una ullada a altres paràgrafs i frases que tenia subratllades i em vaig adonar que moltes d’elles –com em passa tot sovint– estaven relacionades amb l’escriptura, o sobre els escriptors (“Som criatures estranyes, els homes, i els escriptors, més estranys encara que la majoria”, p. 123; i també un fantàstic diàleg a les pàgines 254 i 255), amb el fet d’escriure (“Em va dir que, segons li havien fet saber, havia començat una segona novel·la. Com m’anava? Li ho vaig dir: lenta i difícil. Molt bé, va dir. Com més costa d’escriure més fàcil és de llegir.”, p. 179), o sobre la facilitat o no de publicar i també sobre el món editorial (una altra conversa molt interessant que trobem a les pàgines 179 i 180).
I entre una cosa i l’altra es van fer quarts d’onze de la nit. En general, el llibre havia agradat –i molt!– i la Fe proposava la lectura del setembre. Després jo m’enduia un parell de llibres que li havia encarregat i m’acomiadava de tothom confiant que un altre dia em tornin a convidar. Les lectores i el lector del club seguien la tertúlia fora de la llibreria, a la plaça, amb unes cerveses a la mà, com també ha de ser!

[Aprofito l’apunt per tornar a agrair a la meva dona que, una vegada més, em fes de xofer en aquesta nova aventura!]

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i, sobretot sobretot, no us oblideu de somriure!!!
Il·lustra l'apunt d'avui un detall de "Pensando en Leibniz" de Jesús Pastor

divendres, 17 de juliol de 2009

Fes una frase amb...

No recordo si, com a alumna, vaig fer gaires exercicis de Fes una frase amb les paraules següents. En canvi, en el temps –igualment llunyà– en què em vaig dedicar a fer algunes classes particulars (n’havia arribat a fer de mates!!!), m’agradava molt preparar aquest tipus d’exercici, sobretot després de la lectura d’algun text o de fer algun dictat.

I així ha estat que m’he empescat la manera de presentar-vos una colla de nous blogs que podreu enllaçar a partir d’avui des de Llegeixes o què?!

Espero que us agradin, els blogs* i les frases.

Busco el meu lloc al món, però l’espai de llibres m’impedeix sortir d’aquestes quatre parets, plenes de paraules.

El meu esperit viatger és gairebé nul, encara que m’hagués agradat viatjar a la Nau Argos, no em pregunteu per què...

No el puc considerar llunàtic, bàsicament perquè ens coneixem poc... Potser d’aquí a un temps us en podré dir alguna cosa.

Entre nebuloses m’hi podria perdre però no ho faré. M’estimo més que altres m’ho expliquin (ai, la mandra!).

No sé si mai n’acabaré d’aprendre! Per si de cas, sempre tindré en compte les beceroles successives.

Podria dir-se: Astorat, Colpejat, Aparellat, Bloquejat, Cabrejat, Erosionat, Ovacionat, Puntejat, Xocat... Però va i es diu Bloguejat.

Se’l posa i se’l treu? El que tinc clar és que té un tel als ulls. Ara, he de dir-vos que em sembla força clarivident, això sí...

De tard en tard me n’adono que no puc fer tot el que somio.

Si mai em trobeu fent ganxet sota les pedres, desperteu-me!

*Com és habitual, un dia d’aquests trobareu els blogs a les columnes corresponents d’aquí al costat.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dijous, 9 de juliol de 2009

Descobrir i voler conèixer més

El que primer et crida l’atenció quan obres el llibre és que les pàgines semblen fotocopiades. Fa la impressió que l’editorial ha aprofitat “la tripa” de la primera edició (de l’any 1984) i, per a publicar-lo en aquesta col·lecció, només s’ha molestat en canviar-li la portada. Una llàstima, perquè una revisió del text sempre s’agraeix.

