8 minuts... quina mè!!!
Mentre esperem que els manaires de la Corpo facin cas a les exigències del nou director de la Institució de les Lletres Catalanes, les de Llegeixes o què?! anem fent el que podem amb els 8 minuts de recomanacions lectores que una de les seves meitats perpetra cada tres setmanes, aproximadament, a Televisió de Badalona.
Sí, sí, sí!!! A la tele es pot parlar de llibres... I de bàsquet, dels preus dels pisos, d’Andorra, del maquillatge excessiu de les presentadores, de Víctor Ullate, dels premis rebutjats, dels ex-presidents, de les botes d’un futbolista que un dia parlava d’Ítaca...
Sí, sí, sí!!! A la tele es pot parlar de llibres... I quins llibres!!! Ben escrits, entretinguts i recomanables al 100%!
Però... ai las! És que amb 8 minuts no n’hi ha prou per parlar de llibres! Així que seguidament trobareu un resum de les impressions que la lectura d’aquesta nova “tríada llibresca” ha causat a la meitat més futbolera de Llegeixes o què?!
El vano ayer, Isaac Rosa, Seix Barral
Mica en mica es va donant a conèixer el llibre guardonat amb el premi Rómulo Gallegos l’any 2005: El vano ayer del sevillà Isaac Rosa. El vano ayer és una novel·la en marxa, on l’autor ens demana suggeriments per a la pròpia obra. Isaac Rosa vol construir la novel·la establint una dialèctica amb el lector i contínuament ens presenta diverses alternatives, peces que ell intentarà ordenar. La novel·la ens presenta uns fets ficticis sobre unes realitats, enfocats des de diferents perspectives perquè es puguin treure lliurement les conclusions que es considerin pertinents. El vano ayer és una ficció perfectament construïda i oberta sobre els darrers anys del franquisme, que admet la polèmica dins i fora de la pròpia obra literària. Isaac Rosa exposa uns enigmes que cada lector en particular arribarà a resoldre, i això dependrà, lògicament, de la seva pròpia concepció del món. La novel·la de Rosa és brillant no només per la seva estructura i estil narratiu (atractiu, irònic, enginyós), on assumeix riscos, sinó per la resolució que ofereix a les qüestions plantejades. La seva prosa és precisa i eficaç. T’hi enganxes.
Ella, tan amada, Melania G. Mazzucco, [traducció de Xavier González Rovira], Anagrama
Un altre llibre premiat, aquesta vegada a Itàlia, amb els premis Napoli i Vittorini, amb plantejaments semblants als de l’anterior.
A Ella, tan amada, Melania Mazzuco també es basa en dades verídiques per a relatar-nos de manera fabulada la vida d’Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), una milionària d’origen suís que va exercir de mecenes, que està considerada una icona lèsbica i que va tenir una dramàtica i agitada existència, marcada per l’autoritat materna, l’addicció a la morfina i els intents de suïcidi. El seu desig era ser escriptora. Va practicar l’arqueologia i la fotografia, va exercir de reportera i va viatjar per mig món (des del deserts de Pèrsia a la jungla del Congo).
El personatge real ja és tot un caramel, com a protagonista, però l’autora l’enriqueix amb la descripció de totes les persones que la van conèixer i les seves relacions, la majoria turmentoses: els germans Mann (Erika i Klaus, fills de Thomas Mann), el seu marit (el diplomàtic Claude Clarac, un matrimoni de conveniència), la relació desigual amb els seus germans, la protecció inútil del pare, el gelós control de la mare... També s’han de destacar les admirables descripcions dels paisatges més diversos d’Àsia, Àfrica i Amèrica, a més de l’Europa d’entreguerres. En tot moment, veiem que Mazzuco va més enllà d’una concepció biogràfica de la novel·la. Aquesta podria acabar amb la mort, amb només 34 anys, d’Annemarie (o Miro, un altre nom de detall androgin que reforça l’ambigüitat de la seva identitat), però l’autora l’arrodoneix, encara més, amb un encertat final, on s’atreveix a especular sobre la influència de la seva mare, Rennée, un altre complexíssim personatge.
Converses, Antoni Clapés i Carles Hac Mor, Associació per a les Arts Contemporànies, Cafè Central i Emboscall
Aquest llibret és el segon títol d’una col·lecció que ja vam comentar aquí i on ens tornem a trobar els mateixos protagonistes: Antoni Clapés i Carles Hac Mor. Ara l’interrogat és l’editor i poeta Clapés i Hac Mor l’interrogador. Com al primer títol, les Converses recullen el diàleg entre tots dos mantingut per correu electrònic. Com a nota curiosa, les preguntes d’Hac Mor a vegades són més llargues que les respostes de Clapés.
La seva lectura és un veritable plaer, i no només perquè et faci perdre complexos davant la incomprensió d’un poema, sinó perquè comparteixes –o no- amb els dos conversadors les seves reflexions: sobre la poesia, sobre els lectors, sobre la diferència entre literatura i poesia... Un recorregut vital i poètic de dues persones que parlen de poesia perquè la fan, la suen, la pateixen, la gaudeixen i, com hem dit més amunt, tenim la sort que la comparteixen amb nosaltres.
Sí, sí, sí!!! A la tele es pot parlar de llibres... I de bàsquet, dels preus dels pisos, d’Andorra, del maquillatge excessiu de les presentadores, de Víctor Ullate, dels premis rebutjats, dels ex-presidents, de les botes d’un futbolista que un dia parlava d’Ítaca...
Sí, sí, sí!!! A la tele es pot parlar de llibres... I quins llibres!!! Ben escrits, entretinguts i recomanables al 100%!
Però... ai las! És que amb 8 minuts no n’hi ha prou per parlar de llibres! Així que seguidament trobareu un resum de les impressions que la lectura d’aquesta nova “tríada llibresca” ha causat a la meitat més futbolera de Llegeixes o què?!
El vano ayer, Isaac Rosa, Seix Barral
Mica en mica es va donant a conèixer el llibre guardonat amb el premi Rómulo Gallegos l’any 2005: El vano ayer del sevillà Isaac Rosa. El vano ayer és una novel·la en marxa, on l’autor ens demana suggeriments per a la pròpia obra. Isaac Rosa vol construir la novel·la establint una dialèctica amb el lector i contínuament ens presenta diverses alternatives, peces que ell intentarà ordenar. La novel·la ens presenta uns fets ficticis sobre unes realitats, enfocats des de diferents perspectives perquè es puguin treure lliurement les conclusions que es considerin pertinents. El vano ayer és una ficció perfectament construïda i oberta sobre els darrers anys del franquisme, que admet la polèmica dins i fora de la pròpia obra literària. Isaac Rosa exposa uns enigmes que cada lector en particular arribarà a resoldre, i això dependrà, lògicament, de la seva pròpia concepció del món. La novel·la de Rosa és brillant no només per la seva estructura i estil narratiu (atractiu, irònic, enginyós), on assumeix riscos, sinó per la resolució que ofereix a les qüestions plantejades. La seva prosa és precisa i eficaç. T’hi enganxes.
Ella, tan amada, Melania G. Mazzucco, [traducció de Xavier González Rovira], Anagrama
Un altre llibre premiat, aquesta vegada a Itàlia, amb els premis Napoli i Vittorini, amb plantejaments semblants als de l’anterior.
A Ella, tan amada, Melania Mazzuco també es basa en dades verídiques per a relatar-nos de manera fabulada la vida d’Annemarie Schwarzenbach (1908-1942), una milionària d’origen suís que va exercir de mecenes, que està considerada una icona lèsbica i que va tenir una dramàtica i agitada existència, marcada per l’autoritat materna, l’addicció a la morfina i els intents de suïcidi. El seu desig era ser escriptora. Va practicar l’arqueologia i la fotografia, va exercir de reportera i va viatjar per mig món (des del deserts de Pèrsia a la jungla del Congo).
El personatge real ja és tot un caramel, com a protagonista, però l’autora l’enriqueix amb la descripció de totes les persones que la van conèixer i les seves relacions, la majoria turmentoses: els germans Mann (Erika i Klaus, fills de Thomas Mann), el seu marit (el diplomàtic Claude Clarac, un matrimoni de conveniència), la relació desigual amb els seus germans, la protecció inútil del pare, el gelós control de la mare... També s’han de destacar les admirables descripcions dels paisatges més diversos d’Àsia, Àfrica i Amèrica, a més de l’Europa d’entreguerres. En tot moment, veiem que Mazzuco va més enllà d’una concepció biogràfica de la novel·la. Aquesta podria acabar amb la mort, amb només 34 anys, d’Annemarie (o Miro, un altre nom de detall androgin que reforça l’ambigüitat de la seva identitat), però l’autora l’arrodoneix, encara més, amb un encertat final, on s’atreveix a especular sobre la influència de la seva mare, Rennée, un altre complexíssim personatge.
Converses, Antoni Clapés i Carles Hac Mor, Associació per a les Arts Contemporànies, Cafè Central i Emboscall
Aquest llibret és el segon títol d’una col·lecció que ja vam comentar aquí i on ens tornem a trobar els mateixos protagonistes: Antoni Clapés i Carles Hac Mor. Ara l’interrogat és l’editor i poeta Clapés i Hac Mor l’interrogador. Com al primer títol, les Converses recullen el diàleg entre tots dos mantingut per correu electrònic. Com a nota curiosa, les preguntes d’Hac Mor a vegades són més llargues que les respostes de Clapés.
La seva lectura és un veritable plaer, i no només perquè et faci perdre complexos davant la incomprensió d’un poema, sinó perquè comparteixes –o no- amb els dos conversadors les seves reflexions: sobre la poesia, sobre els lectors, sobre la diferència entre literatura i poesia... Un recorregut vital i poètic de dues persones que parlen de poesia perquè la fan, la suen, la pateixen, la gaudeixen i, com hem dit més amunt, tenim la sort que la comparteixen amb nosaltres.
Fins les propereres recomanacions, amigues i amics de Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i somriure...
Entusiasmat, el nostre col·laborador habitual ens suggereix una visió "oscaritzada" dels llibres
Només t'escric pq he trobat una pàgina molt interessant de llibres: http://www.quedelibros.com
ResponEliminatenen més de 50.000 llibres en castellà i alguns en català, una molt bona pàgina per tots aquells amants de la literatura.
Enhorabona pel teu blog!
Perdó: http://www.quedelibros.com
ResponElimina