divendres, 16 d’octubre de 2015

Llegir per plaer (allò tan necessari!)

Cada dia que passa em sento més una privilegiada (malgrat no tenir una feina estable i patir cada final de mes per pagar totes les factures!). Però la vida és així: en el pitjor moment laboral de la meva vida, tinc la sort de llegir «contínuament» per feina i també per plaer.

I avui és divendres i ja tinc embastades les sessions dels clubs de lectura de la setmana vinent, o sigui que he pogut dedicar una estona a llegir per plaer (allò tan necessari!) i he acabat un llibre que –quan encara anava per la pàgina 68– ja vaig recomanar a les lectores d'aquest curs del club de la Bonnemaison i a la meva llibretera de capçalera.

El llibre en qüestió és Els meus començaments de Panait Istrati, editat en català per Minúscula i traduït del francès, magníficament, per Anna Casassas.

Llegint-lo per plaer, llegint-lo sense esperar res a canvi, llegint-lo per comentar-lo –tot passejant– amb un traductor i estudiós de la literatura romanesa, llegint-lo per «desengreixar» el mecanisme mental de les meves lectures «per feina»... he trobat fragments com aquests, que no puc (ni vull) deixar de compartir amb vosaltres:

Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s'hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. (p. 48-49)

I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l'ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l'ambició d'encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! (p. 52-53)

Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si arriba a la meta com si no, en tots dos casos l'amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l'home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador (p. 75)

Aquests petits objectes, sacrificats en el moment oportú, em salvaran de la misèria. Em fico aquesta idea ben ficada al cap i no em permeto cap defalliment més: sé que sóc un home perdut i que per a mi ja no existeixen ni Déu ni cap ànima vinent. Sóc un home sol al món, un home més necessitat que un gos vagabund, un home a qui només queda ajeure's al mig del carrer ple de passants i morir-s'hi! (p. 102)


Aquí us deixo l'apunt de Núvol que va escriure en Xavier Montoliu sobre aquest autor i on també conversa amb la traductora.

Com diria aquella: «Bones lectures i MILLOR cap de setmana!»

2 comentaris: