dimarts, 27 de maig de 2008

No és per mandra. De veritat

Sense ser-ne gaire conscient (“marca de la casa”) em vaig proposar llegir L’home manuscrit (un plaer) i, després de llegir-lo, parlar-ne en aquest incomparable blog (allò que les de Llegeixes o què?! dèiem “un repte”, normalment condemnat al fracàs).
Vaig començar a llegir-lo (vaig escriure un post que
en donava fe) i, no gaire més tard, vaig acabar la seva lectura (no sense plegar puntes de moltes pàgines que m’havien interessat). I ara em trobo que li vaig trobar gust a això de comentar la lectura de L’home manuscrit així, de mica en mica, entretenint-me en el petits detalls que m’han cridat l’atenció.

Us deixo aquí sota una nova pinzellada del que m’ha suggerit la novel·la d’en Baixauli, sense cap mena de dubte, un llibre inspirat i, “per les meves parts”, inspirador.

L’home manuscrit té un mèrit, una gràcia, una característica que el fa peculiar: et convida a llegir-lo. Però aquesta “convidada” no l’hem d’entendre en el sentit “educat” del terme, sinó en aquell –i d’aquí la gràcia- de la interpel·lació. Com a lectora, L’home manuscrit et fa sentir “important”, fins i tot “intel·ligent”... Està escrit de manera que no et pots “resistir” a la lectura “total” de la novel·la i dels textos –inspirats o no per Ell- trobats en llocs ben característics, i fidelment reproduïts...

De mostra, llegiu aquest fragment de la pàgina 53:
“És clar que hi havia grafits arreu de la casa, cors amb noms i fletxes, obscenitats dibuixades i escrites, reivindicacions polítiques, signatures amb data i procedència..., així com també hi havia mocadors de paper arrugats, burilles, pots de cervesa, excrements endurits... Petges del passavolant. Aquell sostre, però, era una altra cosa. El text estava escrit amb cura, en lletra sòbria, entenedora, i atapeïa el rectangle en sentit vertical, sense deixar espais ni marges. Empresa impossible sense una gran paciència i determinació, atesa la incomoditat que suposava. Fins i tot llegir-ho era incòmode, i la llum era escassa. Però com podia no llegir-ho?”.

Ho veieu? Com pots no llegir-lo?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

Il·lustra el post d'avui "Les dues franceses", de Xavier Corberó

dissabte, 17 de maig de 2008

Tres paraules?

Un any més, ens arriba des de Segovia una breu crònica del Titirimundi. Ens arriba, com sempre, de part d’un amic que enguany ha fet l’esforç de traduir-nos el seu text al català.

No m’allargo més. Amb tots vosaltres:

Titirimundi 2008, tres paraules

Una. El Titi es fa gran, i no vol morir d'èxit, va dir el seu director, Julio Michel. No obstant això, per a no fer-lo, convindria vigilar els espectacles que es duen, la seva qualitat, la seva idoneïtat, el seu atractiu. Sembla que aquest any ha repapiejat una mica, i les baves se li han escapat en algunes funcions no massa profundes, no tan intenses com es desitjaria, que, de vegades, ni tan sols responien a les expectatives d'un festival de províncies que ja no és. Bé.

Dos. Stephen Mottram, amb els seus ninots articulats, la seva fantasia submarina, la seva capacitat per a fer del lúdic un interrogar constant sobre la identitat de l’ésser humà. Hi havia una bola que podia ser del món, i que anava desfullant-se com aquella margarida, però en la qual la pregunta no era tan senzilla com per a respondre amb un sí o un no, sinó que l'essència radicava en l'exposició crua d'un món, d'un espai imaginat en el qual les persones troben l'amor, en el qual els peixos remunten monòtons el corrent de la seva existència. Hi havia moviments subtils, desencontres, i una mà-demiürg que tot ho veu, que tot ho pot, que fa i desfà al seu antull. Titelles, sí, però deixen moltes més preguntes que respostes. Bellesa, vida, moviment i raó.

Tres. Des Chiffonières et le quarantième rugissant, amb el seu Bal des fous. Carn, música, suor i més riures que llàgrimes. Un cabaret basat en textos de Melville (Moby Dick), Dostoievski (El cocodril, El gran inquisidor) i amb la presència sepulcral de l'esperit teatral de Chejov. Uns actors en els quals l'esperit zíngar ha donat el millor d’ell mateix: riallades, expressionisme, bogeria, màgia. Un espectacle de marionetes, música i persones de dues hores, en el qual l'espectador no pot deixar de sentir...sí, allò que fèiem abans...quins temps.

Quatre. Sempre hi ha una mentida. El teatre és teatre és teatre.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


El post d'avui compta amb un detall del muntatge del fotògraf Albert Watson

dissabte, 10 de maig de 2008

Blogs com el nostre. O no.

Ja he acabat de llegir L’home manuscrit.

Mentre acabo de rumiar que he de deixar escrit en aquest magnífic i incomparable blog sobre que m’ha semblat aquesta lectura, he pensat que estaria bé incorporar uns quants enllaços nous, per això d’anar eixamplant horitzons amb les dèries, les visions, les opinions, les fòbies, les obsessions... de persones que llegeixen i que, a més, diuen la seva en magnífics i incomparables blogs, com el nostre. O no.

Aquí els teniu,
benvingudes i benvinguts!!!

Ariadna al laberint grotesc, El racó de les impressions i la memòria, Versos per a l'amant, Una illa plena de llibres, Antaviana, Cuchitril Literario.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure... i no us oblideu de somriure.

Ah, i si sou a Barcelona el dijous 15 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, podreu sentir en Manuel Baixauli (i en Joan Margarit!), en viu i en directe, a l’acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2007 que, amb tot mereixement, han estat concedits a aquests dos creadors.

Il·lustra el post d'avui, Red Light Straight Edge (2005),
vídeoinstal·lació d'Iñaki Garmendia