dilluns, 30 de novembre de 2015

1/12/15: impossible sobreviure a tanta bona literatura!

Com ja vaig anunciar/amenaçar en una carta ben simpàtica, els propers apunts recolliran algunes de les propostes literàries que des de Llegeixes o què!? considerem imperdibles.

Com veureu, demà és un dia d'aquells en què el do de la ubiqüitat seria del tot necessari.

A les 7 de la tarda:

A la Biblioteca Sant Gervasi - Joan Maragall, Lluís Maria Todó, autor i traductor, i Maria Bohigas, editora i traductora, presentaran L'últim mono/El último mono.

A 2/4 de 8 del vespre:

A la seu d'Editorial Comanegra, presentació del llibre Manual de autoayuda para suicidas, de Carlos Cubeiro i Óscar L. Zaid.

A Laie, lectura i presentació de les darreres novetats de JARDINS DE SAMARCANDA: Poema a la durada, de Peter Handke (traducció de Marta Pera), Pàtria meva A4, d'Ana Blandiana (traducció de Corina Oproae - guanyadora de l'onzè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia que convoca Cafè Central.) A més de les traductores, llegirà poemes Odile Arqué.

A La Calders, amb l'Anna Casassas i en Xavier Montoliu, coneixerem la meravellosa obra Els meus començaments i l'extraordinària vida de Panait Istrati!

A Saltamartí llibres, Omnium cultural presentarà el llibre de Josep Lluís Martín Berbois: Josep Maria Ainaud de Lasarte, un humanista al servei de Catalunya.

A 2/4 de 9 de la nit:

Nit Francesc Pujols a l'Horiginal: es presentarà en societat el còmic amb Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, de Toni Benages i Sebastià Roig; i hi haurà lectures a càrrec d'Enric Casasses, Maria Cabrera, Sebastià Jovani i Martí Sales.

Ho sé, em repeteixo, però és impossible sobreviure a tanta bona literatura!

dijous, 26 de novembre de 2015

Carta oberta als bons editors

"Només" una mostra del meu patiment...
Estimades,
Estimats,

Sóc una dona feliçment aparellada i mare -gairebé a les vellúries- d'un parell de dimoniets de set anys.

Com acostumo a dir als clubs de lectura de Llegeixes o què?!, sóc filòloga de formació -ço que vol dir, actualment, «reinventa't, reina!»- i lectora per vocació.

M'adreço a vosaltres amb la nul·la esperança que feu cas d'aquesta humil petició, que entenc que us sorprendrà, que potser us escandalitzarà, però que busca, en definitiva, la vostra comprensió (i treure-us un somriure!).

DEIXEU D'EDITAR TANTS BONS LLIBRES, carai!
És que no dono a l'abast, sincerament...

Sé que ho feu amb tota la bona intenció i que no voleu enganyar-nos quan ens dieu que «aquest llibre és magnífic», que «aquesta autora és imprescindible», que «no podeu perdre-us el debut/el retorn/la consagració/l'ultimíssim de fulanita de tal i de menganito de qual».

Sóc lectora, sí! I m'apassiona llegir! Però rebo tanta informació -gairebé sense buscar-la- dels vostres bons llibres que ni m'ho puc permetre econòmicament ni la meva família ni les meves amistats s'ho mereixen.

Penseu, també, en totes les llibreteres i llibreters d'aquest món nostre (moment homenatge: «El meu país és tan petit/que quan el sol se’n va a dormir/mai no està prou segur d’haver-lo vist...»), que també deuen estar passant per un calvari, ara que som a tocar de les festes de Nadal i persones vingudes d'arreu s'acosten a les seves llibreries per comprar -tant de bo!- llibres vostres per a tota la mainada, avis i àvies, parelles -estables o no-, etc.

Sé que m'entendreu i que fareu tots els possibles per dur-me la contrària.

Esteu en el vostre dret d'editar allò que us plagui, preferiblement bons llibres que -com deia aquella- ens permetin «viure més vegades», però penseu que cada cop que ho feu, una lectora -jo- patirà en silenci.

I això és tot, per ara. En els propers apunts d'aquest mes de desembre miraré de demostrar-vos com és impossible viure/sobreviure rodejada de tants bons llibres editats per vosaltres.

Molt cordialment,

PS. Avui he descobert que fa molt de temps que em dedico a escriure «cartes obertes»:
- a qualsevol creadora o creador (incloses traductores i “ors”).
- a en Salvador Macip.
- a la Tina Vallès.

dimarts, 17 de novembre de 2015

Llegim «De sobte truquen a la porta»

Ahir vam encetar una nova setmana on s'hi van acumulant bones lectures i els millors moments per a compartir-les: els clubs de lectura de Llegeixes o què!?

Avui és el torn d'Etgar Keret i el seu recull de contes De sobte truquen a la porta (en català, traduït per Albert Torrescasana) i De repente llaman a la puerta (en traducció al castellà d'Ana María Bejarano).

