Llegeixes o què?!

Us n’havia parlat aquí , però fins avui no l’he tingut a les mans! El llibre revelació de la temporada: Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos , a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez, us està esperant a les llibreries del món mundial ... La fotografia de la portada espanta (ja ho podeu dir), però us asseguro que el que hi ha dins val la pena!!! Correu i voleu per fer-vos-el vostre, no!? Llegeixes o què?! , un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Una vegada més, se’ns acumula la feina... Tenint en compte que frueixo molt de tant en tant de les diferents propostes literàries que m’arriben, no puc garantir la meva presència a cap dels dos actes que us anuncio més avall. Ara, algun dels llibres presentats el llegiré, com hi ha món! Vosaltres també haureu de triar perquè, una vegada més, les dues presentacions coincideixen: són el proper dijous 19 de novembre a dos quarts de vuit del vespre. L’Editorial Mont­orit ens convida a la presentació dels Premis Mont­orit 2009, atorgats a Muriel Villanueva i Perarnau per la novel·la Jo toco i tu balles i a Roser Domènech Oliva pel poemari Blanc és oblit . L’acte serà presentat per Ignasi Riera i comptarà amb l’actuació de dansa de Marián de la Chica i amb la música al piano de Christina Ahlfert. La presentació tindrà lloc a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès. Els de LaBreu Edicions ens conviden a fer una copa de cava (o un suc) a la llibreria Laie del carrer Pau Claris per donar la be...

Una setmana després d’haver-lo penjat, encara rebia comentaris en relació a l’apunt immediatament anterior , cosa que em satisfà enormement i em portarà a escriure un futur text que reculli totes les vostres aportacions. Serà una feina extra però espero fer-la amb gust i sense gaire mandra. Gràcies a tothom! Com molta altra gent que es dedica a això dels blogs, sempre he valorat molt la participació de les persones que s’acosten a Llegeixes o què!? i l’enriqueixen amb els seus comentaris. També he dit alguna vegada que la gràcia d’aquest món blogaire és la xarxa de complicitats que crea i que cada cop intento ampliar amb nous enllaços (les “últimes perles” arribaran ben aviat!). Però el que realment em meravella –i m’encanta i mai no m’hauria imaginat– és que hi ha gent que em llegeix !!! Això sí que és fort! Bé, les estadístiques no em permeten saber si qui arriba fins aquí llegeix el text en diagonal, només el títol o està més pendent de la imatge que il·lustra l’apunt d’avui ... T...

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir L’elegància de l’eriçó , però dues amigues em van dir que la traducció catalana era tan complicada que havien acabat llegint la versió castellana. Quan m’ho van comentar em va fer molta ràbia, sobretot tenint en compte que tot sovint el lector de llibres traduïts al català (a diferència dels llibres traduïts al castellà) es pot trobar amb dos tipus d’incidències (com a mínim): que la traducció catalana trigui més temps a publicar-se i que el llibre en català sigui més car. Em vaig empassar la ràbia, però, i vaig considerar que si aquestes amigues coincidien en aquesta opinió, m’ho havia de mirar amb una mica de calma... Ara fa uns dies que he començat la meva lectura –al metro, com heu pogut veure aquí al costat– d’aquesta novel·la de Muriel Barbery. Per poder dir-hi la meva, és clar, estic alternant la lectura de les dues traduccions. Reconec que la lectura de L’elegància de l’eriçó en català no és fàcil però tampoc no és una novel·la il...

Ahir al vespre, a la presentació de La llum i el no-res d’Antoni Clapés a la Llibreria Cafè Laie, vaig tenir l’alegria i el plaer de saludar a altres persones* que, com ell (29 de gener de 2006), havien estat convidades a Llegeixes o què!? , el programa de ràdio fet pel tàndem més simpàtic i inconscient de la radiodifusió mundial! Allà em vaig trobar amb la traductora Dolors Udina (1 de maig de 2005), la il·lustradora Cristina Losantos (30 d’abril de 2006), el multifacètic Jordi Cervera (11 de juny de 2006) i l’amiga i estudiosa Montserrat Bacardí (15 de maig de 2005). La veritat és que la llibreria feia patxoca, de tan plena... Il·lustres poetes, amics i amigues, saludats i coneguts van respondre a la invitació que, amb molt bon criteri, havíem rebut de l’editorial de manera personalitzada. Els felicito per aquesta iniciativa i, amb la confiança , els proposaria que rumiessin alguna manera més dinàmica, més participativa... diferent... de fer la presentació d’un llibre. Pensem-hi! Ar...

