Apunt escrit al tren

Quan vaig acabar de llegir Petits plaers de Jane Bowles (en traducció de Dolors Udina, editada per Lleonard Muntaner), vaig tenir la sensació que havia de deixar passar un temps per poder dir-hi la meva. Una vegada més, m’equivocava... Avui he obert de nou el llibre i no sé per on començar. S’hi afegeix “el problema” que, com que l’exemplar no era meu no el vaig guixar mentre el llegia, i ara em trobo que vaig posar “uns xinos” a una sèrie de pàgines i me les miro i les remiro i em pregunto: per què?
Ai.
Però ho he de fer, m’hi he de posar. Em va agradar prou i ho vull deixar escrit. Em poso les piles. El fet de trobar-me dalt d’un tren, amb el portàtil obert –i que funciona–, i la perspectiva d’una hora ben bona de trajecte per endavant m’acaba d’animar. Respiro. Em relaxo. Torno a obrir el llibre. Busco les pàgines marcades. Llegeixo. Rellegeixo...

I la sensació que em retorna és que els contes de Petits plaers són difícils de pair, no perquè siguin indigestos, al contrari, sinó perquè tenen tants ingredients que et poden acabar marejant. Els personatges dels contes són estranys, peculiars, i les situacions que Bowles descriu segueixen aquesta mateixa línia, que t’enganxa –des de la perplexitat– o et fa fora sense gaires contemplacions.

Mireu de fer-vos una idea, amb dos fragments del primer conte que dóna títol a tot el recull, “Petits plaers”:
El senyor Drake estava tan consternat que no sabia ben bé què deia, però la senyora Perry va interpretar les seves paraules com una proposta de matrimoni, que insconscientment era el que ell havia esperat. La senyora Perry va contemplar a través del fum del ressentiment fins i tot aquella proposta ben emocionant. (pàg. 19)
Va allargar un braç cap a l’ampit de la finestra en un gest d’abandonament, però no s’havia adonat que plovia a bots i barrals i la màniga del vestit blau espígol li va quedar xopa en un moment.
[...] Va somriure benignament a la pluja. Seia allà mig desperta i mig adormida i a poc a poc va anar sentint la certesa creixent que podia tornar a la seva pròpia habitació des d’on era asseguda sense haver de tornar al restaurant.
“He mantingut el camí obert tota la vida –va murmurar amb veu gruixuda– per poder-hi tornar.” (p.20-21)

Un altre dels contes, “Idil·li a Guatemala”, descriu l’estada d’un viatjant en una pensió, on hi trobem reflexions i afirmacions que l’autora deixa caure com qui no vol la cosa:
La Consuelo era petita i morena, amb la cara ampla i plana i un crani estranyament estret. Era esquerpa de mena, com sol passar quan les noies joves no fan pràcticament res més que somiar trobar un amant. (p. 40-41)
I moments “paranormals” que se succeeixen gairebé a cada pàgina:
-L’he despertada -va dir el noi- , perquè me n’he d’anar a casa i aquí no està segura. Abans hi havia un home, aquí a l’estrada dels músics, que intentava mirar-li sota les faldilles. Ja sap que, quan un dorm, la gent embogeix... (p. 69)
[...] Estava segur que el cap li feia més mal que normalment i això l’havia enfonsat en la tristesa més negra, com li passava sempre que recordava el dia que havia caigut i s’havia clavat un clau rovellat al cap. Sempre havia considerat molt valuosa la seva vida, fins allà on podia recordar, i encara li ho semblava més ara que s’havia adonat que podia quedar interrompuda violentament. No li agradava la Lilina; segurament perquè sospitava intuïtivament que era una persona que podia caure una i altra vegada sobre la mateixa pila de vidre trencat i cridar amb la mateixa força l’última vegada que la primera. (p. 76)

El darrer conte que vull destacar és “Camp Cataract”, un prodigi de la descripció de la naturalesa humana, en la seva vessant –com no podia ser d’altra manera en el cas de Bowles– més enrevessada. Una primera “perla” la trobeu a la pàgina 91:
[...] Així es va adonar que estava a punt de fer un viatge a Camp Cataract. Tot sovint prenia les decisions importants d’aquesta manera, com si de cop i volta se li revelés un pla establert prèviament, un pla que immediatament s’havia d’ocultar dels ulls dels altres, perquè per a la Sadie, si a l’hora de prendre una decisió hi havia cap problema implícit, es tractava no de la dificultat de l’elecció, sinó de l’ocultació de l’elecció.

I què me’n dieu d’aquesta presentació d’un personatge?
- Suposo que s’ha pensat que jo sóc l’encarregada del local perquè sóc corpulenta, i la gent corpulenta fa aquesta impressió; també tinc l’edat adequada per ser-ho. Però no, no sóc qui ho porta... Jo no porto res, enlloc. Tinc un crani dominant, és veritat, però sóc més del tipus francès. Prefereixo passar-m’ho bé que donar ordres. (p. 106)

Fins ara no havia llegit res de Jane Bowles. De fet, per mi Jane Bowles “era” l’actriu Debra Winger d’“El cielo protector”.


Com va dir la traductora el dia de la presentació del llibre, va fer aquesta feina sense presses ni pressió per part de l’editora, Maria Muntaner. I em sembla que això es nota en el resultat final del llibre. Gràcies a la traducció al català que ha fet la Dolors Udina d’aquests Petits plaers puc dir-ho: Jane Bowles en sabia, d’escriure. Jo no m’ho pensaria dos cops i faria tots els possibles per llegir-la.

El tren alenteix la marxa. Tanco el portàtil. Fa estona que he tancat el llibre. Ja he arribat al final del trajecte. Gràcies per acompanyar-m’hi. Ha estat un plaer!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

Il·lustra l'apunt un detall de Nobody Knows Me, de Miguel Ángel Gaüeca

Comentaris

  1. Mmmmmmm! Me n'has fet venir moltes ganes.

    ResponElimina
  2. Jo també me l'imagino com la Debra Winger a El cielo protector. Trobo un encert escriure des del tren. M'ha agradat. Com devia ser haver estat la dona del Paul Bowles? I com devia ser haver estat el marit de la Jane Auer (o Bowles)?

    ResponElimina
  3. Ostres Fe,

    No saps la il·lusió que em fa poder-te recomanar un llibre!

    Una abraçada!

    SU

    ResponElimina
  4. Marta,

    Em va encantar ser al tren i que tot rutllés (bàsicament el portàtil i el meu cap!).

    I, pel poc que sé, la vida d'aquest parell (els Bowles) és d'aquella que "supera la ficció".

    Gràcies per passar per aquí!

    Salut,

    SU

    ResponElimina
  5. Jo tb me l'imagino com la Debra Winger...Excel.lent apunt!

    ResponElimina
  6. Gràcies Kweilan!

    M'agrada que t'hagi agradat!

    Una abraçada,

    SU

    ResponElimina
  7. Ja parlarem del Mes más cruel... a mi em va costar una mica...

    ResponElimina
  8. Ui, Fe! Amb el ritme d'apunts que porto no sé quan parlarem del llibre de la Pilar Adón! Abans voldria escriure sobre dos llibres anteriors...

    Paciència!

    I gràcies per donar-li vida a aquest apunt!

    SU

    ResponElimina
  9. Digue'm Ariadna,

    Bones festes!

    Una GRAN abraçada,

    SU

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»