Com també ha de ser!

La gent que llegeix, a vegades, es reuneix per compartir les impressions, les sensacions que li ha despertat la lectura d’un llibre. A vegades es reuneix en una biblioteca, en un cafè o en una llibreria. A vegades, aquesta gent que llegeix és tan amable que em convida a la seva tertúlia literària.
I així va ser que la setmana passada vaig fer cap a L’Espolsada llibres per afegir-me al seu club de lectura i comentar En lloc segur de Wallace Stegner. L’exemplar l’havia comprat allà mateix en la meva primera visita, ja feia uns mesos, i l’havia llegit per recomanació de la Fe, la conductora del club i llibretera de L’Espolsada.
M’hi vaig incorporar tard (sortir a 2/4 de 8 de Barcelona en cotxe és una experiència dantesca) i la tertúlia ja estava començada, però malgrat aquest inconvenient em vaig sentir molt ben acollida. Les lectores del club (només hi havia un lector), estaven del tot engrescades comentant la personalitat dels personatges protagonistes de la novel·la, un dels al·licients de la lectura. Stegner ens els descriu de manera magistral i –com va dir una de les participants– t’acabes implicant en les vides de la Charity i en Sid i d’en Larry i la Sally. Coneixem la vida de tots ells a partir de la memòria i la traça estilística d’en Larry, que és protagonista i alhora narrador (i que em sembla que tothom acaba identificant amb el mateix Stegner) de la història d’amor i amistat que trobem a En lloc segur. Com va quedar palès a la tertúlia, aquest punt de vista en condiciona la lectura, però ni l’autor ni el protagonista se n’amaguen, com llegim a la pàgina 118: “Si hagués portat un diari, el podria repassar i comprovar el que la memòria diu de manera plausible però que no necessàriament ha de ser la veritat. Però portar un diari hauria estat com escriure notes mentre es travessen les cataractes del Niàgara en un barril (...) Henry James diu en algun lloc que si has d’escriure notes sobre com et colpeix una cosa, probablement vol dir que no t’ha colpit tant.”
Mentre la tertúlia seguia animada, vaig aprofitar per donar una ullada a altres paràgrafs i frases que tenia subratllades i em vaig adonar que moltes d’elles –com em passa tot sovint– estaven relacionades amb l’escriptura, o sobre els escriptors (“Som criatures estranyes, els homes, i els escriptors, més estranys encara que la majoria”, p. 123; i també un fantàstic diàleg a les pàgines 254 i 255), amb el fet d’escriure (“Em va dir que, segons li havien fet saber, havia començat una segona novel·la. Com m’anava? Li ho vaig dir: lenta i difícil. Molt bé, va dir. Com més costa d’escriure més fàcil és de llegir.”, p. 179), o sobre la facilitat o no de publicar i també sobre el món editorial (una altra conversa molt interessant que trobem a les pàgines 179 i 180).
I entre una cosa i l’altra es van fer quarts d’onze de la nit. En general, el llibre havia agradat –i molt!– i la Fe proposava la lectura del setembre. Després jo m’enduia un parell de llibres que li havia encarregat i m’acomiadava de tothom confiant que un altre dia em tornin a convidar. Les lectores i el lector del club seguien la tertúlia fora de la llibreria, a la plaça, amb unes cerveses a la mà, com també ha de ser!

[Aprofito l’apunt per tornar a agrair a la meva dona que, una vegada més, em fes de xofer en aquesta nova aventura!]

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i, sobretot sobretot, no us oblideu de somriure!!!

Il·lustra l'apunt d'avui un detall de "Pensando en Leibniz" de Jesús Pastor