dilluns, 17 de gener de 2011

Una història avorrida? L’apunt de les estranyeses

Una història avorrida va arribar a les meves mans per atzar, com la majoria dels llibres. Són 113 pàgines dividides en 6 capítols, que es llegeixen amb plaer i que m’han suggerit un munt de coses. Per no allargassar-me massa (que després no em llegiu, que us conec!), parlaré d’Una història avorrida en diferents apunts –confio que seran successius però tampoc no us ho puc assegurar (que jo també em conec!)–. Com que un dia ja ho vaig preguntar, m’atreveixo a començar aquí l’apunt de les estranyeses:

Pàgina 18 del primer capítol (p. 7-27), quan diu “... i no només us en dirà l’any, el mes i el dia, sinó que també us explicarà els detalls que van envoltar un o un esdeveniment altre.”
Quatre pàgines després (p. 22), llegeixo: “Del fosc passat de la medicina només se n’ha conservat una, de tradició: la corbata blanca que ara porten els doctors!” Se’m fa molt rar però suposo que els “rars” són els russos!
També em crida l’atenció la frase següent (p. 24): “Un altre dels meus enemics és en mi mateix”.
Crec que puc afirmar (sense estranyar-me) que falta un NO després de “Mai” a la frase següent (p. 25): “Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes.”

Al segon capítol (p. 29-57), a la pàgina 34 torna a aparèixer la corbata blanca –es confirma que deuen ser “rarets”, aquests russos; a la mateixa pàgina, llegeixo: “Que és una botiga, això, o què? Jo no en venc, de temes! Per mil·lèsima vegada, els prego a tots que em deixin tranquil!” Eps, és que no m’estranya que no el deixin tranquil, perquè aquesta mil·lèsima [una de les mil parts iguals en què es divideix una quantitat o un tot, segons el DIEC] diria que no té gaire força...
A la pàgina 54 segueixo trobant a faltar l’adverbi NO, quan diu: “Mai fins ara m’havia topat amb l’antagonisme de classe...”.
Per acabar el capítol (p. 57) una mica de caos horari: “Em fico al llit, després em llevo i passejo amunt i avall per l’habitació, i tot seguit em torno a ficar al llit... Normalment, després de dinar, abans que sigui de nit, la meva excitació nerviosa arriba al seu punt més alt.”

De ple ja al capítol tercer (p. 59-78) em trobo amb una frase (p. 66) que em confirma que no dec anar tan equivocada amb el NO: “Sempre parla de coses serioses però mai no ho fa seriosament.” Bingo! Però em desanimo quan a la pàgina 77 em torno a topar amb l’absència de l’adverbi: “I em juro a mi mateix que mai més aniré a casa de la Kàtia...”. Esclar que a la frase anterior ha desaparegut una preposició ben NOstrAdA: “...com és que cada nit t’atreu la idea d’anar buscar aquells dos gripaus?”

Per al capítol quart (p. 79-94) assumeixo que l’estranya puc ser jo (que ho sóc!), però
hi ha un parell de frases a les quals no acabo de trobar el sentit o que considero que podrien ser més senzilles:
“Quan llegeixo publicacions serioses, sento exactament la mateixa por indefinida. L’extraordinària arrogància, el to burleta de general, la familiaritat amb què tracten els autors... tot això em resulta incomprensible i em fa por.” (p. 81-82)
“Ara es produeixen situacions equívoques de les quals abans només tenia idea de sentir-ne a parlar.” (p. 88)

Acabo. Ja m’he fet molt pesada. Ningú no llegirà aquest apunt tan llarg i estrany...

Abans de tancar el llibre, però, no em puc estar de rellegir dues frases (p. 106-107): “M’estiro de nou al llit i em poso a buscar alguna cosa amb què ocupar els meus pensaments. En què puc pensar?...”.

I em ve, de cop, la mandra.

Llegeixes o què!?, un blog.


Il·lustra l'apunt Gardens of Exile at the Berlin Jewish Museum

8 comentaris:

  1. El corrector feia vaga...

    ResponElimina
  2. Su, he consultat l'enciclopèdia catalana respecte a aquest NO i és una mica complexe la seva utilització. Sembla ser que aquest NO desapareix en frases interrogatives i condicionals i amb el verb en subjuntiu. Tot un repte pels correctors!!!
    Ens poses a prova, o que?.....

    ResponElimina
  3. Ei, Marta! Que jo només subratllo coses estranyes... Si fos fàcil no m'hi posaria, segur!

    M'agrada que, de les coses que em criden l'atenció (en aquest apunt, les estranyes) en puguem parlar.

    No sé si us poso a prova... Jo diria més aviat que busco parlar d'assumptes relacionats amb l'escriptura i la lectura.

    Salut i bons reptes!

    SU

    ResponElimina
  4. Hola,

    he fet una breu cerca sobre el tema de la corbata blanca i sembla ser que efectivament és una tradició entre els metges russos de l'època.

    Sobre l'ús de la negació, a mi no tan sols no m'extranya l'absència del NO a les frases que indiques, sinó que tampoc no el posaria en construccions similars.

    Si tot plegat passa a Rússia no em sembla inversemblant que es faci fosc després de dinar.

    Respecte a la "mil·lèsima vegada", l'"un o un", estic d'acord. Altres qüestions semblen discrepàncies sobre l'estil.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  5. Una cosa rara: resulta que l'ordinal de mil és milè, però als diccionaris de l'IEC, GDLC i Alcover-Moll donen milè com a sinònim de mil·lèssim!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. Llibreter,

    Està clar que de les coses estranyes sempre se n'aprèn, també!

    Gràcies per totes les teves cerques -breus o no- que aclareixen les rareses i/o les confirmen.

    Salut!

    SU

    ResponElimina
  7. Ei quin bon apunt per obrir debat. T'anava a suggerir que escrivissis la Valeria, editora de Minúscula, que segur que en resoldria els dubtes, però el nostre estimat Llibreter ja ha fet els deures i amb nota!

    Fe

    ResponElimina
  8. Ostres Fe,

    Entre la Marta i el Llibreter han fet TOTA la feina! Es confirma que "lu meu" és suscitar debats però tenir les idees clares més aviat no.

    Un petonàs!

    SU

    ResponElimina