Un dia especial

Avui és d'aquells dies que es poden celebrar de manera reivindicativa o es poden no celebrar.

Us diré que no només admiro la feina de les traductores i dels traductors d'aquest petit país, sinó que la seva feina m'és totalment necessària!

Per créixer, per pensar, per alegrar-me, per deprimir-me, per enfadar-me, per extasiar-me... per viure, en definitiva.

Però per a mi, avui és un dia especial perquè fa 3 anys que moria Joan Triadú.

I, com a lectora, m'agradaria saber què n'opinaria d'algunes de les meves darreres lectures, aquelles que faig per plaer i de les quals us deixo aquí sota alguns fragments:

“I mentrestant, jo, ¿què puc per amb les paraules? Canviar-les, treure'n la saó i la vida. Buscar en els llibres i en els diccionaris l'estol i la varietat que contenen. Posar-hi l'ànima i olorar el roserar. Les paraules ens permeten conèixer paisatges, persones, fets, circumstàncies, que mai no hem vist ni veurem.”

Sense alè, de Josefa Contijoch (Edicions de 1984).

“...No puedo encender ninguna lámpara más y no puedo leer con tan poca luz. No es bueno para mis ojos, que son vagos por naturaleza. No tengo que forzarlos.
Leer demasiado no es sano. Tiene consecuencias. Mi madre tiene ejemplos de sobra.
El tío Theo, un raro.
La tía Tilde, una solterona.
La vecina de la planta baja, muerta.
Los lectores, dice, se quedan solteros, tienen manos de niño y de viejos hablan solos. Si tienen un accidente en casa, nadie se da cuenta. Los libros no avisan a la ambulancia, no llaman por teléfono, no dicen ni mu, ni lloran, ni corren a buscar ayuda...”.

Picoverde, de Monica Cantieni, en traducció al castellà de Carles Andreu (minúscula).

“...El que ja sabem no ens interessa realment [...], i per definició no podem tenir cap interès en el que no sabem. Només el que ens resulta inaccessible i a la vegada no deixa de rondar-nos és realment estimulant...”.

Moo Pak, de Gabriel Josipovici, en traducció al català de Ferran Ràfols Gesa (Raig Verd).

“Al carrer, la nit s'ajeia plàcida damunt del camp. Els estels començaven a lluir, desinteressats de les coses humanes. Els tres amics fumaven en silenci. Potser si haguessin explicat els seus pensaments haurien coincidit a considerar que les cabòries d'una estona abans eren ben insignificants dintre l'ordre universal del qual la nit tranquil·la era un reflex. Milers d'homes morien, la devastació i la misèria regnaven damunt de les terres d'Europa i, tanmateix, el sol s'havia post com cada dia, la nit arribava com sempre i com sempre s'esvairia a l'albada següent. L'esperança naixia d'aquella seguretat que emanava de les coses perennes. El temps s'escolava lentament, però de la successió serena de dies i nits en vindria la solució dels problemes presents. Passarien mesos i anys i segles, i quan el món hauria ja oblidat aquella guerra, encara el sol es pondria cada vesprada i eixiria cada matí.”

K. L. Reich, de Josep Amat-Piniella (Club Editor). 

I bé, com deia aquella: "Salut i bones lectures, sempre!".

Comentaris

  1. Gràcies per l'enllaç, Su!

    ResponElimina
  2. Tina, gràcies a tu! No només per traduir sinó també per fer-me pensar i fer-me sentir...
    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»