A fora, l’estepa era immensa i silenciosa
Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita, d’Esther Hautzig.Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció.
Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’Anna Llisterri i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell:
Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41)
Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa; massa intensa, massa estranya.
Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenars de persones, una massa informe, tots entumits com jo. (pàgina 43)
El cas és que L’estepa infinita no em va fer el pes. Suposo que el motiu és perquè els llibres on una criatura de deu anys és la protagonista i alhora la narradora de la història han d’estar molt ben plantejats i resolts perquè no grinyolin. Dit això, però, L’estepa infinita (unes memòries novel·lades amb el subtítol següent: “Fer-se gran a Sibèria”) et permet conèixer una altra vivència (s’agraeix que no sigui la típica i tòpica) relacionada amb els estralls causats per la Segona Guerra Mundial.
La primera edició de L’estepa infinita és de setembre de 2008. A aquestes alçades de la pel·lícula, això vol dir, pel cap baix, tres coses:
que molta gent ja n’ha dit la seva, com podeu llegir aquí i aquí,
que fa una pila de temps que la vaig llegir...
i que sóc lenta i mandrosa.
Com deia aquella: Ningú no és perfecte, oi?
Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...
En general, el mal que el protagonista, en aquest cas de 10 anys, sigui el narrador és el llenguatge, no resulta versemblant. No he llegit el llibre però em guio pel que en dius. És evident que una criatura no fa servir el llenguatge del llibre, per tant és el record d'un nen passat pel sedàs de l'adult. Se n'ha de saber molt. I respecte a allò del llenguatge, sí que fa una certa angúnia, però és clar, a mi aquestes coses em solen obsessionar ...
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaEl llibre també té coses bones, eh!
Com la passió pels llibres i la literatura d'aquesta nena, allà a l'estepa siberiana... Però no, no és un llibre rodó.
Gràcies per dir-hi la teva (per cert, com portes això del Ricky Rubio?).
Salut i bons llibres!
SU
A mi em va encantar. De fet el vaig recomanar perquè li vaig trobar una força i unes ganes de tirar endavant malgrat l'adversitat que em van seduir al llarg de la novel.la. Bon cap de setmana!
ResponEliminaDoncs jo el llegiré d'aquí poc, estic acabant Ulls verds. Em va engrescar el Ferran, amb la seva ressenya, que s'havia decidit gràcies a la kweilan.
ResponEliminaVeurem si m'acabo decidint... en el seu moment no ho vaig fet i ara em fa una mica de mandra... I és que n'hi ha tants per triar!
ResponEliminakewilan,
ResponEliminaNo li nego moments bons, a la novel·la... Potser només calia escriure el relat en tercera persona perquè quedés més reeixida. Però vaja, no cal amoïnar-s’hi. T’imagines que a tothom li agradés el mateix? Seria horrible!
Rita,
Ja he llegit que has acabat “Ulls verds” i que tampoc no t’ha acabat de fer el pes. Benvinguda i gràcies per passar per aquí!
Fe, és una bogeria... Però no podem fer per resistir-nos-hi, oi? Per cert, vindria amb molt de gust a la vostra sessió del club de lectura però em serà realment impossible. Me’n faràs cinc cèntims?
Un petó a totes,
SU
Hola SU:
ResponEliminaEs fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.
Carai, Puigmalet! Gràcies per la informació! Segur que n'hi haurà molts, d'apunts commemoratius, però no sé si a Llegeixes o què?!
ResponEliminaSalut i Brossa!
SU
Doncs sí que em va quedar alguna frase galdosa, sí… I si hi afegim que en aquest món els correctors editorials encara van encara més de bòlit que els traductors, doncs poc més podem fer que disculpar-nos.
ResponEliminaAnna, en qualsevol feina les presses són males conselleres!!!
ResponEliminaGràcies per passar per aquí!
SU