Això sí que és fort!

Una setmana després d’haver-lo penjat, encara rebia comentaris en relació a l’apunt immediatament anterior, cosa que em satisfà enormement i em portarà a escriure un futur text que reculli totes les vostres aportacions. Serà una feina extra però espero fer-la amb gust i sense gaire mandra. Gràcies a tothom!

Com molta altra gent que es dedica a això dels blogs, sempre he valorat molt la participació de les persones que s’acosten a Llegeixes o què!? i l’enriqueixen amb els seus comentaris. També he dit alguna vegada que la gràcia d’aquest món blogaire és la xarxa de complicitats que crea i que cada cop intento ampliar amb nous enllaços (les “últimes perles” arribaran ben aviat!). Però el que realment em meravella –i m’encanta i mai no m’hauria imaginat– és que hi ha gent que em llegeix!!! Això sí que és fort! Bé, les estadístiques no em permeten saber si qui arriba fins aquí llegeix el text en diagonal, només el títol o està més pendent de la imatge que il·lustra l’apunt d’avui... Tant se val! Hi ha persones que llegeixen i opinen sobre el que escric i això, pensat una mica fredament, era impensable fa més de cinc anys, per exemple, quan encara em preocupava arribar als quaranta i no haver publicat cap llibre...

I per què ens expliques tot aquest rotllo?, podeu dir amb tota la raó... Ja fa molts dies que em voltava aquest pensament pel cap i, en llegir aquest apunt (gràcies Antaviana!), m’he acabat d’inspirar.

Com deia aquella: “Que la inspiració et trobi treballant...”. En el meu cas, matiso: “Que la inspiració em trobi amb un paper i un bolígraf, treballant o al metro...”.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt d'avui un detall d'Escales mecàniques al metro de Pyongyang, de Tomas van Houtryve

Comentaris

  1. Mireia6:02 p. m.

    Sí que va tenir moviment, el post anterior. Es interessant veure les diferents opinions sobre el sentit de la lectura.
    Tens rao quan dius que fa cinc anys aquesta interacció que ens proporciona el món dels blogs era impensable. A mi personalment, m'ha permès rescobrir moltes noves lectures interessants i conèixer a gent ( virtualment, no em decideixo a desvirtualitzar-me) i opinons molt interessant.
    Coi, calr que et llegim, i no en diagonal eh? ^^))

    ResponElimina
  2. Mireia6:37 p. m.

    Su, acabo d'escriure un post per "culpa" teva. M'has fet pensar en això, que hi ha gent que llegeix el que escrivim. Acabo de penjar la ressenya d'un llibre , així que endarreriré la publicació per principis de la setmana vinent, però que sàpigues que és culpa teva ;))

    ResponElimina
  3. Clidice7:34 p. m.

    està molt bé que et llegeixin, però està millor veure que tornen ;)

    ResponElimina
  4. viu i llegeix11:10 a. m.

    si, jo també flipo de que em llegeixin, com també flipo llegint els blogs bonissims de la blogosfera catalana

    ResponElimina
  5. Salvador Macip6:14 p. m.

    Amb els blogs passa una mica que si escrius coses interessants, el públic t'acaba trobant. És potser un misteri, però és així. Per tant, no t'has de soprendre de tenir molts lectors i comentaristes!

    ResponElimina
  6. SU11:50 p. m.

    Mireia,

    En aquest cas, m'encanta "ser culpable"!!!

    Ssaps què? hi ha dies que m'agradaria desvirtualitzar-me jo també i quedar per fer unes birres... però hi ha d'altres que em penso que millor seguir així, tenint "contacte virtual".

    Ara, això sí! Ens llegim...

    SU

    ResponElimina
  7. SU12:04 a. m.

    Clidice,

    Com és habitual, la claves...

    viuillegeix,

    Coincideixo amb tu: hi ha gent molt capaç, que t'encomana el gust per la lectura i que escriu sobre coses molt interessants.

    Salvador,

    Gràcies!

    Un plaer compartir aquesta aventura amb vosaltres!

    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»

Imatge
En unes hores comença el club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent» que, organitzat pel Consorci de Biblioteques de Barcelona ,  em tindrà una mica entretinguda durant les properes tres setmanes. La relectura d’aquest llibre per a preparar aquest club ha estat un veritable plaer, una mena de redescoberta «del personatge». Friso per comentar amb altres lectores i lectors les entrades d’aquest dietari que Joan Triadú va escriure durant 3 anys de la seva adolescència, del 1938 al 1940, és a dir, dels 16 als 19 anys. Impacient, espero que les persones que s’hi hagin apuntat tinguin ganes de submergir-se en la lectura d’aquestes pàgines que ens mostraran la construcció de Joan Triadú com a persona, no només com a mestre sinó també com a escriptor, com a crític literari, com a lector... Un jove d’origen molt humil que arriba a la universitat, amb dificultats econòmiques i de salut, que es converteix en creient i que, com qualsevol jove de la seva eda
Més informació

Club de lectura: m'agrada

Imatge
--> M'agrada preparar la sessió de presentació dels clubs de lectura. És el primer contacte amb les lectores i els lectors, persones que s'han apuntat al club, que no conec ni em coneixen... sense més expectatives que compartir, un cop al mes, les lectures que proposo. M'agrada sentir els nervis d'aquest primer dia, una sensació que es repeteix a cada sessió de tots els meus clubs de lectura (encara no ho he aconseguit evitar!).  M'agrada , en aquesta primera sessió, interpel·lar les lectores i els lectors amb preguntes com aquesta: «Per què llegeixo?» i trobar-me respostes com aquestes: «Em diverteix, em distreu, em fa pensar i veure les coses d'una altra manera i m'agrada aprendre», «Llegeixo per conèixer millor la natura humana, també per adquirir coneixement i gaudir de la bellesa de les paraules», «Porque lo necesito como el aire que respiro»... M'agrada (continuarà...).
Més informació

Revista Rosita

Imatge
Julius Heinemann, Simultan (2011) Des d'aquest mes de gener he començat a col·laborar a la Revista Rosita  preparant una secció de poesia. La idea era aprofitar el «fons d'armari» de llibres de poesia que tinc a casa, que he anat comprant -o que m'han regalat- en els darrers deu o quinze anys. La secció, que he «batejat» amb el títol de «Rosita es una rosita es una rosita es una rosita», vol ser una invitació a llegir poesia, que penso que ens fa falta i que tampoc ens hauria de costar tant. Els quatre poetes que, de moment, he llegit i he proposat són aquests: Wisława Szymborska , Marin Sorescu ,  Pepe Sales i  Alejandra Pizarnik . Sense que sigui una tria sistemàtica, sí que tinc la intenció d'anar alternant poetes vius i morts (aquí de moment estic fallant); dones i homes; catalans i de fora. El mètode és simple: seguint aquest plantejament, trio el llibre del/de la poeta que tinc a casa (els llibres de poesia i de teatre estan força ben endreçats!) i el llegei
Més informació