Rebo una invitació per assistir a la presentació d’un nou llibre d’ Antoni Clapés , La llum i el no-res , editat per Meteora que es presentarà el dijous 22 d’aquest octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Llibreria Cafè Laie. Estic encantada amb la notícia i faré tots els possibles per assistir-hi, però quan em disposo a anotar la cita a l’agenda em trobo que, el mateix dijous, a les set de la tarda, m’havia apuntat per anar a escoltar Joan Solà a la seu d’Òmnium Cultural . Glups, tinc un problema... Però no només per aquesta coincidència, sinó perquè me n’adono que aquella setmana està plena d’activitats interessants gairebé cada dia, començant pel diumenge 18 d’octubre, quan Marc Romera presentarà, entre d'altres coses, el seu últim llibre de poemes Aigua . Això serà a dos quarts de deu de la nit a l’ Heliogàbal . ...l’agenda treu fum. El dimarts 20 d’octubre, també a les set de la tarda, i dins del cicle “El valor de la paraula”, Enrique de Hériz presentarà la seva obr...

Aquest passat mes de setembre ha fet quatre anys que vam penjar el primer apunt (llavors li dèiem post) de Llegeixes o què!? Llegeixes o què!? va néixer com el blog (llavors li vam dir bloc) d’un programa de ràdio –del mateix nom– que havíem començat el febrer de 2005. Ambdós projectes els fèiem a quatre mans, les de l’ Anna i les meves, i amb la col·laboració tècnica de l’Ivan (pel blog) i la logística de la Leire (per la ràdio). Vam deixar de fer el programa i l’Anna i jo vam seguir juntes amb el blog. Com qui no vol la cosa... Ha passat aquest temps volant i, tot i que d’alguna manera encara compto amb el suport de tots tres, ara fa força temps que estic sola a Llegeixes o què?! Bé, sola és un dir, perquè cada dia em sorprenc del nombre de visites que té el blog i m’agrada trobar i sobretot respondre tots els comentaris que deixa la bona gent que passa per aquí. Gràcies a tothom! Llegeixes o què?! , un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... i no us oblideu de somriur...

Qualsevol text (fins i tot els de no-ficció) té tantes interpretacions com persones el llegeixen. Però hi ha algun text (sobretot els de ficció que estan ben escrits) que ofereix als seus lectors tantes possibilitats d’interpretació que, un cop has acabat de llegir-lo, necessites prendre-hi una mica de distància per poder dir-ne alguna cosa amb una certa coherència. Per a mi, un d’aquests textos ha estat La lluvia antes de caer de Jonathan Coe (traduïda al castellà per Javier Lacruz). Mentre em prenia aquesta distància he constatat un fet: que a les darreres novel·les que he llegit ( Una dona incòmoda , La pedra de paciència , La lluvia antes de caer , Les germanes Grimes ) la dona és la protagonista total i absoluta de la narració (curiosament només la primera està escrita per una dona!). Se m’ha fet del tot evident, doncs, que el fet de llegir un text amb el qual et pots identificar, pot condicionar que la teva opinió sigui més o menys favorable. En el cas de La lluvia antes de caer...

L’última vegada que vaig fer la presentació dels nous blogs que donen NIVELL a Llegeixes o què!? em vaig empescar una mena d’exercici escolar que, segons els comentaris posteriors, va provocar bones impressions. La penúltima vegada descrivia la sensació tan agradable que tinc quan descobreixo nous blogs que trobo interessants. En qualsevol cas, he de dir-vos que des de que descobreixo el blog i fins que no decideixo incorporar-lo a Llegeixes o què! ? sempre m’espero un temps més o menys considerable. Realment no hi ha cap motiu concret per fer-ho d’aquesta manera, però constato que és així i que, com sóc “animal de costums”, encara que faci uns mesos –o més– que ja seguia la pista a 80 grams , Volar de nit és perillós , El que llegeixo , de casa al club i Plagueta de Bord , no és fins avui que els dono la benvinguda ! I, ja ho sabeu, properament també hi seran allà on toqui... Llegeixes o què!? , un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

I això que tinc bones notícies! Vaig començar (i acabar!) La lluvia antes de caer de Jonathan Coe. En parlaré perquè em sembla que puc oferir una visió una mica diferent -o no- de la que mostra la blogosfera que llegeix en castellà. Aquest és un dels tres llibres que el passat mes de juliol em va deixar l’escriptor –i veí– Eduard Márquez . Un altre, que ja he començat, és Personajes desesperados de Paula Fox, que m’està agradant molt i que estic assaborint en petites dosis. M’he passat l’estiu confegint i corregint un llibre (aquest cop relacionat amb la pedagogia) de Joan Triadú . Ara mateix em trobo empantanegada en un altre procés de correcció d’un llibre on Triadú comparteix protagonisme amb Pere Calders . Es tracta de la publicació de la correspondència entre ells (quaranta-dos anys de cartes) completada amb els textos del crític sobre l’escriptor i la seva obra. Un llibre fet a quatre mans: les de l’amiga Montserrat Bacardí i les meves. Per acabar: tot i no escriure cap apunt d...

