dimecres, 23 de maig de 2007

GRANS col·laboradors

Les de Llegeixes o què?! sabem perfectament que no tenim NIVELL, però això mai no ens ha preocupat en excés. Inconsciència? Podríem dir que sí, però el que realment ens salva és que, a vegades, comptem amb la col·laboració de persones que, no només ens llegeixen sinó que fins i tot escriuen per al nostre bloc (i en més d’una ocasió, visca!).

Arribat aquest punt, les de Llegeixes o què?! us convidem a llegir la crònica del nostre col·laborador –especial i DE NIVELL– de Chair de ma chair, del Theather Meschugge, un espectacle de titelles per a adults que es va poder veure al Teatro Juan Bravo de Segovia, dins del Titirimundi 2007, els dies 14 i 15 de maig.

Salut i bona lectura!


TITIRIMUNDI, UN SOPLO DE AIRE FRESCO
Ya llevamos unas cuantas ediciones, hasta 21, del festival. Pero siempre nos sorprende. Este año, por ejemplo, con el espectáculo Chair de ma chair, del Theather Meschugge. Se trata de una compañía alemana, dirigida por Ilka Schönmbein, y compuesta por otras seis personas, además de ella. Si meschugge significa loco, ellos dicen estarlo un poco. Se han dedicado, durante años, a patearse los caminos, a actuar con unos espectáculos de puro teatro, donde no se hacen distinciones entre marionetas y personas. Danza, texto, títeres; palabra, gesto, sentimiento. Todo está unido en su espectáculo. Basado en un cuento de Aglaja Veteranyi (Pourquoi l'enfant cuisait dans la polenta), se nos plantea un juego macabro, en el que una mujer recuerda su infancia, a su madre, rígida para con los otros, consentidora en diversos grados consigo misma, a su violento padre. Un circo, una acróbata, una mujer adúltera, un marido celoso, un accidente, y, de fondo, siempre la voz de la hija, en un alemán ronco, traducido por otro personaje, equívoco: ¿ángel, conciencia? Hay una mujer cocinando la polenta; el olor se va expandiendo por el teatro, y la mente reacciona: ¿se está cociendo el niño? ¿No vamos a poder salvarlo? Parece que hueles su cuerpo quemado; nos da la impresión de oír los gritos, desesperados, del niño que no sabía dónde se metía. Y, por encima de todo, Ilka, la niña, la mujer, mitad persona y mitad marioneta. Se cubre con la careta de la infante, deformada, loca, violada. Se retuerce en el escenario, debatiéndose entre el dolor y el placer más deliciosamente obsceno. La imagen es impactante: a media luz, un cuerpo va arrastrando a otro, entre estertores, se diría, en el delicado espacio que divide muerte y vida. “Pasamos más tiempo muertos que vivos”. “En el cielo, hay que convencer a Dios de que es mejor estar muertos, porque, si no, te apaga el cerebro”. Y, claro, entonces, con el cerebro en off, ¿qué hacemos durante toda la eternidad? La palabra, el gesto, el retorcimiento, la dislocación de la existencia, el horror y la vida, el horror que es vida, Artaud y Beckett, y Ionesco, y Valle, y todos los que en el mundo han sido: desheredados, rotos, malheridos, fracasados, humillados, olvidados. Todos estamos allí. Todos somos parte del espectáculo. Carne de nuestra carne. Teatro.

[El post d’avui el dediquem a la titellaire Mariona Masgrau]

Il·lustra el post una imatge de l'espectacle en qüestió

divendres, 18 de maig de 2007

Amb el llapis a la mà

A vegades hi ha llibres que et demanen ser llegits amb el llapis a la mà. Aquesta afirmació que, sense cap mena de dubte, no seria compartida per les dues meitats de Llegeixes o què?!, podria servir per classificar –si calgués- els tres llibres dels quals la meitat més mediàtica de Llegeixes o què?! ha parlat a la tele de Badalona aquesta setmana. Ja queden pocs programes... Paciència! Ara, us recomanem la nova interpretació que d’aquests llibres n’ha fet el nostre col·laborador imprescindible.