Trena de cendra està escrit en primera persona i s’adreça a una persona, precisament, que mai no va poder llegir-lo. Cal tenir-ho en compte. Confesso que durant la lectura dels primers capítols (tots més aviat breus, sense títol, encapçalats pel número romà corresponent), m’intrigava saber si tot el llibre aguantaria aquest plantejament. He de dir-vos que sí, que la ploma de la Carme Guasch no defalleix en cap moment dels tres capítols en què ens presenta el llibre.

Per a mi, Trena de cendra és un llibre escrit com a teràpia. Em sembla que la Carme Guasch va sentir la necessitat d’escriure’l, sobretot, per justificar els anys que havia mentit al seu home sobre la situació real de la seva malaltia. Ho dedueixo en llegir, entre d’altres, la pàgina 206: “...Estic disposada a treure’m la màscara, a ajudar-te a assumir la teva mort. No vull que ens separem en l’engany; cal que retrobem el nostre antic lligam (...) vull que et despertis perquè siguem els que fórem i puguem acomiadar-nos sense traïció. Hi ha d’haver una reconciliació per aquests tres anys de fingiment. Necessito confessar els meus pecats i esborrar la injúria.”

També, encara que potser en menor grau, l’escriptura del llibre li serveix a l’autora per fer teràpia del que ella considera el seu fracàs com a mare. Ho trobo a la pàgina 51: “Haig de reconèixer que al costat de l’èxit de la nostra vida de parella, s’hi alineen molts errors, molts fracassos. La meva actuació com a mare ha estat un dels més estrepitosos i punyents. Em consta que són moltes les dones que, com jo, en arribar als cinquanta anys, davant de la desafecció dels fills, ens fem la mateixa pregunta: ‘En què he fallat?’...”. Carme Guasch, però, no ens ofereix una visió del tot pessimista, com llegeixo tot seguit, a la pàgina 54: “Vull creure, doncs, que no tot ha estat negatiu a la meva vida. No he tingut altra dèria que estimar; m’he dedicat a estimar-los”, i acaba el capítol, a la pàgina següent, amb un significatiu “no es pot guanyar sempre”.

Les dues situacions (la mort del seu marit, la sensació d’haver fracassat com a mare) són ben reals i tangibles, vivències que han pogut experimentar -com ella mateixa diu- moltes altres dones. Però he de reconèixer que el fet que estiguin escrites per una poeta les fa per a mi del tot especials, enriquidores en molts sentits, per la manera de viure-les i, sobretot, per la forma d’expressar-les.


Us deixo una mostra d’alguns fragments de Trena de cendra, un llibre que m’ha fet descobrir i voler conèixer més una autora
:
“El somni s’havia estavellat quan l’estrany s’havia instal·lat entre tots dos, i ara jo em trobava al mig d’un carrer de Barcelona, amb els bocins d’aquest somni a la mà, absolutament sola i perduda, mentre queia la fosca entorn meu, davant meu, dintre meu” (pàgina 41).
“Una grapa m’estreny la gola i les llàgrimes, de nou, com una glopada de punxes, em cremen els ulls. Surto al carrer. És de nit...” (pàgina 50).
“Res no podia ja fer-te més mal que la fera que creixia dintre teu. Quan ens abraçàvem el sentia allà, entre nosaltres, formant part de la nostra unió, dels nostres cossos entrellaçats. Era l’ombra de la mort que s’enroscava a la nostra abraçada i la convertia en una trena de cendra” (pàgina 177).

Per sort, hi ha persones
que fa més temps que la llegeixen. Jo m’hi vaig voler acostar en el seu moment i -ja ho veieu!-, no m’hi he posat fins ara!

Com deia aquella: Gràcies per la paciència!


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure...

Il·lustra l'apunt un detall -estrany- d'una fotografia d'Stéphane Tetu

divendres, 3 de juliol de 2009

A fora, l’estepa era immensa i silenciosa

Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita, d’Esther Hautzig.

Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció.

Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’Anna Llisterri
i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell:
Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41)
Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa; massa intensa, massa estranya.
Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenars de persones, una massa informe, tots entumits com jo. (pàgina 43)

El cas és que L’estepa infinita no em va fer el pes. Suposo que el motiu és perquè els llibres on una criatura de deu anys és la protagonista i alhora la narradora de la història han d’estar molt ben plantejats i resolts perquè no grinyolin. Dit això, però, L’estepa infinita (unes memòries novel·lades amb el subtítol següent: “Fer-se gran a Sibèria”) et permet conèixer una altra vivència (s’agraeix que no sigui la típica i tòpica) relacionada amb els estralls causats per la Segona Guerra Mundial.

La primera edició de L’estepa infinita és de setembre de 2008. A aquestes alçades de la pel·lícula, això vol dir, pel cap baix, tres coses:
que molta gent ja n’ha dit la seva, com podeu llegir aquí i aquí,
que fa una pila de temps que la vaig llegir...
i que sóc lenta i mandrosa.

Com deia aquella: Ningú no és perfecte, oi?


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

dijous, 25 de juny de 2009

Molt cordialment

De tant en tant s’ha de llegir poesia. Entengui’s aquest “de tant en tant” com es vulgui: cadascuna i cadascú ha de saber quan necessita llegir poesia, és una cosa personal i intransferible, com moltes altres.
És veritat, però, que no tothom en llegeix habitualment, de poesia. I també és veritat que la lectura d’un llibre de poemes et demana un ritme i una predisposició diferent a la que tindries en llegir una novel·la o un llibre de contes, per exemple.

He de dir-vos, però, que jo he llegit La trama perfecta de Daniel Busquets al meu lloc de lectura: el metro (bé, no és l’únic, però sí el més habitual). Però també us confesso que amb una sola lectura no n’he tingut prou, i el llibre m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquestes darreres setmanes.

Dolor, sexe, trobades, amor, sexe, cossos, amants, pell, sexe, cuques de llum, foscor, suor, sexe, sordidesa, plaer, bellesa... Tot això i més m’ha suggerit la lectura de La trama perfecta, un llibre que us recomano llegir en algun moment de la vostra vida (no us voldria pressionar!). Us he triat un parell de poemes:

ZENIT
Prepara’t per al zenit.
La nostra terra de ningú
és un soterrani de zinc
amb cadenes i caputxes,
penjolls d’acer quirúrgic,
un sofà gris i flagells de cuir.

CLARIANA
Ella emergeix entre somnis,
i s’ha assegut a la clariana.
Sospita entre cuques de llum
que el propi enigma s’acaba.


Aquí trobareu un apunt, fet amb criteri, sobre el llibre. Per cert, el meu exemplar de La trama perfecta el tinc dedicat pel seu autor, a qui vaig poder saludar el mateix dia de Sant Jordi, a la parada de LaBreu.
Hi diu: A Susanna Àlvarez, molt cordialment.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...

dijous, 18 de juny de 2009

I va arribar el dia...

Aquesta setmana he fet la darrera sessió del Club de lectura. Ai...

Com era un dia especial, vaig organitzar la sessió de manera que, en primer lloc, cada lectora (només tenia un lector!) havia de triar un llibre dels què hem llegit durant aquest temps i comentar-nos alguna cosa sobre el llibre, o sobre la sessió, o sobre l’autor i/o autora... De la tria voldria destacar que un dels llibres més comentats va ser Ébano/Eben, de Ryszard Kapuscinski. D’altres lectures de les què les lectores van voler comentar alguna cosa van ser: Les amants d’Elfriede Jelinek, El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, Estació de França de Joan Margarit, Orden alfabético de Juan José Millás, Arte de Yasmina Reza, Sis personatges en cerca d’autor de Luigi Pirandello, Natura morta amb nens de Francesc Parcerisas, El silenci dels arbres d’Eduard Márquez i Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies.

Després, cadascuna de nosaltres havia d’escriure en un full a part la resposta a dos punts que vaig plantejar:
Opina o comenta qualsevol aspecte de Casa de nines que vulgueu destacar i compartir.
Què t’ha aportat com a lectora/r participar en aquest Club de Lectura?

