dimecres, 28 d’abril de 2010

Quan un apunt m’enganxa

Ja fa uns dies em vaig treure el barret davant del Salvador Macip, quan indirectament –ja que parlava del darrer llibre de Josep M. Espinàs– escrivia sobre “la feina” dels blogaires: “El seu darrer llibre és un recull d'observacions breus, amb ritme, amb suc, que fan pensar, molt ben escrites, a vegades poètiques o amb un toc d'humor. És precisament el que molts blogaires mirem d'aconseguir, o almenys la mena de blogs que a mi m'agraden més. L'Espinàs sap posar-ho sobre el paper com si et parlés cara a cara. I no és gens fàcil, com sabem els blogaires. No és qüestió tan sols saber expressar-se amb les paraules adequades: abans d'això cal anar amb els ulls ben oberts i saber absorbir cada fotó de les imatges que t'hi entren.”

Cadascú de nosaltres tenim el nostre criteri a l’hora de posar-nos a escriure els apunts dels blogs, evidentment, però en el meu cas, la intenció és coincident (una altra cosa és que me’n surti): breus (per força, sóc mandrosa), amb ritme (s’intenta), amb suc (suspenc), que fan pensar (ui, aquí també fallo), molt ben escrites (m’hi esforço!), a vegades poètiques (sense ser ensucrades) o amb un toc d’humor (això que no falti...). Com a en Salvador, a mi també m’agraden aquests blogaires que escriuen, com a mínim pretesament, amb aquests mateixos objectius.

Bé, tota aquesta prèvia per dir-vos que, quan un apunt m’enganxa encara que no tingui cap d’aquestes característiques citades (no seria jo si ho fes d’una altra manera), segueixo el blog durant un temps –amb els ulls ben oberts– per incorporar-lo a les llistes d’aquí al costat.

I els darrers apunts que m’han enganxat són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest.


Si tot va bé, un dia o altre, en podreu fer el seguiment en aquestes mateixes pantalles.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt d'avui el detall d'una "Rheinmetall Victoria 8" de Rodney Graham

dilluns, 19 d’abril de 2010

Deixar constància

Divendres a la tarda vaig deixar-me caure per Norma Comics. Feia segles que no hi posava els peus i em va sorprendre (es nota que em faig gran!) la gran quantitat d’espai que té el manga en detriment del còmic de tota la vida. Ai!

Hi vaig anar expressament, perquè bloguejant havia descobert que estava a punt d’estrenar-se
la pel·lícula “María y yo”, basada en el còmic homònim de María Gallardo i Miguel Gallardo publicat l’any 2007 i que, incomprensiblement, encara no havia llegit.

La meva fascinació per l’autisme arrenca de la pel·lícula “Mater amatísima” (1980), dirigida per José Antonio Salgot i amb Victoria Abril en el paper principal.


Amb el pas del temps he anat ensopegant amb notícies relacionades amb “autistes singulars”, com la d’un nen americà que dibuixava de manera extraordinària, i que em va servir per a un projecte d’obra de teatre que mai no acabaré d’escriure.

Literàriament parlant, l’adolescent protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon em va interessar molt, fins al punt que vaig arribar a dir (quan recomanava la lectura de llibres a Televisió de Badalona): “En aquest llibre, però, Haddon no només ens mostra com pot ser el món d’un autista, sinó que ens mostra com és el nostre món, fins al punt que arriba a convertir-nos-el en un món grotesc, en què les decisions que nosaltres imaginem motivades esdevenen arbitràries... En descobrir-nos la manera de pensar i de prendre decisions de Christopher Boone, Haddon ens fa adonar de com és de fràgil la nostra realitat, de com són sovint de poc profundes les nostres conviccions.”

Arribo tard. Ho sé. Abans altres ho hauran dit “més i millor”, però igualment vull deixar constància del que penso de “María y yo”: és un llibre fantàstic, senzill i sensible, curiós i entranyable. Si teniu l’oportunitat de llegir-lo ja m’ho sabreu dir!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dilluns, 12 d’abril de 2010

Hem rebut una carta

La Montserrat Bacardí i jo mateixa hem rebut una carta. En els temps que corren, no deixa de ser un fet excepcional. Com haureu imaginat, és una carta que està relacionada amb Pere Calders-Joan Triadú. Estimat amic. Cartes-Textos, un llibre que aquest mes d’abril segurament ja “ha desaparegut” de totes les llibreries del món mundial.

I la carta diu, entre d’altres coses:

“Tots aquests dies que penso en vosaltres (...). I és que em dol d’allò més que per deixadesa meva tot de cartes de Pere Calders hagin restat fora del vostre llibre. Us haig de donar una explicació, malgrat que no serveixi de res i que la meva autoindignació no em deixi (...). Però vull dir-vos el què.”

Tot un sotrac, com ja us podeu imaginar!
Però seguim amb la lectura de la carta:

“Llavors va pujar fins a un armari que aquests pisos tenen, aprofitats (...). Hi solíem posar les maletes i li vaig dir que les baixés i que llençaríem les més velles. Em va dir que dues pesaven molt. Un cop obertes va aparèixer la realitat: postals, prospectes, papers diversos... i una maleta plena de cartes.”

Com ja heu deduït, la persona que signa aquestes ratlles és Joan Triadú
, que acaba la seva carta dient:

“Ara, traient les cartes, em punxa al cor cada vegada que en surt una d’en Pere Calders. Perdoneu-me, però no oblidareu, ni jo tampoc, aquesta increïble mala jugada.”

Les cartes de Pere Calders que Joan Triadú conservava dins de dues maletes perdudes són vint-i-tres (catorze del 1950 al 1952 i nou del 1955 al 1962).

Haurem de fer un nou llibre? S’admeten les apostes...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...