Malalta de lectura
El cas és que la malalta de lectura s'hi va apuntar sense ser conscient de la feinada que «ja portava de casa», però amb tota la il·lusió de compartir el plaer de llegir amb altres persones de condicions, edats, gustos... ben diversos.
El primer dia que va anar al club de lectura (perquè es tractava «d'anar-hi», no de participar-hi virtualment), la malalta de lectura estava una mica nerviosa. Feia massa temps que estava «a l'altra banda» d'una trobada entre lectors, allà on has de proposar camins, donar paraules, organitzar dinàmiques... El llibre escollit aquell cop era per a ella una relectura, La campana de vidre de Sylvia Plath, i se'n va parlar, però fluix...
El segon dia que la malalta de lectura es va poder acostar al club no havia acabat de llegir el llibre proposat. Es tractava de Las dimensiones finitas d'A.G. Porta. Val a dir que no hi va posar molt interès i la feina lectora acumulada durant el curs començava a pesar-li.
Però vet aquí que demà mateix, la malalta de lectura té una nova cita amb la gent del club i aquesta vegada està entusiasmada perquè el llibre que compartiran és brutal, d'aquells de «traca i mocador», un recull de contes extraordinari que l'acompanyarà durant molt de temps. El llibre en qüestió és Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, en traducció excel·lent i magnífica d'Albert Torrescasana.
Empeltada per la seva faceta de comunicadora més professional, la malalta de lectura ens proposa alguns fragments –«només» dels deu primers contes– que li han agradat especialment, i que trobareu a continuació:
De «La bugaderia de l'Angel»:
Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. (p. 33)
Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charly Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit de l'humor estrany semblant al de la meva mare. (p. 35)
De «Manual per a dones de fer feines»:
Només robo pastilles per dormir, no fos que un dia les necessités. (p. 57)
El doctor pren pastilles de belladona. No sé què fan, però m'agradaria que fos el meu nom. (p. 63)
De «El meu joquei»:
Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el kimono. (p. 71)
De «El Tim»:
Ben mirat, el món que coneixia no era millor que el que ells tenien el valor de desafiar. (p. 76)
De «Punt de vista»:
Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida. (p. 85)
Se'm fa una muntanya escriure sobre el diumenge. Plasmar aquella sensació buida i allargassada dels diumenges. Cap carta i els tallagespes llunyans, l'abatiment. (p. 87)
De «El primer centre de desintoxicació»:
...Estava fora de si quan la van portar, vinga hostiar aquell poli xino. En Wong. I llavors li va venir un atac de cal Déu, es va passar tres minuts xocant per tot arreu com un pollastre sense cap. (p. 91)
De «Dolor fantasma»:
No he entès mai que hi hagi tantes persones quasi analfabetes que llegeixin tant la Bíblia. No és fàcil. De la mateixa manera que em sorprèn que hi hagi tantes modistes incultes en aquest món que se'n surtin tan bé a l'ora de posar mànigues i cremalleres. (p. 99)
De «Mossegades de tigre»:
Jo havia arribat a pensar que si un tigre gran i vell m'arrencava la mà d'una mossegada i anava corrents a veure la mare, es limitaria a encastar-me uns quants diners al monyó. O que en faria broma. «Què és això, el soroll d'una mà que aplaudeix?». (p. 109)
Com diria la malalta de lectura: "Jo no m'ho perdré, com hi ha món!"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada