dimecres, 28 d’octubre de 2009

I vosaltres, n’espereu alguna cosa?

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir L’elegància de l’eriçó, però dues amigues em van dir que la traducció catalana era tan complicada que havien acabat llegint la versió castellana. Quan m’ho van comentar em va fer molta ràbia, sobretot tenint en compte que tot sovint el lector de llibres traduïts al català (a diferència dels llibres traduïts al castellà) es pot trobar amb dos tipus d’incidències (com a mínim): que la traducció catalana trigui més temps a publicar-se i que el llibre en català sigui més car. Em vaig empassar la ràbia, però, i vaig considerar que si aquestes amigues coincidien en aquesta opinió, m’ho havia de mirar amb una mica de calma... Ara fa uns dies que he començat la meva lectura –al metro, com heu pogut veure aquí al costat– d’aquesta novel·la de Muriel Barbery. Per poder dir-hi la meva, és clar, estic alternant la lectura de les dues traduccions.

Reconec que la lectura de L’elegància de l’eriçó en català no és fàcil però tampoc no és una novel·la il·legible, ans al contrari. Jo estic encantada perquè em permet ampliar de manera contundent el meu sempre limitat vocabulari amb paraules i expressions que potser no sovintegen en el nostre parlar quotidià però que són perfectament correctes i que, a més, si teniu l’oportunitat de llegir el llibre, sabreu que estan utilitzades de manera justificada per les seves protagonistes principals (una portera intel·lectual encara que autodidacta i una nena superdotada).

Però tota aquesta problemàtica prèvia a la lectura d’aquesta extraordinària –en molts sentits– novel·la, m’ha portat a plantejar-me una pregunta: què busco quan llegeixo un llibre? I, en el cas que us acabo d’explicar, què buscaven les meves amigues quan van començar a llegir L’elegància de l’eriçó? I vosaltres, n’espereu alguna cosa, quan comenceu la lectura d’un llibre?

En les diferents respostes s’amaga el misteri de la literatura. Per “les meves parts”, he de dir-vos que, en general, quan llegeixo busco un doble plaer que comprèn les accions de conèixer i aprendre: conèixer diferents maneres d’explicar i entendre el món, i aprendre’n, per poder escriure i fer-me entendre.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar, escriure...

...i entendre’ns, oi?


Il·lustra l'apunt d'avui un detall de Nicole Kidman, New York (2003), fotografia d'Annie Leibovitz

divendres, 23 d’octubre de 2009

El millor moment

Ahir al vespre, a la presentació de La llum i el no-res d’Antoni Clapés a la Llibreria Cafè Laie, vaig tenir l’alegria i el plaer de saludar a altres persones* que, com ell (29 de gener de 2006), havien estat convidades a Llegeixes o què!?, el programa de ràdio fet pel tàndem més simpàtic i inconscient de la radiodifusió mundial!

Allà em vaig trobar amb la traductora Dolors Udina (1 de maig de 2005), la il·lustradora Cristina Losantos (30 d’abril de 2006), el multifacètic Jordi Cervera (11 de juny de 2006) i l’amiga i estudiosa Montserrat Bacardí (15 de maig de 2005).

La veritat és que la llibreria feia patxoca, de tan plena... Il·lustres poetes, amics i amigues, saludats i coneguts van respondre a la invitació que, amb molt bon criteri, havíem rebut de l’editorial de manera personalitzada. Els felicito per aquesta iniciativa i, amb la confiança, els proposaria que rumiessin alguna manera més dinàmica, més participativa... diferent... de fer la presentació d’un llibre. Pensem-hi!

Ara, per a mi, a més de la satisfacció de fer una activitat llibresca i en bona companyia, m’atreviria a dir que el millor moment de la vesprada va ser quan vaig sortir de la llibreria (havent passat per caixa, evidentment!), amb tres llibres a la bossa: Sense re, sense remei de Pepe Sales (promesa complida, Llibreter!
), La flor blanca de l’estramoni de Ramon Erra i La llum i el no-res d’Antoni Clapés, aquest últim amb dedicatòria inclosa, és clar...

Ai, quina llegiguera...

*Les diferents dates que apareixen a l’apunt corresponen als dies en què vam tenir l’honor de rebre-les a Llegeixes o què!?

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... sempre amb un somriure!


Il·lustra l'apunt el detall d'una obra de l'admirat Miquel Barceló

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Problemes d’agenda

Rebo una invitació per assistir a la presentació d’un nou llibre d’Antoni Clapés, La llum i el no-res, editat per Meteora que es presentarà el dijous 22 d’aquest octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Llibreria Cafè Laie. Estic encantada amb la notícia i faré tots els possibles per assistir-hi, però quan em disposo a anotar la cita a l’agenda em trobo que, el mateix dijous, a les set de la tarda, m’havia apuntat per anar a escoltar Joan Solà a la seu d’Òmnium Cultural.

Glups, tinc un problema...

Però no només per aquesta coincidència, sinó perquè me n’adono que aquella setmana està plena d’activitats interessants gairebé cada dia, començant pel diumenge 18 d’octubre, quan Marc Romera
presentarà, entre d'altres coses, el seu últim llibre de poemes Aigua. Això serà a dos quarts de deu de la nit a l’Heliogàbal.

...l’agenda treu fum.