Pot passar, amigues i amics, que alguna pe rsona passi els pri mers dies de vacances i se n’adoni que, re alment, tots els seus bons propòsits lectors per aquests dies de desconnexió laboral quedin en això , en mers propòsits. No cal amoïnar-se, però, perquè alguna cosa farà... Potser acabarà de llegir un parell de llib res, dels quals avança en la seva lectura molt a poc a poc (a pas de formiga, com en aquell j oc d’infantesa). Una altra possibilitat seria començar a pr eparar algun dels apunts pendents de lectures fetes abans de la canícula, com el d’ Una dona incòmoda , L’h ome d’origa mi i La pedra de paciència , però sembla que la perspectiva pel que fa a la redacció d’aquests apunts tampoc no és gaire falaguera. Viure sense llegir és possible? No us ho recomano (jo no he deixat de fer-ho, encara que ha de ser en petites dosis), però tenint en compte que la meva dona i els nostres dos nens que acaben de fer un any fan la migdiada a l’habitació del costat, co...

La gent que llegeix, a vegades, es reuneix per compartir les impressions, les sensacions que li ha despertat la lectura d’un llibre. A vegades es reuneix en una biblioteca, en un cafè o en una llibreria. A vegades, aquesta gent que llegeix és tan amable que em convida a la seva tertúlia literària. I així va ser que la setmana passada vaig fer cap a L’Espolsada llibres per afegir-me al seu club de lectura i comentar En lloc segur de Wallace Stegner . L’exemplar l’havia comprat allà mateix en la meva primera visita, ja feia uns mesos, i l’havia llegit per recomanació de la Fe, la conductora del club i llibretera de L’Espolsada. M’hi vaig incorporar tard (sortir a 2/4 de 8 de Barcelona en cotxe és una experiència dantesca) i la tertúlia ja estava començada, però malgrat aquest inconvenient em vaig sentir molt ben acollida. Les lectores del club (només hi havia un lector), estaven del tot engrescades comentant la personalitat dels personatges protagonistes de la novel·la, un dels al·licie...

No recordo si, com a alumna, vaig fer gaires exercicis de Fes una frase amb les paraules següents. En canvi, en el temps –igualment llunyà– en què em vaig dedicar a fer algunes classes particulars (n’havia arribat a fer de mates!!!), m’agradava molt preparar aquest tipus d’exercici, sobretot després de la lectura d’algun text o de fer algun dictat. I així ha estat que m’he empescat la manera de presentar-vos una colla de nous blogs que podreu enllaçar a partir d’avui des de Llegeixes o què?! Espero que us agradin, els blogs* i les frases. Busco el meu lloc al món, però l’ espai de llibres m’impedeix sortir d’aquestes quatre parets, plenes de paraules. El meu esperit viatger és gairebé nul, encara que m’hagués agradat viatjar a la Nau Argos , no em pregunteu per què... No el puc considerar llunàtic , bàsicament perquè ens coneixem poc... Potser d’aquí a un temps us en podré dir alguna cosa. Entre nebuloses m’hi podria perdre però no ho faré. M’estimo més que altres m’ho expliquin (ai...

El que primer et crida l’atenció quan obres el llibre és que les pàgines semblen fotocopiades. Fa la impressió que l’editorial ha aprofitat “la tripa” de la primera edició (de l’any 1984) i, per a publicar-lo en aquesta col·lecció, només s’ha molestat en canviar-li la portada. Una llàstima, perquè una revisió del text sempre s’agraeix. Trena de cendra està escrit en primera persona i s’adreça a una persona, precisament, que mai no va poder llegir-lo. Cal tenir-ho en compte. Confesso que durant la lectura dels primers capítols (tots més aviat breus, sense títol, encapçalats pel número romà corresponent), m’intrigava saber si tot el llibre aguantaria aquest plantejament. He de dir-vos que sí, que la ploma de la Carme Guasch no defalleix en cap moment dels tres capítols en què ens presenta el llibre. Per a mi, Trena de cendra és un llibre escrit com a teràpia. Em sembla que la Carme Guasch va sentir la necessitat d’escriure’l, sobretot, per justificar els anys que havia mentit al seu...

Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita , d’Esther Hautzig. Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció. Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’ Anna Llisterri i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell: Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41) Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa ; massa intensa, massa estranya. Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenar...

