dilluns, 11 d’agost de 2014

12 raons per llegir...

Stoner de John Williams
Traduït al català d'Albert Torrescasana
Edicions 62, maig de 2012

Una prèvia: Stoner va ser una de les meves lectures de l'estiu. Aprofitava qualsevol estona lliure per llegir-lo i sempre mirava de tenir un llapis a la vora per poder anar prenent notes. El llegia sabent que tot el que em suscitava la seva seva lectura ho compartiria en un club de lectura. Quan va arribar el dia, em vaig trobar en una llibreria amb gairebé trenta persones que havien fet “una altra lectura” d'Stoner. I això encara va fer que la trobada fos més enriquidora.

I les raons...

Perquè és un llibre que va de menys a més.

Perquè els sentiments que et desperta el protagonista poden arribar a ser totalment contraposats.

Perquè parla de les misèries del món universitari nordamericà i et desperta l'interès perquè algú t'expliqui els de “casa nostra”.

Perquè en tot el llibre hi traspua la incoungruència humana.

Per la importància dels espais en la narració; les seves descripcions són molt rellevants en el desenvolupament de la novel·la.

Perquè la traducció d'Albert Torrescasana no grinyola gens i, a més, aprens el significat de paraules com: sinecura, cruix, sanguinyols, trivi, elucidacions.

Perquè hi ha imatges molt potents que t'enxampen i t'agradaria rellegir repetidament, sense manies...

“Una vegada, després de la classe del vespre, va tornar al seu despatx, es va asseure davant de l'escriptori i va intentar llegir. Era hivern i, com que havia nevat durant el dia, el paisatge estava cobert d'una blancor suau. Com que al despatx hi feia molta calor, va obrir la finestra situada més a prop de l'escriptori perquè l'aire fred entrés a la cambra. Va respirar fondo i va deixar deambular els ulls per la terra blanca del campus. Mogut per un rampell, va apagar el llum de l'escriptori i es va asseure en la calorosa foscor del despatx; mentre l'aire fred li omplia els pulmons, es va inclinar cap a la finestra oberta. Va sentir el silenci de la nit hivernal, i va tenir la sensació que, sense saber com, percebia els sons absorbits pel delicat i intricat ésser cel·lular de la neu. Sobre la blancor no es movia res; era una escena morta que semblava que l'estirés per xuclar-li la consciència, alhora que s'enduia el so de l'aire i l'enterrava sota aquella tovor freda i blanca. Se sentia arrossegat cap a la blancor, que s'estenia fins on li arribava la vista, i que era una part de la foscor des de la qual brillava, del cel clar i ras sense altura ni fondària. Durant un instant, va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra; i mentre sentia que se n'esmunyia, tot -la blancor plana, els arbres, les columnes altes, la nit, les estrelles llunyanes- li va semblar increïblement minúscul i remot, gairebé com si quedés reduït al no-res. Llavors, darrere seu, es va sentir el so metàl·lic d'un radiador. Es va moure i l'escena es va recompondre. Amb un alleujament curiosament malgustós, va encendre el llum de l'escriptori. Va agafar un llibre i uns quants papers, va sortir del despatx, va enfilar pels passadissos foscos i va travessar les amples portes dobles de darrere la Jesse Hall. Va tornar a casa caminant a poc a poc, conscient de cada passa que feia cruixir la neu dura amb una potència esmorteïda.” (p. 215-216)

Perquè parla de l'amistat i l'amor.

Perquè és una novel·la d'el·lipsis, on és important allò que s'explica i allò que no s'explica.

Perquè parla de literatura; també d'ensenyar literatura...

Perquè en William Stoner és un home dividit, i això el fa molt interessant. Mentre algunes el considerem un ésser immòbil davant la vida, d'altres creuen que ell decideix el que fa en qualsevol moment.

Perquè l'últim capítol és de traca i mocador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada