dijous, 5 de novembre de 2015

Llegim «La nostra vida vertical»

La setmana vinent m'esperen –segur!– molt bones estones amb les lectores i els lectors dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?

La primera de les cites lectores serà als Lluïsos de Gràcia, dilluns vinent, quan treballarem els deu contes que s'apleguen a La nostra vida vertical de Yannick Garcia, llibre editat per l'altra editorial el març de 2014, després d'haver obtingut el Premi Documenta 2013.

Avui «toca» deixar-vos alguns fragments d'aquest llibre, del qual me'n declaro fan absoluta:

...les paraules (...) són l'engany més gran de tots. Les paraules ens atrapen quan són dites. No hi ha marxa enrere: ens diuen i deixem de ser. Només som humans de debò, només som esperit, quan callem. («Megainescrutables», p. 14)

Els llavis els tenia prims, amb la boca tancada diria que els hi havien dibuixat amb rímel. Una línia recta i disposada a callar-ho tot. («Megainescrutables», p. 27)

La gent respecta els qui no neguen el que són, els qui llueixen les seues imperfeccions i en fan bandera, peti que peti. («El regal», p. 29)

La cosa és que hi havia moments en què veia la persona que volia ser i m'hi apropava molt. Pràcticament era d'aquella manera concreta, em faltava poc. («Un eunuc i un xafarder», p. 41)

...en alguns casos els pensaments són com poltres joves, que corren i corren, però n'hi ha que no, que en realitat els fan tres nusos ben forts a les sogues i no els deixen bellugar ni un centímetre, i aleshores la meua feina de desenredador de nusos es torna molt més sublim, és com si em mostrés tots els seus matisos i tota la seua estructura de filigrana. («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 51)

Que clarividents que podem arribar a ser, quan a la resta del món el mateix fet se'ns presenta opac, fosc com una gola de llop, però quina capacitat té la ment humana que en alguns moments hi sap veure el llampurneig més tènue, el crit més dèbil! («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 60)

Els comentaris plantats a l'hort de les converses amb la Teresa començaven a traure brot i fruit. («Caurem ben cap amunt», p. 75)

La Nika se sent entre els russos, aquests russos, com en un banc de meduses. Són interessants de mirar, hi perdries hores, però en el fons saps que piquen. («Extinció», p. 101)

A fora, el dia està prenyat d'interrogants amenaçadors i, a dins, de dilemes impenetrables. («Vaig córrer», p. 119)

2 comentaris:

  1. Doncs a mi em va agradar a mitges, no sé si en vam parlar ja...

    ResponElimina
  2. Xexu, no n'havíem parlat, però acabo de llegir el teu apunt sobre el llibre. Crec que et va agradar més de com, finalment, el puntues.
    Pensem -crec que erròniament- que els contes han de ser "lleugers", però amb aquests es demostra que un conte també pot mostrar-te tot un món, i cal estar molt atents en la lectura.
    N'anem parlant! Gràcies per dir-hi la teva, com sempre!
    SU

    ResponElimina