dimarts, 15 de maig de 2007

Tot esperant...

Hi ha una de les meitats de Llegeixes o què?! que fa temps que espera dues coses molt puntuals de l’altra meitat d’aquest meravellós i entranyable tàndem, que són:
La primera: “que faci l’enllaç, des del seu bloc (o blog o weblog), a la nova adreça que tenim des del gener de 2007!”
La segona: “que escrigui el post sobre la concessió del darrer premi de poesia de Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater...”

Tot esperant aquests dos gestos per part de la meitat més jove i, per tant, més eixelebrada de Llegeixes o què?!, l’altra meitat es dedica a activitats tan estranyes i plaents com anar a escoltar un traductor, Joan Sellent, que dins del programa de “Vine a fer un cafè amb...”, ens va parlar de “traduir teatre”. Recentment, aquest traductor i professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció 2006 per la seva traducció de l’obra d’Arthur Miller, Panorama des del pont (Proa).
El diàleg àgil i directe que vam poder mantenir amb Joan Sellent ens va facilitar informació del procés de traducció que, en el cas del teatre, té la seva prova de foc a la primera lectura que de l’obra fan les actrius i els actors. El traductor, en aquest cas, ja compta que la versió que ell ha donat per acabada és susceptible de ser modificada. Com és evident, un text teatral ha de funcionar dit en veu alta. A Joan Sellent li agrada participar des de l’inici dels assajos; vol que la seva traducció s’entengui i que els actors i les actrius se sentin a gust quan interpreten les frases que ell ha girat, de l’anglès al català. Sellent reconeix que la primera versió del text teatral l’enllesteix bastant ràpid, que no té cap problema per consultar i utilitzar, si escau, altres traduccions del mateix text i que, quan el tradueix, li cal també més informació sobre l’autor i sobre l’obra.
De les seves darreres traduccions teatrals en destaquem, també, El ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde (Proa), que podeu veure al TNC, Unes veus, de Joe Penhall, Un matrimoni de Boston, de David Mamet (Fundació Teatre Lliure) i L’edèn, d’Eugene O’brien, que fins aquest darrer cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre Tantarantana.

I fins aquí hem arribat. Com va dir aquella: “L’espera, en bona companyia, no desespera...”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...

Il·lustra el post una caixa d'Adrià Pina, homenatge a "Fumando espero..."

2 comentaris:

  1. Anònim6:59 p. m.

    A mi no em fa tanta gràcia.

    ResponElimina
  2. Anònim7:11 p. m.

    És que no tens sentit de l'humor.

    ResponElimina