dimarts, 28 de juliol de 2009

Com també ha de ser!

La gent que llegeix, a vegades, es reuneix per compartir les impressions, les sensacions que li ha despertat la lectura d’un llibre. A vegades es reuneix en una biblioteca, en un cafè o en una llibreria. A vegades, aquesta gent que llegeix és tan amable que em convida a la seva tertúlia literària.
I així va ser que la setmana passada vaig fer cap a L’Espolsada llibres per afegir-me al seu club de lectura i comentar
En lloc segur de Wallace Stegner. L’exemplar l’havia comprat allà mateix en la meva primera visita, ja feia uns mesos, i l’havia llegit per recomanació de la Fe, la conductora del club i llibretera de L’Espolsada.
M’hi vaig incorporar tard (sortir a 2/4 de 8 de Barcelona en cotxe és una experiència dantesca) i la tertúlia ja estava començada, però malgrat aquest inconvenient em vaig sentir molt ben acollida. Les lectores del club (només hi havia un lector), estaven del tot engrescades comentant la personalitat dels personatges protagonistes de la novel·la, un dels al·licients de la lectura. Stegner ens els descriu de manera magistral i –com va dir una de les participants– t’acabes implicant en les vides de la Charity i en Sid i d’en Larry i la Sally. Coneixem la vida de tots ells a partir de la memòria i la traça estilística d’en Larry, que és protagonista i alhora narrador (i que em sembla que tothom acaba identificant amb el mateix Stegner) de la història d’amor i amistat que trobem a En lloc segur. Com va quedar palès a la tertúlia, aquest punt de vista en condiciona la lectura, però ni l’autor ni el protagonista se n’amaguen, com llegim a la pàgina 118: “Si hagués portat un diari, el podria repassar i comprovar el que la memòria diu de manera plausible però que no necessàriament ha de ser la veritat. Però portar un diari hauria estat com escriure notes mentre es travessen les cataractes del Niàgara en un barril (...) Henry James diu en algun lloc que si has d’escriure notes sobre com et colpeix una cosa, probablement vol dir que no t’ha colpit tant.”
Mentre la tertúlia seguia animada, vaig aprofitar per donar una ullada a altres paràgrafs i frases que tenia subratllades i em vaig adonar que moltes d’elles –com em passa tot sovint– estaven relacionades amb l’escriptura, o sobre els escriptors (“Som criatures estranyes, els homes, i els escriptors, més estranys encara que la majoria”, p. 123; i també un fantàstic diàleg a les pàgines 254 i 255), amb el fet d’escriure (“Em va dir que, segons li havien fet saber, havia començat una segona novel·la. Com m’anava? Li ho vaig dir: lenta i difícil. Molt bé, va dir. Com més costa d’escriure més fàcil és de llegir.”, p. 179), o sobre la facilitat o no de publicar i també sobre el món editorial (una altra conversa molt interessant que trobem a les pàgines 179 i 180).
I entre una cosa i l’altra es van fer quarts d’onze de la nit. En general, el llibre havia agradat –i molt!– i la Fe proposava la lectura del setembre. Després jo m’enduia un parell de llibres que li havia encarregat i m’acomiadava de tothom confiant que un altre dia em tornin a convidar. Les lectores i el lector del club seguien la tertúlia fora de la llibreria, a la plaça, amb unes cerveses a la mà, com també ha de ser!

[Aprofito l’apunt per tornar a agrair a la meva dona que, una vegada més, em fes de xofer en aquesta nova aventura!]

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure i, sobretot sobretot, no us oblideu de somriure!!!
Il·lustra l'apunt d'avui un detall de "Pensando en Leibniz" de Jesús Pastor

divendres, 17 de juliol de 2009

Fes una frase amb...

No recordo si, com a alumna, vaig fer gaires exercicis de Fes una frase amb les paraules següents. En canvi, en el temps –igualment llunyà– en què em vaig dedicar a fer algunes classes particulars (n’havia arribat a fer de mates!!!), m’agradava molt preparar aquest tipus d’exercici, sobretot després de la lectura d’algun text o de fer algun dictat.

I així ha estat que m’he empescat la manera de presentar-vos una colla de nous blogs que podreu enllaçar a partir d’avui des de Llegeixes o què?!

Espero que us agradin, els blogs* i les frases.

Busco el meu lloc al món, però l’espai de llibres m’impedeix sortir d’aquestes quatre parets, plenes de paraules.

El meu esperit viatger és gairebé nul, encara que m’hagués agradat viatjar a la Nau Argos, no em pregunteu per què...

No el puc considerar llunàtic, bàsicament perquè ens coneixem poc... Potser d’aquí a un temps us en podré dir alguna cosa.

Entre nebuloses m’hi podria perdre però no ho faré. M’estimo més que altres m’ho expliquin (ai, la mandra!).

No sé si mai n’acabaré d’aprendre! Per si de cas, sempre tindré en compte les beceroles successives.

Podria dir-se: Astorat, Colpejat, Aparellat, Bloquejat, Cabrejat, Erosionat, Ovacionat, Puntejat, Xocat... Però va i es diu Bloguejat.

Se’l posa i se’l treu? El que tinc clar és que té un tel als ulls. Ara, he de dir-vos que em sembla força clarivident, això sí...

De tard en tard me n’adono que no puc fer tot el que somio.

Si mai em trobeu fent ganxet sota les pedres, desperteu-me!

*Com és habitual, un dia d’aquests trobareu els blogs a les columnes corresponents d’aquí al costat.