El dimarts 20 d’octubre, també a les set de la tarda, i dins del cicle “El valor de la paraula”, Enrique de Hériz
presentarà la seva obra a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El dimecres 21 d'octubre, a les set de la tarda, dins del cicle “Vine a fer el cafè amb...” a la Biblioteca Jaume Fuster, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, ens parlarà d’anècdotes, casos curiosos i errors de traducció.
Per si no en tingués prou, el dimecres 21 comença el 9è Festival de Poesia de Sant Cugat
que no m’hauria de perdre!!!

Per sort, l’exposició “Aunque sea un instante”
que fan a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra dura fins al 26 de novembre!!!

Uff, tanco l’agenda.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


A l'apunt d'avui, un detall d'una fotografia de Carlos Granados
d'un concert d'Hyperpótamus

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Com qui no vol la cosa...

Aquest passat mes de setembre ha fet quatre anys que vam penjar el primer apunt (llavors li dèiem post) de Llegeixes o què!?

Llegeixes o què!? va néixer com el blog (llavors li vam dir bloc) d’un programa de ràdio –del mateix nom– que havíem començat el febrer de 2005. Ambdós projectes els fèiem a quatre mans, les de l’Anna
i les meves, i amb la col·laboració tècnica de l’Ivan (pel blog) i la logística de la Leire (per la ràdio). Vam deixar de fer el programa i l’Anna i jo vam seguir juntes amb el blog.

Com qui no vol la cosa...

Ha passat aquest temps volant i, tot i que d’alguna manera encara compto amb el suport de tots tres, ara fa força temps que estic sola a Llegeixes o què?! Bé, sola és un dir, perquè cada dia em sorprenc del nombre de visites que té el blog i m’agrada trobar i sobretot respondre tots els comentaris que deixa la bona gent que passa per aquí.

Gràcies a tothom!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure... i no us oblideu de somriure!


Il·lustra l'apunt un detall de "Chop Suey" (1929) de l'admirat Edward Hopper

dijous, 1 d’octubre de 2009

Del tot particular

Qualsevol text (fins i tot els de no-ficció) té tantes interpretacions com persones el llegeixen. Però hi ha algun text (sobretot els de ficció que estan ben escrits) que ofereix als seus lectors tantes possibilitats d’interpretació que, un cop has acabat de llegir-lo, necessites prendre-hi una mica de distància per poder dir-ne alguna cosa amb una certa coherència. Per a mi, un d’aquests textos ha estat La lluvia antes de caer de Jonathan Coe (traduïda al castellà per Javier Lacruz).

Mentre em prenia aquesta distància he constatat un fet: que a les darreres novel·les que he llegit (Una dona incòmoda, La pedra de paciència, La lluvia antes de caer, Les germanes Grimes) la dona és la protagonista total i absoluta de la narració (curiosament només la primera està escrita per una dona!). Se m’ha fet del tot evident, doncs, que el fet de llegir un text amb el qual et pots identificar, pot condicionar que la teva opinió sigui més o menys favorable.




En el cas de La lluvia antes de caer, he d’afegir que he trobat molts moments de “perfecta identificació” amb la seva protagonista. Us deixo, com a exemple, aquest fragment de la pàgina 95: “...la estrella de la película (...) iba a ser Jennifer Jones, que hacía sólo un par de años me había dejado con la boca abierta con su interpretación en un western (...) en el que tenía como pareja a Gregory Peck, y donde hacía gala de una energía sexual atrevida y descarada como yo no había visto ni imaginado en mi vida. (...) La vimos en el viejo cine Gaumont de Birmingham, y supongo que yo tendría trece o catorce años. Se podría decir que la primera vez que me enamoré fue de Jennifer Jones...”. Insisteixo, la identificació amb el personatge protagonista d’una novel·la pot influir enormement a l’hora de fer-ne les valoracions posteriors.

Però l’interès de La lluvia antes de caer no és només aquest –del tot particular, com acabeu de veure–, ja que el plantejament narratiu de l’autor està molt ben trobat: coneixem la vida d’una dona, explicada per ella mateixa al final de la seva vida, a través del que ha deixat gravat en unes cintes de cassette. De la destinatària d’aquestes cintes, però, només sabem que és una adolescent cega de la qual fa força temps que Rosamond, la narradora-protagonista, no en sap res (la seva neboda és la que escolta les cintes i haurà de fer per trobar-la).

Però, com deia aquella: “¡No se vayan todavía, aun hay más!”.

Jonathan Coe rebla el clau quan fa que Rosamond rememori la seva vida a través de la descripció d’una selecció de vint fotografies. D’aquesta manera “escoltem-llegim” la seva biografia, la vida d’una dona que estima altres dones (per a mi un component molt important de la novel·la), i que té la gràcia que ens fa conèixer mig segle d’història anglesa (i és clarament anglesa, aquesta història d’amor entre dones seria molt diferent en un altre país).

Malgrat aquestes paraules del tot favorables i que volen encomanar-vos-en la lectura, he de dir-vos que el darrer capítol de La lluvia antes de caer em va deixar una mica desconcertada. Sembla que Coe vulgui de totes passades tancar la història (per què la novel·la no s’acaba a la pàgina 235?), i per això escriu un capítol –per a mi del tot forçat– on la neboda de Rosamond pren el protagonisme. Modestament, em sembla que no era necessari.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

[Dedico l'apunt d'avui a en Pere, que "m'ha renyat" perquè escric poc en el blog]