dimarts, 20 d’octubre de 2015

Llegim «Una lletra femenina de color blau pàl·lid»

Ja vaig parlar en una altra ocasió de com va això d'escollir els llibres que treballem als clubs de lectura de Llegeixes o què!?

Queda clar que l'atzar hi té un paper predominant. També, però, cal reconèixer la bona feina de les llibreteres i llibreters que m'envolten.

De la mà de la llibretera d'A peu, de pàgina, aquest estiu vaig llegir un llibre rodó, impecablement traduït al català per Ramon Monton, de «només» 155 pàgines. Quan me'l va donar i em va dir: «T'encantarà! Jo no paro de recomanar-lo!».

O sigui que demà comencem el club de lectura de la Llibreria A peu, de pàgina amb Una lletra femenina de color blau pàl·lid de Franz Werfel

Aquí sota trobareu alguns fragments del llibre que compartirem d'aquí unes hores al club: Una lletra femenina de color blau pàl·lid, editada per Edicions de 1984 el novembre de 2009.

L'ombra blavenca de la lassitud els envoltava [els ulls d'Amelie] amb els primers indicis de decandiment. Així es va acumulant en certs racons de les cambres més netes un pòsit de pols i sutge. En aquella mirada femenina hi havia alguna cosa gairebé desolada que el tenia fascinat. (p. 13)

El cel es veia del tot cobert i ja no mostrava cap fragment d'impúdicac nuesa. Els núvols ja no s'afanyaven amb una blancor vaporosa de contorns ben dibuixats, sinó que flotaven més avall, feixucs, immòbils i amb un color de fundes de moble brutes. Al voltant regnava una calma com de franel·la gruixuda. (p. 33-34)

...tenir un fill no era cap cosa en absolut irrellevant. Perquè només mitjançant un fill una persona quedava irremeiablement al món, a la despietada cadena de causes i efectes. Un es convertia en responsable dels seus actes i li'n podien demanar compte, perquè no només transmetem la vida, sinó també la mort, la mentida, el dolor, la culpa. (p. 62)


Com diria aquella: "Que no pari la 'lecturina'!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada