dissabte, 30 de març de 2013

Activitats simultànies

És cert, tot i tot i tot i tot està molt malament... Però deixeu-me dir que, malgrat el desànim general, comença un abril esplendorós d'activitats relacionades amb el llibre i amb la lectura.

Dimecres 3 d'abril
Mentre estarem comentant un llibre d'Enrique Vila-Matas al club de lectura de la Biblioteca J. Barbero de Trinitat Vella, la Llibreria Anglada organitzarà la presentació de La casa del silenci de Blanca Busquets, que tindrà lloc al Temple Romà de Vic.

Dijous 4 d'abril
Mentre com a co-comissària (o xèrifa!) estarem coordinant i intervenint a la Jornada Joan Triadú, l'Imprevist (carrer Ferlandina, 34, de Barcelona) acollirà la presentació del llibre editat per LaBreu Paper de Vidre. Una nova polida, amb Guillem Miralles, Tina Vallès i Ester Andorrà, i dos presentadors de luxe: l'editora Maria Bohigas i el poeta Martí Sales. Sembla ser que Roger Puig rematarà la festa amb la seva música. Però és que a les 7 del vespre d'aquest mateix dia, la llibreria A peu de pàgina començarà unes interessantíssimes Jornades de Lectura.

En algunes d'aquestes activitats m'hi trobareu. Ara, no us diré allò de “xiuleu-me!” perquè em sembla que em desconcentraré.

I sí, ho sento. Són activitats simultànies.

Seguirem informant...

dijous, 21 de març de 2013

Apunt llarg, dia llarg

El millor d'aquest apunt és que està fet, no només amb una breu selecció de la poesia que m'agrada llegir i/o rellegir, sinó que ha crescut amb les aportacions d'amigues i amics.

Gràcies Anna, Elena i Jaume!

Avui és d'aquells dies que et “poemes” a sobre!
Espero que us agradin.


Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.
*
Ben poca cosa
basta a l'amor: sols creure's
una mirada.
*
Paper o marbre,
allò que la ment toca
s'omple de vida.

Joana Raspall, Arpegis Haikús. Saldes: ABADIAeditors, desembre 2004

NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit, en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, novembre 2009

14

Si m'estimes, que no sigui per res
sinó per pur amor. No diguis mai:
“L'estimo pel somriure, la mirada
o el dolç parlar... per l'opinió que expressa
que s'adiu amb la meva, i em procura
una gran sensació de benestar...”
perquè tot això, estimat, pot canviar,
canviar per tu, i l'amor així forjat
fàcilment pot desfer-se. No m'estimis
tampoc per eixugar les meves llàgrimes...
Estant amb tu podria oblidar els plors
i perdre tanmateix el teu amor!
Estima'm per amor i així podràs
estimar-me sens fi eternament.

Elizabeth Barret Browning, Sonets del Portuguès. Vic: Cafè Central/Eumo editorial, febrer 2006 (traducció de Dolors Udina)

Lirios

JUNTO a la vieja casa estáis
abrazados y sueltos contra el muro
igual que cuando van las parejas de jóvenes
de gira por el campo,
que se ríen por todo y se persiguen,
y caen sobre la hierba y se levantan
cogidas de la mano.
Así son vuestros tallos,
dibujo arrebatado de una danza.
De un día para otro florecisteis
como un juego de magia,
con un azul tan puro y decantado
que hasta los mismos buques
podrían navegar por vuestros pétalos.
Se explica que los reyes lo escogieran
para significar una eterna ventura.
En verdad sois hermosos,
mas sin querer venís a recordarle
sus viejas travesías y sus fiestas,
abrazados y sueltos, igual que tú a tu vida,
sólo que en ti pasado, porvenir y presente
ya van a la deriva.

Andrés Trapiello, Rama desnuda. Barcelona: Tusquets Editores, març 2001

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre


Pels bancals del teu cos
segreguem les paraules,
sofrides pauses i envilides,
que bandegen, funestes,
la fam del trobador
de dir-te, sense ganes,
com sacsem les excuses,
com pels ullals se’ns enfugen
els empelts del dolor.
Com cobegem les hores
quan els rebrots verdegen
i, exhausts, empelten rínxols
d’un altre temps,
d’un cos.

Susanna Lliberós, Cel·les. Barcelona: Viena Edicions, 2008

 No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma, Poemas póstumos

Em parlo

Els meus peus es despullen,
les meves mans s'assequen.
Obro la nevera i busco una llimona.
Agra la mirada,
com la que cada dia deixo enrere,
com la que cada dia espero endavant.
Assaboreixo el fracàs
i esguardo els nens que dormen descansats.
Com una gota d'aigua alliberant-se del got,
com la decepció dels anys esforçats,
l'aigua esclata en els meus ulls.
Vint anys estèrils d'amor,
trenta sis mesos concedits
no satisfets de plenitud.
Demà no hi seré.

Gemma Peres i Romero, Des de les rajoles (Il·lustracions d'Ariadna Gabarró). Girona: Curbet Edicions, gener 2013

diumenge, 17 de març de 2013

esclaus (o esclaves!) del sexe

La meva contribució al Dia de la Poesia Catalana a internet:

SI DIUS QUE NO M'ESTIMES

Si dius que no m'estimes
llavores per què em truques?

Si no m'ames,
no em truquis més.
A cops tots som
esclaus del sexe.

Pepe Sales (Barcelona, 1981)
Del llibre Sense re, sense remei, laBreu edicions (alabatre, 12), maig 2009

Poesia dedicada a la Cris, perquè sàpiga que estem al seu costat

dijous, 14 de març de 2013

Nova professió

El dimarts va ser el darrer dia del segon trimestre del taller que aquest curs he batejat amb el nom de Laboratori Creatiu d'Escriptura, un invent com qualsevol altre per passar una estona compartint amb les persones que s'hi apunten dos dels meus màxims plaers: llegir i escriure. Per al proper trimestre seguirem amb aquesta línia de treball: a partir de la lectura de textos anirem treballant i aprofundint en diferents aspectes del procés d'escriptura. 

 Ja ho saben les meves i els meus alumnes que tinc més vocació de lectora que d'escriptora, però he de reconèixer que “les dues professions”, cada dia que passa, s'encavalquen més... El dilluns d'aquesta mateixa setmana havia enfocat la sessió del club de lectura a partir d'elucubrar sobre quin hauria pogut ser el procés d'escriptura –concretament la narrativa– del llibre que havíem llegit.

 El cas és que quan preparava aquesta darrera sessió i arribava a aquest punt, “les dues professions”, no vaig poder evitar un somriure: “Això que faig, és una professió? I com l'hauria de nomenar? Quina seria?” I és que això de ser “tallerista”, així a seques, no m'agrada gaire... i el mal nom de “dinamitadora” ja el tinc una mica explotat.

 Així va ser que vaig proposar a les meves alumnes del Laboratori que em donessin un cop de mà i que pensessin un nom per a la meva nova professió, i aquestes van ser les seves propostes: “escriptora”, “crítica literària”, “conductora de narracions i relats”, “crítica de la lletra impresa”, “promotora d'art”, “arquitecte de la paraula”, “conductora literària”, “lecto-escriptora”, “directora de textos” i “mestra de la paraula”.

Quina us agrada més? Passeu i opineu...

[Aquest apunt no hauria estat possible sense la reconsagrada crisi, sense les persones “estimades” que un dia –ara ja ha fet 3 anys!– van decidir prescindir dels meus serveis i em van empènyer a “reinventar-me” (bonica paraula!). Serveixi –o no– d’homenatge.]

divendres, 8 de març de 2013

El punt número 1

Sempre he estat de llistes, jo. Però no de llistes de llibres més (o menys) llegits, més (o menys) comprats o més (o menys) comentats a la blogosfera. Sóc de fer-me llistes de les coses que he de fer. També sóc de fer llista quan anem al supermercat però he de reconèixer que la majoria de les vegades acabo oblidant-la a la prestatgeria de la cuina. Em sembla que això de fer llistes em surt de forma natural i ho vaig començar a posar en pràctica de molt joveneta. Fa uns anys, en un d’aquells cursos que esporàdicament vaig poder fer quan treballava a l’administració (ara no vull ni pensar com deu estar aquest assumpte!), em van dir que era una bona manera d'organitzar-te el temps. O sigui que, tot sovint, faig llistes...

El dimecres vaig ser a Vic. Va ser un gran moment per a la humanitat blogaire, ja que la MATILDE URBACH i jo ens vam conèixer (i besar i abraçar!), després de molt de temps de llegir-nos i comentar-nos mútuament. La Mati -o el que és el mateix, la bibliotecària que s'amaga darrera la Mati- em va renyar perquè, segons ella, no escric al blog...

I segurament té raó. Que no tinc excuses. Tot i així, en aquell moment, jo li hagués pogut mostrar a la Mati les meves darreres llistes, on el punt número 1 acostuma a estar ocupat amb allò d'“escriure l'apunt del blog”. El problema és que les llistes, a vegades, són massa llargues, i suposo que l'assumpte de les prioritats no l'acabo de dominar prou bé.

Avui, en el dia de la dona treballadora, a la meva llista s'intercalen coses tan pràctiques com posar la rentadora, anar a comprar, fer els llits... amb feines com corregir els treballs de les meves/meus alumnes dels Tallers d'Escriptura, preparar les sessions del Club de Lectura de la propera setmana (Nocilla Lab d'Agustín Fernández Mallo i Snoopy y Carlitos de Charles M. Schulz), corregir uns textos per a la Revista Lambda...

Com podeu veure, però, el punt número 1 no ha caigut de la llista!

I, com diria aquella: "Visca les dones, que sempre treballen!"