No vam tenir gaire temps per aprofundir sobre el primer punt. I és una llàstima perquè els comentaris donaven molt de joc. Pel que fa al segon punt, un resum de les opinions podria ser aquest:


- Compartir i intercanviar opinions i punts de vista sobre les lectures fetes.


- Haver llegit autors que, en altres circumstàncies, potser mai no hauríem conegut.


- Aprofundir en la lectura dels llibres, intentant apreciar els matisos de les paraules, expressions i de la llengua en general.


- Llegir poesia i teatre, que habitualment no en tenim costum.


- Conèixer activitats i dinàmiques relacionades amb la lectura.

Durant tot aquest temps, les persones que han participat al Club de Lectura han fet aportacions molt interessants sobre cadascun dels llibres que hem treballat i puc dir-vos que ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida.
En molts sentits.
Ho trobaré a faltar.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui el punt de llibre, disseny exclusiu de Sílvia Vallverdú,
que recull tots els llibres llegits al Club de Lectura


[L’apunt d’avui està dedicat a les tres bibliotecàries que m’han ajudat en diferents etapes d’aquesta aventura: Emma, Elena i Yuste. Gràcies!]

dijous, 11 de juny de 2009

Llibreta reservada?

Ahir vaig acabar d’omplir una de les meves llibretes, aquelles on hi ha les notes inútils –o no– que després trobeu a Llegeixes o què?!

Aquest matí, de la prestatgeria de les llibretes, he agafat una de nova (o no tan nova). La que he escollit recordava que ja l’havia fet servir, quan anava escrivint els fragments que m’agradaven o em cridaven l’atenció de Mentira (648 pàgines) d’Enrique de Hériz. L’exemplar de la novel·la no era meu i, per tant, les anotacions durant la lectura havien d’anar a part, però no el vaig poder acabar de llegir perquè el vaig haver de tornar a la seva propietària! Les frases anotades són extenses i em sembla que no cal reproduir-les aquí. De fet, m’estimo més no fer-ho per veure si així és possible reprendre la seva lectura i, algun dia, fer-vos-en cinc cèntims...
A la mateixa llibreta, però, descobreixo que després dels fragments de Mentira en tinc uns altres d’El día menos pensado (192 pàgines), del mateix autor. Les tinc –tot i que d’aquestes no me’n recordava– perquè aquest llibre tampoc no era meu, sinó que el vaig agafar en préstec a la biblioteca.
En reprodueixo un parell:
“Claro, con el destino sólo se puede hablar a gritos porque siempre está lejos” (p. 53)
“... pero estoy seguro que se ríe de puro miedo, la risa de hojalata se le oxida en la oscuridad” (p. 109)

I és que fa dies que Enrique de Hériz “em ronda”, concretament des de que vaig llegir la crítica que J. A. Masoliver Ródenas escrivia del seu darrer llibre, Manual de la oscuridad (576 pàgines). Em va cridar l’atenció perquè a la novel·la hi ha un mag (i jocs de mans, suposo, com a L’home d’origami) i també formigues (com a L’home d’origami). Fins aquí el paral·lelisme, crec, però la coincidència de la lectura del llibre i de la crítica em va fer una certa gràcia.

Em sembla que serà una bona idea que reservi aquesta llibreta per a les meves notes dels llibres d’Enrique de Hériz i els possibles apunts que en generi la seva lectura, no?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'una fotografia d'una princesa, de Robert Wilson

dimecres, 3 de juny de 2009

Acumulació de “notes per al blog” (i II)

S’havia de fer, com a mínim, una segona part d’aquest apunt, o sigui que ara mateix m’hi poso.

Els enllaços d’aquí al costat. Totes i tots tenim blogs enllaçats. Cadascuna i cadascú sabrà per què. Els meus hi són perquè els llegeixo (o què?!) i ja sabeu que, de tant en tant, en vaig incorporant de nous. Avui serà diferent, perquè n’incorporo un de nou (benvinguda Tonina!
) però també reorganitzo i, el més important, faig neteja.

