Llegir poesia (enyor de Rosita)
Estic ja en plena lectura d'alguns dels llibres que treballaré als clubs de lectura de la temporada vinent (encara no ho he actualitzat, tot arribarà!) i, com sempre, llegir poesia és el que «desengreixa» les altres lectures.
Mentre tinc Animals d'hivern d'Eva Baltasar a la tauleta de nit, ja he enllestit -i gaudit!- de La meva pàtria A4 d'Ana Blandiana traduïda al català per Corina Oproae (XI Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»).
ENLLÀ DE MI
El meu dolor no existeix enllà de mi,
El tinc tancat dins els límits del cos
Que funciona com un imant
Que l'ha xuclat del món.
He privatitzat, es podria dir, el dolor
I ara, al meu voltant, hi ha un buit lluminós
Com una aurèola impenetrable, que aïlla el tumor
Del qual tan sols sé que és jo mateixa.
Encara que sobre mi tampoc no sé res més.
LA LLAVOR DE FOSCOR
El cos resplendent
Tremola al ritme de la respiració de l'aire,
Desprèn una llum al voltant
Que neix segon a segon
De la llavor de la foscor
A punt d'esvair-se en el ble,
Però es revifa i sobreviu
Enmig de la resplendor,
Que la fa possible...
Una dansa gairebé sensual
Al capdamunt de l'espelma
A punt d'apagar-se,
Com la fe
Incerta, insegura, s'enlaira feliç,
I es doblega, desolada llambreja,
Reduïda a la llavor de la foscor
De la qual es tornarà a encendre.
Així ha estat que m'he adonat que trobo a faltar les meves «obligacions» poètiques amb la revista Rosita.
Us en destaco els poemes següents:
ENLLÀ DE MI
El meu dolor no existeix enllà de mi,
El tinc tancat dins els límits del cos
Que funciona com un imant
Que l'ha xuclat del món.
He privatitzat, es podria dir, el dolor
I ara, al meu voltant, hi ha un buit lluminós
Com una aurèola impenetrable, que aïlla el tumor
Del qual tan sols sé que és jo mateixa.
Encara que sobre mi tampoc no sé res més.
SOLS
Me'ls miro i em sobta
Veure'ls tan sols
I tan culpables
D'estar sols.
Me'ls miro una bona estona
I em pregunto
- Quanta solitud
És capaç de suportar cadascú
Abans de morir de solitud?
I després?
LA LLAVOR DE FOSCOR
El cos resplendent
Tremola al ritme de la respiració de l'aire,
Desprèn una llum al voltant
Que neix segon a segon
De la llavor de la foscor
A punt d'esvair-se en el ble,
Però es revifa i sobreviu
Enmig de la resplendor,
Que la fa possible...
Una dansa gairebé sensual
Al capdamunt de l'espelma
A punt d'apagar-se,
Com la fe
Incerta, insegura, s'enlaira feliç,
I es doblega, desolada llambreja,
Reduïda a la llavor de la foscor
De la qual es tornarà a encendre.
PARAL·LELS
Sense l'esperança del desvetllar,
Estem reclosos dins el propi son
Com dins una càpsula hermètica
On cadascú somnia un altre somni
Sense dubtar que el seu sigui la realitat.
Soldats adormits, armats fins a les dents,
Avancen sota el pes dels cascs,
Plats, mantes, equipament,
Eines amb les quals maten –sense despertar-se–
Altres soldats adormits dins un somni paral·lel,
Mentre historiadors catalèptics
Escriuen cròniques
Sobre tot això dins el seu malson
I els poetes somnien que es desvetllen i descobreixen
Que la realitat és en un altre lloc.
Així ha estat que m'he adonat que trobo a faltar les meves «obligacions» poètiques amb la revista Rosita.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada