Un club de lectura diferent

Ja fa més de dos anys em vaig afegir a un club de lectura que s'havia creat al Facebook, el { Grup de Lletracremats }.

Aquest grup té, entre moltes d'altres, dues singularitats ben curioses: 
- Els locals on ens reunim acaben tancant (més tard o més d'hora). 
- Tenim 48 membres registrats al grup (després d'una bona esporgada dels administradors), i hi participem més o menys activament unes 10 persones.

Dit això, he de dir que la meva experiència ha estat curiosa des del primer dia que hi vaig aterrar, quan vaig aparèixer amb La campana de vidre de Sylvia Plath sota el braç (que havia rellegit, després de molts anys!) i em vaig trobar que, durant la trobada, se'n va parlar escadusserament. Lluny d'espantar-me i fugir, vaig quedar fascinada, sobretot, pel que ha acabat sent «el nucli dur» del grup.

El cas és que, per a mi, aquest club de lectura suposa dos alliberaments bàsics: 
- No he de decidir «exclusivament» quins són els llibres que llegirem (seguim el mètode de propostes i votacions). 
- No he de fer res especial durant la trobada: opino si he llegit l'obra i, quan no és el cas, escolto les experiències lectores de la resta del grup. 

Un component que m'atrau poderosament és que, en general, els llibres que es proposen acostumen a ser «llibres que jo mai no llegiria».

I el fet més definitiu per sentir-m'hi a gust és arribar a la trobada del mes de desembre, quan fem una sessió de club de lectura i després un sopar, i la Montse i en Pere ens regalen un petit detall on concentren dues virtuts personals: el bon gust i la delicadesa. Aquest any ens han obsequiat amb una petita llibreta (foto de l'apunt) amb el text següent:

«La vida és estranya, terriblement injusta i els que hem nascut per aquí hem de saber que en tenim una i que no ens hauria d'estar permès passar-la pensant què hauria estat si haguéssim fet.

A vegades penso que els condicionals i els subjuntius haurien de desaparèixer o que, almenys, s'hauria de prohibir usar-los en aquests termes.

Si jo hagués estudiat biblioteconomia hauria fet de bibliotecària i, des de la meva feina, fabularia de tenir-ne d'altres que potser m'haurien fet més feliç, com la de fer de professora a secundària. O no.

I els dies de pluja o de boira continuaria respirant l'olor de terra o d'asfalt mullat i m'agradaria igual. Perquè, què sóc jo? La meva feina, els meus amics, la família, els espais que he vist, les coses que he viscut, tot i res a la vegada i, el que sé del cert, és que acabaré essent res, la cosa més difícil d'imaginar.

Però tot i així, quan faig anys, quan s'acaben els estius, quan canvia la xifra arbitrària amb què comptem el nostre temps, faig balanç i, encara que m'agafi en un moment trist, sento que la meva vida ha estat bé, ha estat un privilegi viure-la, és un privilegi continuar-la tenint i m'agrada recordar-m'ho i compartir-ho.

2018, cap allà que anem.
»

Com diria aquella: «Ho subscric completament!».

Llarga vida al club de lectura del { Grup de Lletracremats }!

Comentaris

  1. Hola,
    crec que cada club de lectura acaba sent diferent dels altres.

    Aquest té pinta de nivell, literari s´entèn.

    Bones Festes i Bones Lectures!!

    Imma

    ResponElimina
  2. Llarga vida, SÍ (com deia la Molly Bloom).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»