Lloc on m’agradaria ser-hi. El proper dimarts 9 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, de Barcelona), a la presentació del llibre de poemes Allò doncs, de Danielle Collobert, traduït per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, i editat per Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo editorial). La presentació anirà a càrrec d’Isabel Núñez
, escriptora i traductora i Nelly Schnaith, filòsofa i la lectura de poemes a càrrec de l’actriu Montse Vellvehí.

Llibres que hauria de comentar. Fa relativament poc, L’Espolsada em reclamava la meva opinió sobre En lloc segur
. Ho tenia present, però de fet, anterior a aquest comentari n’hauria de fer un de L’estepa infinita. Després li tocarà el torn a L’home d’origami. Tot arribarà...

...Mentrestant, no us oblideu de llegir i de ser felices i feliços.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l’apunt d’avui un detall d’una fotografia de René Groebli

dijous, 28 de maig de 2009

Entre “notes” i “notes”

Mentre estic preparant una segona tongada de “notes per al blog” m’ha sortit aquest apunt.

No fa pas gaire que m’autoenyorava
, però un dia va passar que vaig tenir la possibilitat d’anar a una d’aquelles activitats a l’entorn del llibre i la lectura que se celebren al món mundial. I vaig aprofitar-ho. O sigui que aquí teniu un nou capítol de les meves “Cròniques des del no-criteri”:

El divendres 15 de maig, a les set del vespre, vaig “escapar-me” a la Sala d’Actes de l’Arts Santa Mònica
(La Rambla, 7, de Barcelona), al lliurament de la cinquena edició del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia a Isidor Marí, per la traducció del llibre Vents, de Saint-John Perse.

Va ser fantàstic compartir una estona de la vetllada amb una bona amiga i escoltar les paraules d’Antoni Clapés
, de Víctor Sunyol i del premiat, un emocionat Isidor Marí. A més de la lectura d’alguns poemes, en versió original i en la versió premiada, l’acte va acabar amb la intervenció de la doctora Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona i Directora d’Hermeneia, que va dictar la conferència “Traduir paraules, traslladar significats, construir el món”. Havia tingut l’oportunitat de sentir-la en una altra ocasió i he de dir-vos que tampoc aquesta vegada no em va acabar de fer el pes. No és l’única persona que ho fa –malauradament–, però em sembla absurd plantejar una xerrada on el que diu la conferenciant ho estic llegint pràcticament igual en la seva presentació de power point.

Però tot quedà compensat quan ens van repartir “Els meandres de la traducció”, el text que Isabel Núñez havia pronunciat en aquest mateix acte, en l’edició anterior. Va ser una delícia sentir-lo en aquella ocasió i llegir-lo serà, sense cap mena de dubte, un veritable plaer.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de Kawagushiko,
fotografia de Asako Narahashi (2003)

dilluns, 18 de maig de 2009

Acumulació de “notes per al blog” (I)

He començat aquest apunt unes 5.300 vegades... No tinc res especial a dir-vos, però sí una acumulació –segurament del tot inútil– de “notes per al blog”.

Començo, sense més dilació...

La sessió especial amb l’Eduard Márquez va ser tot un èxit. No només perquè ell és un escriptor i un comunicador extraordinari, sinó perquè va ser una activitat força participativa per part de les lectores
i altres convidats i convidades que hi van assistir.

Estic preparant, per al mes de juny, la que serà la meva darrera sessió del Club de lectura. La del mes de maig va servir per “reconciliar-me” amb un autor que “havia abandonat” des de T’hauria de caure la cara de vergonya. Amb la lectura –i el treball per preparar la sessió del Club–, he tornat a “fer les paus” amb en Sergi Pàmies. Els vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes en “tenen la culpa”.