Així que, d'aquí una estona, ens trobarem a la Llibreria A peu, de pàgina per compartir fragments com aquests que trobareu aquí sota:

Per què ploro, doncs? Perquè les coses són com són. Quan et prenen alguna cosa, encara que sigui una merda, et dol. Quan t'extirpen un tumor, et queda la cicatriu. I sembla que el millor moment per gratar-te-la sigui la nit. («Agafa el cucut per la cua», p. 101-102)

Un nord-americà i una israeliana es coneixen per pura casualitat. Una vetllada agradable. [...] I dues persones que, en dues bandes diferents de l'oceà, no se saben sostreure a tots aquests detalls força insignificants durant gairebé un any. N'hi ha que cauen des del segon pis d'un edifici i només acaben amb una marca negra i blava al cul. Altres, en canvi, fan un pas en fals mentre baixen les escalen i acaben enguixats. En David i ella eren del segon grup. («Negre i blau», p. 123)

...el portaven a un bon lloc. Un lloc ple de colors i de gustos i d'olors inimaginables. Li va parlar d'aquell lloc, de la ingravidesa que afecta el teu cos, i del fet que, encara que no vulguis res, allà tot es converteix en realitat. Li va explicar que allà no hi ha por, fins al punt que, si alguna cosa t'està a punt de fer mal, quan passa es transforma en una altra mena de sensació, una sensació que et fa sentir agraït... («Mal karma», p. 138)

L'única manera de salvar la situació és tenir una idea. Una idea genial que desemboqui en un pla i que el situï al bell mig de l'acció en qualitat de creador, de persona útil, d'algú que val la pena tenir a la vora. («Festa sorpresa», p. 239)

Escriu sobre això: sobre l'aparent escassa naturalitat de la situació i sobre fins a quin punt aquesta absència de naturalitat es pot traduir tot d'una en una cosa real i carregada de passió. En una cosa que t'impregna, des del cervell fins a les entranyes. O a l'inrevés. No sé com funciona en el teu cas, quina part del teu cos activa el flux creatiu. Cadascú és diferent. («Quin animal ets?», p. 249)

dimarts, 10 de novembre de 2015

Llegim «El loco de las rosas»

Coberta de Nermine Hammam
Ja us vaig avançar que aquesta setmana tindria llegiguera de la bona i us deixava un tastet de lectura de La nostra vida vertical de Yannick Garcia.

La sessió de demà dimecres també va de contes, ja que el club de lectura de la Llibreria Atzavara té un nom que no enganya: 'Posa un conte a la teva vida!'

I així, ens trobarem per compartir la lectura d'El loco de las rosas de Mohamed Chukri, en traducció al castellà de Rajae Boumediane El Metni i editat per Cabaret Voltaire aquest mateix any.

Us deixo alguns fragments d'aquest llibre, tota una descoberta:

...En nuestros tiempos había aún más paro, pero nadie perdía la cabeza. Es la insatisfacción la que destroza los nervios a la gente. El conformismo es cordura. («Violencia en la playa», p. 40)

Sólo los locos y los vagabundos pasean sin rumbo, indiferentes. De vez en cuando, se escuchan las carcajadas de los locos, que gritan y se ríen señalando con el dedo a la gente o al vacío. («Los que vuelven», p. 59)

-Cuando los niños demuestran su sabiduría, los adultos deben respetarlos. El mundo adquiere otro significado... («Los niños no siempre están locos», p. 77)

Todo lo que se pueda imaginar uno sobre la faz de la tierra ya existe. Quizás sea verdad, pero ¿qué importa? («Prohibido hablar de las moscas», p. 97)

Bashir lanza al vacío una carcajada histérica. Tiene la cara de un anciano chino, la boca como una vagina abierta, el ceño fruncido y sombrío. La situación vuelve a la calma. Las lágrimas de victoria fluyen de sus pequeños ojos redondos como los de una lechuza. Se ríe como un pez que respira bajo el agua. («Bashir, vivo y muerto», p. 119)

En el barrio, la miseria se ha convertido en la compañera de grandes y pequeños. La belleza asoma, curiosa, detrás de las pequeñas puertas sombrías. Es la misma belleza que se vende por las calles de la ciudad nueva. («El loco de las rosas», p. 172)


Com diria aquella: "Sí, em repeteixo... Però jo no m'ho perdria!"

dijous, 5 de novembre de 2015

Llegim «La nostra vida vertical»

La setmana vinent m'esperen –segur!– molt bones estones amb les lectores i els lectors dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?

La primera de les cites lectores serà als Lluïsos de Gràcia, dilluns vinent, quan treballarem els deu contes que s'apleguen a La nostra vida vertical de Yannick Garcia, llibre editat per l'altra editorial el març de 2014, després d'haver obtingut el Premi Documenta 2013.

