dimarts, 20 d’octubre de 2015

Llegim «Una lletra femenina de color blau pàl·lid»

Ja vaig parlar en una altra ocasió de com va això d'escollir els llibres que treballem als clubs de lectura de Llegeixes o què!?

Queda clar que l'atzar hi té un paper predominant. També, però, cal reconèixer la bona feina de les llibreteres i llibreters que m'envolten.

De la mà de la llibretera d'A peu, de pàgina, aquest estiu vaig llegir un llibre rodó, impecablement traduït al català per Ramon Monton, de «només» 155 pàgines. Quan me'l va donar i em va dir: «T'encantarà! Jo no paro de recomanar-lo!».

O sigui que demà comencem el club de lectura de la Llibreria A peu, de pàgina amb Una lletra femenina de color blau pàl·lid de Franz Werfel

Aquí sota trobareu alguns fragments del llibre que compartirem d'aquí unes hores al club: Una lletra femenina de color blau pàl·lid, editada per Edicions de 1984 el novembre de 2009.

L'ombra blavenca de la lassitud els envoltava [els ulls d'Amelie] amb els primers indicis de decandiment. Així es va acumulant en certs racons de les cambres més netes un pòsit de pols i sutge. En aquella mirada femenina hi havia alguna cosa gairebé desolada que el tenia fascinat. (p. 13)

El cel es veia del tot cobert i ja no mostrava cap fragment d'impúdicac nuesa. Els núvols ja no s'afanyaven amb una blancor vaporosa de contorns ben dibuixats, sinó que flotaven més avall, feixucs, immòbils i amb un color de fundes de moble brutes. Al voltant regnava una calma com de franel·la gruixuda. (p. 33-34)

...tenir un fill no era cap cosa en absolut irrellevant. Perquè només mitjançant un fill una persona quedava irremeiablement al món, a la despietada cadena de causes i efectes. Un es convertia en responsable dels seus actes i li'n podien demanar compte, perquè no només transmetem la vida, sinó també la mort, la mentida, el dolor, la culpa. (p. 62)


Com diria aquella: "Que no pari la 'lecturina'!"

divendres, 16 d’octubre de 2015

Llegir per plaer (allò tan necessari!)

Cada dia que passa em sento més una privilegiada (malgrat no tenir una feina estable i patir cada final de mes per pagar totes les factures!). Però la vida és així: en el pitjor moment laboral de la meva vida, tinc la sort de llegir «contínuament» per feina i també per plaer.

I avui és divendres i ja tinc embastades les sessions dels clubs de lectura de la setmana vinent, o sigui que he pogut dedicar una estona a llegir per plaer (allò tan necessari!) i he acabat un llibre que –quan encara anava per la pàgina 68– ja vaig recomanar a les lectores d'aquest curs del club de la Bonnemaison i a la meva llibretera de capçalera.

El llibre en qüestió és Els meus començaments de Panait Istrati, editat en català per Minúscula i traduït del francès, magníficament, per Anna Casassas.

Llegint-lo per plaer, llegint-lo sense esperar res a canvi, llegint-lo per comentar-lo –tot passejant– amb un traductor i estudiós de la literatura romanesa, llegint-lo per «desengreixar» el mecanisme mental de les meves lectures «per feina»... he trobat fragments com aquests, que no puc (ni vull) deixar de compartir amb vosaltres:

Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s'hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. (p. 48-49)

I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l'ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l'ambició d'encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! (p. 52-53)

Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si arriba a la meta com si no, en tots dos casos l'amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l'home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador (p. 75)

Aquests petits objectes, sacrificats en el moment oportú, em salvaran de la misèria. Em fico aquesta idea ben ficada al cap i no em permeto cap defalliment més: sé que sóc un home perdut i que per a mi ja no existeixen ni Déu ni cap ànima vinent. Sóc un home sol al món, un home més necessitat que un gos vagabund, un home a qui només queda ajeure's al mig del carrer ple de passants i morir-s'hi! (p. 102)


Aquí us deixo l'apunt de Núvol que va escriure en Xavier Montoliu sobre aquest autor i on també conversa amb la traductora.

Com diria aquella: «Bones lectures i MILLOR cap de setmana!»

dijous, 15 d’octubre de 2015

Llegim «La noia que feia papallones d'origami»

Hem començat els clubs de lectura de Llegeixes o què!? «molt juvenils»: de noi a noia...