He començat a llegir L’home d’origami. No les tenia totes, abans de començar a llegir-lo, però em vaig empescar una estratagema d’auto-convenciment que consistia en compartir la lectura i el llibre amb una bona amiga, gran lectora. Ella ja l’ha acabat i jo l’he començat... De moment es deixa llegir i ja he trobat una “petita perla”, a la pàgina 22: “Abans d’emprendre una acció de conseqüències imprevisibles és prudent deixar que l’instint reposi i que la raó exerciti la musculatura per garantir un mínim de determinació...”.

De moment això és tot, però ja us “amenaço” que tinc més notes a la llibreta... inútils de no dir, això sí!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!



Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'una obra de Francisco López

divendres, 24 d’abril de 2009

...tantes lectures com persones hi ha al món

Ahir vaig assistir (gràcies per fer-nos de cangur, mareta!) a l’estrena a Barcelona de Plastilina, una peça teatral de Marta Buchaca. El text ha aconseguit diversos premis i, prèviament a aquesta estrena –la setmana passada es va poder veure ja a Terrassa–, se’n van fer un parell de lectures dramatitzades.

Llegir teatre és per a mi un plaer i un estímul. Si, a més, tinc la sort de compartir l’experiència creativa d’un text amb la mateixa autora ja us podeu ben creure que és extraordinari. En el cas de la Marta Buchaca, em sembla que aquesta experiència està entrant en una incipient maduresa, que molt aviat ella mateixa tindrà ben assumida i de la què tothom n’acabarà gaudint.

Rebobino. Ahir es va estrenar Plastilina i, al seu programa de mà, llegeixo:

“...Plastilina neix d’un impuls i, després, hi intervé l’anàlisi raonada. Reescriure, per mi, és el punt més soporífer del procés d’escriptura. A mi m’agrada escriure a raig, sense pensar, sense saber per on anirà la cosa. I m’ho passo la mar de bé escrivint així. Un cop tinc una versió, però, el que toca és polir, reescriure, posar-hi coherència. Reescriure és ordenar, analitzar, i jo ho passo fatal quan ho faig. Però, desgraciadament, reescriure és absolutament necessari...”.

“...El respecte pel text és important i també és important decidir quan es deixa de respectar. Arriba un punt, inevitable, que la meva obra és la que hi ha a l’ordinador i la teva (es refereix a la directora, Marta Angelat) és la que hi ha a escena. [...] Recordo que a les primeres lectures jo al·lucinava amb les interpretacions que feies tu o els actors d’algunes rèpliques. A mi em passa que el que escric em sembla superevident, com si només es pogués llegir d’una manera, però és clar, és totalment fals. I precisament això és el que els autors hem d’assumir: que la nostra obra té tantes lectures com persones hi ha al món.”

I no puc evitar sentir-me molt orgullosa de la Marta i de la seva evolució com a dramaturga. A més de recomanar-vos que, si en teniu l’oportunitat, aneu a veure Plastilina, em permeto un altre consell: no perdeu la pista a la seva autora!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de l'obra "Odio a la humanidad",
de Javier Gutiérrez

dimarts, 21 d’abril de 2009

Sant Jordi el mes de maig

Perdó?
No, no m’he tornat boja... Per a mi i per a les lectores i el lector del Club de Lectura, Sant Jordi serà el mes de maig...

Però si dijous vinent és Sant Jordi!
Ho sé... Però el NOSTRE Sant Jordi el celebrarem el mes de maig, concretament el dimecres 6, amb una sessió on hem convidat l’escriptor
Eduard Márquez.

Ui, quina acumulació! Què ens recomanes?
Feu-me cas, celebreu el VOSTRE Sant Jordi aquest dijous i, si us voleu afegir a la NOSTRA celebració us esperem a la
Biblioteca Jaume Fuster, a partir de les 7 de la tarda. Serà una sessió ben especial.

Especial?
I tant! Perquè comptarem amb la presència d’un escriptor del qual hem llegit i treballat
una de les seves obres, i perquè podran assistir-hi altres persones que no siguin del Club. L’única condició serà portar un llibre de l’Eduard Márquez –qualsevol– que hauran d’haver llegit prèviament, és clar.