Avui «toca» deixar-vos alguns fragments d'aquest llibre, del qual me'n declaro fan absoluta:

...les paraules (...) són l'engany més gran de tots. Les paraules ens atrapen quan són dites. No hi ha marxa enrere: ens diuen i deixem de ser. Només som humans de debò, només som esperit, quan callem. («Megainescrutables», p. 14)

Els llavis els tenia prims, amb la boca tancada diria que els hi havien dibuixat amb rímel. Una línia recta i disposada a callar-ho tot. («Megainescrutables», p. 27)

La gent respecta els qui no neguen el que són, els qui llueixen les seues imperfeccions i en fan bandera, peti que peti. («El regal», p. 29)

La cosa és que hi havia moments en què veia la persona que volia ser i m'hi apropava molt. Pràcticament era d'aquella manera concreta, em faltava poc. («Un eunuc i un xafarder», p. 41)

...en alguns casos els pensaments són com poltres joves, que corren i corren, però n'hi ha que no, que en realitat els fan tres nusos ben forts a les sogues i no els deixen bellugar ni un centímetre, i aleshores la meua feina de desenredador de nusos es torna molt més sublim, és com si em mostrés tots els seus matisos i tota la seua estructura de filigrana. («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 51)

Que clarividents que podem arribar a ser, quan a la resta del món el mateix fet se'ns presenta opac, fosc com una gola de llop, però quina capacitat té la ment humana que en alguns moments hi sap veure el llampurneig més tènue, el crit més dèbil! («Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets», p. 60)

Els comentaris plantats a l'hort de les converses amb la Teresa començaven a traure brot i fruit. («Caurem ben cap amunt», p. 75)

La Nika se sent entre els russos, aquests russos, com en un banc de meduses. Són interessants de mirar, hi perdries hores, però en el fons saps que piquen. («Extinció», p. 101)

A fora, el dia està prenyat d'interrogants amenaçadors i, a dins, de dilemes impenetrables. («Vaig córrer», p. 119)

dimarts, 3 de novembre de 2015

Quan llegir és compartir

Imatge manllevada de L'Espolsada
No em cansaré de repetir que les llibreries i les biblioteques són espais màgics, llocs on he pogut fer realitat el meu somni: compartir amb altres persones el plaer per la lectura.

Les llibreries on faig els clubs de lectura són llocs especials per a mi, no només perquè puc desenvolupar la meva feina de «conductora literària» amb total llibertat, sinó perquè les persones que em confien aquesta tasca també són especials i treballen cada dia per oferir-nos aquell llibre que necessitem, que ens ajuda, que ens acompanya, que ens transforma, que ens fa viure altres vides... potser fins i tot sense saber-ho.

Gràcies Albert i Berta, Gemma i Josep i Eric!

Dit això, però, escric aquest apunt per recomanar-vos una activitat que, malauradament, em perdré. Es tracta del Pòquer de dones que es perpetrarà aquest divendres a L'Espolsada.

Us deixo aquí alguns fragments de Li i altres relats de Nikos Kavadias –traduïts del grec per Jaume Almirall i amb un excel·lent text del mateix Almirall sobre l'autor–, un dels llibres dels quals es parlarà en aquesta vetllada, que segur que serà màgica:

Les xineses tenen les cames més boniques que he vist mai. Una escletxa rosada com una flor que bada. Com un ull mig clos que somia. La seva floració s'enfila com una espiga. O com la barbeta esclarissada d'un jove mandarí. («LI», p. 18)

Em recordava d'algú, feia molts anys, en una casa plena de gent, a Atenes. Abans no tinguessin ocasió de presentar-nos, em va abraçar i em va besar. Em va recordar una festa nostra a Nova York (encara no hi he anat, a aquesta ciutat), les meves cançons, que duia escrites a mà i que li vaig llegir, les dones amb qui havíem anat. Vam sortir plegats i vam seguir la festa en un altre lloc. Al matí ens vam besar i ens vam dir adéu. Era la primera vegada que l'havia vist. I l'última. Les persones raonables són les úniques que no pots convèncer... i les úniques que no et poden convèncer. («DE LA GUERRA», p. 50-51)

¿Te'n recordes, d'aquella nit que plovia? Calats per un aiguat inclement, avançàvem tots dos enmig de la nit. Sols. ¿Et menava o em menaves? Clavava els meus ulls somnolents en la cortina nocturna, com no els havia clavats aquella vegada que buscava fars al Mar del Nord. El teu olfacte ens va salvar. Un estable ens va fer de refugi. Vam apartar l'alfals i vam encendre una gran foguera. Ho dic bé: vam encendre. Tu em donaves ànims. Ajagut a terra, et sentia com mastegaves. En acabat, et vaig parlar. Mai no m'havia entès tan bé amb les persones com llavors amb tu. Ens vam adormir tot conversant. Jo ajagut a l'herba. Tu dret. ¿Quantes persones no dormen dretes mentre caminen, sense tenir el teu enteniment? Què hi farem... («AL MEU CAVALL», p. 64-65)


Com diria aquella: «Jo no m'ho perdria!»