De tant en tant s’ha de llegir poesia. Entengui’s aquest “de tant en tant” com es vulgui: cadascuna i cadascú ha de saber quan necessita llegir poesia, és una cosa personal i intransferible, com moltes altres. És veritat, però, que no tothom en llegeix habitualment, de poesia. I també és veritat que la lectura d’un llibre de poemes et demana un ritme i una predisposició diferent a la que tindries en llegir una novel·la o un llibre de contes, per exemple. He de dir-vos, però, que jo he llegit La trama perfecta de Daniel Busquets al meu lloc de lectura: el metro (bé, no és l’únic, però sí el més habitual). Però també us confesso que amb una sola lectura no n’he tingut prou, i el llibre m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquestes darreres setmanes. Dolor, sexe, trobades, amor, sexe, cossos, amants, pell, sexe, cuques de llum, foscor, suor, sexe, sordidesa, plaer, bellesa... Tot això i més m’ha suggerit la lectura de La trama perfecta , un llibre que us recomano llegir en algun moment ...

Aquesta setmana he fet la darrera sessió del Club de lectura. Ai... Com era un dia especial, vaig organitzar la sessió de manera que, en primer lloc, cada lectora (només tenia un lector!) havia de triar un llibre dels què hem llegit durant aquest temps i comentar-nos alguna cosa sobre el llibre, o sobre la sessió, o sobre l’autor i/o autora... De la tria voldria destacar que un dels llibres més comentats va ser Ébano/Eben , de Ryszard Kapuscinski. D’altres lectures de les què les lectores van voler comentar alguna cosa van ser: Les amants d’Elfriede Jelinek, El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon , Estació de França de Joan Margarit, Orden alfabético de Juan José Millás, Arte de Yasmina Reza, Sis personatges en cerca d’autor de Luigi Pirandello, Natura morta amb nens de Francesc Parcerisas, El silenci dels arbres d’Eduard Márquez i Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. Després, cadascuna de nosaltres havia d’escriure en un full a part la respo...

Ahir vaig acabar d’omplir una de les meves llibretes, aquelles on hi ha les notes inútils –o no– que després trobeu a Llegeixes o què?! Aquest matí, de la prestatgeria de les llibretes, he agafat una de nova (o no tan nova). La que he escollit recordava que ja l’havia fet servir, quan anava escrivint els fragments que m’agradaven o em cridaven l’atenció de Mentira (648 pàgines) d’Enrique de Hériz. L’exemplar de la novel·la no era meu i, per tant, les anotacions durant la lectura havien d’anar a part, però no el vaig poder acabar de llegir perquè el vaig haver de tornar a la seva propietària! Les frases anotades són extenses i em sembla que no cal reproduir-les aquí. De fet, m’estimo més no fer-ho per veure si així és possible reprendre la seva lectura i, algun dia, fer-vos-en cinc cèntims... A la mateixa llibreta, però, descobreixo que després dels fragments de Mentira en tinc uns altres d’ El día menos pensado (192 pàgines), del mateix autor. Les tinc –tot i que d’aquestes no me’n ...

S’havia de fer, com a mínim, una segona part d’aquest apunt , o sigui que ara mateix m’hi poso. Els enllaços d’aquí al costat . Totes i tots tenim blogs enllaçats. Cadascuna i cadascú sabrà per què. Els meus hi són perquè els llegeixo (o què?!) i ja sabeu que, de tant en tant, en vaig incorporant de nous. Avui serà diferent, perquè n’incorporo un de nou (benvinguda Tonina ! ) però també reorganitzo i, el més important, faig neteja. Lloc on m’agradaria ser-hi . El proper dimarts 9 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, de Barcelona), a la presentació del llibre de poemes Allò doncs , de Danielle Collobert, traduït per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, i editat per Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo editorial). La presentació anirà a càrrec d’ Isabel Núñez , escriptora i traductora i Nelly Schnaith, filòsofa i la lectura de poemes a càrrec de l’actriu Montse Vellvehí. Llibres que hauria de comentar . Fa relativament poc, L’Espolsada em recl...

Mentre estic preparant una segona tongada de “notes per al blog” m’ha sortit aquest apunt. No fa pas gaire que m’autoenyorava , però un dia va passar que vaig tenir la possibilitat d’anar a una d’aquelles activitats a l’entorn del llibre i la lectura que se celebren al món mundial. I vaig aprofitar-ho. O sigui que aquí teniu un nou capítol de les meves “Cròniques des del no-criteri”: El divendres 15 de maig, a les set del vespre, vaig “escapar-me” a la Sala d’Actes de l’ Arts Santa Mònica (La Rambla, 7, de Barcelona), al lliurament de la cinquena edició del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia a Isidor Marí, per la traducció del llibre Vents , de Saint-John Perse. Va ser fantàstic compartir una estona de la vetllada amb una bona amiga i escoltar les paraules d’ Antoni Clapés , de Víctor Sunyol i del premiat, un emocionat Isidor Marí. A més de la lectura d’alguns poemes, en versió original i en la versió premiada, l’acte va acabar amb la intervenció de la doctora Laura Borràs, ...