Una súplica para Eros, Siri Hustvedt, Circe, [traducció al castellà d’Aurora Echevarría]

Ni l’autora ni l’editorial són noves en aquesta plaça... Una súplica para Eros és un brillant recull de textos de Siri Hustvedt, una autora que treballa i escriu a consciència i que és transparent. Hi trobareu assajos sobre la memòria, la literatura, els misteris del desig, la influència de Nova York en la seva personalitat i la seva obra, els seus estudis sobre Dickens, Henry James, la novel·la El Gran Gatsby, Nova York després dels atemptats de l’11 S... Siri Hustvedt combina amb molta saviesa les seves vicissituds personals amb reflexions d’interès sobre tots aquests temes. El text més antic data de l’any 1995 i, els més recents estan datats el 2004. No estan ordenats cronològicament ni tampoc de manera temàtica. Les reflexions que ens ofereix Siri Hustvedt en aquest recull d’articles són de les què t’entretenen i alhora et fan pensar. Pas mal, no?

Dolors Monserdà. La voluntat d’escriure, M. Carme Mas. Arola Editors. Col·lecció Atenea

La lectura d’aquest estudi de M. Carme Mas ens permetrà acostar-nos a la figura de Dolors Monserdà, una autora prolífica i polifacètica a qui li hem de reconèixer la seva tasca com a pionera de la novel·la catalana de dones, com a articulista, com a assagista i com a feminista i impulsora d’empreses socials. Una de les coses que aquest llibre ens demostra és que Monserdà no va escriure per ella mateixa, pel mer procés creatiu i artístic, sinó que va escriure especialment per a les dones, d’un temps i d’un espai concrets, la Catalunya del darrer quart del segle XIX i del primer del XX, un moment en què la presència de la dona en el camp de la literatura era més aviat tímida i testimonial. Segons l’estudi de M. Carme Mas, molt ben documentat i clarament exposat, la voluntat d’escriure va marcar la vida de Dolors Monserdà. El seu treball ens mostra que Monserdà volia escriure obertament, amb el reconeixement de tots, sense amagar el seu nom ni la seva condició de dona. És per això que, en aquell moment, les seves produccions havien de contenir un missatge de valors ètics, morals i socials. I, segons Mas, aquest fou un tribut que potser va pagar massa car, fent que a la seva obra hi predominés l’ètica per sobre de l’estètica. Dolors Monserdà és una autora poc coneguda, però possiblement amb aquest llibre s’inicia un camí que permetrà uns estudis posteriors que podran analitzar en profunditat la contribució literària d’aquesta autora i, per tant, la podrem rescatar de l’oblit i del desconeixement.

Temps indòcils, Agustí Pons, Angle Editorial

Temps indòcils és dels llibres que enganxa. Són 343 pàgines que contenen un cocktail fresc i lleuger d’empassar, que a més et deixa un bon regust. Deu ser cosa dels ingredients: memòries dels primers vint anys de vida professional de l’autor –però uns anys molt significatius, de 1963 a 1983-, la crònica social, cultural i política d’aquest període i el retrat de personatges que Agustí Pons va conèixer i tractar. Qualsevol d’aquests tres ingredients, repartits en setze capítols, estan barrejats sense seguir un ordre cronològic, però això no afecta per res la comprensió i el seguiment del llibre, que està escrit en un llenguatge entenedor i assequible per a tots els públics.

La imatge, com us hem dit, creació del crack Ivan Saez

dimarts, 15 de maig de 2007

Tot esperant...

Hi ha una de les meitats de Llegeixes o què?! que fa temps que espera dues coses molt puntuals de l’altra meitat d’aquest meravellós i entranyable tàndem, que són:
La primera: “que faci l’enllaç, des del seu bloc (o blog o weblog), a la nova adreça que tenim des del gener de 2007!”
La segona: “que escrigui el post sobre la concessió del darrer premi de poesia de Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater...”