Manoi... quina festassa!
No us ho penseu pas, que això és seriós... La sessió l’organitzarem a partir dels comentaris i preguntes que vulguem fer a l’autor, seguint l’ordre de publicació de les seves obres (cal considerar també les obres de literatura infantil i juvenil) i, abans d’acabar, altres preguntes i comentaris de caràcter més general.

Visca Sant Jordi!
Visca! El d’aquest dijous i el del mes de maig!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!
Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'"Alma de cabra" de Pepe Yagües

dimarts, 7 d’abril de 2009

M’hi encanto i m’encanta

No tinc tot el temps del món per llegir (això és una veritat com un temple!!!), però molt sovint em passa que, quan tinc una estona més o menys lliure –davant de l’ordinador, és clar!– m’entretinc llegint els blogs que tinc enllaçats.

I m’hi encanto. I m’encanta.

Perquè realment hi ha persones amb criteri i capacitat per fer blogs del tot llegidors i interessants, que m’informen, que m’orienten per a properes lectures, que m’entretenen, que m’emocionen, que em fan pensar, que em permeten opinar...

Avui toca donar la benvinguda a:
Ofici de lector

el guant de l'Allie
Viu i llegeix
L'illa dels llibres
Jardins verticals


Llegeixes o què?!
, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!


Il·lustra l’apunt d’avui un detall de Coagulate (2008) de Mihai Grecu

dimarts, 31 de març de 2009

Bona literatura en noranta-cinc pàgines

Primer en van parlar aquí i dies més tard aquí, i també aquí, o sigui que, a hores d’ara, tothom ja deu saber que Mal de pedres és un llibre que cal llegir.

Ara, com jo no puc renunciar a dir-hi la meva, vull deixar clar que Mal de pedres no és un llibre fàcil de llegir.

Primer de tot, perquè el seu cos de lletra no és gens generós. Salvada aquesta dificultat, només cal prestar atenció a la primera pàgina, un exemple de com es pot fer bona literatura en una extensió de text reduïda:


L’ÀVIA VA CONÈIXER EL SUPERVIVENT la tardor de 1950. Havia arribat de Càller al Continent per primera vegada. Havia de complir quaranta anys, sense fills perquè su mali de is perdas (en sard, “mal de pedra”: càlculs renals) sempre la feia avortar durant els primers mesos. Llavors, amb la seva jaqueta llarga, les sabates altes amb cordons i la maleta de quan el marit va ser evacuat al poble, fou enviada a les Termes per curar-se.

M’hi entretinc: el primer paràgraf ens situa temporalment i física; ens presenta la protagonista –l’àvia– i un enigmàtic “el supervivent” en el centre de l’acció i ens mostra un dels encerts i alhora curiositats del llibre, que seran les frases, expressions, paraules... que el traductor, Andreu Moreno Terricabras, ens anirà oferint en versió original en el text i ens traduirà en notes a peu de pàgina.
Aquest primer paràgraf condensa en bona part el que ens trobàrem més endavant, fins arribar al desconcertant desenllaç de la pàgina noranta-cinc, entre d’altres: una nova manera de conèixer la història d’Itàlia (que sempre se’ns fa evident amb les diferències entre el nord i el sud), una tendra (i verídica?) història d’amor, un matrimoni amb curioses i excitants trobades sexuals, la visió peculiar de la narradora (també en part protagonista com a néta de la que n’és la principal) i aquest mal de l’àvia, que no només és “de pedres” sinó que gira entorn de la seva necessitat d’escriure i d’imaginar i que, en una societat i en una època com aquelles, no estava gens ben vist i, per tant, la consideraven boja...

