Llegim «La nostra vida vertical»

La setmana vinent m'esperen –segur!– molt bones estones amb les lectores i els lectors dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?

La primera de les cites lectores serà als Lluïsos de Gràcia, dilluns vinent, quan treballarem els deu contes que s'apleguen a La nostra vida vertical de Yannick Garcia, llibre editat per l'altra editorial el març de 2014, després d'haver obtingut el Premi Documenta 2013.

Avui «toca» deixar-vos alguns fragments d'aquest llibre, del qual me'n declaro fan absoluta:

...les paraules (...) són l'engany més gran de tots. Les paraules ens atrapen quan són dites. No hi ha marxa enrere: ens diuen i deixem de ser. Només som humans de debò, només som esperit, quan callem. («Megainescrutables», p. 14)

Els llavis els tenia prims, amb la boca tancada diria que els hi havien dibuixat amb rímel. Una línia recta i disposada a callar-ho tot. («Megainescrutables», p. 27)

La gent respecta els qui no neguen el que són, els qui llueixen les seues imperfeccions i en fan bandera, peti que peti. («El regal», p. 29)

La cosa és que hi havia moments en què veia la persona que volia ser i m'hi apropava molt. Pràcticament era d'aquella manera concreta, em faltava poc. («Un eunuc i un xafarder», p. 41)

...en alguns casos els pensaments són com poltres joves, que corren i corren, però n'hi ha que no, que en realitat els fan tres nusos ben forts a les sogues i no els deixen bellugar ni un centímetre, i aleshores la meua feina de desenredador de nusos es torna molt més sublim, és com si em mostrés tots els seus matisos i tota la seua estructura de filigrana. («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 51)

Que clarividents que podem arribar a ser, quan a la resta del món el mateix fet se'ns presenta opac, fosc com una gola de llop, però quina capacitat té la ment humana que en alguns moments hi sap veure el llampurneig més tènue, el crit més dèbil! («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 60)

Els comentaris plantats a l'hort de les converses amb la Teresa començaven a traure brot i fruit. («Caurem ben cap amunt», p. 75)

La Nika se sent entre els russos, aquests russos, com en un banc de meduses. Són interessants de mirar, hi perdries hores, però en el fons saps que piquen. («Extinció», p. 101)

A fora, el dia està prenyat d'interrogants amenaçadors i, a dins, de dilemes impenetrables. («Vaig córrer», p. 119)

Comentaris

  1. Sergi2:36 p. m.

    Doncs a mi em va agradar a mitges, no sé si en vam parlar ja...

    ResponElimina
  2. SU4:04 p. m.

    Xexu, no n'havíem parlat, però acabo de llegir el teu apunt sobre el llibre. Crec que et va agradar més de com, finalment, el puntues.
    Pensem -crec que erròniament- que els contes han de ser "lleugers", però amb aquests es demostra que un conte també pot mostrar-te tot un món, i cal estar molt atents en la lectura.
    N'anem parlant! Gràcies per dir-hi la teva, com sempre!
    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Imatge
--> M'agrada preparar la sessió de presentació dels clubs de lectura. És el primer contacte amb les lectores i els lectors, persones que s'han apuntat al club, que no conec ni em coneixen... sense més expectatives que compartir, un cop al mes, les lectures que proposo. M'agrada sentir els nervis d'aquest primer dia, una sensació que es repeteix a cada sessió de tots els meus clubs de lectura (encara no ho he aconseguit evitar!).  M'agrada , en aquesta primera sessió, interpel·lar les lectores i els lectors amb preguntes com aquesta: «Per què llegeixo?» i trobar-me respostes com aquestes: «Em diverteix, em distreu, em fa pensar i veure les coses d'una altra manera i m'agrada aprendre», «Llegeixo per conèixer millor la natura humana, també per adquirir coneixement i gaudir de la bellesa de les paraules», «Porque lo necesito como el aire que respiro»... M'agrada (continuarà...).
Més informació

Revista Rosita

Imatge
Julius Heinemann, Simultan (2011) Des d'aquest mes de gener he començat a col·laborar a la Revista Rosita  preparant una secció de poesia. La idea era aprofitar el «fons d'armari» de llibres de poesia que tinc a casa, que he anat comprant -o que m'han regalat- en els darrers deu o quinze anys. La secció, que he «batejat» amb el títol de «Rosita es una rosita es una rosita es una rosita», vol ser una invitació a llegir poesia, que penso que ens fa falta i que tampoc ens hauria de costar tant. Els quatre poetes que, de moment, he llegit i he proposat són aquests: Wisława Szymborska , Marin Sorescu ,  Pepe Sales i  Alejandra Pizarnik . Sense que sigui una tria sistemàtica, sí que tinc la intenció d'anar alternant poetes vius i morts (aquí de moment estic fallant); dones i homes; catalans i de fora. El mètode és simple: seguint aquest plantejament, trio el llibre del/de la poeta que tinc a casa (els llibres de poesia i de teatre estan força ben endreçats!) i el llegei
Més informació

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»

Imatge
En unes hores comença el club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent» que, organitzat pel Consorci de Biblioteques de Barcelona ,  em tindrà una mica entretinguda durant les properes tres setmanes. La relectura d’aquest llibre per a preparar aquest club ha estat un veritable plaer, una mena de redescoberta «del personatge». Friso per comentar amb altres lectores i lectors les entrades d’aquest dietari que Joan Triadú va escriure durant 3 anys de la seva adolescència, del 1938 al 1940, és a dir, dels 16 als 19 anys. Impacient, espero que les persones que s’hi hagin apuntat tinguin ganes de submergir-se en la lectura d’aquestes pàgines que ens mostraran la construcció de Joan Triadú com a persona, no només com a mestre sinó també com a escriptor, com a crític literari, com a lector... Un jove d’origen molt humil que arriba a la universitat, amb dificultats econòmiques i de salut, que es converteix en creient i que, com qualsevol jove de la seva eda
Més informació