Quan llegir és compartir

Imatge manllevada de L'Espolsada
No em cansaré de repetir que les llibreries i les biblioteques són espais màgics, llocs on he pogut fer realitat el meu somni: compartir amb altres persones el plaer per la lectura.

Les llibreries on faig els clubs de lectura són llocs especials per a mi, no només perquè puc desenvolupar la meva feina de «conductora literària» amb total llibertat, sinó perquè les persones que em confien aquesta tasca també són especials i treballen cada dia per oferir-nos aquell llibre que necessitem, que ens ajuda, que ens acompanya, que ens transforma, que ens fa viure altres vides... potser fins i tot sense saber-ho.

Gràcies Albert i Berta, Gemma i Josep i Eric!

Dit això, però, escric aquest apunt per recomanar-vos una activitat que, malauradament, em perdré. Es tracta del Pòquer de dones que es perpetrarà aquest divendres a L'Espolsada.

Us deixo aquí alguns fragments de Li i altres relats de Nikos Kavadias –traduïts del grec per Jaume Almirall i amb un excel·lent text del mateix Almirall sobre l'autor–, un dels llibres dels quals es parlarà en aquesta vetllada, que segur que serà màgica:

Les xineses tenen les cames més boniques que he vist mai. Una escletxa rosada com una flor que bada. Com un ull mig clos que somia. La seva floració s'enfila com una espiga. O com la barbeta esclarissada d'un jove mandarí. («LI», p. 18)

Em recordava d'algú, feia molts anys, en una casa plena de gent, a Atenes. Abans no tinguessin ocasió de presentar-nos, em va abraçar i em va besar. Em va recordar una festa nostra a Nova York (encara no hi he anat, a aquesta ciutat), les meves cançons, que duia escrites a mà i que li vaig llegir, les dones amb qui havíem anat. Vam sortir plegats i vam seguir la festa en un altre lloc. Al matí ens vam besar i ens vam dir adéu. Era la primera vegada que l'havia vist. I l'última. Les persones raonables són les úniques que no pots convèncer... i les úniques que no et poden convèncer. («DE LA GUERRA», p. 50-51)

¿Te'n recordes, d'aquella nit que plovia? Calats per un aiguat inclement, avançàvem tots dos enmig de la nit. Sols. ¿Et menava o em menaves? Clavava els meus ulls somnolents en la cortina nocturna, com no els havia clavats aquella vegada que buscava fars al Mar del Nord. El teu olfacte ens va salvar. Un estable ens va fer de refugi. Vam apartar l'alfals i vam encendre una gran foguera. Ho dic bé: vam encendre. Tu em donaves ànims. Ajagut a terra, et sentia com mastegaves. En acabat, et vaig parlar. Mai no m'havia entès tan bé amb les persones com llavors amb tu. Ens vam adormir tot conversant. Jo ajagut a l'herba. Tu dret. ¿Quantes persones no dormen dretes mentre caminen, sense tenir el teu enteniment? Què hi farem... («AL MEU CAVALL», p. 64-65)


Com diria aquella: «Jo no m'ho perdria!»

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»