No és per mandra. De veritat
Sense ser-ne gaire conscient (“marca de la casa”) em vaig proposar llegir L’home manuscrit (un plaer) i, després de llegir-lo, parlar-ne en aquest incomparable blog (allò que les de Llegeixes o què?! dèiem “un repte”, normalment condemnat al fracàs). Vaig començar a llegir-lo (vaig escriure un post que en donava fe ) i, no gaire més tard, vaig acabar la seva lectura (no sense plegar puntes de moltes pàgines que m’havien interessat). I ara em trobo que li vaig trobar gust a això de comentar la lectura de L’home manuscrit així, de mica en mica, entretenint-me en el petits detalls que m’han cridat l’atenció. Us deixo aquí sota una nova pinzellada del que m’ha suggerit la novel·la d’en Baixauli, sense cap mena de dubte, un llibre inspirat i, “per les meves parts”, inspirador. L’home manuscrit té un mèrit, una gràcia, una característica que el fa peculiar: et convida a llegir-lo. Però aquesta “convidada” no l’hem d’entendre en el sentit “educat” del terme, sinó en aquell –i d’aquí la gr