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dijous, 9 de juliol de 2009

Descobrir i voler conèixer més

El que primer et crida l’atenció quan obres el llibre és que les pàgines semblen fotocopiades. Fa la impressió que l’editorial ha aprofitat “la tripa” de la primera edició (de l’any 1984) i, per a publicar-lo en aquesta col·lecció, només s’ha molestat en canviar-li la portada. Una llàstima, perquè una revisió del text sempre s’agraeix.

Trena de cendra està escrit en primera persona i s’adreça a una persona, precisament, que mai no va poder llegir-lo. Cal tenir-ho en compte. Confesso que durant la lectura dels primers capítols (tots més aviat breus, sense títol, encapçalats pel número romà corresponent), m’intrigava saber si tot el llibre aguantaria aquest plantejament. He de dir-vos que sí, que la ploma de la Carme Guasch no defalleix en cap moment dels tres capítols en què ens presenta el llibre.

Per a mi, Trena de cendra és un llibre escrit com a teràpia. Em sembla que la Carme Guasch va sentir la necessitat d’escriure’l, sobretot, per justificar els anys que havia mentit al seu home sobre la situació real de la seva malaltia. Ho dedueixo en llegir, entre d’altres, la pàgina 206: “...Estic disposada a treure’m la màscara, a ajudar-te a assumir la teva mort. No vull que ens separem en l’engany; cal que retrobem el nostre antic lligam (...) vull que et despertis perquè siguem els que fórem i puguem acomiadar-nos sense traïció. Hi ha d’haver una reconciliació per aquests tres anys de fingiment. Necessito confessar els meus pecats i esborrar la injúria.”

També, encara que potser en menor grau, l’escriptura del llibre li serveix a l’autora per fer teràpia del que ella considera el seu fracàs com a mare. Ho trobo a la pàgina 51: “Haig de reconèixer que al costat de l’èxit de la nostra vida de parella, s’hi alineen molts errors, molts fracassos. La meva actuació com a mare ha estat un dels més estrepitosos i punyents. Em consta que són moltes les dones que, com jo, en arribar als cinquanta anys, davant de la desafecció dels fills, ens fem la mateixa pregunta: ‘En què he fallat?’...”. Carme Guasch, però, no ens ofereix una visió del tot pessimista, com llegeixo tot seguit, a la pàgina 54: “Vull creure, doncs, que no tot ha estat negatiu a la meva vida. No he tingut altra dèria que estimar; m’he dedicat a estimar-los”, i acaba el capítol, a la pàgina següent, amb un significatiu “no es pot guanyar sempre”.

Les dues situacions (la mort del seu marit, la sensació d’haver fracassat com a mare) són ben reals i tangibles, vivències que han pogut experimentar -com ella mateixa diu- moltes altres dones. Però he de reconèixer que el fet que estiguin escrites per una poeta les fa per a mi del tot especials, enriquidores en molts sentits, per la manera de viure-les i, sobretot, per la forma d’expressar-les.


Us deixo una mostra d’alguns fragments de Trena de cendra, un llibre que m’ha fet descobrir i voler conèixer més una autora
:
“El somni s’havia estavellat quan l’estrany s’havia instal·lat entre tots dos, i ara jo em trobava al mig d’un carrer de Barcelona, amb els bocins d’aquest somni a la mà, absolutament sola i perduda, mentre queia la fosca entorn meu, davant meu, dintre meu” (pàgina 41).
“Una grapa m’estreny la gola i les llàgrimes, de nou, com una glopada de punxes, em cremen els ulls. Surto al carrer. És de nit...” (pàgina 50).
“Res no podia ja fer-te més mal que la fera que creixia dintre teu. Quan ens abraçàvem el sentia allà, entre nosaltres, formant part de la nostra unió, dels nostres cossos entrellaçats. Era l’ombra de la mort que s’enroscava a la nostra abraçada i la convertia en una trena de cendra” (pàgina 177).

Per sort, hi ha persones
que fa més temps que la llegeixen. Jo m’hi vaig voler acostar en el seu moment i -ja ho veieu!-, no m’hi he posat fins ara!

Com deia aquella: Gràcies per la paciència!


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure...

Il·lustra l'apunt un detall -estrany- d'una fotografia d'Stéphane Tetu

divendres, 3 de juliol de 2009

A fora, l’estepa era immensa i silenciosa

Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita, d’Esther Hautzig.

Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció.

Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’Anna Llisterri
i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell:
Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41)
Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa; massa intensa, massa estranya.
Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenars de persones, una massa informe, tots entumits com jo. (pàgina 43)

El cas és que L’estepa infinita no em va fer el pes. Suposo que el motiu és perquè els llibres on una criatura de deu anys és la protagonista i alhora la narradora de la història han d’estar molt ben plantejats i resolts perquè no grinyolin. Dit això, però, L’estepa infinita (unes memòries novel·lades amb el subtítol següent: “Fer-se gran a Sibèria”) et permet conèixer una altra vivència (s’agraeix que no sigui la típica i tòpica) relacionada amb els estralls causats per la Segona Guerra Mundial.

La primera edició de L’estepa infinita és de setembre de 2008. A aquestes alçades de la pel·lícula, això vol dir, pel cap baix, tres coses:
que molta gent ja n’ha dit la seva, com podeu llegir aquí i aquí,
que fa una pila de temps que la vaig llegir...
i que sóc lenta i mandrosa.

Com deia aquella: Ningú no és perfecte, oi?


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...