El cas és que dilluns 19 d'octubre comencem la quarta edició del Club de Lectura dels Lluïsos de Gràcia.

Aquí sota trobareu alguns fragments del llibre que compartirem en aquesta primera trobada, La noia que feia papallones d'origami d'Arnau Vaillant, editat per Stonberg Editorial l'abril de 2014:

La Sònia feia lliscar la seva mirada sobre les pedres que de tant en tant sortien a respirar. Era una mirada que desvelava preocupació, una preocupació que estava fent niu a l'hoste equivocat. No podia permetre que la meva filla portés a sobre una imatge de dolor que acabaria per fer-li molt de mal. Havia de provar de distreure-la d'aquells pensaments que l'estaven fent patir. (p. 45)

Recordo que era un dia especialment ennuvolat i la boira de primera hora del matí semblava enganxar-se a terra com un nen que demana cinc minuts més abans d'aixecar-se del seu llit. La qüestió és que aquella boira donava un aire màgic a aquell escenari. (p. 51)

...quan els ulls de la mare es dirigien a la Sònia tornaven a tenir part de la lluentor que els havia caracteritzat temps enrere, reflectint una estranya barreja de joia i de serenor. En canvi, aquells mateixos ulls, quan em miraven es transformaven per deixar transmetre agraïment i nostàlgia. (p. 96)

Saps? Sentir amor és quelcom que forma part de nosaltres. Som éssers que necessitem estimar i ser estimats. Per això et dic que crec que sempre he estat enamorada: d’una persona, d’un lloc, d’una cançó o d’un poema. Tot allò que ens omple de goig i que esdevé important per nosaltres fa que ens enamorem. (p. 166)


...les coses són com han de ser i no com un pensava que serien, i que cal acceptar-ho, o sigui que mai més vaig tornar a modificar els dissenys del vent. (p. 222)

Com diria aquella: "Ganes que arribi dilluns!"

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Llegim «El noi del costat del padrí»

Yayoi Kusama
El dimecres 14 d'octubre comencem el club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a Atzavara Llibreria.

Aquí sota trobareu fragments diferents del llibre que us proposem en aquesta primera trobada, El noi del costat del padrí de Jesús M. Tibau, editat per Cossetània l'octubre de 2014:

Encara avui, mirar la foto m'allibera de cadenes i fantasmes, em reconcilia amb les cicatrius del món. [...] Potser em ve de llavors el vici d'inventar històries. («El noi del costat del padrí», p. 5)

A cada vora, on les restes del naufragi dels anys s'acumulen entrellaçades unes a les altres, en forma de rames, plàstics i deixalles dels éssers humans, els arbres es reclinen per beure, per veure's, quasi cerimoniosament, en un gest de litúrgia antiga, mentre el cel es muda de groc i taronja. («El riu», p. 93)

El sol s'amaga Montsant enllà i, abans que arribi el vespre, s'acomiada de Cornudella amb llum tendra, com una carícia, com un copet que es dóna a l'espatlla d'un vell amic per dir-li, sense dir res, que esperes veure'l l'endemà; tothom coneix els gestos antics al poble. («Gestos antics», p. 7)

Té un talent natural, un do, una màgia de bruixa en les paraules i, dia rere dia, no para de créixer el grup de turistes que la segueixen. N'hi ha que volen repetir incansablement, encantats per llegendes d'amor a la vora del pont de barques o per fantasmes que moren al claustre de la catedral. No són tan innocents per creure's les mentides, però tant se val, ja estan viciats a una dosi d'il·lusió i tendresa. («Prescindible memòria», p. 88)

Tots hem de conèixer els nostres límits, i sentir-nos satisfets quan hi arribem. («Blau marí», p. 23)

El tren no surt fins a les vuit; falten més de tres quarts d'hora. Es pot permetre el luxe de mirar per la finestreta del taxi sense estar pendent del rellotge. Aquesta és una de les seves hores preferides, quan el món encara té la intenció de començar de nou, el servei de neteja rega els carrers, la gent es diu bon dia o saluda amb la mà algun conegut, i dels bars en surt olor calenta de cafè amb llet. («Mullar-se», p. 81)


Com diria aquella: «Jo no m'ho perdria!».