Aquest dissabte

Jorge Oteiza. Homenatge a Velázquez
Aquest dissabte, quan em disposava a creuar el carrer on viuen els meus pares per dur-los el lluç i el mig quilo de musclos que acabava de comprar per a ells, el semàfor es va posar en vermell. Llavors vaig decidir acostar-me a la llibreria-papereria de davant de casa seva per comprar el diari. Em vaig decidir per l'"Ara", encapçalat pel Victus i la ridícula actuació de l'ambaixada espanyola a Utrecht, que va anar a parar a la bossa de viatge, ja que després de deixar la compra, amb la meva família i uns amics vam fer ruta cap a Llafranc. Un cop allà, vaig passejar el diari en qüestió per la platja i, prèviament, pel restaurant on vam dinar, sense obrir-lo. Finalment, a la nit, ja a casa, vaig començar a llegir-lo. Com és habitual, a partir de la darrera pàgina i cap a endavant. I així va ser que vaig arribar a una pàgina que deia: “...Llort no deixa mai de demostrar un control considerable dels engranatges narratius. Sap en quin moment ha de donar espai a la peripècia d'un personatge o d'un altre. Sap equilibrar el tremendisme de certes situacions a còpia d'un humor hiperbòlic i negre. I sap com fer encaixar les escenes més còmiques amb les més tremebundes i les més excèntriques gràcies a un to realista, distanciat però còmplice...” (tot això segons Pere Antoni Pons).

I me'n vaig anar a dormir ben contenta, amb el pensament d'escriure un correu a l'amic Llort per quedar i fer una cervesa i celebrar que un nou llibre seu (Herències col·laterals, RBA-La Magrana) m'està esperant a la llibreria més pròxima o a la Setmana del Llibre en català.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Imatge
--> M'agrada preparar la sessió de presentació dels clubs de lectura. És el primer contacte amb les lectores i els lectors, persones que s'han apuntat al club, que no conec ni em coneixen... sense més expectatives que compartir, un cop al mes, les lectures que proposo. M'agrada sentir els nervis d'aquest primer dia, una sensació que es repeteix a cada sessió de tots els meus clubs de lectura (encara no ho he aconseguit evitar!).  M'agrada , en aquesta primera sessió, interpel·lar les lectores i els lectors amb preguntes com aquesta: «Per què llegeixo?» i trobar-me respostes com aquestes: «Em diverteix, em distreu, em fa pensar i veure les coses d'una altra manera i m'agrada aprendre», «Llegeixo per conèixer millor la natura humana, també per adquirir coneixement i gaudir de la bellesa de les paraules», «Porque lo necesito como el aire que respiro»... M'agrada (continuarà...).
Més informació

Revista Rosita

Imatge
Julius Heinemann, Simultan (2011) Des d'aquest mes de gener he començat a col·laborar a la Revista Rosita  preparant una secció de poesia. La idea era aprofitar el «fons d'armari» de llibres de poesia que tinc a casa, que he anat comprant -o que m'han regalat- en els darrers deu o quinze anys. La secció, que he «batejat» amb el títol de «Rosita es una rosita es una rosita es una rosita», vol ser una invitació a llegir poesia, que penso que ens fa falta i que tampoc ens hauria de costar tant. Els quatre poetes que, de moment, he llegit i he proposat són aquests: Wisława Szymborska , Marin Sorescu ,  Pepe Sales i  Alejandra Pizarnik . Sense que sigui una tria sistemàtica, sí que tinc la intenció d'anar alternant poetes vius i morts (aquí de moment estic fallant); dones i homes; catalans i de fora. El mètode és simple: seguint aquest plantejament, trio el llibre del/de la poeta que tinc a casa (els llibres de poesia i de teatre estan força ben endreçats!) i el llegei
Més informació

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»

Imatge
En unes hores comença el club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent» que, organitzat pel Consorci de Biblioteques de Barcelona ,  em tindrà una mica entretinguda durant les properes tres setmanes. La relectura d’aquest llibre per a preparar aquest club ha estat un veritable plaer, una mena de redescoberta «del personatge». Friso per comentar amb altres lectores i lectors les entrades d’aquest dietari que Joan Triadú va escriure durant 3 anys de la seva adolescència, del 1938 al 1940, és a dir, dels 16 als 19 anys. Impacient, espero que les persones que s’hi hagin apuntat tinguin ganes de submergir-se en la lectura d’aquestes pàgines que ens mostraran la construcció de Joan Triadú com a persona, no només com a mestre sinó també com a escriptor, com a crític literari, com a lector... Un jove d’origen molt humil que arriba a la universitat, amb dificultats econòmiques i de salut, que es converteix en creient i que, com qualsevol jove de la seva eda
Més informació