Tot esperant aquests dos gestos per part de la meitat més jove i, per tant, més eixelebrada de Llegeixes o què?!, l’altra meitat es dedica a activitats tan estranyes i plaents com anar a escoltar un traductor, Joan Sellent, que dins del programa de “Vine a fer un cafè amb...”, ens va parlar de “traduir teatre”. Recentment, aquest traductor i professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció 2006 per la seva traducció de l’obra d’Arthur Miller, Panorama des del pont (Proa).
El diàleg àgil i directe que vam poder mantenir amb Joan Sellent ens va facilitar informació del procés de traducció que, en el cas del teatre, té la seva prova de foc a la primera lectura que de l’obra fan les actrius i els actors. El traductor, en aquest cas, ja compta que la versió que ell ha donat per acabada és susceptible de ser modificada. Com és evident, un text teatral ha de funcionar dit en veu alta. A Joan Sellent li agrada participar des de l’inici dels assajos; vol que la seva traducció s’entengui i que els actors i les actrius se sentin a gust quan interpreten les frases que ell ha girat, de l’anglès al català. Sellent reconeix que la primera versió del text teatral l’enllesteix bastant ràpid, que no té cap problema per consultar i utilitzar, si escau, altres traduccions del mateix text i que, quan el tradueix, li cal també més informació sobre l’autor i sobre l’obra.
De les seves darreres traduccions teatrals en destaquem, també, El ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde (Proa), que podeu veure al TNC, Unes veus, de Joe Penhall, Un matrimoni de Boston, de David Mamet (Fundació Teatre Lliure) i L’edèn, d’Eugene O’brien, que fins aquest darrer cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre Tantarantana.

I fins aquí hem arribat. Com va dir aquella: “L’espera, en bona companyia, no desespera...”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...

Il·lustra el post una caixa d'Adrià Pina, homenatge a "Fumando espero..."

dimecres, 9 de maig de 2007

Coses que pensava que mai no faria... (o mai no diguis mai)

La meitat més veterana, bruixa, rància, madura, antiga... ço és, la meitat més vella de Llegeixes o què?! ja n’ha vist i n’ha fet de molts colors.

A les beceroles de les seves vellúries, però, aquesta mateixa meitat del meravellós tàndem de Llegeixes o què?! se sorprèn cada dia de coses que passen al món, al petit món del seu voltant que, com us podeu imaginar, té tant i tant a veure amb els llibres i, sobretot, amb la lectura.

Però el que li fa basarda, sincerament, són les coses que pensava que mai no faria i que ha fet o que farà en breu... En un atac de sinceritat absoluta –per què no dir-ho?–, us les detallem, amb les seves mateixes paraules, a continuació:

“M’he comprat la revista Quimera del mes d’abril. Me l’he comprat i us la recomano, sobretot la lectura d’un extracte de la conversa entre Juan Villoro i Enrique Vila-Matas (la confirmació de la meva absoluta admiració per Vila-Matas) i l’entrevista de Gabriel Insausti a Manuel Borràs, editor de Pre-textos”.

“Després de xalar amb les 640 pàgines de L’art de viure, de Goliarda Sapienza (La Campana) i acabar amb un dolor intens a la mà dreta de llegir aquest llibre al metro –el meu lloc de lectura més habitual–, m’he plantejat la possibilitat de llegir el llibre de James Boswell, Vida de Samuel Johnson, doctor en leyes, editat per Acantilado i editat i traduït per Miquel Martínez-Lage. Total, només té 1.990 pàgines!!!”.

“M’he estirat els cabells per no haver llegit encara Defensa pròpia, de Borja Bagunyà (Proa). I no només pel fet de llegir un llibre premiat, d’un autor molt jove... sinó perquè no he pogut participar en l’encès diàleg entre El Llibreter i els seus lectors i les seves lectores i dir-hi la meva, és clar!”.

I per avui res més! Com va dir aquella: “Qui dia passa, any empeny...”

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...


El post d'avui, "Biblioteca amb cactus", il·lustració de Kyoung Tackhong