Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

Quan un apunt m’enganxa

Imatge
Ja fa uns dies em vaig treure el barret davant del Salvador Macip, quan indirectament –ja que parlava del darrer llibre de Josep M. Espinàs – escrivia sobre “la feina” dels blogaires: “El seu darrer llibre és un recull d'observacions breus, amb ritme, amb suc, que fan pensar, molt ben escrites, a vegades poètiques o amb un toc d'humor. És precisament el que molts blogaires mirem d'aconseguir, o almenys la mena de blogs que a mi m'agraden més. L'Espinàs sap posar-ho sobre el paper com si et parlés cara a cara. I no és gens fàcil, com sabem els blogaires. No és qüestió tan sols saber expressar-se amb les paraules adequades: abans d'això cal anar amb els ulls ben oberts i saber absorbir cada fotó de les imatges que t'hi entren.” Cadascú de nosaltres tenim el nostre criteri a l’hora de posar-nos a escriure els apunts dels blogs, evidentment, però en el meu cas, la intenció és coincident (una altra cosa és que me’n surti): breus (per força, sóc mandrosa), amb rit

Deixar constància

Imatge
Divendres a la tarda vaig deixar-me caure per Norma Comics . Feia segles que no hi posava els peus i em va sorprendre (es nota que em faig gran!) la gran quantitat d’espai que té el manga en detriment del còmic de tota la vida . Ai! Hi vaig anar expressament, perquè bloguejant havia descobert que estava a punt d’estrenar-se la pel·lícula “María y yo” , basada en el còmic homònim de María Gallardo i Miguel Gallardo publicat l’any 2007 i que, incomprensiblement, encara no havia llegit. La meva fascinació per l’autisme arrenca de la pel·lícula “Mater amatísima” (1980), dirigida per José Antonio Salgot i amb Victoria Abril en el paper principal. Amb el pas del temps he anat ensopegant amb notícies relacionades amb “autistes singulars”, com la d’un nen americà que dibuixava de manera extraordinària, i que em va servir per a un projecte d’obra de teatre que mai no acabaré d’escriure. Literàriament parlant, l’adolescent protagonista d’ El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon e

Hem rebut una carta

Imatge
La Montserrat Bacardí i jo mateixa hem rebut una carta . En els temps que corren, no deixa de ser un fet excepcional. Com haureu imaginat, és una carta que està relacionada amb Pere Calders-Joan Triadú. Estimat amic. Cartes-Textos , un llibre que aquest mes d’abril segurament ja “ha desaparegut” de totes les llibreries del món mundial. I la carta diu, entre d’altres coses: “Tots aquests dies que penso en vosaltres (...). I és que em dol d’allò més que per deixadesa meva tot de cartes de Pere Calders hagin restat fora del vostre llibre. Us haig de donar una explicació, malgrat que no serveixi de res i que la meva autoindignació no em deixi (...). Però vull dir-vos el què.” Tot un sotrac, com ja us podeu imaginar! Però seguim amb la lectura de la carta: “Llavors va pujar fins a un armari que aquests pisos tenen, aprofitats (...). Hi solíem posar les maletes i li vaig dir que les baixés i que llençaríem les més velles. Em va dir que dues pesaven molt. Un cop obertes va aparèixer la realit