Descobrir i voler conèixer més

El que primer et crida l’atenció quan obres el llibre és que les pàgines semblen fotocopiades. Fa la impressió que l’editorial ha aprofitat “la tripa” de la primera edició (de l’any 1984) i, per a publicar-lo en aquesta col·lecció, només s’ha molestat en canviar-li la portada. Una llàstima, perquè una revisió del text sempre s’agraeix.

Trena de cendra està escrit en primera persona i s’adreça a una persona, precisament, que mai no va poder llegir-lo. Cal tenir-ho en compte. Confesso que durant la lectura dels primers capítols (tots més aviat breus, sense títol, encapçalats pel número romà corresponent), m’intrigava saber si tot el llibre aguantaria aquest plantejament. He de dir-vos que sí, que la ploma de la Carme Guasch no defalleix en cap moment dels tres capítols en què ens presenta el llibre.

Per a mi, Trena de cendra és un llibre escrit com a teràpia. Em sembla que la Carme Guasch va sentir la necessitat d’escriure’l, sobretot, per justificar els anys que havia mentit al seu home sobre la situació real de la seva malaltia. Ho dedueixo en llegir, entre d’altres, la pàgina 206: “...Estic disposada a treure’m la màscara, a ajudar-te a assumir la teva mort. No vull que ens separem en l’engany; cal que retrobem el nostre antic lligam (...) vull que et despertis perquè siguem els que fórem i puguem acomiadar-nos sense traïció. Hi ha d’haver una reconciliació per aquests tres anys de fingiment. Necessito confessar els meus pecats i esborrar la injúria.”

També, encara que potser en menor grau, l’escriptura del llibre li serveix a l’autora per fer teràpia del que ella considera el seu fracàs com a mare. Ho trobo a la pàgina 51: “Haig de reconèixer que al costat de l’èxit de la nostra vida de parella, s’hi alineen molts errors, molts fracassos. La meva actuació com a mare ha estat un dels més estrepitosos i punyents. Em consta que són moltes les dones que, com jo, en arribar als cinquanta anys, davant de la desafecció dels fills, ens fem la mateixa pregunta: ‘En què he fallat?’...”. Carme Guasch, però, no ens ofereix una visió del tot pessimista, com llegeixo tot seguit, a la pàgina 54: “Vull creure, doncs, que no tot ha estat negatiu a la meva vida. No he tingut altra dèria que estimar; m’he dedicat a estimar-los”, i acaba el capítol, a la pàgina següent, amb un significatiu “no es pot guanyar sempre”.

Les dues situacions (la mort del seu marit, la sensació d’haver fracassat com a mare) són ben reals i tangibles, vivències que han pogut experimentar -com ella mateixa diu- moltes altres dones. Però he de reconèixer que el fet que estiguin escrites per una poeta les fa per a mi del tot especials, enriquidores en molts sentits, per la manera de viure-les i, sobretot, per la forma d’expressar-les.

Us deixo una mostra d’alguns fragments de Trena de cendra, un llibre que m’ha fet descobrir i voler conèixer més una autora:
“El somni s’havia estavellat quan l’estrany s’havia instal·lat entre tots dos, i ara jo em trobava al mig d’un carrer de Barcelona, amb els bocins d’aquest somni a la mà, absolutament sola i perduda, mentre queia la fosca entorn meu, davant meu, dintre meu” (pàgina 41).
“Una grapa m’estreny la gola i les llàgrimes, de nou, com una glopada de punxes, em cremen els ulls. Surto al carrer. És de nit...” (pàgina 50).
“Res no podia ja fer-te més mal que la fera que creixia dintre teu. Quan ens abraçàvem el sentia allà, entre nosaltres, formant part de la nostra unió, dels nostres cossos entrellaçats. Era l’ombra de la mort que s’enroscava a la nostra abraçada i la convertia en una trena de cendra” (pàgina 177).

Per sort, hi ha persones que fa més temps que la llegeixen. Jo m’hi vaig voler acostar en el seu moment i -ja ho veieu!-, no m’hi he posat fins ara!

Com deia aquella: Gràcies per la paciència!

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure...

Il·lustra l'apunt un detall -estrany- d'una fotografia d'Stéphane Tetu