Mal de pedres no és un llibre fàcil però llegir-lo ha estat un veritable plaer, un plaer –sense cap pretensió masoquista– que demana un esforç per part dels lectors, i això el converteix, als meus ulls, modestos i tirant a verds (depèn del dia), en bona literatura.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... poc a poc... però amb bona lletra!

dimecres, 25 de març de 2009

Autoenyor

Disculpeu que parli de mi, però he de dir-vos que trobo a faltar les “Cròniques des del no-criteri”. Bàsicament les trobo a faltar perquè m’és impossible assistir a cap de les activitats a l’entorn del llibre i la lectura que se celebren al món mundial (i de les què en tinc coneixement, és clar, i on m’agradaria ser-hi de totes totes).

Per si vosaltres disposeu d’aquest temps preciós, anoteu les activitats que segueixen, per si hi voleu anar i, el que és més important, llegir els llibres que s’hi presenten:

Dijous 26 de març, a les 8 del vespre, a L’Illa llibreria
(Av. Llibertat, 20, de Mollet del Vallès), presentació dels llibres de tres autors de La Campana: Josep Maria Espinàs amb A peu per Múrcia, Xavier Roig amb La dictadura de la incompetència i Gregorio Luri amb L’escola contra el món.

Dijous 26 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a la Llibreria Laie
(carrer de Pau Claris, 85, de Barcelona), presentació del llibre No soy tu musa (antologia de poetes irlandeses contemporànies). El llibre serà presentat per Carlota Caulfield, autora de la selecció i de la traducció, per John Goodby i Antoni Clapés.

Divendres 27 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a Saltamartí llibres
(carrer del Canonge Baranera, 78, de Badalona), presentació del llibre de Ricard Biel Potser perquè érem nens (premi Just Casero 2008). Presentarà el llibre el poeta, escriptor, crític literari i periodista Jordi Llavina, i l’actriu Araceli Bruch llegirà un fragment de l'obra.

Divendres 27 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a L’Espolsada llibres (plaça de l’Espolsada, 8, de Les Franqueses del Vallès), presentació del llibre
de Sílvia Soler Petons de diumenge. Presentarà el llibre Núria Maynou.

Dissabte 28 de març, a les vuit del vespre, al Teatre de Manacor (Av. del Parc, s/n, de Manacor), presentació del llibre Mosaic de lletres. Recull de contes i poemes de 29 escriptors de Manacor. Serà un acte conduït per Toni Gomila i on hi participaran els escriptors Guillem Frontera i Sebastià Alzamora. Vint-i-nou manacorins, i escriptors!, que la llibreria Món de llibres
ha aplegat en un volum de contes i poemes...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... millor fer-ho tot amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui el detall d'una fotografia de Ramon Masats

divendres, 20 de març de 2009

Llegir i viure, viure i llegir

Ja estic treballant amb el proper llibre del Club, d’una autora que no havia llegit mai (ho confesso). De moment, una cosa molt positiva és que la seva lectura, sense cap mena de dubte, farà acréixer el meu limitat vocabulari.

Sembla que hi ha un cert interès (Mireia, Anna, Montserrat...) per assistir a alguna de les meves sessions del Club. He de dir-vos que, en principi, no és possible, però si arriba a bon port el projecte d’una sessió especial, compteu que –complint una sèrie de requisits, això sí!– tothom qui vulgui hi serà convidada i convidat.

La llista de llibres pendents de llegir comença a diversificar-se de manera curiosa:
- els que vull llegir força immediatament (si és possible): el darrer llibre de contes de Flàvia Company
, El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada (que volia haver treballat aquest any al Club), i Naturaleza infiel de Cristina Grande.
- els que, ara que els poso tots junts, formen un poti-poti de lectura força curiós: L'home d'origami de Joan Carreras (per fer-ne una lectura compartida amb una amiga, bona lectora!), Trena de cendra de Carme Guasch i El present constant de Ramon Farrés.
- L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery, per comparar les dues versions (62 en català i Seix Barral en castellà), ja que unes amigues m’han comentat que la traducció catalana era tan complicada que han acabat llegint la versió castellana. I això jo ho he de veure i dir-hi la meva, és clar.

Ai mareta, sort que el llegir ve després del viure...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de "Seduzir", d'Helena Almeida