Ho sap tot-hom i tot-don@...

...Cafè Central fa vint anys!

Per celebrar-ho han organitzat una exposició commemorativa i, paral·lelament, activitats que giren a l’entorn de tres qüestions essencials per al projecte editorial de Cafè Central: la poesia, la traducció de poesia, i l’art i el disseny.

Ahir, la protagonista era la traducció. L’acte va consistir en un recital en quatre llengües (català, anglès, francès i grec) a partir de quatre traduccions d’alta significació publicades per Cafè Central:

Elizabeth Barrett Browning, Sonets del portuguès, traduït per Dolors Udina.
Emily Dickinson, Jo no sóc ningú, traduït per D. Sam Abrams.
Brane Mozetic, Banalitats, traduït per Simona Skrabec.
Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada, traduït per Joan Casas.

No cal dir (o potser sí?) que jo hi era i que ara mateix us en faré cinc cèntims, però abans (no seria jo si no ho fes), hi ha de constar una “prèvia”: per favor, si en un acte hi ha micròfons, que també hi hagi algú que vetlli perquè aquests aparells facin servei!!!

La presentació de l’acte va anar a càrrec del coordinador d’aquestes activitats paral·leles, D. Sam Abrams, que va resumir, en tres punts, la lloable tasca de Cafè Central de fer-nos estimar la poesia, que es concreta en:

- Rellegir i fer-nos propers els clàssics i els contemporanis.
- Fer-nos conèixer autors i veus de la cultura europea poc coneguts aquí.
- Assumir el repte de traduir poetes no fàcils, no complaents.

M’entretindré en la intervenció de Dolors Udina, no només perquè és una excel·lent traductora (com els altres ponents, no en dubto) sinó perquè els Sonets del portuguès és l’únic dels quatre llibres que he llegit.

Abans de fer la lectura d’una selecció dels sonets, Dolors Udina va comentar que els havia trobat difícils de traduir ja que s’havia hagut d’acarar a l’anglès original del segle XIX. El seu repte era traduir uns versos que es poguessin dir avui mateix. Va reconèixer que havia fet la traducció dels poemes d’Elizabeth Barrett Browning de manera bastant intuïtiva i que, mentre ho feia, també llegia els Sonets de Shakespeare. Pel que fa a altres traduccions d’aquest llibre, va comentar que fins llavors (2005) hi havia alguna traducció de sonets solts (de Marià Manent, de Francesc Parcerisas) i que les traduccions castellanes eren un calc de l’anglès de l’autora, és a dir, gens actualitzades.

Segons ella, els Sonets del portuguès es pot llegir com una història d’amor. Us convido a llegir-lo.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l’apunt d’avui, que vull dedicar al “co-dinamitador” de l’excel·lent blog de casa al club,

un detall de Window de Thomaz Farkas