Del tot particular

Qualsevol text (fins i tot els de no-ficció) té tantes interpretacions com persones el llegeixen. Però hi ha algun text (sobretot els de ficció que estan ben escrits) que ofereix als seus lectors tantes possibilitats d’interpretació que, un cop has acabat de llegir-lo, necessites prendre-hi una mica de distància per poder dir-ne alguna cosa amb una certa coherència. Per a mi, un d’aquests textos ha estat La lluvia antes de caer de Jonathan Coe (traduïda al castellà per Javier Lacruz).

Mentre em prenia aquesta distància he constatat un fet: que a les darreres novel·les que he llegit (Una dona incòmoda, La pedra de paciència, La lluvia antes de caer, Les germanes Grimes) la dona és la protagonista total i absoluta de la narració (curiosament només la primera està escrita per una dona!). Se m’ha fet del tot evident, doncs, que el fet de llegir un text amb el qual et pots identificar, pot condicionar que la teva opinió sigui més o menys favorable.

En el cas de La lluvia antes de caer, he d’afegir que he trobat molts moments de “perfecta identificació” amb la seva protagonista. Us deixo, com a exemple, aquest fragment de la pàgina 95: “...la estrella de la película (...) iba a ser Jennifer Jones, que hacía sólo un par de años me había dejado con la boca abierta con su interpretación en un western (...) en el que tenía como pareja a Gregory Peck, y donde hacía gala de una energía sexual atrevida y descarada como yo no había visto ni imaginado en mi vida. (...) La vimos en el viejo cine Gaumont de Birmingham, y supongo que yo tendría trece o catorce años. Se podría decir que la primera vez que me enamoré fue de Jennifer Jones...”. Insisteixo, la identificació amb el personatge protagonista d’una novel·la pot influir enormement a l’hora de fer-ne les valoracions posteriors.

Però l’interès de La lluvia antes de caer no és només aquest –del tot particular, com acabeu de veure–, ja que el plantejament narratiu de l’autor està molt ben trobat: coneixem la vida d’una dona, explicada per ella mateixa al final de la seva vida, a través del que ha deixat gravat en unes cintes de cassette. De la destinatària d’aquestes cintes, però, només sabem que és una adolescent cega de la qual fa força temps que Rosamond, la narradora-protagonista, no en sap res (la seva neboda és la que escolta les cintes i haurà de fer per trobar-la).

Però, com deia aquella: “¡No se vayan todavía, aun hay más!”.

Jonathan Coe rebla el clau quan fa que Rosamond rememori la seva vida a través de la descripció d’una selecció de vint fotografies. D’aquesta manera “escoltem-llegim” la seva biografia, la vida d’una dona que estima altres dones (per a mi un component molt important de la novel·la), i que té la gràcia que ens fa conèixer mig segle d’història anglesa (i és clarament anglesa, aquesta història d’amor entre dones seria molt diferent en un altre país).

Malgrat aquestes paraules del tot favorables i que volen encomanar-vos-en la lectura, he de dir-vos que el darrer capítol de La lluvia antes de caer em va deixar una mica desconcertada. Sembla que Coe vulgui de totes passades tancar la història (per què la novel·la no s’acaba a la pàgina 235?), i per això escriu un capítol –per a mi del tot forçat– on la neboda de Rosamond pren el protagonisme. Modestament, em sembla que no era necessari.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

[Dedico l'apunt d'avui a en Pere, que "m'ha renyat" perquè escric poc en el blog]