“Queda inaugurado este pantano”

A vegades em passa que llegeixo un llibre i em sembla que revisc situacions molt properes. Dijous passat vaig llegir L’últim dia abans de demà, la darrera novel·la d’Eduard Márquez. Sóc d’una altra generació i sóc una dona, però en algunes ocasions, em va semblar que llegia parts de la meva vida.

El moment més significatiu el vaig trobar a la pàgina 93 –tot just en fer una pausa al migdia, per reprendre la lectura a la nit–, quan em vaig trobar aquest diàleg:

“I què vols estudiar l’any vinent?

Filologia. Suposo que és el millor lloc per llegir molt i aprendre a escriure bé.”

Hi ha dos moments més.

El primer, quan en parlar del naixement de la Jana –la filla del protagonista– s’hi refereix d’aquesta manera: “Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola.” I em vaig esborronar en recordar aquesta sensació amb un dels nostres fills en braços mentre la meva dona tenia el seu germà bessó entre els seus.

El segon, quan el protagonista evoca els seus jocs d’infantesa als Banys de Sant Sebastià mentre els recorre anys després, deixats i fantasmals: “Els records brollen. S’amunteguen. Els pares carregats de bosses. Les casetes per canviar-se. La platja a primera hora del matí...”. Llavors vaig maleir la meva pèssima memòria.

I vaig envejar el protagonista –potser també l’autor?– quan, a la pàgina 135, té una conversa d’allò més “autèntica” amb el seu pare (curiosament, també amb els ulls molt oberts):

“El pare em mira amb els ulls molt oberts.

Comença a riure.

Més i més fort.

Em desconcerta la seva reacció.

Què et fa tanta gràcia?

El pare s’eixuga les llàgrimes amb la gira del llençol.

Sospira.

Res. Res. El que passa és que això de morir-se només té una cosa bona. Com que tothom s’entesta a fer net, no paro d’endur-me sorpreses.”

Per sort, les distàncies amb el protagonista de L’últim dia abans de demà també són notables i m’alegra poder dir-ne una amb gran alleujament: els meus pares no em van dur a cap escola religiosa, ufff!

Si ho haguessin fet, suposo que em passaria com a ell, que quan té una capsa de pastilles Juanola a les mans, no deu poder evitar repetir aquesta lletania:

“El cuerpo de Cristo.

Pa àzim amb gust de regalèssia.

Amén.”

Llegeixes o què?!, un blog.

Comentaris

  1. És uns realitat, moltes frases i diàlegs dels llibres et recorden a tu mateix moltes vegades. Penso que això és bo, ja que veiem que no estem sols amb les mateixes experiències. No?

    ResponElimina
  2. I tant, Marta! També és per això que llegim, per trobar les nostres vides en els llibres i no sentir-nos sols. A vegades, fins i tot ens pot servir per mirar d'entendre'ns, no trobes?

    Un petó ben fort i fins aviat!

    SU

    ResponElimina
  3. Bona ressenya Su!
    Jo encara no l'he començat, prometo fer-ho aviat.

    ResponElimina
  4. Les ganes de llegir-la creixen cada cop més, en "tastar" aquests petits fragments que cites. Espero poder fer-ho aviat. Ens llegim!

    ResponElimina
  5. Jo tb tinc ganes de llegir aquest llibre. Bona ressenya!

    ResponElimina
  6. Fe,

    És una ressenya que surt del cor i també de l'estòmac! No te'l perdis!

    Màgia,

    No et decebrà. I, com és habitual, és un llibre per llegir i rellegir...

    kweilan,

    També celebro que t'hagi agradat l'apunt! I no perdis les ganes, que és un llibre moooooooooolt recomanable.

    Gràcies a totes!

    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»