Dolorosa bellesa
Ahir vaig acabar de llegir L’illa de Giani Stuparich. La lectura d’aquesta narració breu (89 pàgines) m’ha proporcionat un munt de plaers (els que em sembla que ha de donar-nos una bona obra literària). Els enumero i miro d’il·lustrar-los. 1. Aprendre paraules noves: Ja ho he dit en alguna altra ocasió (em sembla): sóc noia de ciutat i el meu llenguatge, per desgràcia, és molt reduït o, si ho preferiu, mooooolt “urbanita”. És per això que saber el significat de “llinya” (Cordill d’una canya de pescar, en l’extrem inferior del qual va subjecte l’ham), m’ha donat una veritable alegria. 2. Anotar frases que m’han semblat extraordinàries: “El sol (...) havia deixat al cel una llum pàl·lida, d’una melangia sense consol.” (p. 63) “...a l’atmosfera hi havia quedat un estupor cansat.” (p. 63) “...l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable.” (p. 72) “Quan el fill es va sentir la veu, va tenir la impressió d’haver arrencat de cop el finíssim vel de sentiments que fins alesho